Basílica de Herculano
_4.JPG){kind=link}
La Basílica, també cridada Augusteum, és un edifici públic de l'época romana, sepultat durant l'erupció del Vesubio en l'any 79 i trobat a raïl de les excavacions arqueològiques de l'antiga Herculano: encara no s'ha desenterrado casi en la seua totalitat, solament s'ha explorat a través de túnels i, ademés de la seua funció administrativa i judicial normal, també s'utilisava per al cult del emperador.[1]
Història
[editar | editar còdic]
La basílica es va construir durant l'época juliol-claudia en el I; després va ser danyada pel terremot de Pompeya de l'any 62, despuix de la qual cosa es va sometre a renovacions a instàncies de l'emperador Tito Flavio Vespasiano.[2] Els fluix piroclásticos provocats per l'erupció del Vesubio en l'any 79 ho varen sepultar baix una grossa capa de fanc, i el seu descobriment es va produir en el XVIII, quan els exploradors borbònics ho varen investigar a través de túnels, despullant-ho de totes les seues possessions; no va quedar clar de colp i repent quin edifici era: Roque Joaquín de Alcubierre ho va considerar un temple, Francisco La Vega un fòrum i Michele Ruggiero una palestra.[3] Més vesprada es va saber de la seua verdadera funció, la de basílica, gràcies al descobriment d'un epígraf en el que també estava inscrit el nom del seu constructor, Marco Nonio Balbo, que dia lo següent:
«Marco Nonio Balbo, fill de Marco, procònsul, va finançar la basílica, els murs i les portes».[4]
en latín: M. Nonius M.f. Balbus proconsul basilicam portes murum pecunia sua.
La gran cantitat d'estàtues i frescas en temes clàssics del art grec [2] que es trobaven en el seu interior es varen reproduir en dibuixos, alimentant no solament la corrent neoclasicista, sino també atraent a la zona a cada volta més artistes que viajaven a Itàlia en motiu del Grand Tour.[2] Durant les exploracions de Amedeo Maiuri, en la primera mitat de el XX, només es va traure a la llum la part del chalcidicum, és dir, el pòrtic d'entrada, mentres que el restant està encara per excavar:[5] en 2012, les troballes de la basílica varen ser objecte d'una exposició en el Museu del Hermitage de Sant Petersburgo.[2]
Descripció
[editar | editar còdic]
L'estructura de la basílica es coneix per un dibuix de Charles-Nicolas Cochin datat en 1754:[1] té xixanta metros de llarc per quaranta d'ample,[3] cinc entrades a lo llarc dels seus costats i una planta similar a la del Edifici de Eumaquia de Pompeya.[1] L'única zona treta a la llum és la de l'entrada principal a lo llarc del chalcidicum, que dona al decumanus maximus: es caracterisa per un arc de quatre costats en decoració d'estuc de quart estil, entre les que es pot reconéixer un sàtir recostado,[5] mentres que en les proximitats hi ha tres bases de bronze a on descansaven tres estàtues, una de les quals era una estàtua ecuestre de Marco Nonio Balbo, orientada cap a l'edifici, mentres que les atres dos no s'han trobat.[6]
En l'interior, dos files de columnes de rajola revestides d'estuc, més una tercera en la part posterior, dividixen la basílica en tres naus:[3] una central, més gran i pavimentada en marbre, i dos laterals més estretes, pavimentadas en opus sectile en marbres policromados i en parets decorades per arcs i pilastras en les que s'òbrin hornacinas, a on s'han trobat vàries estàtues, entre elles les de Livia Drusila, Agripina, Germànic Juliol César i la família de Marco Balbo;[5] la rebanc sobre el pòrtic té decoració d'estuc del quart estil en representacions de lleons, delfins i lluites eròtiques.[3] En la part posterior de l'edifici hi ha tres àbsits: una central rectangular en correspondència en la nau principal, en fresca que representen a Heracles reconeixent a Télefo i a Teseo victoriós sobre el Minotaure, i dos naus laterals en fresca que representen a Aquiles i Quirón i a Marsias i l'Olimp.[7] Davant de l'exedra central es va trobar un grup d'estàtues d'Augusto, Claudio i Tito en una armadura decorada en elefants, i davant de les exedras laterals, estàtues de bronze d'Augusto i Claudio;[3] tant les fresca com les estàtues, totes en inscripcions en el nom del personage representat, aixina com diversos epígrafs, es conserven en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 De Vós y De Vós, 1982, p. 303.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «donar-ercolano La misteriosa Basilica vaig donar Ercolano» (en italià). Archivat des d'el donar-ercolano original, el 12 de maig de 2012. Consultat el 18 de setembre de 2022.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Cenni sulla Basilica» (en italià). Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2014. Consultat el 18 de setembre de 2022.
- ↑ 4,0 4,1 De Vós y De Vós, 1982, p. 304.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 De Vós,, p. 304.
- ↑ De Vós y De Vós, 1982, pp. 304-305.
- ↑ De Vós y De Vós, 1982, pp. 303-304.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1982) Pompei, Ercolano, Stabia (en italià), Roma: Editori Laterza.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Basílica de Herculano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.