Balista
La balista o ballista (del llatí: ballista, del grec: βαλλιστής, ballistra, de βάλλειν bállein, 'llançar, tirar'’)[1] és un arma de sege que llançava un proyectil, generalment una flecha o una pedra, a un objectiu a distàncies de més de cent metros. Utilisada en Europa des de l'antiguetat clàssica fins a l'arribada del canó en el XV, era d'aspecte i mecanisme similars als d'una ballesta, pero d'un tamany major. Esta arma de sege va ser desenrollada al voltant del 400 a. C. pel governant de Siracusa Dionisio I de Siracusa[2] a partir del oxíbeles i el gastrafetes, d'aspecte i mecanisme similars als d'una ballesta, pero d'un tamany molt major. Les primeres versions proyectaven pesats darts o proyectils esfèrics de pedra de varis tamanys per a la guerra de sege. Es va convertir en un arma de precisió més menuda, el scorpio,[3] i possiblement el polybolos.
Disseny
[editar | editar còdic]Per lo general, la balista es construïa en fusta, encara que podia tindre parts fetes o a lo manco revestides de metal, i usava cuerdos, tendons d'animals o crinés com a tensors. Desenrollat a partir d'armes de l'época de la Grècia clàssica anteriors, es basava en diferents mecàniques i utilisava dos palanques que oferien una energia potencial per mig de les cordes o tendons trenats en forma de madeixes retortillades. El sistema es basava en la torsió d'un material elàstic, en lloc d'un colp de tensió com l'utilisat en un arc, millorant d'esta manera la seua eficàcia. Açò li permetia llançar grans roques o virotes de fusta de punta esmolada. Les de major calibre podien alcançar objectius a més de 150 metros de distància, fent d'elles importants màquines de sege.
Pel seu tamany, devia sostindre's sobre un trípode i era manejada per varis hòmens encarregats de posar els proyectilés, tensar la màquina pel mecanisme de torsió i lliberar finalment el proyectil. Si la maniobra es feya correctament, el proyectil eixia disparat a grans distàncies. S'usava principalment en els seges, ya que una volta montada era difícil d'apuntar en ella a objectius mòvils. No obstant, en certes ocasions es varen incorporar rodes al soport de la balista per a poder canviar-la de lloc sense tindre que desmontar-la.
Orige
[editar | editar còdic]El terme s'usa de manera confusa: en un principi s'entén com catapulta a l'arma llançadora de fleches o llances (també cridada oxybolos i dorybolos), i ballista a l'ingeni lanzapiedras (també cridat lithobolos i petrobolos), més potent que l'anterior. En algun moment de el IV, estes definicions s'invertixen i ballista pansa a definir a la màquina llançadora de fleches o llances menys potent.
El terme catapulta és el més antigament utilisat per a designar a les primeres armes pesades. La seua etimologia, del grec καταπέλτης katapéltēs, procedix de les paraules gregues katá (cap a avall) i pelte (escut llauger).[4] Per tant, el terme designa a una màquina capaç de trencar escuts en la trayectòria descendent dels seus missils. Posteriorment, esta paraula designarà solament a un tipo especial d'estes armes. És en l'any 399 a. C. quan el tirà de Siracusa, Dionisio el Vell, ordena preparar per a defendre la ciutat del sege de Cartago noves armes mecàniques de les que es té notícia per primera volta. Entre elles es troba el gastraphetes, ancestro de la ballesta o l'oxibeles. Es tracta d'una espècie de gran ballesta colocada sobre un trípode, que llançava grans fleches (de 600 a 800 grams), que podien travessar una fila d'hòmens.[5]
Antiga Grècia
[editar | editar còdic]Les primeres balistas en l'Antiga Grècia es varen desenrollar a partir de dos armes anomenades oxibeles i gastrafetas. El gastraphetes ('arc de melic') era una ballesta de mà. Tenia una punta composta i s'estenia subjectant l'extrem frontal de l'arma contra el sol mentres es colocava l'extrem d'un mecanisme deslisant contra l'estòmec. Després, l'operador caminaria cap a avant per a armar l'arma mentres un trinquet evitava que disparara durant la càrrega. Açò va produir un arma que, segons es va afirmar, podria ser operada per una persona de força promedia pero que tenia una potència que permetia usar-la en èxit contra tropes blindades. El oxibeles era una construcció més gran i pesada que amprava un cabrestante i estava montat en un trípode. Tenia una cadència de fòc més baixa i s'usava com a màquina de sege.
