Zagreo

En la religió órfica, Zagreo (en grec antic Ζαγρεύς Zagreús) és un personage obscur vinculat al orfisme, a voltes diferent, a voltes idèntic a Dioniso, deu del vi, en qui es reencarnó. En abdós casos juga un paper important en l'orige de l'humanitat. Este mit central del orfisme sembla inspirat en la llegenda egipcíaca d'Osiris, encara que podria ser també d'orige cretense o egeo.

Mit

La menció més antiga de Zagreo, citant a la Alcmeónida, nos parla de la dignitat de Zagreo:

«Augusta Terra i Zagreo, el més excelso dels deus».

Para Esquilo Zagreo era un deu del Inframundo. En un fragment del Sísifo de Esquilo Zagreo sembla ser un fill d'Hades. Mentres que en Els egipcíacs, també de Esquilo, Zagreo sembla ser una identificació del propi Hades. En certes versions Zeus, transformat en serp, va seduir a la seua pròpia filla Perséfone quan la chica en complicitat de Demeter fugia i s'amagava en una gruta. Esta va tindre a Zagreo abans de convertir-se en reina del inframundo i ans que succeïra el mit del rapte en la versió órfica del mit.

En nàixer el chiquet este li'l confia a Apolo i els Curetes o a Rea depenent la versió del mit, en l'esperança de fer del chiquet hereu de l'Olimp. Apolo i els curetes ho varen ocultar en els boscs del mont Parnaso. Hera, celosa, va enviar als Titanes en la seua busca. Varen trobar al chiquet usant joguets i sonajeros, i lo descuartizaron, devorant els seus membres a excepció del cor, que Apolo (o Atenea, segons la versió) va conseguir salvar.

Zeus es va engolir el cor del chiquet i aixina li va fer nàixer per segona volta, baix el nom de Yaco (d'ahí una etimologia proposta per al nom de Dioniso: ‘dos voltes naixcut’). Els Titanes, per la seua banda, varen ser fulminats per Zeus i de les seues cendres i dels restants de Zagreo va nàixer la humanitat.

Atres versions conten cóm Zeus va implantar el cor en la mortal Sigues-me-li naixent de nou el chiquet, a pesar de l'intervenció d'Hera. Algunes versions indiquen que va ser Deméter qui va resucitar a Zagreo; uns atres diuen que Zeus li va donar a Sigues-me-li el seu cor en una beguda, fent que quedara embarassada de Dioniso.

Per una atra part, en un fragment d'Esquilo es menciona que a voltes s'identificava a Zagreo en Hades o se li considerava fill seu.

Interpretació

El mit, semblant al de Osiris (qui va ser assimilat pels grecs a Dioniso), pot interpretar-se com el símbol de la mort de la vegetació en hivern i de la seua renaixença en la primavera. En efecte, Dioniso s'associa en els cults mistéricos a Deméter i Perséfone, deeses de la vegetació. La massacre de Zagreo reflectix potser els sacrificis humans i animals que tenien lloc en les illes de Quíos o Lesbos, i que expliquen l'epítet ὠμηστής ômastês de Dioniso: ‘menjador de carn crua’.

Henri Jeanmaire va sugerir també que el mit de Zagreo poguera resultar de ritos d'iniciació dels jóvens, introduïts tardíament en el cicle de Dioniso.

La part del mit sobre els Titanes, incompatible en la seua història narrada en la Teogonía d'Hesíodo, permet als seguidors del orfisme respondre a la qüestió de l'orige del mal: els hòmens duen en ells la marca dels Titanes i també un àpiç del deu, Dioniso. Pausanias conta que esta part és tardana i es deu a Onomácrito (VI), lo que implica que el restant del mit és previ. La datació real del mit va ser discutida, en particular, per Wilamowitz, pero segons E. R. Dodds dus totes les marques de l'arcaisme: s'aludix als antics ritos del sparagmos (desmembraació ritual) i l'omofagia (consum de carn crua despuix del sparagmos), i es basa en la concepció antiquada de la culpabilitat hereditària.

Vore també

• Dioniso
• Orfismo
• Yaco

Bibliografia

• Détienne, M. (1998). Dionysos els meus à mort, Pariu: Gallimard. ISBN 2-07-074212-1.
• Dodds, E. R. (1999). Els Grecs et l'irrationnel, Flammarion. ISBN 2-08-081028-6.
• Jeanmaire, H. (1991). Dionysos, histoire du culte, Payot. ISBN 2-228-88440-5.
• Linforth, I. M. (1941). The Arts of Orpheus, Londres: Cambridge University Press.
• (1935).(28)

181–230.