Arc de triomf
Un arc del triumfo és un monument construït per a commemorar una victòria militar, encara que en realitat es va usar per a festejar a un governant. Els primers arcs de triumfo varen ser alçats pels romans en l'Antiguetat i cada u estava dedicat a un general victoriós. L'arc de triumfo clàssic és una estructura autònoma, prou separada de les portes o muralles de la ciutat.
En la seua forma més simple, un arc de triumfo consistix en dos pilastres massices unides per un arc, arrematades per una superestructura plana o àtic en la que pot contindre una estàtua o lluir inscripcions commemoratives. L'estructura devia estar decorada en talles, destacadamente en figures aladas femenines de la victòria (molt semblades a àngelés), un parell dels quals típicament ocupen els triànguls curvats al costat de la part superior de la curva de l'arc. Arcs de triumfo més elaborats tenen atres arcs secundaris flanquejant-ho, típicament un parell.
El motiu rítmic ABA —d'un va central en forma d'arc flanquejat per uns atres més menuts— va ser adaptat en l'arquitectura clàssica, particularment a partir del Renaixença, per a articular els murs de les estructures. Els vans poden prendre la forma d'una hornacina o estar «cegos», en una mampostería contínua darrere d'ells.
Arcs de triumfo romans
[editar | editar còdic]La tradició es remonta a l'arquitectura de l'Antiga Roma i es relaciona en la costum del Senat de celebrar triumfos romans a generals especialment exitosos, per mig de votació. Es varen originar en algun moment de la República romana.[1] Es dien fornices (singular: fornix) i duyen imàgens que descrivien i commemoraven la victòria i el triumfo. Es coneix que en l'época es varen alçar varis fornices en Roma, dos d'ells erigits per Lucio Estertinio, el primer en el 196 a. C. per a commemorar les seues victòries en Hispania. Escipión l'Africà va construir un atre fornix en la tossal Capitolina en 190 a. C., i Quint Fabio Màxim Alobrógico va construir un en el Fòrum Romà en 121 a. C.[2] Cap d'estes estructures ha sobrevixcut, per lo que semblen haver segut estructures temporals i se sap poc sobre el seu aspecte.[1]
La major part dels arcs de triumfo es varen erigir durant l'Imperi romà. Plinio el Vell, en el I, els descriu com a monuments honoraris d'importància inusual, erigits per a commemorar triumfos. En el II els arcs s'erigien per a celebrar atres acontenyiments, com l'arc de triumfo que queda en Ancona, erigit per una ciutat agraïda per a festejar les millores de Trajano en la seua baïa. En aplegar el IV, trentassís arcs de triumfo poden traçar-se en Roma. D'ells solament han sobrevixcut tres en l'actualitat: arc de Tito (any 81), arc de Septimio Sever (203-205) i arc de Constantino (312).[3][4]
Els arcs de Roma es varen ser fent cada volta més elaborats a lo llarc dels sigles. Al principi eren molt simples, portes d'entrada a la ciutat temporals i simbòliques, construïdes en rajola o pedra en un encapçalament en arc semicircular i penjaven d'elles trofeus en les armes capturades. Arcs posteriors es varen construir en marbre d'alta calitat, en un gran arc central en el mig, el seu sostre tractat com una volta de canó, i a voltes dos arcs més menuts, un a cada costat, adornat en un complet orde arquitectònic, de columnes i entablamento, enriquit en bajorrelieves simbòlics o narratius. Alguns arcs triumfals estaven coronats per una estàtua o un currus triumphalis, un grup d'estàtues que representaven a l'emperador o al general en una cuadriga. El festiu orde corintio era l'usual.
