Batalla de Poltava

Batalla de Poltava

La batalla de Poltava es va lliurar entre l'eixèrcit del sar Pedro I de Rússia i el del rei Carlos XII de Suècia, el 8 de juliol de 1709, i és una de les més famoses batalles de la Gran Guerra del Nort. Va terminar en la victòria russa, iniciant el fi del Imperi suec com a potència en Europa.

Preludi

Despuix de les victòries en 1700, Rússia i Dinamarca varen caure com a potències militars, pero a Carlos XII li va anar impossible finalisar la guerra huit anys ans que poguera aplegar a acordar la pau en Sajonia i Polònia. Durant este temps, Pedro I va reorganisar i va armar un gran i modern eixèrcit, basant-se en una infanteria entrenada al modo occidental en l'us d'armes, conseguint una enlluernant victòria en Livonia. Va fundar ademés la ciutat de San Petersburgo. Com a represàlia, Carlos XII va ordenar un colp fatal al cor de Rússia, en un atac directe a Moscou.

En 1708, Carlos XII va penetrar en Rússia al cap d'un gran eixèrcit. L'eixèrcit del sar va refusar entaular un combat directe i, en lloc d'això, va adoptar la tàctica de terra cremada. L'estiu era fret i humit, en dificultats per a abastir-se.

L'alvanç de Carlos XII depenia d'una columna d'abastiment i respal, al mando del general Adam Ludwig Lewenhaupt. Esta consistia en uns reforços de 11 000 hòmens, 16 canons d'artilleria, numerosos caps de ganado per a alimentació de la tropa i mils de carros que integraven el tren de bagages. Les pèssimes condicions de les comunicacions durant la primavera i el principi de l'estiu en la planura russa, estació en la que es produïx el desgel combinat en les pluges (raspútitsa), varen fer intransitables els camins i varen ralentisar enormement la marcha de la columna.

Sense comunicació directa entre les dos forces, el rei Carlos XII va aguardar l'arribada de Lewenhaupt a uns 130 quilómetros, pero, desconeixent la distància que li separava de la columna de abastiment, la paciència del sobirà suec es va caramullar i va decidir dirigir-se cap al sur, cap a Ucrània, a on trobaria nous abastiment i un millor clima. Ucrània, baixe el mando d'Iván Mazepa, havia estat en conversacions en Carlos XII i, en este punt, era un fidel aliat dels suecs, dels que esperava respal per a conseguir independisar-se de Rússia.

El general Lewenhaupt, una volta cancelat el punt de reunió inicial propenc a Moscou, es va dirigir també cap a Ucrània en busca de les forces del rei suec. En el vau del riu Sozh, en les proximitats d'un chicotet llogaret (que donaria nom a esta batalla) va ser atacat per un destacament rus (batalla de Lesnaya). Les seues forces varen resistir el hostigamiento dels russos, pero els seus oficials i soldats varen quedar sorpresos pel fet de que el reformat eixèrcit rus els mostrava la seua nova capacitat per a enfrontar una lluita en possibilitats de victòria. Lewenhaupt va decidir reunir-se a tota pressa en les tropes de Carlos XII, abandonant els canons, el ganado i el restant dels recaptes, lo que va ocasionar un gresca entre les seues tropes i la deserció (o desaparició) de 4000 hòmens. Apoderant-se de l'alcohol abandonat, els soldats es varen emborrachar i Lewenhaupt es va vore forçat a abandonar a prop de 1000 hòmens beguts en els boscs. Per al 19 d'octubre, moment en que, finalment, varen alcançar a Carlos XII i la força principal sueca, havien perdut els abastiment i solament quedaven 6000 hòmens.

Batalla de Poltava: un fragment del gran mosaic de Mijaíl Lomonósov.

Mentrestant, Carlos XII havia recomençat el seu alvanç, pero el seu eixèrcit s'havia reduït a casi la mitat, per la fam, a les congelació, les malalties i atres efectes climatològics. El clima humit també havia afectat sériament a les reserves de pólvora; la seua artilleria estava pràcticament fòra de combat, per la carència de munició. No obstant, en les seues minvades forces i artilleria, la següent acció de Carlos XII va ser posar lloc a la fortalea de Poltava en el riu Vorskla, en Ucrània. Pedro I, en la finalitat de contrarrestar el lloc de Poltava, va organisar una gran força per a protegir-la i va fixar en gran rapidea una llínea defensiva doble. En esta defensa tàctica (que recordava el lloc d'Alesia per César en 52 AC, a on a la seua volta va ser sitiat pels gals) les forces sueques varen quedar confinades entre els murs de la fortalea i les llínees russes envolventes.

