Centroamérica durant el Primer Imperi mexicà

L'unió de Centroamérica, que per a llavors es componia de províncies que formaven la capitania general de Guatemala, al Primer Imperi mexicà d'Agustín d'Iturbide va ser un periodo històric temporal que va transcórrer poc temps despuix d'haver-se proclamat l'independència centroamericana el 15 de setembre de 1821. Escomençant, eixe any de 1821 quan les autoritats de les províncies de Chiapas, Hondures i Nicaragua (el 26, 28 de setembre i 11 d'octubre respectivament), després d'acceptar l'independència, varen decidir pel seu conte separar-se de la capitania i unir-se a l'Imperi. Davant la fragmentació del territori, l'invitació del llavors president de la regència de l'Imperi Agustín d'Iturbide i a l'amenaça de la rodalia de la divisió auxiliar mexicana (comandada per Vicente Filísola), la Junta Provisional Consultiva, presidida pel capità general de Guatemala Gabino Gaínza, va decidir que els ajuntaments decidiren sobre l'anexió i basant-se en això va acordar unir-se a l'imperi en acta firmada el 5 de giner de 1822; oponent-se a eixa decisió la província de Sant Salvador, que es va mantindre en rebelió fins a febrer de 1823, mentres que la província de Costa Rica es va mantindre ambigua i va tindre una curta guerra civil entre març i abril de 1823.

L'abdicació de l'emperador Agustín I el 19 de març de 1823, a causa de la difícil situació interna de Mèxic, i les discordances ideològiques entre alguns poblats de Centroamérica pel tema de l'anexió varen provocar que la duració d'este periodo anara efímera. El llavors capità general de Guatemala Vicente Filísola va convocar a eleccions a diputats per a una assamblea constituent de les províncies que, l'1 de juliol de 1823, va subscriure l'acta que va proclamar l'independència absoluta de les províncies centroamericanas i va establir les Províncies Unides de Centroamérica, que en 1824 es va convertir en la República Federal de Centroamérica.

Història

Antecedents

En Centroamérica, els anys immediatament anteriors a la seua independència es varen caracterisar per la debilitat governamental i les disensiones internes. L'economia havia sofrit una greu depressió a partir de 1795, causada per la caiguda dels preus del índigo, principal exportació de l'istme. La falta d'ingressos provinents dels imposts a l'indústria exportadora, fet que va afectar també l'importació de productes finançats per esta, va provocar una séria crisis financera a la Capitania General. Ademés, els canvis administratius derivats de les Reformes Borbòniques i, més vesprada, de la Constitució de Càdis varen agudisar les diferències entre ciutats rivals (Sant Vicente i Sant Salvador, Tegucigalpa i Comayagua, Granada i León, Cartago i Sant Josep, Ciutat Real i Tuxtla), i varen afondar el ya existent regionalisme.

És per açò que la lluita mexicana d'independència es va seguir minuciosament per algunes de les diputacions provincials centroamericanas. Quan es va declarar el Pla d'Iguala, el 21 de febrer de 1821, els ànims previs d'emancipació en Centroamérica varen esclatar.

Anexió

Erro al crear miniatura:

Els Tractats de Còrdova com a part del pla d'Iguala, va permetre l'independència de facto de Mèxic davant el reconeiximent d'esta pels representants del govern espanyol en Amèrica després de les seues derrotes en la guerra d'Independència de Mèxic.

L'impacte del Pla d'Iguala en la regió va ser molt forta. Encara abans d'una invitació formal per a unir-se a l'imperi, vàries poblacions varen declarar la seua independència, i algunes ya insinuaven la seua anexió. El 3 de setembre del mateix any, l'ajuntament de Ciutat Real, en Chiapas, va declarar la seua independència, i dos dies més tarde lo mateix va succeir en Tuxtla. Pero les declaracions no anaven dirigides únicament a Espanya, sino també a Guatemala, ya que els cabildos varen oficialisar la seua intenció d'unir-se a Mèxic baix l'imperi d'Iturbide, en el seu adheriment al pla. Encara que al principi es va oferir resistència, la pressió eixercida per Mèxic, la rebelió dels ajuntaments locals, el poder dels criollos guatemaltecs i la falta d'una força militar adequada orillaron a la capitania a acceptar la declaració d'independència en Guatemala el 15 de setembre de 1821.

