Forma musical

Per a atres usos d'este terme vore Forma.

En música, forma musical en el seu sentit genèric designa tant una estructura musical com una tradició d'escritura que permet situar l'obra musical en l'història de l'evolució de la creació musical. Afegides a un títul d'una obra, les diferents formes musicals com simfonia, concert, preludi, fantasia, etc., designen llavors, tant una estructura que s'ha construït a lo llarc del temps, com un gènero musical particular, una composició musical que ha evolucionat durant sigles: òpera, dansa, etc. En abdós casos, el concepte de forma aludix a la pertinença a una categoria d'obra que posseïx un o varis criteris més o menys estrictes propis d'una estructura ―número de moviments, estructura general, proporcions, etc.― que a lo llarc de l'història s'han convertit en prototips, lo que no ha impedit que hagen seguit evolucionant i oblidant a voltes els mòles del principi, ya que els compositors treballen, ademés dels temes, el ritme, la melodia i la harmonia.

Es parla també de formalisme quan es fa us d'una certa tècnica de composició o d'una categoria d'obra que respecta un cert número d'usos, teòrics o històricament induïts.

Pero si el contingut de la música és inefable, inmanente, la seua inscripció en la trama temporal del nostre present li imprimix al mateix temps una estructura i una forma, que operen en nosatres transformacions incontrolables per la consciència. L'organisació de la música no és d'orde intelectual llevat si li la considera com una estructuració conscient que la teoria podria paralisar.

Forma musical, estructura i gènero

El concepte de forma no pot deprendre's directament. Solament l'escolta de l'obra, el seu desenroll en el temps, permet la percepció. Històricament, el compositor que titulava una obra relacionant-la en una forma precisa, podia indistintament fer referència als seus aspectes genèrics (és dir, al seu destí), o a la seua estructura musical (és dir, a la seua arquitectura), o inclús als dos al mateix temps, aspectes genèrics i aspectes estructurals, ya que estan a sovint imbricados. És lo que de modo natural ha produït una esmonyida semàntica, i que numerosos térmens que designen diferents formes ―motet, fuga, ària, rondó, etc.― s'hagen revestit de sentits distints, unes voltes propencs al concepte de gènero musical, atres voltes propencs al d'estructura musical.

Un eixemple notori és el del terme «sonata» que, segons el context, pot designar el «gènero sonata», o be la «forma sonata» present en diversos gèneros, per eixemple la sonata clàssic-romàntica, el quartet o la simfonia, que l'ampren en alguns dels seus moviments, i per lo que són coneguts com "gèneros sonato-simfònics".^{cita requerida}

Forma i estructura

La forma es distinguix inclús de l'estructura musical, en el sentit de que una mateixa forma pot de fet ―segons l'obra proyectada, segons el compositor, segons els usos de l'época, etc.― adoptar tal o com estructura.

Aixina, el «preludi», quan designa la forma introductòria d'una òpera: el preludi de Carmen de Bizet revist la «estructura» d'un rondó (ABACAD), mentres que el de L'or del Rin de Wagner teixix lliurement un «decorat sonor» adequat, sense seguir una «estructura» particular. En el seu sentit original, el preludi indicava solament lo que precedia a la part més important d'una obra ―#cf. els preludis i fugues de Bach―.

Els aspectes estructurals associats a una forma, deuen ser considerats com constituint un simple esquema no constriñente. El no respecte de les regles no exclou forçosament una obra de la forma presa com a model.

Per eixemple, la «simfonia», forma característica dels periodos clàssic i romàntic, és tradicionalment descrita com la successió dels quatre moviments següents: allegro, llent, menuet i rondó. Ara be, és molt fàcil trobar simfonies en que el marc s'allunta poc o molt d'este «pla ideal» ―per eixemple, la Simfonia n° 34 en do major K. 338 de Mozart no té més que tres moviments, mentres que la Simfonia Pastoral de Beethoven té cinc―: a pesar d'estes excepcions estructurals, tals obres deuen evidentment ser considerades com a pertanyents clarament a la forma «simfonia».

Desgraciadament, és necessari senyalar que el terme de «forma» és a sovint amprat com a sinònim de «estructura», lo que entranya fatalmente algunes noves confusions: per eixemple, «forma binaria» per «estructura binaria».

Per eixemple, si es diu que el segon moviment de tal simfonia està escrit en «forma de lied», açò no significa de cap modo que es tracta de la «forma lied» ―que és una mostra a les clares de música vocal i no de música simfònica―, sino més be que «la seua arquitectura seguix l'estructura musical habitualment associada a esta forma vocal», a saber: A B A'. S'aprecia que una expressió tal que «forma lied» pugues, segons el context, aludir a una verdadera forma, o be a una simple estructura.

Si el terme forma és utilisada com un pur sinònim de «estructura musical», aludix de fet a la definició mateixa de l'estructura, organisació dels elements constitutius d'una obra: la seua arquitectura compositiva, el seu desenroll, la disposició de les idees musicals, les seues imitacions, les seues reexposiciones, etc.

De fet, la célebre teoria de les formes musicals, elaborada en el XVIII per J. Mattheson, J.A. Scheibe, Joseph Riepel i Heinrich Christoph Koch, és de fet una «teoria de les estructures musicals».

