(253) Mathilde

(253) Mathilde

(253) Mathilde és un asteroide, situat en el cinturó d'asteroides, que va ser descobert per Johann Palisa en 1885. Mathilde té una òrbita relativament elíptica, que requerix més de quatre anys per a rodejar el Sol. Este asteroide realisa una rotació relativament molt llenta, ya que precisa de 17.4 dies per a girar sobre el seu eix. És un asteroide de tipo C, lo que vol dir que la seua superfície conté una alta proporció de carbono, lo que li convertix en una superfície obscura que reflectix solament el 4 % de la llum que incidix sobre ella.

Este asteroide va ser avistar per la sonda espacial NEAR Shoemaker en juny de 1997, quan esta es dirigia a l'asteroide (433) Eros. La nau espacial va captar imàgens d'un hemisferi de l'asteroide, donant a conéixer que contenia molts cràters grans que havien erosionat la superfície. Mathilde va ser l'asteroide més gran avistar de prop per una sonda espacial, fins a l'exploració per Dawn de Vesta en 2011, i el primer asteroide de tipo C en ser explorat.

Història

En 1880, varen oferir a Johann Palisa un lloc com a ajudant en el recent terminat Observatori de Viena. En acceptar el treball, Palisa va tindre accés a un nou telescopi refractor de 27 polzades, el telescopi més gran del món en aquell llavors. A eixes altures, Palisa ya havia descobert 27 asteroides i ampraria els telescopis de 27 i 12 polzades de Viena per a trobar els 94 asteroides restants que descobriria abans de retirar-se.

Entre els descobriments de Johann Palisa es troba l'asteroide (253) Mathilde, descobert el 12 de novembre de 1885. Els elements orbitales inicials de l'asteroide varen ser calculats per V. A. Lebeuf, un atre astrònom austríac que treballava en l'observatori. El nom de l'asteroide va ser sugerit per Lebeuf, ya que Mathilde era el nom de l'esposa de Maurice Leowy, vicedirector del Observatori de París.

En 1995, per mig d'unes observacions portades a terme des de la Terra, es va descobrir que l'asteroide Mathilde és del tipo C. També es va trobar que contava en un periodo excepcionalment llarc de rotació.

El 27 de juny de 1997, la sonda espacial NEAR Shoemaker va passar a 1212 quilómetros de Mathilde mentres es desplaçava a una velocitat de 9.93 quilómetros/s. Este fet va permetre a la nau espacial capturar més de 500 imàgens de la superfície i va proporcionar noves senyes més exactes sobre les dimensions de l'asteroide i la seua massa (basada en els destorbament gravitacionals de la nau espacial). No obstant, solament un hemisferi de Mathilde va ser fotografiat durant l'aproximació. Est va ser el tercer asteroide en ser fotografiat a poca distància, despuix de Gaspra i Anada.

Descripció

Image de Damodar, un dels majors cràters de (253) Mathilde.

Mathilde és molt obscur, en un albedo comparable al del asfalt fresc i se supon que té la mateixa composició que els meteorits de condrita carbonácea CI1 o CM2, en una superfície plagada de minerals filosilicatos. L'asteroide té un enorme número de cràters, els més grans dels quals han rebut noms de jaciments de carbó i conques del món sancer. Els dos cràters més grans són Ishikari (29.3 quilómetros) i Karoo (33.4 quilómetros), sent tan amplis com el radi mig de l'asteroide. Els impactes pels que es varen formar els cràters indiquen que estos impactes varen tindre lloc en atres asteroides de gran tamany, per lo que es pot apreciar en les marques del fondo d'estos. Cap diferència de resplandor o de color són visibles en els cràters i no hi ha cap aspecte de acodadura, per lo que l'interior de l'asteroide deu ser molt homogéneu. Hi ha indicis de desplaçament de materials a lo llarc de la partix sur de l'asteroide.

La densitat medida per la sonda NEAR Shoemaker, 1300 kg/m³, és menor que la mija del típic asteroide de condrita carbonácea, lo que pot significar que l'asteroide és un montó restants compactes. Açò mateixa passa en atres asteroides de tipo C que han segut estudiats des de la Terra en òptiques adaptatives (Eugenia, Antíope, Silvia i Hermiona). Fins a el 50 % del volum interior de Mathilde consistix en un espai buit. No obstant, l'existència de cadenes montanyoses de 20 quilómetros de llarc pot indicar que l'asteroide realment sí que té alguna força estructural, per lo que podria tindre grans parts del seu interior compactar. La baixa densitat de Mathilde és un bon esmortidor dels impactes en atres asteroides, lo que ajuda a conservar les traces superficials.

L'òrbita de Mathilde és excèntrica i recorre els extrems exteriors del cinturó principal d'asteroides. No obstant, l'òrbita es troba completament entre les òrbites de Mart i Júpiter, és dir, no creua les òrbites planetàries. Mathilde també té un dels periodos de rotació més llents d'entre tots els asteroides coneguts, ya que el periodo mig de rotació d'un asteroide és d'entre 2.4 i 24 hores, quan el seu és de 17.4 dies. A causa de la llarga duració de la seua rotació, la sonda NEAR Shoemaker tan sol va ser capaç de fotografiar el 60 % de la superfície de l'asteroide. El llent periodo de rotació podia ser mostra de l'existència d'un satèlit de l'asteroide. En una busca realisada per la sonda, les imàgens no varen revelar cap satèlit en més de 10 quilómetros de diàmetro en un àrea a la redona de 20 voltes el radi de Mathilde.