En l'invenció de la tecnologia de fes de resort de torsió, es varen construir les primeres ballestes. La ventaja d'esta nova tecnologia va ser el ràpit temps de relaixació d'este sistema. Per lo tant, va ser possible disparar proyectils més llaugers en velocitats més altes a una distància més llarga. Pel contrari, el temps de relaixació comparativament llent d'una màquina de tensió com el oxibeles significava que es podia transferir molta menys energia als proyectils llaugers, lo que llimitava l'alcanç efectiu de l'arma.
Es creu que la forma més antiga de ballesta es va desenrollar para Dionisio de Siracusa, al voltant de 400 a. C.
La balista grega era un arma de sege. Tots els components que no eren de fusta es varen transportar en el tren d'equipages. Es ensamblaría en fusta local, si fora necessari. Alguns es varen colocar dins de torres de sege grans, blindades i mòvils o inclús en la vora d'un camp de batalla. A pesar de totes les ventages tàctiques oferides, va anar solament baix Filipo II de Macedònia, i més encara baix el seu fill Alejandro, que la balista va començar a desenrollar-se i guanyar reconeiximent com un màquina de sege i artilleria de camp. Els relats històrics, per eixemple, citen que Filipo II va amprar a un grup d'ingeniers dins del seu eixèrcit per a dissenyar i construir catapultes per a les seues campanyes militars.[6][7] Inclús s'afirma que va ser Filipo II en el seu equip d'ingeniers els qui varen inventar la balista despuix de millorar el dispositiu de Dionisio, que no era més que una fonda de gran tamany.[8] Alejandro ho va perfeccionar encara més, el propi equip del qual d'ingeniers va introduir innovacions com l'idea d'usar resorts fets de bobines de corda apretades en lloc d'un arc per a conseguir més energia i potència en llançar proyectils.[9] Polibio va informar sobre l'us de ballestes més chicotetes i portàtils, cridades escorpiones, durant la segona guerra púnica.
Les balistas es podrien modificar-se fàcilment per a disparar proyectils esfèrics i d'eix, lo que permet que els seus operadors s'adapten fàcilment a les situacions predominants en el camp de batalla en temps real.
A mida que el paper de l'artilleria en el camp de batalla es va tornar més sofisticat, es va integrar una articulació universal (que es va inventar solament per a esta funció) en el soport de la balista, lo que va permetre als operadors alterar la trayectòria i la direcció de dispar de la balista segons siga necessari sense un llarc desmontage de la màquina.
L'imperi romà copie al balista de Grècia pero els romans varen canviar al balista i varen formar una màquina de guerra que ajude Antiga Roma a ser L'imperi més gran del Món a eixe temps.
Imperi romà
[editar | editar còdic]Era un arma de guerra fonamental durant l'imperi romà, junt a la catapulta o l'onagro. Cada legió, depenent del moment històric, podia contar en vàries balistas en els cossos o unitats nomenats com ballistarii. També varen existir carroballistae o carroballista: unitats compostes per un carro tirat per cavalls en una ballista montada. Va ser de gran importància fins que en l'época tardana va ser desplaçada per l'us del onagro. Encara que les fonts llatines parlen de balistas enormes. No es té certea si era part de la propaganda, pero sí es té certea de que a lo manco varen aplegar a medir huit metros d'altura.[10]
Va ser utilisat just abans de l'inici de l'imperi per Juliol César durant el seu conquista de la Galia i les invasions de Gran Bretanya. Els dos intents d'invasió de Gran Bretanya i en la batalla de Alesia, es va registrar l'us de la balista en el seu propi commentarii (diari), De bell Gallico. També es té constància de que es varen amprar en les batalles de Bedriacum, en el lloc de Rodas o durant el lloc de Jerusalem.[10]
L'ingenier romà Marco Vitruvio va registrar en la seua obra De architectura l'us de màquines de guerra com la balista i la seua experiència en l'eixèrcit romà, aixina com l'adaptació de les versions gregues.[11] En la seua obra, el llibre dècim sobre màquinas, dedica el capítul XVI a la construcció de les balistas, el XVII a les proporcions de les ballestes i el capítul XVIII al modo d'armar al dispar les catapultes i ballestes. Pel que fa a ballistas, la seua principal aportació és l'incorporació d'un nou tipo de mordaça que conseguix aumentar el tamany del nervi del resort, aumentant la seua potència.