L'arc simple era el més comú, pero també es varen construir en arcs triples, dels quals l'arc de triumfo de Medinaceli (al voltant de l'any 2) o l'arc de triumfo d'Orange (al voltant de l'any 21) són els eixemples més antics que es conserven. A partir de el II es varen construir molts eixemples del arcus quadrifrons, un arc de triumfo quadrat erigit sobre un creuament de camins, en obertures estovades en els quatre costats, especialment en el nort d'Àfrica.[3]
Les pràctiques romanes del triumfo varen canviar significativament al començ del periodo imperial, quan el princeps Augusto va decretar que els triumfos i honors triumfals devien llimitar-se als membres de la família imperial; en la pràctica, açò significava l'emperador reinante o els seus antecessors. El terme fornix va ser substituït per arcus ("arc"). Mentres que els fornices republicans podien ser erigits per un triumphator a la seua discreció i a les seues expensas, els arcs de triumfo imperials eren patrocinats per decret del senat, o a voltes per rics titulars d'alts càrrecs, per a honrar i promoure als emperadors, el seu càrrec i els valors de l'imperi.[5] Els arcs no es construïen necessàriament com a entrades, sino que -a diferència de molts arcs triumfals moderns- s'erigien a sovint a través de camins i estaven destinats a ser travessats, no rodejats.[6]
La construcció d'arcs en Roma i Itàlia va disminuir despuix de l'época de Trajano (98-117), pero va seguir estant molt estesa en les províncies durant els sigles II i III; a sovint s'erigien per a commemorar les visites imperials.[3]
Arcs de triumfo posteriors a l'época romana
[editar | editar còdic]Els arcs de triumfo a l'estil romà varen reviure durant el Renaixença, quan va haver un creixent interés en tota Europa per l'art i l'arquitectura de l'Antiga Roma. Entre el XV i el XIX, reiés i emperadorés varen erigir numerosos arcs de triumfo en una conscient imitació de la tradició romana. Un dels primers va ser el «Arc Aragonés» en el Castel Nuovo de Nàpols, construït per Alfonso V en 1443, encara que, com la posterior Porta Capuana, no s'alçava aïllat, sino conectat en part de l'entrada al castell. Numerosos arcs de triumfo temporals es varen erigir per a festivitats com les Entrades Reals des de finals de l'Edat Mija en avant. L'emperador Maximiliano I va encarregar a l'artiste Alberto Durero que dissenyara un arc monumental elaboradamente decorat en gravat para ell (de 3,67 metros d'alt, en 192 diferents fulls), que mai es va pretendre construir, sino que va ser imprés en una edició de 700 còpies i distribuït per a ser pintat en colors i pegats en les parets d'habitacions grans. També Luis XIV va alçar arcs de triumfo.
Un dels arcs de triumfo més coneguts del món és l'Arc de Triumfo de París, ubicat en la plaça Charres de Gaulle, en l'extrem oest de l'avinguda dels Campos Elíseos, erigit per a commemorar els triumfos militars de Napoleón Bonaparte.
Es varen erigir arcs en el mateix propòsit en el Regne Unit, Estats Units, Alemània, Romania, Rússia i Espanya, entre atres països. El monument a la Revolució en Mèxic és considerat l'arc de triumfo més gran del món (67m), ya que no hi ha forma de comprovar que l'arc de Pionyang, capital de Corea del Nort, siga més gran (de 70m, supostament).
Encara es construïxen arcs de triumfo temporals, i es pretén usar-los en una desfilada de celebració o una cerimònia, per a ser desmantellats despuix.
Vore també
[editar | editar còdic]- Arc (construcció)
- Arc triumfal
- Porta de la ciutat
- Arc de Triumfo de París (França)
- Arc de Triumfo de Barcelona (Espanya)
- Arc de la Victòria (Madrit, Espanya)
- Arc de Triumfo de Pionyang (Corea del Nort)
- Arc de la Federació (Veneçola)
- Arc de la Federació (Santa Ana de Cor) (Veneçola)
- Arc de triumfo de Carabobo (Veneçola)
- Monument a la Revolució (Mèxic)
- Paifang
- Pilono
- Porta de Ishtar
- Porta del Sol
- Torana
- Torii
- Pont de Boyacá
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 "Triumphal arch." Encyclopædia Britannica (2010).
- ↑ F. B. Sear i Richard John. "Triumphal arch." Grove Art Online. Oxford Art Online. 30 de juliol de 2010.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Roman Triumphal Arches. En Crystalinks. Consultat el 6 de decembre de 2023.
- ↑ ¿Qué és un arc de triumfo? Davant tot, una porta monumental constituïda per dos pilonos massiços, units per una volta de mig punt, que corona un àtic, mes rectangular de albañilería, l'objecte del qual és el de sostindre unes estàtues. L'arc esta emmarcat ademés en dos o quatre columnes, que poden trobar-se adossades als pilonos o colocades sobre pedestals eixints, els quals sostenen a la seua volta un entablamento que passa exactament per damunt de l'arquivolta i separa l'àtic de la porta. Partint d'esta fòrmula, són moltes les combinacions possibles. Gilbert, Picard (p. 123). Traducció del Dr. J. A. Gutiérrez-Larraya. Imperi Romà. Barcelona: Edicions Garriaga S. A., 1965.
- ↑ Zaho, Margaret Ann (2004). Imago triumphalis: the function and significance of triumphal imagery for Italian Renaissance rulers, Peter Lang. ISBN 978-0-8204-6235-6.
- ↑ (2005) A world history of art, Laurence King Publishing. ISBN 978-1-85669-451-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arcs de Triumfo.- Breu descripció dels adorns i arcs triumfals de la Vila de Madrit, per invenció i direcció del coronel D. Francisco Sabatini, 1765. [1] archivat en Wayback Machine.
Plantilla:Coord/display/title</noinclude>
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Arco de triunfo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.