Per a evitar confusions, semblaria preferible utilisar el terme de «estructura», més be que parlar de «forma lied», de «forma binaria», de «forma sonata», etc. Es parlaria aixina de «estructura lied», de «estructura binaria», de «estructura sonata», etc. En este moment, el terme «forma», pres en el sentit de «estructura», és amprat encara de forma molt freqüent.

Forma i gènero

La forma es distinguix igualment del gènero musical. No obstant, se li aproxima, en la condició d'admetre que el concepte de «gènero» pot desplegar-se de manera arborescente.

Per eixemple, el gènero «música instrumental» es dividix en vàries branques: el gènero música, el gènero música concertante, el gènero música simfònica, etc. Este últim gènero es subdivide a la seua volta en vàries sub-branques: el gènero simfonia, el gènero obertura, el gènero poema simfònic, el gènero ballet, etc. Són estes sub-branques ―simfonia, obertura, poema simfònic, ballet, etc.― les que són tradicionalment considerades com a formes.

S'observa que segons el context, varis térmens que servixen per a designar diferents formes musicals, poden igualment aludir al gènero musical associat.

Per eixemple, si es diu «Richard Wagner ha compost tretze òperes», «Ahir vesprada, Juan ha escoltat una òpera», «Don Giovanni és la meua òpera preferida», les tres mencions del terme «òpera» aludixen a la forma musical, és dir a la «unitat» ―una obra musical precisa, inclús no identificada― podent ser contabilisada i distinguida dins d'un conjunt.

Per un atre costat, si es diu «Johann Sebastian Bach no ha escrit jamai per a l'òpera», «Juan escolta a sovint òpera», «Les cantants d'òpera són casi sempre dives», les tres mencions de la paraula «òpera» aludixen esta volta al gènero musical, és dir a una «multiplicitat» d'obres de la mateixa naturalea, constituint per tant elements no contabilizables.

Pel contrari, no es pot dir «Ahir vesprada, Juan ha escoltat un bel vora»: el terme «bel vora» designa ací exclusivament un gènero musical, i no una forma. De la mateixa manera, no es dirà mai: «Juan escolta a sovint concert» ―sino més be «Juan escolta a sovint de la música concertante»― : el terme «concerte» designa ací exclusivament una forma musical, i no un gènero.

De manera esquemàtica, el «gènero» designa el conjunt, mentres que la «forma» designa un element d'este conjunt: el «gènero» correspon a la branca de l'arbre, la «forma» correspon al frut; o dit d'una atra manera, «la forma és el element terminal del gènero». No obstant la diferència entre els dos conceptes és extremadament tènue.

La forma musical com a creadora de l'unicitat de l'obra

Unitat de temps

La forma musical nos és revelada al temps i a mida que succeïx el desenroll de l'obra musical: cada instant és en potència un moment del pervindre, una proyecció en lo desconegut. Est és el sentit del molt bell títul d'una obra d'Henri Dutilleux que propon sumergir-nos en el misteri de l'instant. El teòlec suís Hans Urs von Balthasar, per a recordar-nos l'importància del temps, concep esta metàfora juiciosamente musical de la condició humana:

«Donem confiança al temps. El temps és la música; i el domini d'a on ella emana, és el pervindre. Compàs despuix de compàs, la simfonia s'engendra ella mateixa, naixent miraculosament d'una reserva de duració inagotable». («Faites donc confiance au temps. Li temps c’est de la música; et li domaine d’où elle émane, c’est l’avenir. Mesure après mesure, la simfonia s’engendre elle-même, naissant miraculeusement d’una réserve de durée inépuisable»).

El temps s'inscriu en la direcció de la flecha del temps conceptualizada per Ilya Prigogine. L'orde que el compositor posa en lloc constituïx un sistema obert, basat tant en la proporció com en l'aleatoriedad, tant en lo racional com en lo indescriptible. La música crea les seues pròpies regles d'adaptació a l'evolució.

Unitat de l'obra

Inscrita en el temps, la forma musical no pot, per la seua essència, comparar-se a les atres formes artístiques, pictòriques, arquitectòniques o unes atres. La formalisació musical és de fet davant tot una posada en relleu. Forma i estructura són inclús difícils de distinguir. L'intervenció estructurante de l'oïment construïx, d'una part, una escolta interior en el compositor i, d'una atra, una escolta activa de l'escoltant. Esta percepció està circumscrita a la duració, lo que permet donar-li una unitat formal a l'obra musical. L'unitat és la condició primera, pero no s'elabora més que perque hi ha #redundància, oposicions, comparacions, conflictes... L'estructuració prèvia del material pel compositor precedix en el temps l'etapa de la formalisació. És un escaló metodològic de la creació ya que ella procedix al mateix temps de l'esperit i de la poesia. La forma musical revelarà llavors en el seu desenroll una estructuració de la percepció estètica, que pot efectuar-se a partir de models teòrics (forma sonata, etc.) o a partir del material mateix, imponent-se a les intuïcions immediates del compositor.

Gestalt

Segons Boris de Schlœzer, teòric inspirat per la Gestaltpsychologie, solament esta cohesió formal de l'obra, la totalitat globalisant de la seua organisació, li proporciona un sentit intrínsec i inmanente, en que la música significa ella-mateixa i procura una certa sensació comunicativa a aquells que l'escolten. En realitat, la música s'inscriu en un temps “vixcut” que dona el seu sentit a l'obra musical. Si el contingut de la música és inefable, inmanente, la seua inscripció en la trama temporal del nostre present li imprimix una estructura i una forma.