Les primeres ballestes romanes estaven fetes de fusta i es mantenien juntes en plaques de ferro al voltant dels marcs i taches de ferro en el soport. El soport principal tenia un control deslisant en la part superior, a on es carregaven la pedra en forma de bolaños o atres proyectils. Junt a açò, en la part posterior, hi havia un parell de tornos i una garra, utilisada per a recuperar la corda de l'arc a la posició inicial per a armar el dispar. Un control deslisant passava a través dels marcs de camp de l'arma, en el que es trobaven els resorts de torsió (normalment, tendó animal), que es retortillaven al voltant dels braços de l'arc, que a la seua volta estaven units a la corda de l'arc. D'esta manera, en retirar-se la corda de l'arc cap a arrere en els tornos dels resorts ya tensos, s'almagasenava l'energia necessària per a disparar els proyectils. L'escritor romà Lucilio les va descriure com a armes que podien tirar pedres que anaven des d'un quilo fins a 30 quilos generalment, encara que s'han trobat proyectils de més de 70 quilograms.[10] Usar pedres de menor tamany implicaria una major rapidea en l'ofensiva.
La balista era un arma molt precisa, pero el disseny comprometia l'alcanç per la precisió. Les catapultes sacrificaven esta precisió per l'alcanç i el pes del proyectil, alcançant més de 100 quilograms.
Un arma també sicològica
[editar | editar còdic]El seu valor -com el restant d'armes de sege- no només era per la seua capacitat de destrucció personal o material, sino pel dany moral o sicològic en les tropes defensives. No solament per l'impacte del proyectil a distància, sino pel propi sò que generaven. Per a que la balista semblara més impactant durant la batalla s'afegien adorns que la feren més monumental, i inclús en ocasions es creaven armes falses per a atemorisar en major mida a l'enemic.[12]
Aixina, buscant precisament un efecte desmoralisant, el general cartaginés Aníbal al mando d'una flota al servici del rei Prusias de Bithinia, en 184 a. C., va utilisar en una batalla naval unes ballestes per a llançar gerres d'argila plenes de serps venenoses contra la flota del rei Eumenes II de Pérgamo, aliat de Roma.[13]
Restants arqueològics notables
[editar | editar còdic]- El barco romà de Mahdia. En 1907 va aparéixer en Tunis, prop de la ciutat de Mahdía, un barco romà a quatre quilómetros de la costa i sumergit 40 metros. En el seu interior es va trobar com a part d'un engranage, una roda dentada de dèu centímetros i en dents a lo llarc de la mitat de la roda, atres dos rodes dentadas de menors dimensions i un modiolus: una roda d'uns quinze centímetros de diàmetro en #perforació a 30° del perímetro. Tot això formava part de mecanismes mecànics per a elevar i apuntar les balistas. Es creu que el barco transportava el botí del lloc d'Atenes per part de Sila en el 86 a. C.[10]
- Ballista de Hatra. En 1972, en la ciutat d'Hatra, Iraq, es varen trobar varis fragments d'una balista. Estaven situats en una de les portes de la ciutat fins que durant un sege es va derribar l'entrada, sepultant la màquina. Es varen trobar peces com modiolus de bronze i argollas, restants de fusta o plaques de bronze de 2 milímetros que servien com a protecció davant el fòc. Es calcula que el seu tamany era de 240 cm d'ample, 84 cm d'alt i 45 cm de gruixa.[9]
Edat Mija
[editar | editar còdic]En la decadència de l'Imperi Romà, els recursos per a construir i mantindre estes màquines complexes es varen tornar molt escassos, per lo que la ballesta va ser suplantada inicialment pel onagro més simple i barat i la més eficient espingarda.
