Afroárabe
Els afroárabes són àraps d'ascendència africana subsahariana. Estos inclouen poblacions negres principalment entre els sudanesos, egipcíacs, marroquins, algerins, saharauis, mauritanos, libios, yemenitas i tunecinos, en comunitats considerablement grans establides en els Estats del Golf, com Iraq, Oman,[1] Aràbia Saudita,[2] Kuwait[3] i els Emirats Àraps Units.[4] També hi ha comunitats més chicotetes de afroárabes presents entre palestins i jordans.
Visió general
[editar | editar còdic]Aràbia i Àfrica Oriental han estat en contacte, començant en les rets d'intercanvi d'obsidiana del sèptim mileni abans de Crist. Estes rets es varen vore reforçades pel sorgiment de les dinasties egipcíaques de el IV mileni abans de Crist. Els científics han indicat la provable existència d'assentaments en Aràbia, de pobles del Banya d'Àfrica, ya en el tercer i segon mileni abans de Crist.[5]
La cultura afroárabe Tihama, que es va originar en Àfrica, va començar en el segon mileni. Este complex cultural es troba dins d'Àfrica en Eritrea, Etiopia i Sudan, aixina com en Yemen i les planures costeres sauditas. En el primer mileni abans de Crist, els àraps del sur varen guanyar el control de les rutes comercials del Mar Rojo i varen establir el primer regne, Saba, en Yemen al voltant de el 800 a. C. Com a resultat, les actuals Eritrea i Etiopia es varen ser incorporant gradualment a la zona d'influència àrap. En l'any 600 a. C. va sorgir la formació de l'estat etíope-sabeo de Damot en la replanell del Tigray. L'evidència arqueològica sugerix que és provable que açò haja segut el resultat de la colonisació a chicoteta escala de varis grups àraps (inclosos els sapiau-vos) i l'aculturación de la població aborigen.[6]
Despuix de varis sigles d'aïllament, el Regne de Axum va sorgir en l'any 100 d. C. Axum va sobreviure durant 800 anys i va ocupar el sur d'Aràbia durant part d'este periodo. S'ha trobat ceràmica utilitària axumita en grans cantitats en depòsits dels sigles V i VI en elHadramaut yemení, lo que sugerix que va poder haver hagut una immigració substancial durant eixe periodo.
El sur d'Aràbia va ser un estat client del regne de Axum durant tot el VI. Les inscripcions himyaritas documenten una invasió de La Meca per un ambiciós general axumita cridat Abraha (Tigriña: አብርሃ) en l'any 570 d. C.[7] Un incident primerenc en les relacions afroárabes postislámiques va ser conegut com la Primera Hègira (àrap: الهجرة إلى الحبشة, al-hijra ʾilā al-favaša), també هِجْرَة, hijrah), un episodi en la història primerenca de l'Islam, a on els primers seguidors del Profeta Mahoma (els Sahaba) varen fugir de la persecució de la tribu Quraysh gobernant de la Meca. Varen buscar refugi en el regne cristià de Axum, l'actual Etiopia i Eritrea (abans coneguda com Abissínia, un nom antic l'orige del qual es debat),[8] en 9 BH (613 d. C.) o 7 BH (615 d. C.). El monarca axumita que els va rebre es coneix com Ashama ibn Abjar o Negus (en àrap: نجاشي, najāšī). Els historiadors moderns ho han identificat alternativament en el rei Armah i Ella Tsaham.[9] Alguns dels exiliats varen retornar a la Meca i varen fer el hègira a Medina en Mahoma, mentres que uns atres varen permanéixer en Abissínia fins que varen aplegar a Medina en 628. La mesquita que varen establir es diu Mesquita dels Companyers (en àrap: مَسْجِد ٱلصَّحَابَة, romanizado: Masjid aṣ-Ṣaḥābah) és una mesquita en la ciutat de Massawa, Eritrea. Data de principis de el VII, es creu que és la primera mesquita del continent africà.[10] Molts companyers es varen establir en acabant de que l'Islam es va establir en la península aràbiga i els descendents d'estos companyers encara residixen en la regió.