Fent primar la seua concepció gestaltista crítica, de Schlœzer ve a distinguir estructura i forma de la manera següent: l'estructura residix en la disposició de les parts concebuda en orden a constituir un tot, una unitat. La forma, és este tot mentres que tal, és dir la manera en que l'obra aplega a l'unitat. Per essència i per necessitat, l'obra musical seria aixina casi perpètuament reenviada del tot a les seues parts i de les parts al tot. Pero solament l'unitat formal, la armoniosa cohesió dels elements constitutius opera este excedent d'expressió que manifesta l'essència mateixa de l'obra, la seua unicitat. Esta aproximació permet situar la creació musical en la psicologia de la percepció, subrallant l'importància d'esta influència recíproca del tot sobre les parts.

El pensament conscient que tanca a l'home en els llímits de la seua pròpia identitat, és sobrepassat per este tot constituït de relacions que conserven tots els instants, totes les facetes ―conscients i inconscients― que formen la qualitat d'una obra musical. Aixina, esta es distinguix per dos traces de la seua creació formal que són, d'una part, el procés i d'una atra part la seua estructuració. Cap compositor pot a sabiendas congelar la seua expressió en un procés declaratorio prèviament fixat, sense llimitar-se a sí mateixa. A partir del contingut, d'un material construït, l'estructura de l'obra musical evoluciona de la percepció cap a la recepció.

Procediment i processos

La creació musical adopta estratègies teòriques (genèriques), que han evolucionat en l'història de la música, estratègies destinades a impulsar el canvi, el moviment, a partir de bases colectives. Estes regles, estos sistemes, poden acostar-se a una llei d'organisació ―com s'entén el terme anglés «procedure»― o d'una semàntica procesual, és dir no tant allò que concernix al procediment mateix, a l'estratègia de canvi, sino més be a les fases d'eixe canvi, en realitat el procés. Esta noció de procés ha directament suplantat a atres nocions d'estructuració de la música, tals com aquelles que creaven els objectes musicals, elements arquitectònics d'una estructura a definir. D'una dualitat objecte/estructura, es va passar en els anys xixanta a una dualitat material/procés.

¿Cóm s'ha passat sensiblement de la visió procedimental ―en que la forma és preestablida, confinada per la teoria― a una visió que representa un procés? S'ha passat per un joc d'experiències sobre lo sonor i sobre la vida, i per un anàlisis de les relacions del tot en les parts. L'observació del material tradicional i de les representacions noves prova que la música se situa sempre en un moviment estructurat que fixa el grau d'estabilitat de tal o tal moment, i l'aparta dels seus punts de anclaje en el conjunt de l'obra.

Música contemporànea i formes musicals

En la música contemporànea, el compositor s'enfronta a un material sonor ric de la seua pròpia expressivitat, del seu poder d'immanència, és únicament duta a coordinar la necessitat d'una formalisació dels processos i l'obligació de les relacions que desbloquegen les lleis de la percepció dels estrats informals de lo musical. La relació funció-forma no té verdaderament importància a nivell d'una creació que sense cessar pren el risc de lo nou. Solament la relació entre el material ―model acústic, transposició musical― i la funció induïda ―per naturalea o per destí― proporciona els criteris d'una possible integració formal. Crear noves organisacions de les funcions musicals que es dirigiran menys directament a l'organisació jeràrquica de la forma desenrollada que a l'interés de l'oyent que en ella atrau la seua recepció, s'ha convertit en una nova noció traduïda per l'idea de material musical. Tots estos conceptes que dirigixen esta busca d'una història de la recepció s'han transformat en poc temps en conceptes moderns bàsics per a participar en l'evolució de les formes.

Esta integració d'un nou material ha suscitat una nova dinàmica de busca, basada al mateix temps en les propietats intrínseques i extrínsecas del material, i en les condicions de la percepció de lo musical. És dir que això ha desmultiplicado les característiques formals del material i inclús els màrgens de maniobra de la representació han aumentat. Al mateix temps nou en la seua visió i en la possibilitat de la seua organisació, este material interroga a la consciència artística dels compositors (tot lo que expressa virtualment la teoria i que la pràctica busca realisar). La poètica musical busca fer correspondre les veritats de la representació en les profunditats de lo imaginari. No pot acomodar-se als llímits psicosensoriales, sino que és conduïda a invitar a la diversitat de les relacions mantingudes a l'interior de lo sonor, a la construcció de funcions perceptivas noves, i musicals.

Alluntant-se aixina de la jerarquia polarisada al voltant de la funció tonal, i sobrepassant les combinacions paramètriques del serialismo dels anys 1960, una dialèctica de la forma i del fondo, de lo conscient i de lo natural, s'està aixina establint i està destinada a forjar noves dimensions de la representació, a construir una expressió atípica, desprovista de relacions funcionals estrictes. El sentit musical i l'ordenament de la forma es troben encara més solidarisats; com explica Lev Koblyakov:

“L'unitat indisociable del material i de l'organisació significa que abdós són generats junts i que el menor canvi en el material afecta també a l'organisació.” (“L'unité indissociable du material et de l'organisation signifie que tous deux sont générés ensemble et que li moindre changement dans li material affecte aussi l'organisation.”)

