Independència de Centroamérica
.jpg){kind=link}
Es denomina Independència de Centroamérica[Nota 1] al procés emancipador, a través de la firma del Acta d'Independència el 15 de setembre de 1821, per part de la Capitania General de Guatemala llavors conformada per Chiapas, que terminaria incorporant-se a Mèxic, i els actuals països de Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Costa Rica, en el qual varen trencar llaços en l'Imperi espanyol.[1] La llavors capitania estava conformada, per les províncies de Guatemala, Chiapas, Comayagua, San Salvador, Nicaragua i Costa Rica.
A diferència dels demés països americans, abdós varen ser processos relativament pacífics. El moviment independentiste centroamericano va prendre com a eixemple l'independència dels Estats Units i la Revolució francesa, que va terminar en les desigualtats i privilegis, i va ser influenciat per les idees del reformisme ilustrat espanyol i de l'ilustració racionalista europea.
L'independència centroamericana va prendre impuls despuix de l'ocupació francesa de 1808 en Espanya, que va crear un caos polític en la península ibèrica que va terminar en la formació de diferents grups de resistència popular millor conegudes com a Juntes. Estes varen crear un govern espanyol clandestí i varen promulgar la constitució de 1812, que va tindre un efecte directe en tota Amèrica. El primer moviment independentiste en Centroamérica es va donar en el 5 de novembre de 1811, quan una conspiració encapçalada pels retors José Matías Prim i Nicolás Aguilar va intentar apoderar-se d'unes armes que existien en la casamata de Sant Salvador. A este moviment li varen seguir tumults en Nicaragua, la conjuración de Belén i atres moviments de 1814 a 1821. Una reunió entre les mateixes autoritats colonials i una junta de notables composta per líders religiosos i criollos ilustrats, va terminar el 15 de setembre de 1821 en el domini espanyol en l'antiga capitania general de Guatemala, que comprenia l'actual territori del estat de Chiapas i de les repúbliques de Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Costa Rica.
Antecedents
[editar | editar còdic]L'obtenció de l'independència de Centroamérica va ser pacífica, a diferència dels atres països americans, els quals varen lliurar feres batalles per a conseguir convertir-se en Estats independents. Molts varen ser els factors que varen culminar en l'independència de l'antiga Capitania General de Guatemala, pero els predominants varen ser: l'influència d'idees revolucionàries de l'Ilustració europea, l'independència dels Estats Units d'Amèrica i el descuit de Centroamérica per part d'Espanya pels canvis sociopolítics en la mateixa península ibèrica.
En 1808 els francesos, governats en eixe llavors per Napoleón Bonaparte, varen invadir Espanya, varen destronar al rei Fernando VII i varen coronar en el seu lloc a José Bonaparte com José I.
El 2 de maig de 1808, mateix dia en el que es va produir l'alçament en Madrit contra l'ocupació francesa, en Guatemala, el cartaginés costarricense Pablo Alvarado, qui era pasante d'estudis de medicina en l'Universitat de Sant Carlos, va fer circular un panflet denominat L'Hispà – Americà. En ell parlava de llibertat i independència i es va constituir com el primer acte d'independència de tota l'Amèrica hispana. Va ser encarcerat en Guatemala i va recobrar la seua llibertat en març de 1809.[2]
Els espanyols es varen rebelar en contra del invasor i es varen negar a reconéixer al nou monarca. Açò va produir un caos polític en la península ibèrica que va terminar en la formació de diferents grups de resistència popular, més conegudes com a Juntes. Estes estaven compostes per militars, representants de l'alt clero, funcionaris i professors, tots ells conservadors, els qui varen terminar creant un govern espanyol clandestí. Durant esta crisis, la Junta Central Suprema, que es va crear despuix de la derrota francesa en la Batalla de Bailén, va ordenar per mig de decret del 22 de maig de 1809 la celebració de Corts extraordinàries i constituents. Les Corts, previstes per a 1810, per l'alvanç napoleònic, varen tindre que reunir-se primer en Sant Fernando, llavors Illa de León, i despuix en Càdis.
