Almaz

El programa Almaz (en rus: Алмаз, que significa "Diamant") va ser una série d'estacions espacials militars (o "Estacions Orbitales Pilotades", OPS en rus) llançades per la Unió Soviètica a lo llarc de la década de 1970.

L'objectiu del programa Almaz era determinar l'utilitat de les observacions terrestres fetes per part de humans en òrbita. Per a això les estacions contaven en cambres òptiques de molt alta resolució, com el telescopi Agat 1 de 6,38 metros de focal i una resolució d'1 metro, i sensors infrarrojos. Per la seua naturalea i fins militars bàsicament eren grans satèlits espies tripulats que varen llançar tres estacions: Salyut 2, Salyut 3 i Salyut 5.

Com era habitual en el programa espacial soviètic el programa Almaz, promogut per Vladímir Cheloméi, va entrar en competició directa en el proyecte Soyuz R (R de Razvedki, "inteligència", en rus) de Sergéi Koroliov qui, per als mateixos fins, proponia l'adaptació d'una càpsula Soyuz tripulada a la que s'acoplaria en un mòdul equipat en l'equip de reconeiximent militar.

La seua implementació va tindre lloc a l'ampar del programa civil DOS-17K (Estació espacial orbital) denominat Salyut despuix de 1971. La Salyut 2 va fallar just despuix d'alcançar l'òrbita pero tant la Salyut 3 com la Salyut 5 varen portar a terme proves tripulades en èxit. En 1978 el Ministeri de Defensa Soviètic va considerar que el temps i recursos amprats en el manteniment de dites estacions espacials sobrepassaven els beneficis obtinguts sobre el funcionament dels satèlits de reconeiximent automàtics. Això va propiciar la cancelació del programa i la seua conversió, denominada Almaz-T, en un programa de llançament de satèlits no tripulats fins a la seua cancelació definitiva per falta de fondos en 1995.

Desenroll

Erro al crear miniatura:

Sagell commemoratiu de Vladímir Cheloméi.

Almaz va ser promogut per Vladímir Cheloméi com a resposta al nortamericà proyecte MOL (Manned Orbital Laboratory o "Laboratori Orbital Tripulat") dels anys 1960. En la seua configuració original Almaz i MOL eren similars ya que, en el cas d'Estats Units, es proponia la construcció d'una estació espacial militar per a espiar a l'Unió Soviètica que constaria d'un gran telescopi orbital tripulat per dos astronautes. Actiu entre decembre de 1963 i juny de 1969 en el proyecte MOL s'estima una inversió de 3000 millons de dólars i va ser cancelat abans de llançar-se a l'espai.

En el programa Almaz es va contemplar que l'estació seria llançada per una eixida Protón en una tripulació de dos hòmens que retornarien a terra en una càpsula despuix d'un més d'observacions militars. Despuix del retart del proyecte Soyuz, Almaz també va assumir el paper de interceptor de satèlits militars. Per a això es va equipar en un canó espacial en capacitat per a disparar cinc proyectils de 200 grams de pes cada u a una velocitat d'eixida de 2480 km/h per minut. Almaz seria reabastecida per una nau TKS, també llançat en una eixida Protón.

Chelomei va obtindre el permís per a iniciar el proyecte el 12 d'octubre de 1964. En juny de 1965 va tindre lloc la missió Gemini 4 durant la que es varen realisar els primers experiments militars americans en l'espai. Açò va alarmar a les autoritats soviètiques els proyectes de les quals Almaz i Soyuz R a penes estaven en els seus primers passos i no es preveen els primers vols fins a 1968. Korolev va morir inesperadament en 1966, despuix de la qual cosa Cheloméi va conseguir que el proyecte Soyuz R anara cancelat, fent de Almaz l'únic proyecte soviètic d'estació espacial militar. La raó oficial de la cancelació de Soyuz R va ser que era massa pesada per al seu vehícul llançador. A Almaz se li va donar el còdic de proyecte 11F71, prèviament assignat a Soyuz R.

Estacions Orbitales Pilotades (OPS)

Archiu:Almaz drawing.svg

Diagrama d'una estació Almaz.

Els mòduls a ser utilisats en l'estació Almaz medien 4,15 m de diàmetro i tenien un pes de 20 tonellades. Entre 1965 i 1970 es varen construir 8 models de prova i 2 models llests per a ser llançats. Ademés de l'equip de reconeiximent en fins militars equipava a bordo un canó derivat del Nudelman-Rikhter NR-30. Salyut 3 va realisar proves exitoses de funcionament sobre un satèlit de proves encara que al sendemà la nau va tindre que ser desorbitada. OPS-4 hauria dut un parell de missils no guiats.

OPS-1 (Salyut 2)

La primera estació Almaz (OPS-1 o Almaz 101.1), anunciada com Salyut 2, va ser llançada el 3 d'abril de 1973. Per a mantindre el secret militar va ser denominada Salyut 2 només despuix d'alcançar òrbita. Es va preparar una tripulació per a volar a l'estació pero un accident en la pròpia estació pocs dies despuix la va deixar despresurizada i inutilisable. A finals d'abril es va partir en dos per problemes d'estabilitat ans que cap vehícul tripulat s'acoplara a ella.