Lev Koblyakov

Funcionalitats

L'equilibri formal conseguix aixina mantindre's gràcies a un equilibri funcional anticipat pel compositor. L'anàlisis de les funcions perceptivas macroscòpiques i microscòpiques ―percepció de la variació i de les repeticions, fas d'índexs remanentes, control de la dissonància…― i de la memòria ―motivada per les articulacions que actuen com els recorts― permet intervindre pertinentemente sobre la percepció de l'estructura global. Microestructura i macroestructura posseïxen el mateix nivell de ductilitat que la composició musical ha sabut explotar. El fenomen nou, i essencial en l'intuïció estètica contemporànea, és que esta posada en relació pot trobar-se en la naturalea inmanente de cada sò, al mateix temps que en l'estructura global de l'obra. Això permet la pren en conte d'esta totalitat de reencontres o d'oposicions dels fenomens ―armonicidad o inarmonicidad, textura, equilibri…―. Esta ambivalencia del material musical impon dos llògiques: una local, i una atra global. Mentres que esta prerrogativa dualista pot ser objecte d'organisació, s'intenta preservar les figures inconscients de l'intuïció, a les que reenvían tots els #formalisme musicals. Estos #formalisme, tributaris de certs aspectes materials de la música, es recolzen en les lleis acústiques i els elements constitutius del sò tals com les #duració, les altures, les #intensitat o el timbre que es convertixen aixina en atributs formals. Les relacions entre estos paràmetros precisa una atenció particular i a fondo dels [atributs de la percepció de la forma.