Comayagua va repudiar la proclama i va decretar la seua pròpia, adherint-se a l'imperi d'Iturbide; com a resposta, Tegucigalpa va publicar la seua llealtat a la capitania. Lo mateix va succeir en les demés ciutats rivals, que varen prendre determinacions contràries. La diputació provincial de León va declarar la seua independència el 28 del mateix més, mentres Granada i Managua es varen alçar en armes. En Guatemala, les importants ciutats de Quetzaltenango, Suchitepéquez, Sololá i Antiga varen optar per unir-se a l'imperi. En Costa Rica, les diputacions de Sant Josep i Alajuela, de cort lliberal, varen rebujar l'anexió, mentres els ajuntaments de Cartago i Heredia es varen adherir. La destrucció de Centroamérica com a entitat política s'estava materialisant.

Pero no és fins al 19 d'octubre de 1821 que Iturbide envia una invitació formal dirigida a Gabino Gaínza, capità general de Guatemala, per a formar part de l'imperi. L'escrit també avisava que una guarnició imperial es dirigia cap a Guatemala, comandada pel brigadier Vicente Filísola, per a restablir l'orde. La carta es va rebre el 28 de novembre. Els elements favorables en la Junta Provisional Consultiva de Guatemala varen convéncer als seus companyers de sometre a votació a tots els ajuntaments de Centroamérica per a resoldre l'assunt; es va donar un més per a manifestar el seu vot. El 5 de giner de 1822, a pesar de la falta de resposta d'alguns ajuntaments, la Junta Consultiva declara que els pobles estan per l'anexió: 32 ajuntaments acceptaven l'anexió, 104 acceptaven en condicions, 2 s'oponien de ple, mentres atres 21 opinaven que esta qüestió només podia ser debatuda pel congrés que devia reunir-se en març.

Mentrestant, l'ajuntament, la diputació provincial i la població en general de Sant Salvador i Sant Vicente es varen mostrar inconformes en senyalar que l'autoritat guatemalteca s'havia excedit en declarar arbitrariamente la seua unió a Mèxic. Es va crear una Junta Provisional que, havent resolt donar-li instruccions a Juan de Deu Mayorga (electe diputat per Chiquimula) per a que ho represente en el Congrés de Mèxic, demanava que “(Sant Salvador) se separe totalment de Guatemala reservant-li per a que en pau i tranquilitat s'una a Mèxic”. Encara que al final despuix no va acceptar cap de les dos jurisdiccions; més alvance, en novembre, després de negociacions en Filísola, el congrés de la província va aprovar l'adheriment a l'imperi, pero pels térmens de l'anexió es va retractar i va buscar unir-se als Estats Units.

Guerra

Erro al crear miniatura:

Batalla de Pla L'Espino lliurada en febrer de 1822.

En acabant de que Guatemala, Hondures, Nicaragua i Costa Rica acceptaren l'anexió, els ajuntaments de Sant Salvador i Sant Vicente de la província de Sant Salvador es varen negar i varen buscar separar la província del restant de la capitania. A partir d'ací el primer imperi mexicà, ajudat també per tropes de Guatemala i de Sant Miguel, va estar en guerra en dita província. Fins al 9 de febrer de 1823, quan les tropes imperials guatemalteques varen prendre Sant Salvador i el 21 lo que quedava de l'eixèrcit de la província va terminar capitulant en Gualcince; no obstant dita victòria seria efímera ya que pocs dies despuix colapse l'imperi.

