Anar al contingut

Anex:Espècies vivents de Primats d'Argentina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Mapa de l'Argentina.

Els primats (Primats) són l'orde de mamífers al que pertanyen l'home i els seus parents més propencs. L'orde Primats es dividix en dos suborden, estrepsirrinos, i haplorrinos, que inclou als tarseros, els mones, els grans simis i els humàs. Els platirrinos (Platyrrhini) o mones del nou món són un parvorden que comprén a les cinc famílies de primats natives d'América Central i del Sur: Cebidae, Aotidae, Pitheciidae, Atelidae i Callitrichidae ara reconegudes.[1] La regió neotropical és molt rica en espècies de Primats, contant en 19 gèneros, i 139 espècies, en un total de taxas (espècies més subespecies) de 199.[2]

En la República Argentina es fan presents les 5 famílies, en un total de 9 tàxons i 8 espècies, 2 d'elles introduïdes.

Número d'espècies de Primats natives de l'Argentina per família.
País Cebidae Callitrichidae Atelidae Pitheciidae Aotidae Total
Erro al crear miniatura: Argentina 3 (1 introduïda) 1 (introduïda) 2 1 1 8 (2 introduïdes)

En el següent llistat s'enumeren les espècies vivents de Primats que es varen registrar en estat selvat en l'Argentina, totes elles són natives d'eixe país o d'alguns dels països limítrofs, estant asilvestradas en l'Argentina. Per òbvies raons no s'inclou en la present llista als sers humans. S'aclarix la categorisació de «vivents» puix este artícul exclou a les espècies fòssils, les que es varen agrupar en un atre artícul.

Els cébidos (Cebidae) són una família exclusiva del neotrópico que comprén solament dos gèneros en un total de 13 espècies; d'elles, 3 espècies es troben en l'Argentina (una d'elles introduïda).

La classificació més recent coloca una atra volta als callitricidos com una família aparte, deixant només als capuchinos i als mones farda en esta família.

Subfamília Cebinae Bonaparte, 1831

[editar | editar còdic]

Gènero Sapajus Kerr, 1792

[editar | editar còdic]

En esta regió, el gènero conta en dos espècies, les quals, en témer a l'aigua, es troben efectivament separades alopátricament pel riu alt Paraná.

Erro al crear miniatura:
Espècie similar a la mona vaig caure bayo.

El vaig caure bayo (sinònims científics: Cebus apella paraguayanus, Cebus apella kay, Cebus Kay, Cebus apella cay, Cebus cay, Cebus paraguayanus, Cebus azarae) presenta en l'Argentina dos subespecies;[3] la més occidental és:

Sapajus cay pallidus Grey, 1965 la qual es distribuïx per gran part de Bolívia, el centre del Brasil, i en les selves de montanya o yungas del nort argentí, en les províncies de Jujuy i Bota i Tucumán.
Sapajus cay paraguayanus Fisher, 1829 és l'atra subespecie, ubicada a l'orient de l'anterior, en atres biomas i solament unida a la primera en la porció nort de la distribució, estant les poblacions australs d'abdós separades per 800 km. Esta subespecie habita en el centre del Brasil en l'estat de Mate Grosso do Sul, el Paraguay oriental,[4] i chicotets sectors del nordest de l'Argentina; un d'ells són les selves en galeria del chaco oriental o humit en el Parc nacional Riu Pilcomayo, de la província de Formosa. La població de l'illa Apipé en l'extrem nort de Corrents sembla estar extinta. Encara que és típic de la Selva Atlàntica de l'interior en el Paraguai oriental, no habita el mateix ambient en la seua continuació argentina, en la selva misionero de la província de Missions, puix el riu alt Paraná resulta ser una barrera infranquejable, en posseir este gènero una forta aversió a l'aigua, de la qual s'aprofiten els zoològics per a mantindre'ls captius en illes rodejades per una franja d'aigua de solament uns pocs metros d'ample. En eixa província argentina solament habita en una illa del riu Paraná: l'illa Caraguatay. Tal volta també habite en l'extrem oriental de Bolívia.

El vaig caure obscur (sinònims científics: Cebus vellerosus, Cebus apella vellerosus, Cebus apella nigritus, Cebus frontatus, Cebus caliginosus Elliot, 1910) és típic de la Selva Atlàntica de l'interior, o selva misionero. Habita en tots els estats del sur del Brasil, i en l'Argentina, en les selves de la província de Missions, i de l'extrem noreste de la província de Corrents, a on sembla haver-se extinguit. En l'época de Félix de Azara la distribució d'esta espècie en les selves marginals del riu Uruguay inclús aplegava pel sur fins al nordest de la província d'Entre Rius.[5]

Erro al crear miniatura:
mona vaig caure obscur.

Subfamília Saimiriinae Miller, 1912 (1900)

[editar | editar còdic]

Esta subfamília conta en solament un gènero, i en 5 espècies. D'elles, solament una va ser reportada en l'Argentina, la mateixa va ser introduïda.