Llistat de formes musicals

Vore també: Formes musicals per periodo, llínea de temps

**Llista de formes musicals**
Época	Forma musical	Definició
Medieval	Vora plana (Vora gregoriano)	Vora llitúrgica monódico i a capela, que representa una oració o pregària. Un de les vores planes més representatius és el Vora gregoriano, que es canta en llatí
Medieval	Antífona	Forma musical i llitúrgica pròpia de totes les tradicions llitúrgiques cristianes. Consistix en una melodia generalment curta i senzilla, d'estil silàbic, utilisada com estribillo que es canta abans i despuix dels versículs d'un càntic, himne o salm, normalment en llatí, en varis servicis religiosos de l'Ofici i de la Missa, com les Vespres.
Medieval	Himne	Forma poètica molt antiga. En un principi va ser una composició coral en honor a un deu. Posteriorment va ser una composició musical revestida de solemnitat usada per a transmetre sentiments com el patriotisme, la religió o la superioritat d'uns països front a uns atres o, inclús, les gestes realisades contra uns atres, si varen ser escrits en els moments immediats a l'independència.
Medieval	Vals	Elegant ball musical originari de el XII. La seua característica més significativa és que els seus compassos són de 3/4.
Medieval	Conductus	En música medieval, conductus és un tipo de composició vocal d'una a quatre veus en vers llatí, usat en la seua forma inicial, monódica, en la llitúrgia cristiana. Es componia per a celebrar actes històrics religiosos o profans.
Medieval	#Clamor	Vora pròpia de la Llitúrgia hispànica que es cantaven despuix del Psallendum en algunes #solemnitat, formant un tot en ell. Constava d'una primera secció que concloïa en l'aclamació Deo gratias i un versícul. Despuix es repetia el estribillo del Psallendum.
Medieval	Coral	Terme utilisat originalment per a designar les vores monódicos que tenien lloc en la llitúrgia de l'Iglésia Occidental. En el XIV es distinguia entre les vores corals o eclesiàstics i les vores figurales. A partir de el XV es va escomençar a usar el terme coral per a referir-se a l'himne eclesiàstic de l'Iglésia Luterana, i ya en el XVIII, es va cridar corals a les vores de l'Iglésia Protestant en general. Des de el XIX s'utilisa el terme per a designar peces homofónicas, en melodies principalment diatòniques i ritmes senzills.
Medieval	Seqüència	Composició musical formada per més d'una frase melòdica que es repetixen dos voltes, a lo manco una deu repetir-se; el text si existix, sempre és independent de la melodia.
Medieval	Tropo	En l'época medieval, es va denominar tropo a una forma musical que prolongava i embellia la llitúrgia afegint-li text, música o abdós; mentres que en la vora gregoriano el tropo consistix en afegir paraules en els melisma.
Medieval	Estampie	Dansa medieval, originària de la Provença, molt en voga des de el XII.
Medieval	Órganum	El órganum és una forma de polifonia occidental primitiva, que està basada en la repetició paralela de la mateixa melodia, nota per nota, pero generalment a una distància de cinc notes (una quinta justa) més agudes.
Medieval	Saltarello	Dansa alegre que es va desenrollar a partir de la gaillarde de Nàpols, en el XIII en Itàlia.
Medieval	Monòdia	Composició musical per a una sola veu, una sola melodia, que va tindre un gran desenroll durant els sigles VIII i XIII (vora gregoriano). Quan cantaven vàries veus ho feyen al unísono o en una octava d'interval. Generalment, el terme es referix a tota melodia per a una sola veu, i s'opon a polifonia.
Medieval	Canzona	Terme italià que significa lliteralment cançó. En l'época trovadoresca, se li coneixia aixina al poema líric de 4 o 5 estrofes, de 8 versos cada una. En l'Itàlia dels sigles XV i XVI es troba un gènero monódico, semblat a la frottola i al strambotto, precursor de la villanella i del madrigal, cridat canzona. Posteriorment es convertix en cançó polifònica derivada de la cançó franc-flamenca de Josquin dones Prés, Clément Janequin, Thomas Crecquillon i uns atres, en el nom de canzona francese.
Medieval	Cànon	Forma de composició musical de caràcter polifònic basada en l'imitació estricta entre dos o més veus separades per un interval temporal.
Medieval	Virelay	Forma poètica medieval, freqüentment musicada. És una de les tres 'formes fixes' i va ser una de les mètriques més comunes en Europa des de la segona mitat de el XIII fins a finals de el XV.
Medieval i renaixentiste	Passadiç	Forma musical tradicional de la Gran Colòmbia (Panamà, Veneçola, Colòmbia, Equador i Perú) en l'época de la conquista i colónia espanyola. Variant i descendent del Vals vienés.
Medieval i renaixentiste	Lauda	La més important forma vernàcula de música sacra en Itàlia en la Baixa Edat Mija i en la Renaixença. Originalment la lauda va ser música solista i monofònica, pero a partir de el XIV es va desenrollar una forma polifònica. De ritme regular i estructura harmònica senzilla, va rebre l'influència dels trobadors, ya que els primers eixemples mostren similituts rítmiques, en el seu estil melòdic i especialment en la seua notació.
Medieval i renaixentiste	Frottola	Comunament és una composició per a tres o quatre veus, en la veu més aguda contenint la melodia. La frottola evita la complexitat del contrapunt, preferint textures homófonas, ritmes clars i repetits, i un ranc melòdic estret.
Medieval i renaixentiste	Chanson	Terme francés, que en espanyol es referix a qualsevol cançó en lletra en francés i, més específicament, a peces vocals de tema amorós, i també a les de crítica social i política, en particular les pertanyents a l'estil dels cabarets. En este context es diu chansonnier a l'intérpret de cançons de caràcter humorístic o satíric. En un modo més especialisat, chanson és una peça musical polifònica de la Baixa Edat Mija i Renaixença. Les chansons antigues varen tendir a presentar una forma fixa com a balada, va rondar o virelay, encara que posteriorment molts compositors varen usar la poesia popular en varietat de formes musicals.
Medieval i renaixentiste	Motet	Composició musical naixcuda en el XIII per a cantar en les iglésies, de text comunament bíblic.
Medieval, renaixentiste, barroca, clàssica i romàntica	Cançó	Composició musical per a la veu humana (comunament acompanyada per atres instruments musicals) i en lletra. Típicament és per a un sol vocaliste, encara que pugues també ser per a un dueto, trio, o para més veus (música coral).
Medieval, renaixentiste, barroca, clàssica i romàntica	Duo	Composició musical per a dos ejecutantes, instrumentals o vocals. Quan es tracta de dos instrumentistes se sol parlar de duo (Duo de violins), reservant-se el terme dueto (diminutivo de duo) per a les composicions de dos cantants. Ademés de ser una composició musical, es coneix per este nom a la formació musical de dos intérprets.
Renaixentiste	Ària	Peça musical per a ser cantada per una veu solista, habitualment en acompanyament orquestal i com a part d'una òpera o d'una sarsuela.
Renaixentiste	Ensalada	Gènero musical polifònic emparentat en el Quodlibet. Va ser molt popular en la península ibèrica durant la Renaixença, especialment en el XVI. El seu estil és madrigalesco i està formada per elements heterogéneus. L'ensalada va ser concebuda per a diversió dels cortesanos i va alcançar gran fama en les festes palatines.
Renaixentiste	Branle	Estil de dansa i forma musical de el XVI originari de França en el que el moviment principal és lateral, i es ballava en parelles o en un grup formant llínees o círculs.
Renaixentiste	Balada	Un tipo d'ajust musical de la poesia francesa comuna en els sigles XIV i XV. Oferia típicament una veu superior prominent, que era cantada, i dos veus més baixes que varen poder haver segut vocalisades o es varen realisar en instruments. Guillaume de Machaut és el compositor més famós de balades polifòniques.
Renaixentiste	Càntic	Himne cantat de alabanza religiosa. Utilisat des de mitat de el XVI, és curt, senzill i popular.
