Anar al contingut

Aconitum napellus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Aconitum napellus (Aconitum napellus)



Aconitum napellus, el acònit comú, anapelo blau o matalobos de flor blava,[1] és una espècie de la família Ranunculaceae. Es tracta d'una planta molt venenosa que pot ser letal.

Descripció i definició

[editar | editar còdic]

És una planta herbàcea perenne, lampiña, d'1 m o més, en el talle simple. Té una raïl carnosa fusiforme en tubèrculs de fins a 15 cm de llarc, en forma de naps de color pàlit de jóvens i marró quan envellixen. Les fulls pecioladas i alternes són palmadas, profundament retallades, rígides i alguna cosa coriáceas, de color vert lluent, alguna cosa més clares pel envés.

Les florés són grans i atractives de color blau o violetas de 3 a 4 cm de diàmetro.

El frut consta de 3 o 4 folículs o baïnas capsulares que contenen numeroses llavors arrugades.

Despuix d'un llauger contacte, pot ralentisar el cor fins a la mort i solament 1 mg d'esta planta és suficient per a matar un adult de 80 kg.

Principis actius: #Alcaloide (0,3-1,2%): aconitina (30%), mesaconitina, neopelina, hipaconitina, napelina, napelonina; #àcit orgànics: aconítico, cítric, tartárico; tossal.[2]

Hàbitat

[editar | editar còdic]

Es troba en les zones montanyoses (fins als 2000 m s. n. m.) d'Europa, llevat en la regió mediterrànea, s'estén per l'est fins a la cordillera del Himalaya. Es troba junt als cursos d'aigua i en els boscs en llocs humits i ombrosos.

Toxicitat

[editar | editar còdic]

Totes les parts de les plantes del gènero Aconitum contenen alcaloides, principalment aconitina, l'elevada toxicitat de la qual supon un risc inclús en cantitats mínimes pels seus potents efectes cardiotóxicos i neurotóxicos.[3] Basten 2 mg de substància per a provocar la mort a un ser humà adult. Les raïls són l'orgue més ric en aconitina, pero tota la planta és perillosa, incloent les seues llavors.

L'acònit supon una font amagada d'enverinament en infusions d'herbes no tòxiques, contaminades en les seues raïls.

En Àsia, a on es considera que l'acònit posseïx efectes beneficiosos per a la salut, es produïxen #enverinament greus i inclús mortals, com a conseqüència de l'utilisació de les raïls en la preparació de sopes i menjars.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Aconitum napellus, va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 532, en l'any 1753.[4]

Etimologia

Vore:Aconitum

Napellus significa "menut nap" i fa referència a la forma de la raïl. Segons una antiga llegenda, la vaca va ser engendrada per la sanc de Prometeo, el deu grec de la trampa i de la creació de la humanitat. Tant els meges grecs com els romans ya recomanaven evitar el seu us llevat per a matar escorpiones. Avicena, el gran mege persa, va anar el primer en utilisar-la en fins medicinals.

Sinonímia

Noms comuns

[editar | editar còdic]
  • Castellà: acònit, acònit comú, acònit-napelo, acònit vulgar, aconito-matalobos, anapelo, anapelo de flor blava, caixco de Júpiter, hàbit del diable, herba-matalobos, matalobos, matalobos de flor blava, nabieyo, nabillo del diable, napelo, naviesu, vedegambre, vedegambre blau, yerba del lobado. Català: tora, tora blava matallops.[7]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Colmeiro, Miguel: «Diccionari dels diversos noms vulgars de moltes plantes usuals o notables de l'antic i nou món», Madrit, 1871.
  2. «Aconitum napellus». Plantes útils: Linneo. Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2010. Consultat el 9 d'octubre de 2009.
  3. European Food Safety Authority (EFSA)(2012).«Compendium of botanicals reported to contain naturally occuring substances of possible concern for human health when used in food and food supplements».EFSA Journal.10(5)doi:10.2903/j.efsa.2012.2663.
  4. Aconitum napellus en Tròpics
  5. Sinònims en Real Jardí Botànic
  6. Aconitum napellus en PlantList
  7. Noms en Real Jardí Botànic

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. Anonymous. 1986. List-Based Rec., Soil Conserv. Serv., O.S.D.A. Database of the O.S.D.A., Beltsville.
  2. Bailey, L. H. & I. Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.
  3. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  4. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]