El 24 de setembre de 1810 es va celebrar la primera sessió de les Corts Extraordinàries i Constituents en la ciutat de Sant Fernando. Va ser en esta localitat a on es varen promulgar els decrets relatius a la Sobirania Nacional, la divisió de poders, l'igualtat, la llegalitat i la llibertat d'imprenta. Tot això va assentar les bases de l'Estat democràtic i de dret, aixina com el fi de l'Antic Règim i l'inici d'un nou temps per als espanyols dels abdós hemisferis, la Península i les colónies en Amèrica.
La tasca de les Corts de Càdis va ser crear un cos llegislatiu (lleis) de caràcter lliberal sobre el que establir un nou orde social que acabara en la societat estamental que havia caracterisat a Espanya fins a llavors. El producte d'esta llabor va ser la Constitució de 1812. Tots estos moviments sociopolítics en la península varen ser ben rebuts pels criollos i resistits per l'oligarquia centroamericana.
Abans ya havia tingut la seua repercussió en l'istme centroamericano l'independència dels Estats Units d'Amèrica a través de La carta de Filadèlfia, del 4 de juliol de 1776.[3] En ella s'estipula que els governs tenien l'obligació de garantisar la llibertat, la vida i la felicitat dels habitants; si els governs no complien esta obligació, les persones podien canviar-les. Estes idees varen resonar en les ments dels criollos, els qui experimentaven el menyspree per part dels peninsulars. Estos es reservaven les millors ocupacions, els alts càrrecs públics, militars i religiosos.
Les idees del reformisme ilustrat espanyol i de l'ilustració racionalista europea, principalment la francesa, que va desembocar en la revolució que va terminar en desigualtats i privilegis, també va repercutir en Centroamérica:[3] a finals del sigle xviii les obres franceses d'autors com Montesquieu, Rousseau, d'atres enciclopedistas i d'atres autors francesos i anglesos varen aplegar a les biblioteques d'alguns ilustrats espanyols; aixina, idees com el contracte social varen eixercir una atracció notable en els criollos centroamericanos que s'educaven en les escoles reformades que havia obert l'arquebisbe Cayetano Francs i Monroy, qui va aplegar a Guatemala com a arquebisbe en substitució de Pedro Cortés i Larraz quan este va renunciar a principis de la década de 1780.[4]
Francs i Monroy estava molt involucrat en les corrents lliberals dels filòsofs anglesos i de Jean-Jacques Rousseau que varen proporcionar nous lineamientos en la pedagogia i la formació intelectual de les noves generacions.[4] Francs i Monroy va iniciar en la Nova Guatemala de l'Asunción una reforma educativa, puix a la seua arribada solament estava l'escola de Belén, la que era incapaç d'atendre a tots els escolars, puix la població ascendia a vint mil habitants.[4] Les escoles no funcionaven perque els jesuïtes havien segut expulsats en 1767 i el restant d'entitats civils i religioses estaven treballant arduamente en construir els seus nous edificis despuix del trasllat des de la ciutat de Santiago dels Cavallers de Guatemala en 1776.[4] Francs i Monroy va fundar dos escoles de primeres lletres, la de Sant Josep de Calasanz i la de Sant Casiano, va fundar un nou colege que va cridar «Sant Josep dels Infants» i va contribuir econòmicament per a finalisar la construcció del Colege Tridentino de la Nova Guatemala de l'Asunción, entre atres establiments.[4]
La nova orientació pedagògica de Francs i Monroy tenies tres objectius: ciències, costums i religió. D'esta forma, es va donar coneiximent als chiquets adequat a la seua edat i se'ls varen proporcionar principis que poc a poc varen ser desenrollant ciutadans en mentalitat distinta a l'acostumada i els qui en anys posteriors serien protagonistes dels moviments independentistes.[4] Les famílies criollas enviaven als seus fills a estudiar a la capital en Guatemala, raó per la que les noves idees de Francs i Monroy es varen disseminar entre els futurs próceres de l'Independència.
Primer crit en Sant Salvador
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Moviment Independentiste de 1811.