Renaixentiste	Gallarda	Dansa de parella de tres temps apareguda en Lombardía cap a 1480. Front a la seua solemnitat inicial, en seguida guanya popularitat i es convertix en una dansa de ball molt apreciada en el XVI, seguint habitualment a la pavana en les suites de dansa.
Renaixentiste	Madrigal	Composició per a vàries veus, sense acompanyament, que intenta traduir les més delicades inflexions d'un poema.
Renaixentiste	Pavana	Dansa procesional comuna en Europa durant el XVI.
Renaixentiste i barroca	Courante	També cridada "corrente", "coranto" o "corant" és el nom donat a una família de danses ternarias de finals de la Renaixença i principis del periodo Barroc.
Renaixentiste i barroca	Quodlibet	Peça de música que combina diferents melodies en contrapunt, usualment temes populars, i a sovint en forma senzilla. Un eixemple molt conegut es troba en el final de les Variacions Goldberg, Variació N.º 30, de Bach. Un atre eixemple és Galimathias Musicum (KV 32), un quodlíbet a 17 parts compost per Wolfgang Amadeus Mozart quan tenia al voltant de dèu anys d'edat.
Renaixentiste i barroca	Toccata	Peça de música clàssica per a teclat, que generalment emfatisa la destrea del practicant. Menys freqüentment, s'utilisa per a referir-se a treballs per a múltiples instruments.
Renaixentiste, barroca, clàssica i romàntica	Missa	La Missa, una forma musical sacra, és una composició coral que trasllada a la música secciones fixes de la llitúrgia eucarística.
Renaixentiste, barroca, clàssica i romàntica	Òpera	Gènero de música teatral en el que una acció escènica és harmonisada, cantada i té acompanyament instrumental, a on els actors utilisen estils poc comuns en cantar.
Barroca	Alemanda	Dansa alemana barroca (XVIII) de compàs cuaternario o binario i simple. Terme que també és usat per a denominar un element estàndar de la suite, normalment el primer o segon moviment. També es pot denominar Allemanda, Almán o Almaín.
Barroca	Cantata	Des de l'época barroca, la cantata és una composició per a una o més veus solistes que s'acompanyen d'instruments.
Barroca	Concerto grosso	Popular forma de música barroca usada per un conjunt musical que generalment tenia de quatre a sis moviments, en els quals el material musical era passat entre un menut grup de solistes i una orquesta completa.
Barroca	Ària dona cape	Tipo d'Ària que apareix en la música barroca que es caracterisa per la seua forma ternaria, és dir en tres parts. Com les de les, també són interpretades per un soliste acompanyat per instruments, normalment en una orquesta menuda.
Barroca	Ricercare	Antiga forma musical (barroc alt) basada en el procediment de l'imitació. Forma contrapuntística menys elaborada que la fuga, que és més tardana i explota un tema generador de forma sistemàtica, mentres que el ricercare encadena episodis diferents que poden no tindre #lligam temàtica.
Barroca	Fuga	Composició polifònica basada en el contrapunt entre vàries veus. (XVII).
Barroca	Musette	Una de les moltes peces bàsiques per a compondre una suite. És una dansa francesa dels sigles XVII i XVIII, pastoril, que va prendre el nom de l'instrument en el qual s'eixecutava: musette o cornamusa. També es referix a un estil musical predominant en París, a on el acordeón era l'instrument principal.
Barroca	Tarantela	Forma musical tradicional del sur Itàlia. Coneguda des de el XVII, particularment vivaz, acompanyada d'una dansa desenfrenada, era tocada en cerimònies qui podien durar jornades sanceres, per a curar a els qui es creïa víctimes de mordedura d'una aranya llegendària, la taràntula. Les qualitats terapèutiques que se li pretenien eren un pretext a fi de perpetuar les danses paganes en l'Itàlia catòlica rigorista de el XVII.
Barroca	Gavota	Dansa popular francesa, molt popular en la cort de Luis XIV de França, a on Jean-Baptiste Lully era el principal compositor.
Barroca	Giga	Dansa ràpida o molt ràpida, d'orige provablement anglés (jig). Cronològicament, va ser l'última dansa en ser integrada com a element bàsic de la suite baroque. Es toca en últim lloc, despuix de la zarabanda, pero en la possibilitat de intercalar entre elles algunes danses opcionals, com el minueto, gavotta, bourrée, passepied, rigaudon, etc.
Barroca	Chacona	Dansa en tres temps d'orige hispanoamericà que, a través d'Espanya, es va difondre per Europa. Durant el XVII, la Chacona desenrolla un tema melòdic al que s'aplicava variacions en el baix (basso ostinato). Monteverdi i Frescobaldi varen utilisar ritmes més llents del tipo zarabanda, molt del gust de Couperin i Lully, que l'utilisaven en les seues obres escèniques.
Barroca	Minueto	Antiga dansa tradicional de la música barroca originària de la regió francesa de Poitou que va alcançar el seu desenroll entre 1670 i 1750. Va ser introduïda en la cort francesa per Jean-Baptiste Lully (1673) que la va incloure en les seues òperes i, a partir d'eixe moment, va formar part d'òperes i #ballet.
Barroca	Preludi coral	Menuda composició llitúrgica per a orgue que usa una melodia d'un coral com a base. Va ser una forma predominant del barroc alemà i va tindre la seua culminació en l'obra de J.S. Bach, que va escriure 47 (el n.º 47, inconcluso) eixemples d'esta forma en la seua Orgelbüchlein.
Barroca	Preludi	Peça musical breu, usualment sense una forma interna particular, que pot servir com a introducció als següents moviments d'una obra, usualment més grans i complexos. Molts preludíos tenen un continu ostinato davall, usualment de tipo rítmic o melòdic. També hi ha alguns d'improvisació. El preludi també pot referir-se a una obertura, particularment a aquells d'una òpera, oratorio o ballet.
Barroca	Zarabanda	Dansa llenta, originària d'América Central, que es va popularisar en les colónies espanyoles, abans de creuar l'Atlàntic per a aplegar a Espanya. Posteriorment, es va convertir en un moviment tradicional en la suite durant el Barroc.
Barroca	Suite	Peça musical composta per varis moviments breus l'orige dels quals són distints tipos de danses barroques. La suite està considerada com de les primeres manifestacions orquestals de tipo modern. Atres voltes es presentava un tema musical en diferents danses. Per això s'ha considerat este gènero un antecedent de la forma sonata que s'origina en el XVII.
Barroca	Invenció	Composició musical de curta extensió (normalment per a teclat) en una estructura contrapuntística a dos veus.
Barroca	Bourrée	Dansa tradicional de parelles, d'orige francés, XVI. La bourrée és una dansa ràpida que es va utilisar en la suite barroca i en els #ballet i les òperes franceses de el XVII i el XVIII.
Barroca, clàssica i romàntica	Barcarola	Cançó folklòrica cantada pels gondoleros veneciano, o una obra musical escrita en aquell estil. En la música clàssica, les dos més famoses són la de l'òpera Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach, i la Barcarola en fa sostingut major, per a piano, Opus 60 de Frédéric Chopin.
Barroca, clàssica i romàntica	Obertura	Introducció instrumental d'una òpera o una atra obra dramàtica, musical o no.
Barroca, clàssica i romàntica	Concert per a teclat	Tipo de concert a on els instruments de teclat (piano, orgue, clavicémbalo, entre uns atres) són els solistes. És un dels concerts més importants de la música acadèmica, especialment a partir de la segona mitat de el XVIII, a on és àmpliament cultivat entre els grans compositors fins als nostres dies.
Barroca, clàssica i romàntica	Concert	Forma musical en la que es compon una obra per a un instrument soliste, o en alguns casos també en orquesta inclosa, que usualment és de tres moviments seguint un patró de ràpit - llent - ràpit.
Barroca, clàssica i romàntica	Simfonia	Obra per a orquesta, d'ordinari dividida en quatre moviments, cada u en un temps i estructura diferent.
Barroca, clàssica i romàntica	Oratorio	Obra lírica de caràcter narratiu, sense representació escènica, formalment prou pròxima a l'òpera, destinada en principi a ser interpretada en una iglésia o (en els nostres dies) en concert. Els seus temes eren a sovint religiosos: episodis trets de la Biblía, de la vida de Jesús o més rarament, de la vida dels sants.