Govern

Erro al crear miniatura:

En la primera fase de l'insurgencia centroamericana l'Acta d'Independència d'América Central va significar la total emancipació de la Capitania General de Guatemala cap a la corona espanyola.

En juny de 1822, Gaínza, per órdens d'Iturbide, va deixar al poder en mans de Vicente Filísola, qui s'havia enfrontat a varis conflictes i peticions de diferents diputacions des de la seua arribada al mando del contingent militar. L'enviat d'Iturbide tindria que arreglar-li-les per a donar un bon govern a Centroamérica mentres lluitava contra la debilitat fiscal, un regionalisme increbantable i les órdens a sovint illògiques del propi Iturbide.

Al mando, Filísola va donar passos necessaris per a la reconciliació política. Va lliberar als criollos opositors de l'imperi i reprendió a les autoritats guatemalteques per les mides eixecutades contra les províncies d'interior. Una volta expulsats els mandataris més opresivos de la ciutat, el capità general va tindre que fer front a la crisis fiscal. Despuix de l'independència, les províncies varen retindre els imposts recaptats en les seues localitats, lo que va significar una pèrdua considerable d'ingressos per a la ciutat capital. L'abolició del tribut d'indis en febrer de 1822 també va colpejar les arques del govern, i l'escassea d'agents aduanals favoria el contrabando. Per si fora poc, les rutes comercials varen estar bloquejades per conflictes armats entre ciutats i regions, derivades d'inconformidad sobre la jurisdicció administrativa i desacorts ideològics entre lliberals i conservadors. Tot açò va causar que tant el general quant les municipalitat es veren obligats a solicitar préstams comerciants i a caixes regionals, lo que produiria una situació insostenible.

Organisació territorial

Erro al crear miniatura:

La Capitania General de Guatemala davant l'unió a l'imperi Méxicano en 1822

El 18 de giner, Iturbide va decidir que els territoris que s'havien separat de Guatemala per a unir-se a l'imperi (el partit de Quetzaltenango i les províncies de Chiapas; Hondures, a excepció dels partits Tegucigalpa i Olancho; Nicaragua, llevat Granada i Masaya; i Costa Rica) passaren a formar part de la capitania general de Pobla, que en eixe moment era liderada per Dumenge Luaces; mentres que lo demés continuava sent part de la capitania general de Guatemala.

El 4 de novembre, Iturbide va dividir l'antiga capitania general en tres comandància: Chiapas (que ademés incloïa l'orient de la província de Guatemala i els partits de Tabasco i Chontalpa), Suchitepéquez (en el restant de la província de Guatemala, la província de Sant Salvador, el port d'Omoa i en capital l'en Nova Guatemala) i León (el restant de lo que anara la capitania general guatemalteca); estes divisions al final no varen tindre efecte per la caiguda de l'imperi.

Decadència

Erro al crear miniatura:

Bandera de les Províncies Unides de Centroamérica usada de 1823 a 1824.

Filísola va apostar per la reconciliació estatal, pero els mandats de l'emperador dificultarien la tasca. En especial, l'implementació per part de Filísola de la decisió d'Iturbide de dividir a Centroamérica en tres comandància generals, que ho va realisar a partir de giner de 1823, i que no va fer més que recrudecer l'ambient hostil del territori. En Guatemala, Hondures i Sant Salvador es mostraven insatisfets per la nova mida. En el sur, va precipitar les guerres civils en Costa Rica, a on terminaria guanyant el bando lliberal, i en Nicaragua, que es prolongaria per dèsset anys.

Les circumstàncies desfavorables en el propi govern mexicà, recrudecer per l'anàloga condició fiscal i la divisió política, aixina com la dissolució del congrés (que va ser substituït per una Junta Nacional Institutente) i l'arrest de varis diputats de les províncies per part d'Iturbide, varen desembocar en el malestar general. En març de 1823 aplegaria la notícia a Filísola de la caiguda de l'imperi. Maniatar, el capità va reunir a l'antiga diputació provincial de Guatemala per a convocar un congrés en representants de tota la regió que decidira el destí del pacte entre Centroamérica i Mèxic.