Al voltant del primer mileni d. C., els peixcadors bantúes varen establir ciutats comercials en lo que ara es diu Costa Suajili, que entre els sigles X i XII es arabizó.[11] Els portuguesos varen conquistar estos centres comercials despuix del descobriment de la ruta de la Veta. Des de el XVIII fins a principis de el XIX, les forces musulmanes del Sultanato de Mascate varen tornar a ocupar estos pobles comercials, especialment en les illes de Pemba i Zanzíbar. En estos territoris, els àraps de Yemen i Oman es varen assentar junt a les poblacions locals africanes, difonent aixina l'Islam i establint comunitats afroárabes.[12] l'idioma i la cultura suajlinigerocongolesas varen evolucionar en gran mida a través d'estos contactes entre els àraps i la població nativa bantú.[13]
Les comunitats afroárabes es varen fundar de manera similar en la vall del Nilo, ya que els àraps es varen casar en tribus indígenes de Sudan.[14] No obstant, molts atres afroárabes en Sudan i Sudan del Sur tenien poca conexió biològica en els pobles àraps, pero en canvi eren essencialment d'orige nilótico, encara que influenciats per l'antiga civilisació àrap en l'idioma i la cultura.[15] De manera similar, en el nort d'Àfrica, els àraps tenien conexions propenques en els africans natius, no obstant, la discriminació racial encara juga un paper important en la segregació dels afroárabes de la població àrap majoritària, com es troba en Tunis, Argèlia, Líbia i Marroc.[16][17][18][19]
En els estats àraps del Golf Pèrsic, els descendents de persones de la costa suajili interpreten la música i la dansa tradicionals de Liwa i Fann At-Tanbura.[20] El mizmar també és realisat per afroárabes en les regions de Tihamah i Hiyaz en Aràbia Saudita. Els antepassats d'estos africans varen ser originalment duts al Golf Aràbic com a esclaus. Pero hui són ciutadans plenament reconeguts dels Estats del Golf Pèrsic, a pesar de que no tenen ascendència àrap.
Ademés, el stambali de Tunis i la música gnawa de Marroc són música i balls rituals, que en part tenen els seus orígens en els estils musicals d'Àfrica occidental.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ The World of Music.1(2)
- 97–129.
- ↑ «Saudi Aràbia's African roots traced to annual Hajj pilgrimage and British colonization» (en en). Arab News. Consultat el 2020-08-18.
- ↑ Khalid. «Africa's mark on Arab world; The legacy of the slave trade to the Middle East has influenced life in southern Iraq and neighboring Kuwait» (en en-us). baltimoresun.com. Consultat el 2020-08-18.
- ↑ «The multiple roots of Emiratiness: the cosmopolitan history of Emirati society» (en en). openDemocracy. Consultat el 2020-08-18.
- ↑ The American Journal of Human Genetics.72(4)
- 1058–1064.doi:10.1086/374384.
- ↑ Fattovich R (1997) The Near East and eastern Africa: their interaction. In: Vogel JO (ed) Encyclopedia of precolonial Africa. AltaMira Press, Walnut Creek, pp 479–484
- ↑ Iwona Gajda: Li royaume de Ḥimyar à l’époque monothéiste. L’histoire de l’Arabie ancienne de la fi du ive siècle de l’ère chrétienne jusqu’à l’avènement de l’Islam. Paris 2009, pp. 142–146.
- ↑ E. A. Wallis Budge (Aug 1, 2014). A History of Ethiopia: Volume I: Nubia and Abyssinia. Routledge. pp. vii.
- ↑ M. Elfasi, Ivan Hrbek (1988). Africa from the Seventh to the Eleventh Century. UNESCO. p. 560.
- ↑ "Lliste dones premières mosquées au monde prophètique, rashidun et omeyyade selon els écris historique et els traces archéologiques". Histoire Islamique (in French). 2014-06-15. Retrieved 2017-09-24.
- ↑ The International Journal of African Historical Studies.33(2)
- 257–290.doi:10.2307/220649.
- ↑ Hinde, 1897, p. 2.
- ↑ (1966) Tarikh, Volumes 1-2, Longman, p. 68.
- ↑ Mazrui, 2014
- ↑ Guarak, 2011, pp. 7, 401.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2020-08-24. Consultat el 2021-02-21.
- ↑ https://www.laits.utexas.edu/africa/ads/900.html
- ↑ https://www.independent.co.uk/news/world/africa/libyans-dont-like-people-with-dark-skin-but-some-llaure-innocent-2345859.html
- ↑ https://www.bbc.com/news/world-africa-46810367
- ↑ Journal of the International Folk Music Council.19
- 28–36.doi:10.2307/942182.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Guarak, Mawut Achiecque Mach (2011). Integration and Fragmentation of the Suen: An African Renaissance, AuthorHouse. ISBN 9781456723569.
- Hinde, Sidney Langford (1897). The Fall of the Congo Arabs, London: Methuen & Co..
- (2004) Mazrui (ed.). Debating the African Condition: Race, gender, and culture conflict, illustrated edició, Africa World Press. ISBN 9781592211456.
- Mazrui, Ali A. (2014). The Politics of Gender and the Culture of Sexuality: Western, Islamic, and African Perspectives, University Press of America. ISBN 9780761864035.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Afroárabe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.