Barroca, clàssica i romàntica	Divertimento	Forma musical que va ser molt popular durant el XX, composta per a un reduït número d'instruments. De forma similar a la suite, i de la mateixa manera que esta, estava formada per moviments de dansa, encara que més curts i simples, i més lliures en el seu conjunt.
Barroca, clàssica i romàntica	Marcha	Obra musical que entra dins de les composicions definides pel moviment o pel ritme.
Barroca, clàssica i romàntica	Fantasia	Forma musical lliure que es distinguix pel seu caràcter improvisatorio i imaginatiu, més que per una estructuració rígida dels temes, que permet al compositor una major expressivitat musical relaixant les restriccions inherents a atres formes tradicionals més rígides, com la sonata o la fuga.
Clàssica i romàntica	Alborada	Cançó o composició musical relacionada, d'acompanyament o evocant a la vespradeta. Una atra manera de definir-la és com un tipo de música matinal interpretada a l'aire lliure per a festejar a algú, en oposició a la serenata.
Clàssica i romàntica	Ballet	Gènero dramàtic l'acció del qual és representada per mig de pantomimes i danses. El ballet cortesano francés, és contemporàneu dels primers ensajos de la monodía dramàtica de Florencia (els intermijos, de finals de el XVI). De les representacions dels #ballet de la cort naixen l'òpera-ballet i la comèdia-ballet de Lully i de Molière. El ballet intercalado, insertat en una òpera, és específic de l'art líric francés, com es reflectix en les representacions de les tragèdies líriques de Lully i de Rameau. La reforma de Noverre (ballet d'acció) i inclús les de Gluck.
Clàssica i romàntica	Càntic	Himne (estrictament exclou als Salms) pres de la Bíblia. El terme és a voltes usat per a incloure als antics himnes no bíblics com l'Et Deum i certs salms usats en la llitúrgia.
Clàssica i romàntica	Étude o Estudi	Breu composició feta per a practicar una destrea tècnica particular en l'eixecució d'un instrument soliste.
Clàssica i romàntica	Impromptu	Peça, tradicionalment pianística, que es caracterisa per la contínua improvisació. S'estructura normalment en tres parts ABA (forma tripartita/tripartida). Va ser cultivada per autors com Schubert, Chopin i Fauré.
Clàssica i romàntica	Intermezzo	Composició que cap entre atres entitats musicals o dramàtiques, com per eixemple, actes d'una obra teatral o moviments d'una obra musical més extensa.
Clàssica i romàntica	Lied	Terme que es referix a una composició, típica dels països germànics, escrita per a un cantant en acompanyament de piano. És característic la brevetat de la forma, la renúncia al virtuosisme belcantistico, l'estreta relació en el poema i la forta influència de la cançó popular alemana.
Clàssica i romàntica	Masurca	Dansa animada de parella, tradicional de Polònia, de el XVI, alguna cosa més ràpida que la polonesa. Originalment un ball de saló, es va convertir en una dansa popular. Es va donar a conéixer per tota Europa, junt en la polca (d'estructura similar), durant la segona mitat de el XIX. S'assembla al vals i al menuet (d'orige francés, la més famosa dansa durant el XVIII) sobre la seua estructura i al seu moviment moderat. Especialment va ser Frédéric Chopin el precursor d'esta forma musical en la música clàssica i de concert.
Clàssica i romàntica	Nocturn	Peça de música vocal o instrumental, de melodia dolça i estructura lliure. Originalment se li donava esta denominació a una peça tocada a moments, generalment en festes de nit i despuix deixades a un costat. Posteriorment, estes peces no estaven necessàriament inspirades en la nit, ni feyen evocació alguna a ella, pero havien segut escrites per a ser tocades en la nit, com succeïx en les serenates.
Clàssica i romàntica	Polonesa	Dansa polaca de moviment moderat i en compàs de 3/4. En el seu orige (XVI) era una marcha solemne que donava principi i fi a les festes de la noblea; les parelles, preses de les mans i guiades per l'amo de la casa, travessaven sales, galeries i jardins, fent els més extravagants moviments. Durant el XVIII es va produir l'estilisació de la polonesa. És en esta época a on la polonesa es entronca dins de la Suite, prenent la forma de Zarabanda o de Rondó.
Clàssica i romàntica	Quartet	Formació camerística constituïda per quatre instruments. Habitualment es referixen a quartets de corda ―encara que existixen també d'atres #instrumentació― formats per dos violins, una viola, i un violonchelo. Per extensió, el terme també es pot aplicar a les composicions per a estes formacions.
Clàssica i romàntica	Rèquiem	El Rèquiem o Missa de rèquiem és un servici llitúrgic de l'Iglésia catòlica. Esta missa és una pregària per les ànimes dels difunts i té lloc just abans del sepeli o en les cerimònies de commemoració o recort.
Clàssica i romàntica	Rondó o Rondeau.	Forma musical basada en la repetició d'un tema musical. El tema principal (A) sol desenrollar-se tres voltes o més. Era una forma molt atractiva per als compositors i els clavecinistas barrocs de el XVII i principis de el XVIII, com Couperin.
Clàssica i romàntica	Cicle de cançons	Grup de cançons dissenyades per a ser eixecutades secuencialmente com una sola entitat. Usualment totes les cançons són del mateix compositor i utilisen versos del mateix poeta. Un cicle de cançons manté la seua unitat en referir-se al mateix tema o en contar una història.
Clàssica i romàntica	Scherzo	Es va desenrollar a partir del minueto, i gradualment ho va ser substituint en el tercer (o a voltes segon) moviment de la sonata, el quartet de cordes i la simfonia. Tradicionalment conserva la forma ternaria del minueto, pero és més ràpit i casi sempre de naturalea alegre.
Clàssica i romàntica	Serenata	Forma musical concebuda per a orquesta de corda, de vent, mixta o conjunt de cambra. Va ser un divertimento que va alcançar enorme popularitat durant el XVIII: La serenata es tocava per la vesprada, en anochecer, i l'orige de la qual està en les balades que els enamorats cantaven front a les finestres de l'amada a la vespradeta.
Clàssica i romàntica	Sonata	La sonata clàssica, la forma més difosa d'esta forma musical, és una obra que consta de tres o quatre moviments, escrita per a un o més instruments. Inicialment varen predominar les formes de tres moviments, especialment en l'época clàssica, pero a mida que aumentaven tant la seua complexitat com a duració es varen popularisar les de quatre moviments.
Romàntica	Bagatela	Composició musical àgil i curta originària del moviment romàntic. La seua forma sol ser ABA, en Coda final, i normalment s'interpreta al piano.
Romàntica	Poema simfònic	Obra d'orige musical, de caràcter poètic lliterari, la finalitat del qual és moure sentiments i despertar sensacions, o descriure una escena per mig de la música.
Romàntica	Rapsòdia	Peça musical característica del romanticisme composta per diferents parts temàtiques unides lliurement i sense relació alguna entre elles. És freqüent que estiguen dividides en dos seccions, una dramàtica i llenta i una atra més ràpida i dinàmica, conseguint aixina una composició d'efecte lluent.
Romàntica	Bolero	El gènero és identificable per alguns elements rítmics i noves formes de composició que varen sorgir en el quefer musical en l'illa de Cuba durant el XIX. Encara que compartix el nom en el bolero espanyol, que és una dansa que va sorgir en el XVIII i s'eixecuta en compàs ternario de 3/4, el gènero cubà va desenrollar una cèlula rítmica i melodia diferent, en compàs de 4/4.
Romàntica	Moment musical	Peça curta, originària del romanticisme, composta generalment en forma de Lied A-B-A. El seu estil no és concret, i sol adoptar formes molt diverses. Són célebres els Moments musicals de Schubert per a piano.
Romàntica	Polka	Dansa popular apareguda en Bohemio cap a 1830. La seua forma deriva directament del menuet, en una instrucció que prepara l'entrada del tema i una coda que servix de final a l'obra.