Conseqüències

Consolidació de la República Federal del Centre d'Amèrica

Erro al crear miniatura:

Bandera de la República Federal de Centre Amèrica, esta es funda en 1824 i és dissolta en 1839.

En tant es reunia el congrés, els diputats que ya es trobaven presents i presidits pel presbítero José Matías Prim varen proclamar l'1 de juliol de 1823 la “Independència Absoluta de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica”, respecte de Mèxic i Espanya i baix el lema de “Deu, Unió i Llibertat”. Els demés cabildos i províncies la varen proclamar també, en excepció de Chiapas; finalment, el congrés es va convertir en una assamblea costituyente que va elegir un poder eixecutiu provisional compost de tres membres: Pedro Molina, Juan Vicente Villacorta i Antonio Rivera Caps (en substitució de Manuel José d'Arce que es trobava en Estats Units). Els lliberals havien guanyat la majoria en el congrés, per lo que va prevaldre en el debat l'idea federalista, nortamericana d'orige, i a l'any següent es va establir la República Federal de Centroamérica.

Anexió de Chiapas

Menys d'un més despuix de la segona declaració d'independència, la diputació provincial de Chiapas es va separar de Centroamérica. Els chiapanecos varen declarar la seua pròpia emancipació de qualsevol autoritat i varen formar una Junta Provisional que governara mentres es convocava un congrés. Dies despuix, va aplegar Filísola en l'eixèrcit en retirada, va dissoldre el congrés i va impondre a un simpatisant com a cap polític i al seu tinent Codallos com a comandant d'armes. L'ajuntament conservador de Ciutat Real ho va recolzar, pero els cabildos de Comitán, Tonalá i Tuxtla es varen sublevar i varen publicar el Pla de Chiapa Lliure, en el que contemplaven l'adheriment de Tabasco i Yucatán. La Junta Provisional Gubernativa lliberal va governar fins que en Ciutat Real va triumfar una conspiració conservadora que, en el respal del clero i l'enviat Lucas Alamán, va dissoldre la junta i va establir un interinato. baix este govern va ser que es varen celebrar les eleccions generals en giner de 1824, en les que es va votar definitivament per l'anexió a Mèxic.

Vore també

• Agustín d'Iturbide
• Imperi Mexicà
• República Federal d'América Central
• Gabino Gaínza
• Francisco Morazán
• Història de Centroamérica
• Història del Salvador
• Història de Guatemala
• Història d'Hondures
• Història de Mèxic
• Vicente Filísola

Bibliografia

• (1976).State University at Geneseo.Nova York, NY:Consultat el 6 de decembre de 2016.
• (2016) Història Mínima de Centroamérica, Mèxic: El Colege de Mèxic.
• Pastor, Rodolfo (1971). L'anexió de Centroamérica a Mèxic (Documents escrits de 1821 a 1822), Mèxic: Porrúa.
• Pastor, Rodolfo (1971). L'anexió de Centroamérica a Mèxic (Documents escrits de 1821), Mèxic: Porrúa.
• Pastor, Rodolfo (1971). L'anexió de Centroamérica a Mèxic (Documents escrits de 1823 a 1828), Mèxic: Porrúa.
• Vidal, Manuel (1970). «lliçó XLIII», Nocions d'història de Centre Amèrica (especial per al Salvador), Sant Salvador, El Salvador: Direcció general de cultura del Ministeri d'Educació de Sant Salvador.

Bibliografia adicional

• Governe de Guatemala (1863). Refutació de la refutació que don Lorenzo Montufar ha publicat en Paris, Guatemala: Imprenta de la Pau.