El saimirí bolivià, en la subespecie Saimiri boliviensis boliviensis, va ser registrat en l'extrem noreste del chaco paraguayà,[5] encara que en l'actualitat allí semblaria ser molt rar, o estaria directament extint. Ademés, en l'Argentina va ser detectada una població, segurament implantada, en les selves del nort de la província de Corrents.[6] Es distribuïx també per Bolívia, i el centre del Brasil.

Erro al crear miniatura:
saimirí bolivià.

Família Callitrichidae Gray, 1821

[editar | editar còdic]

Els callitrícidos (Callitrichidae) són una família exclusiva del neotrópico, que comprén 7 gèneros en un total de 42 espècies; d'ells, 1 gènero en 1 espècie es troba introduïda en l'Argentina. Una atra espècie, no present, va ser erròneament citada com a nativa.

La classificació més recent coloca una atra volta als callitricidos com una família aparte.

Gènero Callithrix Erxleben, 1777

[editar | editar còdic]

El tití de pinzell blanc o tití comú és un chicotet primat endèmic del Brasil. Es trobava present originalment en els estats d'Alagoas, Ceará, Maranhão, Paraíba, Pernambuco, Piauí, Riu Gran do Nort, Baïa, i, possiblement, el noreste de Tocantins.

Habita en boscs de xares de la caatinga, en els trams més nortenys de la selva atlàntica, en boscs secundaris, i semicaducos, i en selves en galeria.

Erro al crear miniatura:
tití de pinzell blanc.

Són comunament venuts com a mascotes o pets; molts d'estos eixemplars terminen en llibertat, intencional o accidentalment, en regions a on naturalment mai varen habitar, en les que solen establir-se en relativa facilitat en ser resistent, molt adaptable, sent capaç de sobreviure en parcs i jardins urbans, o en hàbitats molt degradats.

D'esta manera, conta en poblacions asilvestradas en els estats brasilers de: Sergipe, Baïa, Espírito Sant, Ric de Janeiro, São Paulo, Paraná, Santa Catarina, i Riu Gran do Sul. En l'Argentina, si be les publicacions de principis de el XX que senyalen a esta espècie com a nativa de les selves de la província de Missions estaven completament errades,[5] ya es varen detectar poblacions asilvestradas allí.

  • Espècie erròneament citada:
Callithrix penicillata (Geoffroy, 1812)
El tití de pinzell negre és un chicotet primat endèmic del Brasil. Es trobava present originalment en els estats de Baïa, Mines Gerais, Tocantins, Goiás, l'extrem noreste de Mate Grosso do Sul, l'extrem suroest de Piauí, Maranhão i el nort de São Paulo, al nort dels rius Tieté i Piracicaba. En l'Argentina, les publicacions de principis de el XX que senyalaven a esta espècie com a nativa de les selves de la província de Missions estaven completament errades.[5] Habita en sabanes (tancat), boscs semicaducos estacionals, boscs secundaris, i en les selves en galeria.
Són comunament venuts com a mascotes o pets; molts d'estos eixemplars terminen en llibertat, intencional o accidentalment, en regions a on naturalment mai varen habitar, en les que solen establir-se en relativa facilitat en ser resistent, molt adaptable, sent capaç de sobreviure en parcs i jardins urbans, o en hàbitats molt degradats.
D'esta manera, conta en poblacions asilvestradas en els estats brasilers d'Espírito Sant, Ric de Janeiro, São Paulo, i Paraná, en este últim en els municipis de: Curitiba, São José dos Pinhais, Maringá, Paranaguá, i Cianorte.
Aixina mateix, també es troba asilvestrada una població d'esta espècie en l'illa de Santa Catarina en la costa de l'estat de Santa Catarina.

Família Atelidae Gray, 1825

[editar | editar còdic]

Els atélidos (Atelidae) són una família exclusiva del neotrópico, que comprén 5 gèneros en un total de 29 espècies. En l'Argentina es troba 1 gènero en 2 espècies.

Subfamília AlouattinaeTrouessart, 1897 (1825)

[editar | editar còdic]

Subfamília en solament un gènero en 15 espècies; dos d'elles en l'Argentina.

Gènero Alouatta Lacépède, 1799

[editar | editar còdic]

El carayá negre o carayá negre i dorat habita en l'est de Bolívia, casi tot el Paraguay,[7] el centre i sur del Brasil, i el noreste argentí, sent característic de les selves en galeria del chaco oriental o humit en l'est de les províncies de Formosa, i Chaco, el nordest de la província de Santa Fe, gran part de la província de Corrents, aixina com també li'l troba, en baix número, en la Selva Atlàntica de l'interior, tant en el Paraguai oriental, com en la província de Missions. La població de la selva pedemontana del nort de la província de Bota s'ha extinguit. Abunda especialment en les selves de les illes del riu Paraná mig i superior. En les grans inundacions d'este riu, alguns eixemplars d'eixes illes solen trepar a la vegetació aquàtica flotant, i són arrastrats aigües avall fins a localitats de les províncies d'Entre Rius i Buenos Aires.[8]

Erro al crear miniatura:
carayá negre.