Vore també

Referències

Copland, Aaron: What to Llisten for in Music. Penguin, 2011 [1957]. Cóm escoltar la música. Fondo de Cultura Econòmica, 2008.
Kühn, Clemens: Tractat de la forma musical. Idea Books, 2003.
Schönberg, Arnold: Fundamentals of Musical Composition. Faber & Faber, 1967. Fonaments de la composició musical. Real Musical, 1994.
Toch, Ernst: Elements constitutius de la música. Idea, 2001.
Wennerstrom, Mary: «Form in Twentieth Century Music». Aspects of Twentieth-Century Music. Prentice-Hall, 1975.
Saavedra, Rafael, Arquitectura de la Música: Un tractat d'anàlisis de formes musicals, Mèrida (Veneçola): Edicions Actual, 2013, 208 p. ISBN 978-980-11-1624-0
Saavedra, Rafael, Arquitectura de la Música: Un tractat d'anàlisis de formes musicals, 2.ª edició, Saarbrücken (Alemània), Editorial Acadèmica Espanyola, 2017, 188 p. ISBN 978-620-2-24203-5

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre formes musicals.
«A Practical Guide to Musical Composition» Alan Belkin
«Study Guide for Musical Form» [1] archivat en Wayback Machine. Robert T. Kelley

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Forma musical» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.