El 5 de novembre de 1811 va esclatar en la província de Sant Salvador (la qual cobria la major part de lo que ara és El Salvador) una conspiració encapçalada pels retors José Matias Prim i Nicolás Aguilar, dos germans d'este últim i els senyors Juan Manuel Rodríguez i Manuel José Arce. El seu pla consistia en apoderar-se d'unes armes que existien en la casamata de Sant Salvador i de doscents mil pesos depositats en les arques reals, en lo que varen creure era suficient per a llançar el crit de la llibertat.[5]
Segons el pla, els fusils serien posats en mans de rebels d'esta ciutat especialment en els del barri del Calvari. Una volta consumat açò, desconeixerien l'autoritat de l'intendent de la província, Antonio Gutiérrez d'Ulloa, fundarien una Junta Popular de govern i procurarien fer extensiu el moviment als demés punts de la Província. Els revolucionaris contaven en la participació de les poblacions de Metapan, Zacatecoluca, Usulután, i Chalatenango.
Part del pla va ser portat a terme pels revolucionaris, perque varen conseguir depondre a l'intendent, pero no varen conseguir convéncer als ajuntaments dels pobles de Sant Miguel, Santa Ana, Sonsonate, i Sant Vicente; estos varen resistir l'idea independentiste. Els cabecilla d'aquell moviment varen començar a desalentarse i l'insurrecció de grups que corrien en els carrers sense objecte algun, encara que sense causar el menor desorde a particulars.
En saber-se d'este moviment en Guatemala, es va començar a reclutar tropes per a aumentar l'orde a la Província insurrecta pero havent acceptat el capità general la mediació de l'ajuntament de Guatemala, varen aplegar a Sant Salvador els regidors Juan José d'Aycinena i Piñol i José María Pentinat facultats per a rebre el govern de la Província. A estos subjectes es va agregar l'arquebisbe de Guatemala fra Mariano Vidaurre i atres misionero destinats a predicar contra els insurgents.
El 3 de decembre varen aplegar a Sant Salvador Aycinena i Pentinat; el poble que una volta va favorir als insurrectos va rebre en goig l'arribada dels pacificadores i l'orde va ser restablit. El pare Prim va ser cridat a Guatemala, els misionero varen predicar en bon resultat i se'ls va concedir una amnistia als implicats en el moviment revolucionari, quedant Pentinat en l'eixercici del mando polític i militar de la Província de Sant Salvador.[6]
Conjuración de Belén en Guatemala
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conjuración de Belén.
En 1810 José de Bustamante i Guerra va ser nomenat capità general de Guatemala, en una época de gran activitat independentista; desenrolla una política reformista de tall ilustrat, pero davant la revolució de Miguel Hidalgo i Costella i José María Morelos en Mèxic va preparar tropes en Guatemala i va crear el «cos de voluntaris de Fernando VII» i des del seu lloc es va enfrontar als constitucionalistes locals, reprimint durament als insurgents i es va opondre fermament a la constitució lliberal de 1812.
Des del 28 d'octubre de 1813, i despuix de l'elecció del rector de la Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos Borromeo,[7] s'havien celebrat en la cela prioral del Convent de Belén vàries juntes organisades per fra Juan Nepomuceno de la Concepció. Els que allí es reunien juraven mantindre en secret lo tractat, no obstant, és provable que llegiren una proclama de José María Morelos i discutiren la possibilitat de destituir al capità general Bustamante i Guerra.[7] En novembre va haver una atra reunió en casa de Cayetano i Mariano Bedoya, germans menors de donya Dolores Bedoya de Molina, i cunyats de Pedro Molina Mazariegos.[8]
El 21 de decembre de 1813, Bustamante i Guerra es va enterar de que en el Convent de Belén es reunien sediciosos per a intentar una sublevació. Va dictar un auto per a que els religiosos d'eixe monasteri anaren capturats. En l'envestiment resultarien presos el doctor i presbítero Tomás Ruiz Romero, i el seu germà José; els germans Bedoya, Cayetano i Manuel; el tinent Joaquín Yúdice; el sargent primer León Díaz; Andrés Dardón; i els flares Manuel de Sant Josep i Juan Nepomuceno de la Concepció.[7] Esta resolució va ser comunicada per l'alcalde de l'ajuntament el dia 24. D'ahí en avant, fins al següent més, atres dèu individus resultarien capturats, incloent al flare Víctor Castrillo. També es va lliurar orde de captura contra el regidor José Francisco Barrundia, alferes de Dragons i regidor de l'ajuntament.[9] Barrundia i un empleat de nom Manuel Ibarra varen fugir; els demés varen ser reduïts a estreta presó i encausats.