El carayá colorat (sinònims científics: Alouatta fusca clamitans, Alouatta guariba clamitans) és típic de la Selva Atlàntica de l'interior, o selva misionero. Habita en tots els estats del sur del Brasil des de l'extrem sur dels estats de Ric de Janeiro i Mines Gerais, passant per São Paulo, Paraná, Santa Catarina, fins al centre de Riu Gran do Sul; aixina com també en l'Argentina, en les selves serranes de l'est la província de Missions, en especial en les dominades pel pi paraná.

Erro al crear miniatura:
carayá colorat.

Durant molt temps esta espècie era solament una subespecie del tàxon més septentrional, pero hui este últim constituïx una espècie separada: Alouatta fusca (Geoffroy Saint-Hilaire, 1812) la qual habita la selva atlàntica de la costa brasilera dels estats de Baïa, Espírito Sant, Mines Gerais, i Ric de Janeiro.[9]

Família Pitheciidae Mivart, 1865

[editar | editar còdic]

Els pitécidos (Pitheciidae) són una família exclusiva del neotrópico, que comprén 4 gèneros en un total de 43 espècies. Un gènero en una espècie es va reportar en l'Argentina.

Subfamília en sol 1 gènero en 29 espècies; d'elles, una espècie es va reportar en l'Argentina.

El tití gris paraguayà o sahuí paraguayà (Ka'I Ygau en idioma guaraní) és una espècie que, fins a finals de el XX era tractada solament com una subespecie de l'espècie anterior (per lo tant: Callicebus donacophilus pallescens), hui li les ha separat en dos espècies plenes. Habita l'est de Bolívia, el centre de Brasil en el suroest de l'estat de Mate Grosso, i el pantanal de l'oest de Mate Grosso do Sul, ademés de tot el chaco paraguayà. Va ser també reportada en l'Argentina, en la província de Formosa, encara que sense colecta d'eixemplars que ho certifiquen.[10] Eixa província és lindera al departament paraguayà de President Hayes, a on allí l'espècie és habitual, i inclús té un registre fotogràfic efectuat en la «Estància Oroneta», a uns 29 km del riu Pilcomayo, frontera natural entre abdós països de tan sol 5 m d'ample en eixe sector.[11]

Família Aotidae Poche, 1908 (1865)

[editar | editar còdic]

Els Aótidos (Aotidae) són una família exclusiva del neotrópico, que comprén 1 sol gènero en un total d'11 espècies; d'elles, una sola espècie es troba en l'Argentina. Són les úniques mones nocturnes.

El mirikiná o mona nocturna posseïx tres subespecies; dos habiten en el centre de Bolívia, el centre del Brasil, i el sur del Perú; mentres que la tercera subespecie: Aotus azarae azarae (Humboldt, 1811), ho fa en el surest de Bolívia, casi tot el chaco paraguayà,[12] i el noreste argentí, sent característic de les selves en galeria del chaco oriental o humit en l'est de les províncies de Formosa, i Chaco. La població de la selva pedemontana de l'est de la província de Jujuy s'ha extinguit.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Rylands AB and Mittermeier RA (2009). «The Diversity of the New World Primats (Platyrrhini)», Garber PA, Estrada A, Bicca-Marques JC, Heymann EW, Strier KB (ed.). South American Primats: Comparative Perspectives in the Study of Behavior, Ecology, and Conservation, Springer.
  2. https://web.archive.org/web/20110823015612/http://www.primate-sg.org/diversity.htm
  3. Àvila, Ignacio.MORPHOLOGICAL VARIATION BETWEEN TWO SUBSPECIES OF CEBUS LIBIDINOSUS (PRIMATES: CEBIDAE) Bol. Mus. Nac. Hist. Nat. Parag. Vol. 15 (1-2), Agost 2004, pp. 1 - 8
  4. http://www.faunaparaguay.com/cebusapella.html
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Cabrera (1940). Mamífers sud-americans: Vida, costums i descripció (en espanyol), Buenos Aires: Companyia Argentina d'Editors.
  6. Chébez, Juan Carlos. 2008. Els que es van. 1. 1a. ed. - Buenos Aires: Albatros. 320 p.
  7. http://www.faunaparaguay.com/alouattacaraya.html
  8. VILLALBA, J.S; C.M. PRIOGIONINI & A.C. SAPPA. 1995. Sobre la possible presència de Alouatta caraya em Uruguay. Neotropical Primats, Washington, 3 (4): 173-174.
  9. Gregorin, Renato.Taxonomia i variação geogràfica dones espécies do gênero Alouatta Lacépède (Primats, Atelidae) no Brasil. Revista Brasileira de Zoologia Print versió ISSN 0101-8175 Rev. Bras. Zool. vol.23 no.1 Curitiba Mar. 2006 doi: 10.1590/S0101-81752006000100005
  10. Canevari Marcelo i Vaccaro. 2008. Guia de Mamífers del sur d'Amèrica del Sur. Editorial L.O.L.A.
  11. http://www.faunaparaguay.com/callicebuspallescens.html
  12. http://www.faunaparaguay.com/aotusazarae.html

Enllaços externs

[editar | editar còdic]