Saliut 2
| Estadística de la missió | |
|---|---|
| Nomene de la missió: | Salyut 2 |
| Call Sign: | Saliut 2 |
| Llançament: | 4 d'abril de 1973 09:00:00 UTC Baikonur, U.S.S.R |
| Reentrada: | 28 de maig de 1973 |
| Tripulacions: | 0 |
| Ocupada: | 0 dies |
| En òrbita: | 54 dies |
| Número de òrbites: |
866 |
| Apogeu: | 278 km (173 el meu) |
| Perigeo: | 257 km (160 el meu) |
| Periodo: | 89,8 min |
| Inclinament | 51,6 deg |
| Distancia viajada: |
35.163.530 km (21.849.604 el meu) |
| Massa orbital: | 18.500 kg |
| Salyut 2 | |
La Saliut 2 o Salyut 2 (en rus, Салют 2, romanizado: Salyut 2, lit. 'fòc artificial; salva') va ser una estació espacial llançada per la Unió Soviètica el 4 d'abril de 1973.[1] Va ser la segona de les estacions espacials soviètiques en alcançar la òrbita terrestre encara que realment no formava part del programa Saliut sino que era un prototip secret de l'estació espacial del programa militar Almaz.[2] Se li va donar la designació de Salyut 2 per a ocultar la seua verdadera naturalea ya que les potències occidentals sí coneixien l'existència del programa Saliut.[3]
Encara que el llançament va ser exitós, dos dies despuix la Salyut 2, encara no tripulada, va escomençar a perdre pressió i el sistema de control de vol va fallar tornant-se inestable. La causa d'este fallo s'ha assignat a una incorrecció en l'òrbita de destí per part de l'eixida Protón que desacopló l'estació abans d'alcançar l'altura correcta. L'11 d'abril l'estació va perdre els panels solars i tots els sistemes de corrent interna. Partida en dos la Salyut 2 reentró en l'atmòsfera el 28 de maig de 1973 abans de poder completar cap expedició.[4]
Estructura
[editar | editar còdic]Originalment la Salyut 2 va ser, baix la denominació OPS-1 o Almaz 101.1, la primera de les estacions espacials del programa militar Almaz. Una volta alcançada l'òrbita va ser redenominada com Salyut 2 en la finalitat d'ocultar a atres països que l'Unió Soviètica contava en dos programes d'estacions espacials: el civil Salyut liderat per Serguéi Koroliov i el militar Almaz dirigit per Vladímir Cheloméi.
Salyut 2 tenia 14,55 metros de llarc en un diàmetro de 4,15 metros[5] i tenia un volum habitable intern de 90 metros cúbics.[6] En el seu llançament contava en una massa de 18.950 quilograms.[7] Montava un sol port d'acoplament, montat en la popa, destinat a ser utilisat per la nau espacial Soyuz que transportara cosmonautas per a treballar a bordo de l'estació. Dos panels solars montats en l'extrem de popa de l'estació, prop del port d'acoplament, varen proporcionar energia a l'estació generant un total de 3.120 vats d'electricitat.[8] L'estació estava equipada en 32 propulsors de control d'actitut i dos motors RD-0225, cada u capaç de generar 3.9 kilonewtons d'espente, per a eixecutar maniobres orbitales.[7]
Llançament
[editar | editar còdic]El Salyut 2 va ser llançat des del Cosmódromo de Baikonur, damunt d'un eixida Proton-K de tres etapes, número de série 283-01. El llançament va tindre lloc a les 09:00:00 UTC del 3 d'abril de 1973 i va colocar en èxit a Salyut 2 en la òrbita terrestre baixa. En aplegar a l'òrbita a Salyut 2 se li va assignar el Designador internacional 1973-017A, mentres que NORAD li va otorgar el Número de catàlec de satèlits 06398. La tercera etapa (8S812) de l'eixida Proton-K va entrar en òrbita junt en el Salyut 2. El 4 d'abril, va ser catalogat en una òrbita de 192 per 238 quilómetros inclinada a 51,4 graus.
Missió fallanca
[editar | editar còdic]Tres dies despuix del llançament de Salyut 2 la tercera etapa del Proton va explotar per canvis de pressió dins dels tancs. Esta explosió va derivar en un núvol d'enrunes, alguns dels quals varen seguir una trayectòria similar a l'estació. Dèu dies despuix estes enrunes varen alcançar l'estació, danyant el caixco i provocant el seu despresurización. Abdós panels solars varen ser arrancats, eliminant la capacitat de l'estació per a generar energia i controlar la seua actitut.
Es varen catalogar tres peces d'enrunes de l'estació, que s'havien desintegrat de l'òrbita el 13 de maig. El restant de l'estació va tornar a entrar en l'atmòsfera el 28 de maig de 1973 sobre el Oceà Pacífic. Una investigació sobre la falla va determinar inicialment que una llínea de combustible s'hi havia trencat provocant un forat en l'estructura de l'estació. El dany de la colisió d'enrunes derivada de l'explosió de l'eixida Protón es va descobrir més vesprada.
Característiques
[editar | editar còdic]País: Unió Soviètica Data de llançament: 4 d'abril de 1973
Llongitut: 14,55 m Diàmetro màxim: 4,15 m Volum habitable: 90 m³ Pese en el llançament: 18.900 kg Vehícul de llançament: Protón (3 etapes) Número de panels solars: 2 Número de port de anclaje: 1 Missions tripulades: 0 Missions tripulades de llarga duració: 0 Materials: alumini i acer Número de motors principals: 2
Expedicions Salyut 2
[editar | editar còdic]Cap
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Day, Dwayne A.; Launius, Roger D. (1995). Exploring the Unknown: Selected Documents in the History of the U.S. Civil Space Program (en en), NASA. ISBN 978-0-16-048899-3.
- ↑ «Almaz Program - eoPortal Directory - Satellite Missions». earth.eixa.int. Consultat el 2021-10-18.
- ↑ «OPS-1 (Salyut-2) space station». www.russianspaceweb.com. Consultat el 2021-10-18.
- ↑ Pedro Duc. «Viure en l'Espai - LAS SALYUT | La URSS pren l'iniciativa». www.elmundo.es. Consultat el 2021-10-18.
- ↑ Mark Wade. «Almaz OPS». www.astronautix.com. Consultat el 2021-11-17.
- ↑ Jacinto Emied. «Salyut 2». Mousehunt.
- ↑ 7,0 7,1 Anatoly Zak. «Almaz space station (OPS) 11F71». www.russianspaceweb.com. Consultat el 2021-11-17.
- ↑ Anatoly Zak. «Almaz space station (OPS) 11F71». www.russianspaceweb.com. Consultat el 2021-11-17.
Vore també
[editar | editar còdic]Programa Saliut MIR Skylab Estació Espacial Internacional
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Salyut.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Saliut 2» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.