Coda (música)
Una coda, en l'àmbit de la música, és un préstam llingüístic del italià que significa lliteralment «coa». En este context pot fer referència a diversos conceptes:
- És una secció musical al final d'un moviment, a modo d'epílec. Tècnicament es tracta d'una cadència expandida. En la qual cosa, pot ser tan simple com uns pocs compassos o alcançar tal complexitat que constituïxca una secció sancera.
- És un signe musical que s'ampra en notació per a senyalar determinats punts de referència quan es vol indicar una repetició (vore Figura 1).
Com a secció musical
[editar | editar còdic]En música clàssica occidental
[editar | editar còdic]Edat Mija
[editar | editar còdic]En l'Edat Mija era coneguda com cauda, caudae i caude, formant estes expressions la raïl llatina del terme "coda". Es tractava d'un llarc melisma afegit en una de les últimes sílabes del text que es repetix en cada estrofa. Estos afegitons es realisaven en atres peces per a embellir-les. Les caudae varen ser especialment importants en els conductus, a on s'insertaven habitualment al començ o final. Encara que també podien incorporar-se en qualsevol punt intermig. Els conducti tradicionalment es dividixen en dos grups: conductus cum cauda i conductus sine cauda (del llatí: "conductus en coa", "conductus sense coa") en funció de la presència o absència de l'melisma. Per lo tant, la cauda assumia un paper conclusivo similar al de la coda moderna. Aixina mateix, introduïen elements de contrast i varietat que donaven eixida a la creativitat dels compositors. Per a ampliar informació sobre este concepte vore l'artícul cauda.
Barroc
[editar | editar còdic]Durant el Barroc solia assumir una funció merament conclusiva. En la música escrita abans de 1750 el terme s'aplicava principalment a la part final de la forma cànon. També s'aplicava despuix de l'última aparició del subjecte d'una fuga s'agregava una coda relativament talla que guiava la música cap al final.
Classicisme
[editar | editar còdic]Va ser en el Classicisme, especialment en Beethoven, quan la coda va guanyar en importància. La presència d'una coda com a element estructural en un moviment musical és especialment evident en les obres escrites en determinades formes musicals. Durant este periodo es poden trobar codes en les composicions escrites en forma rondó, scherzo i en especial, en la forma sonata i en els moviments de variació.
- En un moviment en forma sonata la secció de recapitulació, en general seguix a l'exposició en el seu contingut temàtic, mentres que s'adherix a la tonalitat principal. La recapitulació sol terminar en un passage que sona com una conclusió, en paralel en la música que va finalisar l'exposició. Per lo que qualsevol música que venja despuix d'esta resolució serà percebuda com a material extra, és dir, com una coda.
- En la variació la coda es produïx despuix de l'última variació i resultarà molt perceptible com el primer material musical no basat en el tema.
Els compositors anteriors a Beethoven les ampraven per a incrementar la sensació de conclusió i de simetria musical. Es poden trobar mostres de codes en la producció musical de Mozart, per eixemple en l'últim moviment o Ronde Alla Turca (Marcha Turca) de la Sonata en no. 11 en La Major. Es tracta d'un moviment en La Major de la sonata. En el Ronde Alla Turca constituïx una secció sincopada en un sinfín de concordes majors de La.
Una de les formes en que Beethoven va intensificar i va estendre la pràctica clàssica va ser ampliar les seccions de coda, produint una secció final a voltes d'un pes musical igual a les seccions prèvies d'exposició, desenroll i recapitulació; i completant el discurs musical . Com a eixemple célebre està la Simfonia n.º 8.
Ya fòra en fins dramàtics o per a crear un determinat clima previ al final de l'obra, el compositor alemà les va utilisar de forma continuada des de les seues primeres partitures, com en la Sonata per a piano n.º 3 Op. 2 de 1795. En alguns casos amprava elements temàtics utilisats en l'obra. Despuix d'ell, la forma sonata va adoptar la coda com alguna cosa casi inherent i durant tot el Romanticisme es va utilisar en diversos fins.
Sol utilisar el primer tema musical de l'obra per a donar més pes a la cadència final. És erròneu pensar en la coda com alguna cosa accessori a l'obra, ya que en la majoria dels casos eixercix una funció vital per a la música.
En música popular
[editar | editar còdic]Moltes cançons de roc aixina com en atres gèneros i formes de música popular tenen seccions identificables com a «codes». Una coda en estos contexts pot denominar-se a voltes un «outro»; mentres que en el terreny de la música jazz i en la música d'iglésia moderna se li crida «tag».
Codetta
[editar | editar còdic]Codetta és un terme italià en diminutivo que significa "colita". Té un propòsit similar a la coda, pero en menor escala, concloent una secció d'una obra en lloc de concloure l'obra com un tot. Una codetta típica conclou les seccions d'exposició i recapitulació d'una peça escrita en la forma sonata, a continuació del segon tema (modulat) o be del tema de tancament (si ho hi ha). Aixina que, en l'exposició sol aparéixer en la tonalitat secundària, pero en la recapitulació ho fa en la tonalitat principal. La codetta normalment es tanca en una cadència perfecta en el to pertinent confirmant aixina la tonalitat. Si l'exposició es repetix, la codetta es repetix també. Encara que en ocasions el seu final siga llaugerament modificat, depenent de si es dirigix de nou a l'exposició o a les seccions de desenroll.
Com a signe musical
[editar | editar còdic]En notació musical el símbol de coda, que s'assembla a un visor o espillera creuada, s'ampra com un marcador de navegació de modo similar a l'indicació Dal Segno. L'expressió Al Coda indica que, una volta que s'alcance eixe punt durant la repetició final, l'intérpret deu botar immediatament a la secció separada marcada en un símbol de coda. Per eixemple, açò pot ser utilisat per a dotar d'un final especial a l'últim vers d'una cançó.
La coda s'aplica conjuntament en atres dos indicacions per a determinar les repeticions a realisar en una partitura: Dona Cape i Dal Segno.
Dona Cape al Coda
[editar | editar còdic]Dona Cape al Coda, abreviat com D.C. al Coda, significa lliteralment "del cap a la coa". Indica al intérpret que deu repetir la peça des del principi, continuar tocant fins a aplegar al primer símbol de coda. Despuix deu passar directament fins a a on estiga el segon símbol de coda i continuar tocant des d'ahí fins al final.
Dal Segno al Coda
[editar | editar còdic]Dal Segno al Coda, abreviat com D.S. al Coda, significa lliteralment "del signe a la coa". Indica al músic que deu repetir la peça des de la senyal o «segno», continuar tocant fins a aplegar al primer símbol de coda. Despuix deu passar directament fins a a on estiga el segon símbol de coda i continuar tocant des d'ahí fins al final.
En els anteriors eixemples el fragment que va des de la segona coda fins al final a sovint és denominat la «coda» de la peça o lliteralment «final», assumint aixina la seua segona accepció com a part o secció d'una composició musical.
Vore també
[editar | editar còdic]- Història de la notació en la música occidental
- Notació musical
- Signes musicals
- Forma musical
- Dona Cape
- Dal Segno
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
- Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
- Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
- Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
- Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Coda (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.