Cauda

Cauda, en plural caudae o caude, és una traça característica de cançons en l'estil del conductus pertanyents a la música a cappella que es va desenrollar entre mediats de el XII i mediats de el XIII.

Etimologia

La paraula «cauda» deriva del vocablo en llatí que significa «coa». Conceptualment, és fàcil vore en «cauda» la raïl del terme modern «coda», que va sorgir quan es va substituir el llatí pel italià com llengua franca musical.

Descripció

Les caudae varen ser especialment importants en els conductus, a on s'insertaven habitualment al començ o final. Encara que també podien incorporar-se en qualsevol punt intermig. En esta característica, el conductus polifònic va alcançar la seua màxima evolució i desenroll. Junt en els pes o pedes de les cançons, va constituir una de les formes musicals més utilisades pels trobadorés. L'estil del conductus va establir regles estrictes en la composició i algunes eixes regles varen ser dedicades a la caudae, que apareixia en la penúltima sílaba de cada vers. Pren la forma d'una secció molt llarga de contrapunt -a on vàries melodies simultànees es combinen en una sola- unificat sobre una sílaba. La caudae es repetia en cada vers.

La transcendència de la caudae en la música del conductus va ser tal que la majoria dels conducti es varen dividir en les categories Conductus cum cauda o embellits i Conductus sine cauda (Conductus en o sense cauda). Els conductus sine cauda conformen menys d'un terç del repertori. Per la seua habitual ubicació en les veus altes dels conductus polifònics i a que les partituras només incloïen text en la veu anomenada tenor, alguns autors deduïxen que les caudae, especialment les de dansas de el XIII, s'interpretaven en instruments musicals.

En general s'accepta un ritme ternario, encara que l'escritura de la música medieval anterior a 1200 no aporta indicacions precises sobre el ritme, llevat en el cas en que múltiples notes eren assignades a una sola sílaba. Este cas es coneix com melisma i es representa per mig d'una notació especial coneguda com modos rítmics. Com la cauda és un tipo específic d'melisma, també comporta esta notació especial. En les caudae és habitual que el ritme varie entre repeticions.

Eixemples

Estos són dos eixemples notables de caudae:

• Vetus Abit Littera, un conductus de Nadal a quatre veus del Manuscrit de Florencia;
• Dic Christi, Veritas, una diatriba contra la hipocresia clerical escrita per Philippe Li Chancelier. Este últim es troba en el manuscrit Carmina Burana en una versió monofònica i en les fonts de París en un apany elaborat a tres veus, carregat de caudae.

Vore també

• Forma musical
• Coda (música)

Bibliografia

• Caldwell, John (1978). Medieval Music, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-33731-3.
• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1984). Music of the Middle Ages, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28489-9.

• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1985). Music of the Middle Ages, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28483-7.
• Hoppin, Richard (2000). La música medieval, Akal. ISBN 978-84-7600-683-2.
• Reese, Gustave (1989). La música en l'Edat Mija, Aliança. ISBN 978-84-206-8543-4.