Batalla de Valéncia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 18:43 28 jun 2010 per Valencian (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «S’ha denominat '''batalla de València''' al conflicte identitari que enfrontà a la societat valenciana durant la [[Transició Espanyo...».)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

S’ha denominat batalla de València al conflicte identitari que enfrontà a la societat valenciana durant la Transició Espanyola, caracterisada per una notable conflictivitat i violència, i que va provocar una fractura política i social en la Comunitat Valenciana que encara perdura.

Orige del conflicte

L'orige del conflicte conegut com a batalla de València continua sent discutit. Una explicació ha segut que sorgí com una reacció regionalista espontànea contra els postulats del catalanisme defesos per Joan Fuster que trobaren eco en les reduïdes èlits universitàries relacionades en els partits d’esquerra valencians. Per a atres es tracta simplement d’un conflicte creat i atisat pels dirigents locals de l'UCD per a desallojar del poder en les institucions valencianes al PSPV-PSOE. Recentment, alguns autors han postulat que tingué el seu orige en la disgregació de la dreta valenciana durant els últims estadis del franquisme, part de la qual fon exclosa de la plataforma que havia d’aglutinar als conservadors locals. Els exclosos van ser aquells que, veent la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalisar les seues carreres polítiques, i que es van vore apartats pels dirigents locals de l'UCD. Ignorats per l'UCD local i falts de recolzament per part de la direcció estatal, es radicalisaren apelant al minoritari sentiment anticatalà, atés que l'UCD encara compartia postulats molt semblants als dels partits d'esquerra. Al mateix temps, encara que el nacionalisme valencià era dèbil políticament, durant els primers anys de la década de 1970 va conseguir que els partits d’esquerra adoptaren posicions autonomistes, reconeixent l'identitat del valencià respecte al català, i usant símbols com la quatribarrada.

El conflicte esclatà després de les eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres democràtiques després de la mort de Franco, en les que l'UCD, encara una coalició, obtingué el 33% dels vots i 11 escans, el PSOE el 36,3% i 13 escans, el PCE un 9,1 % i 3 escans, i un escà cada un el Partit Socialista Popular (en coalició en el PSPV), Aliança Popular i l’independent, pero posteriorment integrat en l'UCD, José Miguel Ortí Bords. Esta derrota provocà que els dirigents de l'UCD en la Comunitat Valenciana, encapçalaments per Emilio Attard, que pertanyien al sector més conservador de la dreta valenciana, tingueren por de ser desplaçats del poder polític i planejaren erradicar el predomini de l’esquerra per mig de les coaccions, i va adoptar el anticatalanisme com a estratègia de choc, atribuint intencions pancatalanistes al PSOE.

Evolució dels fets

José María Adam García un grup de procuradors valencians a Talls i Consellers Nacionals del Moviment, van presentar un escrit el 12 d’agost de 1976 en el que sol·licitaven l’autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que arreplegava les moderades aspiracions de Lo Rat Penat, el Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, el Institut Valencià d’Economia, el Centre d’Estudis Polítics i Socials del Moviment, les diputacions provincials de València, Alacant i Castelló (que van elaborar una declaració conjunta reclamant la creació d’una "Mancomunitat Regional de Servicis") i associacions polítiques com la Associació Nacional per a l’Estudi dels Problemes Actuals (ANEPA), el Front Nacional Espanyol, Unió Nacional i Unió del Poble Espanyol (UDPE), una mescla de tradicionalistes, conservadors i reformistes.

La petició dels procuradors, entre els quals es trobaven l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, Pedro Saragossa, o José Antonio Perelló Morales, s’havia presentat quatre mesos abans[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià), que reunia als partits d’esquerra i nacionalistes enfrontats al règim, i que van proposar posar en marxa un procés autonòmic semblant a què se seguia e Catalunya i el País Basc.

Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partit Popular de la Regió Valenciana de Emilio Attard, format per polítics vinculats al Moviment Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Saragossa o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD, com l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, o el president de la Diputació, Ignacio Carrau, fundarien la Unió Regional Valenciana (URV) en 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com a salvadors del poble valencià davant d’una suposada invasió catalana.

En les eleccions de 1977, no obstant això, la UCD va ser derrotada a València. Poc després es va constituir la Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Comptava amb 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard va encarregar a Fernando Abril Martorell, home de confiança de Adolfo Suárez, i a Manuel Broseta, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i condicionar el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Attard va eliminar del partit als membres liberals com Francisco de Paula Burguera, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i va assumir els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es van valdre del diari Les Províncies, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València C.F., així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Riu.[2]

Cronología d’esdeveniments[3]

  • 1976 (abril). El sacerdot mallorquí Pere Riutort, president de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Província Eclesiàstica Valentina (organisme responsable de l’edició en llengua vernacla dels texts religiosos) i que oposava els partidaris del secessionisme lingüístic (havia dirigit l’edició del Llibre del Poble de Déu en 1975, recopilació de texts litúrgics adaptada a les variants valencianes, acusat de "catalanitzat"), és agredit físicament per instigació de Ramón Pascual Lainosa, president de la Junta Central Fallera.
  • 1976 (12 de juliol). Manifestació convocada per la Taula de Forçes Polítiques i Sindicals del País Valencià, amb el lema "Per la llibertat, per l'amnistía, per l'Estatut d'Autonomía, pel Sindicat Obrer".
  • 1976 (juliol). Esclata una bomba en l’estadi del Llevant U.D. la nit abans de la Trobada dels Pobles (Trobada dels Pobles).
  • 1976 (5 d’agost). Bomba en la llibreria L’Aranya.
  • 1976 (12 de novembre). El degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell són agredits en la Universitat de València.
  • 1976 (29 de novembre). La policia càrrega contra els portadors de senyeres.