Encara que l'arma va continuar usant-se en l'Edat Mija, es va desvanir de l'us popular en el advenimiento del fundíbulo i el mangonel en la guerra de sege.
Si ben no és un descendent directe mecánicamente, el concepte i el nom continuen com les ballestes arbalestas (arcus 'arc' + ballesta).
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Vitruvio Polión, Marque (30 de giner de 1787). Els dèu llibres de architectura de M. Vitruvio, Madrit: Imprenta Real, pp. 256-259.
- Sáez Abad, Rubén (2005). CSIC (ed.). Artilleria i poliorcética en el món grecorromano, Edicions Polifemo. ISBN 9788400089917.
- Cordente Vaquer, Félix (1991). Jose María Blazquez Martínez (ed.). Poliorcética romana: 218 a.C.- 73 d.C. (PDFPDF), Madrit: Universitat Complutense de Madrit. ISBN 978-84-8466-025-5.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «definició de balista» (en és). Consultat el 7 d'abril de 2019.
- ↑ Brodie, Bernard (1973). From Crossbow to H-Bomb (en en), Indiana University Press, pp. p.20. ISBN 0253201616.
- ↑ Warry, John (1995). Warfare in the Classical World: War and the Ancient Civilisations of Greece and Rome, London, United Kingdom: Salamander Books Ltd., p. 178. ISBN 0-8061-2794-5.
- ↑ «definició de catapulta» (en és). Consultat el 7 d'abril de 2019.
- ↑ «Diodoro: Biblioteca Històrica, Llibre XV. Per "l'anònim Taranconero". En Satrapa1.com». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2008. Consultat el 7 d'abril de 2019.
- ↑ Gabriel, Richard (2007). Soldiers' Lives through History: The Ancient World, Westport, CT: Greenwood Press, pp. 127. ISBN 0313333483.
- ↑ McGowen, Tom (2006). Alexander the Great: Conqueror of the Ancient World, Berkeley Heights, NJ: Enslow Publishers, pp. 24. ISBN 9780766025608.
- ↑ Gurstelle, William (2004). Art of the Catapult: Build Greek Ballistae, Roman Onagers, English Trebuchets, and More Ancient Artillery, Chicago: Chicago Review Press, pp. 51. ISBN 1556525265.
- ↑ 9,0 9,1 Sáez Abad, Rubén Sáez (2005). Editorial CSIC (ed.). Artilleria i poliorcética en el món grecorromano, Edicions Polifemo, p. 64. ISBN 9788400089917.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Sáez Abad, Rubén Sáez (2005). Editorial CSIC (ed.). Artilleria i poliorcética en el món grecorromano, Edicions Polifemo, p. 63. ISBN 9788400089917.
- ↑ Vitruvio Polión, Marque (30 de giner de 1787). «Lliure I. Proemi.», Els dèu llibres de Architectura de M. Vitruvio Polión. (PDFPDF), Madrit. Imprenta Real., p. 2. «Asi, vaig estar pronte en M. Aurelio, P. Minidio, i Gn.Cornelio, per a la preparació de les ballestes i escorpiones, i per a la composició de les atres màquines de guerra, rebent com ells el sòu senyalat, que despuix vares manar se'm continuara per pensió, á pregària de la teua germana.»
- ↑ Sáez Abad, Rubén Sáez (2005). Editorial CSIC (ed.). Artilleria i poliorcética en el món grecorromano, Edicions Polifemo, p. 210. ISBN 9788400089917.
- ↑ Nepote, Cornelio (1857). «X, XI», Libreria de Garnier Germans (ed.). Vides dels més famosos generals grecs i cartagineses i d'alguns atres ilustres varons, pp. 251-252.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Balista.
- Ballista Project (en anglés)
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Balista» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.