El capità general es percató de la conjura per mig del tinent Yúdice, a qui s'haurien sumat José de la Plana i Mariano Sánchez.[8] Aixina mateix, Bustamante va comissionar al seu nebot el carmelita fra Manuel de la Mare de Deu en la casa de correus, per a que obrira tota correspondència que caiguera en les seues mans.
Bustamante i Guerra despuix va denunciar al seu successor nomenat Juan Antonio de Tornos, Intendent d'Hondures, per supostes tendències lliberals i aixina va conseguir la seua confirmació en el seu lloc per Fernando VII en 1814.
El comunicat de les penes es va donar el 18 de setembre de 1814: José Francisco Barrundia, Joaquín Yúdice, Tomás Ruiz i Víctor Castrillo varen ser sentenciats a pena de mort per mig de garrot, mentres que tots els demés varen ser sentenciats a la pena d'horca, llevat per tres d'ells, condenats a dèu anys de presó en Àfrica, i desterro perpetu dels dominis d'Amèrica.[10] Cinc anys despuix varen ser posats en llibertat per una amnistia general ordenada pel Rei Fernando VII.
Sobre Bustamante i Guerra, est va ser destituït en agost de 1817 i va tornar a Espanya en 1819. Eixe mateix any va entrar novament a formar part de la Junta d'Índies.[Nota 2]
Segon moviment de 1814
[editar | editar còdic]El 24 de giner de 1814, es va portar a terme en Sant Salvador un segon moviment independentiste, en àmplia participació popular, pero de la mateixa manera que els anteriors va terminar sent desastrós. Santiago José Celís, un dels líders va ser assessinat, i els demés cabecilla varen ser arrestats.
En maig de 1814, Fernando VII va retornar a Espanya com a rei, i immediatament va restablir l'absolutisme, derogant la Constitució de Càdis. Els efectes de les mides reals es varen fer sentir en Centroamérica, a on el Capità General de Guatemala, José de Bustamante i Guerra, va desnugar una persecució en contra dels independentistes i els defensors de les idees lliberals, que es prolongaria fins a la destitució de Bustamante en 1817.[11][12]
La Proclamació de l'independència
[editar | editar còdic]En 1818 l'implacable Bustamante va deixar el poder i li va substituir Carlos Urrutia, un home de caràcter dèbil en el govern del qual els independentistes varen guanyar terreny. En 1820 el rei d'Espanya Fernando VII es va vore forçat a restablir la constitució de 1812, en lo que novament es va implementar en Centroamérica la llibertat de prensa. En eixe mateix any el doctor Pedro Molina Mazariegos va començar a publicar L'Editor Constitucional, periòdic en cual va criticar al govern de la colónia, va defendre els drets dels criollos centroamericanos i es va promoure l'independència.
En Mèxic, la revolució va obtindre un complet triumfo i a través del Pla d'Iguala va declarar la seua independència total d'Espanya el 24 de febrer de 1821. Esta notícia va desconcertar a les autoritats espanyoles de Guatemala i la volta va servir d'estímul a la causa independentiste. El 9 de març, pressionat pels lliberals independentistes, el capità general va deixar el lloc per a que fora ocupat pel subinspector de l'eixèrcit Gabino Gaínza. Gaínza era de l'agrade dels independentistes, perque ademés de ser un home d'una edat molt alvançada, també era de caràcter dèbil i voluble. baix el seu mando, Centroamérica va experimentar una agitació social de nivells intolerables. Esta situació va obligar a la diputació provincial a solicitar a Gainza una reunió per a discutir el difícil tema de l'independència.
Gainza llavors, atenent este cridat, va reunir una junta de notables composta pel senyor arquebisbe, diputats, caps militars, els prelats de les órdens religioses, i empleats de facenda. En aquella memorable reunió presidida pel mateix Gainza, els presents externaron en llibertat la seua opinió. El senyor José Cecilio del Valle va prendre la paraula i en un llarc discurs va demostrar la necessitat i la justícia de l'independència, pero manifestant que, per a proclamar-la primer devia sentir-se el vot de la Províncies.
