Programa Saliut

El programa Saliut o Salyut (en rus Салют, en espanyol: «fòc artificial» o «salva»), inicialment denominat Zariá («amanecer»), és el nom otorgat a la primera série d'estacions espacials de la Unió Soviètica. Llançades per mig de l'us d'eixides Protón dites estacions espacials varen destacar per ser la primera ocasió en que dites construccions es colocaven exitosamente en òrbita.

baix este programa es varen llançar les estacions civils DOS i, de forma encoberta, les estacions militars Almaz. Per això els objectius del programa es varen dirigir tant a la experimentació i observació científica com a l'investigació en fins militars. Les estacions espacials Saliut DOS varen ser dissenyades en la década de 1960 per l'oficina de disseny OKB-1 (actualment RKK Energiya) dirigida per Serguéi Koroliov. Les Almaz varen ser construïdes per la OKB-52 dirigida per Vladímir Cheloméi.

El programa Saliut va constar de nou estacions llançades entre 1971 i 1982. Es varen incloure cinc estacions civils del tipo DOS i quatre estacions militars Almaz. Sis de les estacions espacials varen ser visitades per cosmonautas a bordo de naus Soyuz. El desenroll de la estació espacial Mir (1986), tècnicament més moderna, versàtil i eficient, va supondre la transformació i finalisació de les estacions Saliut.

Missions

DOS-1 (Saliut 1, 19 d'abril de 1971): primera estació espacial de l'història. Va rebre la visita de la Soyuz 10, que va ser incapaç d'acoplar-se correctament. Posteriorment, la Soyuz 11 s'acoplaria en èxit. Els seus tres tripulants varen batre el récort de permanència en l'espai en permanéixer 23 dies en l'estació, pero varen morir a la tornada per una despresurización de la càpsula durant el reingrés, ya que carien de trages de pressió.

DOS-2 (29 de juliol de 1972): perduda en el llançament.

OPS-1 (Almaz 1, Saliut 2, 3 d'abril de 1972): perduda en òrbita. 

DOS-3 (Kosmos 557, 14 de maig de 1972): perduda en òrbita, se li va donar el nom encobert de Kosmos 557.

OPS-2 (Almaz 2, Saliut 3, 25 de juny de 1974): Primera estació espacial militar en èxit. Va rebre la visita de la Soyuz 14. La Soyuz 15 no va ser capaç d'acoplar-se correctament.

DOS-4 (Saliut 4, 26 de decembre de 1974): nou tipo millorat d'estació DOS, en tres panels solars i millors equips. Va rebre la visita de la Soyuz 17 i la Soyuz 18.

OPS-3 (Almaz 3, Saliut 5, 22 de juny de 1976): segona estació espacial militar. Es varen acoplar les Soyuz 21 i Soyuz 24. La Soyuz 23 no va poder acoplar-se correctament.

DOS-5 (Saliut 6, 29 de setembre de 1977): nou model d'estació en una escotilla per a activitats extravehiculares i dos ports d'acoplament, possibilitant la visita de vàries tripulacions al mateix temps i l'acoplament de naus de càrrega Progress, que permeten llargues estàncies en l'espai. Va acollir a cinc tripulacions principals i 11 visites de curta duració, ademés de nou missions en astronautes estrangers en el marc del Programa Intercosmos, incloent al primer astronauta llatinoamericà, el cubà Arnaldo Tamayo Méndez, a bordo de la Soyuz 38 en 1980.

DOS-6 (Saliut 7, 19 d'abril de 1982): última estació Salyut. Similar a la Salyut 6, va ser visitada per sis expedicions principals i quatre missions de visita, incloent dos missions internacionals en un francés i un indi a bordo.

Diagrama de la Saliut 4.

Estava previst que dos estacions més (DOS-7 i DOS-8) anaren llançades en el marc del programa Saliut. La DOS-7 finalment va ser modificada fins a convertir-se en el mòdul central de l'estació Mir.

DOS-8 (mòdul Zvezda de l'Estació Espacial Internacional).

Per la seua banda la DOS-8 es va transformar primer en lo que va anar el proyecte Mir-2. Finalment, despuix de la reconversió del proyecte, este mòdul va terminar formant part del segment orbital rus de la Estació Espacial Internacional (EEI), el mòdul de servici Zvezda.

Història

La URSS estava molt interessada en explorar les aplicacions militars de l'exploració de l'espai, principalment per l'interés de la Força Aérea nortamericana en el mateix camp (programa MOL). Koroliov i el seu OKB-1 varen propondre varis proyectes de naus militars (Soyuz VI, Soyuz R i Soyuz P). Per un atre costat, Vladímir Cheloméi va propondre una estació espacial anomenada Almaz en característiques similars. Despuix de la mort de Koroliov en 1966, els seus proyectes no varen ser aprovats, pero sí l'estació Almaz de Cheloméi i la seua nau de servici, la TKS. Posteriorment, pel retart en el desenroll d'esta estació, les autoritats varen ordenar que les estacions Almaz utilisaren subsistema derivats de la nau Soyuz. Despuix de conéixer els plans nortamericans de posar en òrbita el Skylab, els soviètics varen decidir accelerar el proyecte d'estacions espacials per a alvançar-se'ls. Aixina varen sorgir les estacions civils DOS.

Vore també

37K

Bibliografia

Gerovitch, Slava (2014). Voices of the Soviet Space Program: Cosmonauts, Soldiers, and Engineers Who Took the USSR into Space (en en),  Springer. ISBN 9781137481795.
Launius, Roger D. (2004). Frontiers of Space Exploration (en en),  Greenwood Publishing Group. ISBN 9780313325243.
 (1983) Salyut: Soviet Steps Toward Permanent Human Presence in Space (en en),  Congress of the United States, Office of Technology Assessment.

 (1984) Soviet space programs, 1976-80 (with supplementary data through 1983) (en en),  U.S. Government Printing Office.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Salyut.