Batalla

Quan la batalla es va iniciar, Carlos XII tenia prop de 20 000 hòmens, mentres que Pedro I disponia de 45 000. Per a empijorar la situació inicial dels suecs, Carlos XII va ser ferit en un peu per un francotirador rus el 17 de juny, durant el lloc a la fortalea i mentres inspeccionava els llocs d'alvançada suecs en Vorskla. Esta circumstància li va obligar a transferir el mando al mariscal de camp Carl Gustaf Rehnskiöld. Va planejar llavors trencar les llínees russes i escapar en direcció nort.

La batalla va començar a les 3:45 de la matinada del 28 de juny, abans d'amanecer, en l'alvanç de les tropes sueques contra les llínees fortificadas russes. El plantejament inicial de l'acció ofensiva va ser al modo tradicional, en els suecs millor adestrats atacant el flanc esquerre i el centre dels russos i conquistant algunes posicions defensives russes. Els suecs semblaven inicialment posseir la ventaja, pero esta va ser anulada ràpidament.

Per a l'amanecer, el dia estava ya molt càlit i humit, en el sol enfosquit pel fum dels canons i el fòc dels mosquetes. Pedro I tenia un número considerablement superior de soldats d'infanteria, lo que li va permetre que, mentres atacava a les forces sueques en fòc graneado d'artilleria, numeroses unitats d'infants –que alcançaven els 25 000 hòmens– reforçaren el centre. Estes unitats es varen desplegar aproximadament a les 9:00 del matí, en l'exterior de la fortificació, i varen tindre el respal de 73 canons pesats.

L'infanteria sueca, comandada pel general Lewenhaupt, va intentar atacar a l'infanteria russa que tenia al front. Pero l'alvanç suec pronte va vacilar, i les pobres comunicacions entre les llínees varen conduir a una desorientación adicional entre les unitats sueques. Per a empijorar les coses, una atra secció sueca, comandada pel general Roos, va quedar aïllada en les trincheres defensives russes quan una columna de prop de 4000 reforços russos varen tornar a ocupar les posicions fortificadas, atrapant a Roos i la seua força de 2600 hòmens. En més de 1000 baixes i en poca munició, Roos va ser forçat a rendir-se.

Al nort, l'atac suec es va debilitar quan un contraatac rus, començat a les 10:10 en una força de cavalleria comandada per general Ménshikov, va atacar el flanc dret suec aïllant a l'infanteria sueca. Esta va quedar front a l'infanteria russa del centre, comandada per Pedro I en persona.

A les 10:30 una atra secció de cavalleria russa, comandada per general Bauer, va atacar el flanc i la retaguàrdia esquerra sueques, trencant les seues llínees en 15 minuts.

Veent la derrota del seu eixèrcit, Carlos XII va ordenar la retirada a les 11:00 del matí. Al migdia, la batalla havia conclós, puix la cavalleria russa havia reagrupat als extraviats en el camp de batalla i havia tornat a les seues pròpies llínees.

Carlos XII va reunir llavors el restant de les seues tropes i el tren del bagage, i es va retirar al sur una miqueta més tarde el mateix dia, abandonant el lloc de Poltava. Els russos varen perseguir als suecs que es dirigien al riu Dniéper, conseguint tres dies més tarde la rendició en Perevolochna, l'1 de juliol.

Carlos XII va conseguir travessar el riu Prut, junt en el seu guàrdia personal i alguns alts oficials, dirigint-se després a la ciutat de Bender en l'Imperi otomà, a on va trobar refugi.

El dia de la batalla de Poltava en el Zarato rus va ser el 28 de juny de 1709 degut a que allí regia encara el calendari juliano, pero en els països que ya havien passat al calendari gregoriano era el 8 de juliol de 1709.

Conseqüències

Archiu:Mazepa2. caps block 17

Carlos XII i Iván Mazepa en el riu Dniéper després de Poltava per Gustaf Cederström.

Iglésia ortodoxa en el camp de batalla

Casi tot l'eixèrcit suec que va sobreviure, els números del qual aplegaven a varis mills, va capitular en Perevolchna l'11 de juliol de 1709. Els presoners varen ser posats a treballar en la construcció de la nova ciutat de San Petersburgo. A Carlos i Mazepa se'ls va permetre escapar en aproximadament 1.500 hòmens a Bendery, Moldàvia, que en eixe llavors estava controlada pel Imperi otomà. Carlos va passar cinc anys exiliat allí abans de poder tornar a Suècia.

Bibliografia

• G. Adlerfelt, The Military History of Charles XII, King of Sweden, Written by the Express Order of His Majesty. London, 3 vols, 1740.
• Peter Englund, The Battle of Poltava: The Birth of the Russian Empire. London, 1992.
• Angus Konstam, Poltava 1709, Russia Menges of Age. Osprey Campaign #34. Osprey Publishing, 1994.

Enllaços externs

• Battle of Poltava
• The Decline of the Great Power: The Battle of Poltava (also used as a reference)
• Sequel to Poltava
• La Batalla de Poltava i l'Orige de l'Imperi Rus (Youtube)