OPS-2 (o Salyut 3)

OPS-2 (o Almaz 101.2), anunciada com Salyut 3, va ser llançada el 25 de juny de 1974. La tripulació, llançada en la missió Soyuz 14, va passar 15 dies en l'estació durant juliol de 1974. Es va llançar una segona tripulació en agost de 1974 pero va ser incapaç d'acoplar-se a l'estació. Mentres estava sense tripulació es va provar un canó a bordo de l'estació disparant a un satèlit objectiu. Salyut 3 va ser desorbitada en giner de 1975 el dia següent de la prova en el canó. Ya que per a disparar el canó es necessitava moure tota l'estació s'especula en que els dispars varen alterar significativament l'òrbita de la mateixa.

OPS-3 (o Salyut 5)

OPS-3 (o Almaz 103), denominada Salyut 5 despuix de la posada en òrbita, va ser llançada el 22 de juny de 1976. Va ser visitada per dos tripulacions: Boris Volynov i Vitali Zhólobov en juliol de 1976 i Víktor Gorbatkó i Yuri Glazkov en febrer de 1977. Pese a l'existència de plans per a enviar una tercera tripulació algunes dificultats sorgides per a trobar naus Soyuz disponibles varen fer que es cancelara. El 8 d'agost de 1977 la Salyut 5 va ser desorbitada.

OPS-4

L'última de les estacions del programa Almaz prevista per a llançar-se a l'espai incloïa vàries millores: modificació de ports d'atraque (que permetien l'acoplament de naus en majors càrregues de suministraments), els instruments òptics de reconeiximent se substituïen per equipament electrònic com radars i computadores i els canons d'autodefensa es varen reemplaçar per dos missils no guiats. No obstant la OPS-4 es va quedar en terra per falta de fondos.

Almaz-T (satèlits no tripulats)

Archiu:Almaz radar satellite.svg

Satèlit radar Almaz (basat en l'estació espacial Almaz.

Despuix de la cancelació del programa original el 28 de juny de 1978 Almaz va derivar en un programa per al llançament de satèlits pesats no tripulats portadors d'un radar per a realisar reconeiximents militars. Denominat Almaz-T es varen llançar tres satèlits dos dels quals varen funcionar correctament. El principal escull per als seus detractors era el seu excessiu presupost i que, per les seues característiques tècniques, no era possible el llançament de dos satèlits simultàneus en lo que la monitorisació de la superfície terrestre no podia ser total. En agost de 1982 no obstant es va donar llum verda al proyecte que inclús va seguir alvance despuix del decés de Vladímir Cheloméi el 8 de decembre de 1984.

Almaz-T

Pese a que el primer llançament estava previst per a 1981 la complexitat tècnica i la disparitat de criteris polítics varen supondre que el primer Almaz-T fora llançat des de Cosmódromo de Baikonur el 29 d'octubre de 1986. No va aplegar a òrbita per un fallo de separació de la primera i segona etapes del llançador Proton. El sistema de seguritat va destruir l'eixida.

Cosmos-1870

Cosmos-1870 va ser llançat el 25 de juliol de 1987 i va rebre la seua denominació oficial despuix d'alcançar òrbita. El segon satèlit Almaz-T sí va aplegar a òrbita alcançant un inclinament de 71,92 graus con respecto de l'equador. Va estar en funcionament durant dos anys proporcionant imàgens radar en una resolució de menys de 25 metros. Va ser desorbitat el 30 de juliol de 1989.

Almaz-1

Almaz 1 va ser el tercer, i últim, satèlit del programa Almaz-T en alcançar òrbita. Llançat el 31 de març de 1991 baix el nom Almaz 1, despuix del llançament va haver problemes en l'antena de comunicacions dedicada a la transmissió de les imàgens. Ademés un dels panels solars no va desplegar del tot bloquejant parcialment el radar principal. Coincidint en la dissolució de l'Unió Soviètica el programa es reorientó cap a àrees no exclusivament militars buscant la seua utilisació en coneiximents com la geofísica, l'agricultura, la geologia o les aplicacions migambientals. Despuix de funcionar durant 18 mesos, dels 30 prevists inicialment, Almaz 1 va ser desorbitat el 17 d'octubre de 1992 sobre el oceà Pacífic.

Almaz-2

Almaz 2 (també denominat Almaz-1V) no va aplegar a ser llançat. Proyecte en estudi en 1995, finalment cancelat, despuix de la dissolució de l'Unió Soviètica els fondos prevists per al programa es varen cancelar i els intents d'obtindre finançació privada o d'entitats com el Fondo Monetari Internacional no varen prosperar. En una duració prevista superior als cinc anys en una òrbita a 600 quilómetros d'altitut, presentava novetats com l'equipación d'un nou radar que hauria proporcionat imàgens en una resolució de 5 a 7 metros. Ademés duya una cambra capaç d'obtindre imàgens òptiques en una resolució d'entre 2,5 i 4 metros.

Atres usos

Els mòduls OPS varen ser la base de les estacions Salyut, Mir i la Estació Espacial Internacional.

La companyia espacial privada Excalibur Almaz tenia plans per a llançar estacions Almaz modernisades i donar-los servici en càpsules derivades de les naus TKS per al turisme espacial.

Bibliografia

Gerovitch, Slava (2014). Voices of the Soviet Space Program: Cosmonauts, Soldiers, and Engineers Who Took the USSR into Space (en en),  Springer. ISBN 9781137481795.
Journal of the British Interplanetary Society, vol. 54, p. 389-416.Consultat el 2021-09-09.

Enllaços externs

The Almaz Space Station Program

Almaz
Mir Hardware Heritage