No obstant, el poble que assistia a tan important acte va demanar a veus l'independència, i esta va ser proclamada el 15 de setembre de 1821. Valle va redactar aquell memorable document, aixina mateix també va redactar el Manifest que va publicar el capità general Gainza sobre el gran succés de l'independència.
En l'Acta de l'Independència es varen fixar les bases d'un nou règim: es va determinar que s'elegiren per les Províncies, Representants per a formar el Congrés de la nació, al que devia correspondre la fixació de la forma de govern[13] i la formació de la constitució. També es va determinar "que l'elecció de Representants es fera per les mateixes juntes electorals que havia elegit diputats a les corts d'Espanya, observant-se les lleis anteriors per al procediment de l'elecció: que les províncies elegiren Representants sobre la base d'un Diputat per cada quinze mil habitants.[13]
Que el congrés Constituent es reunira l'1 de març de 1822 i que fins a la seua reunió no es fera alteració alguna en l'observació de les lleis espanyoles, ni sobre els tribunals i funcionaris existents. Ademés es va establir que es conservara la religió catòlica en tota la seua integritat i purea; i que mentres el país es constituïa, el cap Gabino Gainza continuara en el govern superior, polític i militar, obrant d'acort en una Junta Provisional Consultiva."[13]
Eixe mateix dia el cap polític Gabino Gainza va emetre un manifest per a tota la població de la Capitania General de Guatemala després d'haver-se firmat l'Acta d'Independència i que va acompanyar en la notificació a les demés províncies del regne.[14][15]
Vore també
[editar | editar còdic]- Anexió de Centroamérica el Primer Imperi Mexicà
- Declaració d'Independència absoluta de Centroamérica
- Història de Centroamérica
- Moviments independentistes en Nicaragua de 1811 i 1812
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Els centres urbans i l'independència centroamericana de 1821».
- ↑ «El primer crit d'independència ho va donar un costarricense • Semanari Universitat» (en és). semanariouniversidad. com. Consultat el 2021-09-03.
- ↑ 3,0 3,1 Saravia 1881
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Molina Moreira 1979, p. 31-32
- ↑ Salazar 1899
- ↑ Reis 1910
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Meléndez Chaverri, 2000, p. 58.
- ↑ 8,0 8,1 Meléndez Chaverri, 2000, p. 59.
- ↑ Collado, 1988, p. 74.
- ↑ Estrada Monroy s. f., p. 225
- ↑ El Salvador en llínea 2008
- ↑ Senyes Històriques [1] archivat en Wayback Machine. el 18 d'octubre de 2009 en Wayback Machine. el 18 d'octubre de 2009 en Wayback Machine. novembre de 2010
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Rosa 1882
- ↑ «Manifesto del gefe polític á els ciutadans de Guatemala, 15 de septembre 1821 [Digital Version]» (en en). scholarship. rulle. edu. Consultat el 2022-09-15.
- ↑ Gainza, Gabino (1821). Manifeste del gefe politico als ciutadans de Guatemala, Ciutat de Mèxic: Oficina de D. Mariano Ontiveros.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- El Salvador en llínea. «Història de l'Independència». Archivat des d'el original, el 16 d'octubre de 2014. Consultat el 6 de maig de 2015.
- Estrada Monroy, A. (s. f.). Senyes per a l'Història.
- Meléndez Chaverri (2000). José Matías Prim, Prócer Centroamericano, Sant Salvador, El Salvador: Direcció de Publicacions i Impresos, Consell Nacional per a la Cultura i l'Art. ISBN 99923-0-057-4.
- Molina Moreira, Marque Antonio (1979). Manuel Francisco Pavón Aycinena, constructor del sistema polític del Règim dels Trenta Anys, Guatemala: Escola d'Història de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
- Rosa, Ramón (1882). Biografia de Don José Cecilio del Valle, Tegucigalpa, Hondures: Tipografia Nacional.
- Salazar (1899). Els Hòmens de l'Independència, Guatemala: Tipografia Nacional.
- Saravia, Miguel G. (1881). Compendio de l'Història de Centroamérica.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Independencia de Centroamérica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>