  • 1979 (abril). Tal com preveia el decret de creació del Consell del País Valencià, es modifica el nombre de consellers. Els dotze representants triats entre els parlamentaris (diputats i senadors, entre els que l’esquerra tenia majoria) es reduïxen a nou, en tant que els representants de les diputacions provincials passen de tres a nou, tres per cada província. A causa dels resultats de les últimes eleccions municipals, que van donar la majoria en les diputacions provincials a la UCD,[6] esta aconseguix també la majoria en el Consell (deu dels díhuit membres).
  • 1979 (23 i 26 d’abril). El Consell decidix adoptar com a bandera la senyera cuatribarrada. A la sessió del Consell no va assistir la UCD, que va rebutjar la decisió i la va qualificar d’il·legal al no haver aconseguit el quòrum necessari, fixat pel reglament de règim interior en huit consellers (només van assistir set).[7] Bombes contra els domicilis de José Luis Albiñana i Fernando Martínez Castellano, alcalde electe de València, també del PSPV-PSOE. Insults a Albiñana en l’aeroport, assalts a les Conselleries de Cultura i Treball, senyeres retirades per incontrolats.
  • 1979 (3 de setembre). José Luis Albiñana i Manuel Girona, president de la Diputació Provincial de València, agredits en Quart de Poblet quan assistien al ple per a demanar autonomia segons l’article 151 de la Constitució espanyola de 1978 (via ràpida).
  • 1979 (28 de setembre). Alfons Cucó, senador pel [PSPV-PSOE]interpel·la], el govern sobre el clima de violència a València, reclamant la destitució del governador civil de València. <>refhttp:www.senado.es//legis1/publicaciones/pdf/senado/ds/PS/.0034 refPDF</>
  • 1979 (6 d’octubre). Multitudinària manifestació a València contra la bandera cuatribarrada.[8]
  • 1979 (9 d’octubre). L’alcalde de València, Ricardo Pérez Casat, el president de la Diputació Provincial, Manuel Girona, socialistes; autoritats acadèmiques i membres de la corporació municipal són agredits per grups blavers durant la processó cívica entre l’ajuntament i l’estàtua del rei Jaume I per a acompanyar a la bandera de la ciutat.[9]
  • 1979 (mitjans octubre). Atacs a les seus del PCPV i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant.
  • 1979 (23 de desembre). Davant del bloqueig que patix el Consell del País Valencià (fruit de la majoria de la UCD en el ple del Consell després de les últimes eleccions) els consellers socialistes es retiren, dimitint José Luis Albiñana i assumint Enrique Monsonís (UCD) com a president provisional.[10][11]


  • 1980 (gener). La senyera de la Diputació és cremada dos vegades.
  • 1980 (juny). Juí contra Pascual Martín Villalba (GAV), qui va acusar Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.
  • 1980 (10 de juliol). Blavers amenacen Manuel Girona a la porta de la Diputació de València.
  • 1980 (tardor). Agressió a Josep Guia i la seua família.
  • 1980 (novembre). És metrallat el bar El Sifó, en el carrer del Mar de València
  • 1981 (maig). Explosió d’un artefacte davant de de la seu del PCPV en Alacant.
  • 1981 (11 de setembre). Nova bomba en la casa de Joan Fuster.
  • 1981 (14 de setembre). Remodelació del Consell del País Valencià. Tornen els consellers del PSPV-PSOE i Monsonís és formalment triat president.

Consecuencia del conflicte

A pesar de les coaccions i violència mediàtica, en les eleccions generals espanyoles de 1979 la UCD va obtindre només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant amb el PSPV-PSOE a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feien que l’esquerra continuara sent majoritària en l’Assemblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, la UCD tenia majoria en el Consell i va plantejar una moció de censura contra Albiñana al desembre de 1979, davant de la qual cosa va haver de dimitir. L’agitació i la violència al carrer van determinar en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar la Estatut d’Autonomia, finalment aprovat en 1982 mercé un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard per la via disposada en l’article 143 de la Constitució, en compte de la de l’article 151. Es va canviar la senyera cuatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial entre 1978 i 1980, amb l’escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), es va adoptar el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià i li va donar categoria de llengua al valencià (sense denominar-ho català).

L’afonament definitiu de la UCD com partit en 1981, la victòria del PSOE en les generals de 1982, l’aprovació de l’estatut d’autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d’URV) va obtindre representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. D’altra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, va mantindre tota la simbologia pactada, encara que va defendre les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua en les escoles.

Referencias

Bibliografía

  • Manel Martí, La transició al País Valencià dossier en l’Avenç, núm 124, maig de 1997.
  • Eduard Mira, D’impura natione: el valencianisme, un joc de poder, Eliseu Climent Editor, 1986
  • Benito Sanz i Josep Maria Felip. La construcció política de la Comunitat Valenciana, Institució Alfons El Magnànim, 2007.

Enlaces externs