República Federal de Centroamérica
La República Federal de Centroamérica[1] va ser una nació que va sorgir de l'Assamblea Constituent de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica, el 22 de novembre de 1824, a través de la Constitució de la República Federal de Centroamérica de 1824. La seua capital va ser Ciutat de Guatemala fins a 1834; despuix va ser Sonsonate per un breu periodo, per últim Sant Salvador de 1834 a 1841, no obstant, solament el poder eixecutiu va ser el que es va traslladar, mentres que els poders llegislatiu i judicial varen mantindre el seu assent en la Ciutat de Guatemala.
D'acort a l'artícul 6 de la Constitució de 1824, la Federació estava formada per cinc estats:[2] Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. L'actual territori de Belize es considerava part de l'Estat de Guatemala, i per lo tant del país, encara que una part ya era controlada pel Regne Unit.[3] En 1838 es va formar un sext estat, Els Alts, en capital en la ciutat de Quetzaltenango, en els territoris de l'occident de Guatemala i el territori de l'actual Soconusco de Chiapas (Mèxic). Llimitava al suroest en l'oceà Pacífic, al noreste en el mar Carib, al surest en la Gran Colòmbia (després República de la Nova Granada) i al noroest en Mèxic.
Els historiadors han atribuït l'inestabilitat política del país al seu sistema federal de govern i a les seues dificultats econòmiques. Les exportacions agrícoles eren insuficients i el govern federal no podia pagar els seus préstams estrangers, a pesar de les condicions favorables. Els problemes econòmics d'América Central es varen deure en part a l'incapacitat del govern federal per a recaptar imposts i a l'inadequada infraestructura interestatal.
Els polítics, escritors i intelectuals centroamericanos han demanat la reunificación de Centroamérica des de la dissolució de la República Federal de Centroamérica. Durant els sigles XIX i XX, els estats successors de la república han intentat vàries voltes reunificar Centroamérica per mijos diplomàtics i militars, pero cap va conseguir unir als cinc antics membres durant més d'un any. Els cinc antics membres de la República Federal de Centroamérica són membres del Sistema de l'Integració Centroamericana (SICA), una organisació econòmica i política que promou el desenroll regional.
Història
[editar | editar còdic]Despuix de la secessió sobre Espanya en 1821 i la desaparició del Primer Imperi Mexicà en 1823, els representants dels cabildos de lo que alguna volta va ser la Capitania General de Guatemala es varen reunir en març de 1824 en la Ciutat de Guatemala.
Com en la majoria dels països iberoamericans, la secessió de Centroamérica va ser un moviment essencialment criollo i no va supondre una millora immediata de les condicions de vida dels llauradors centroamericanos. Va ser promoguda per l'èlit comercial de Guatemala i El Salvador per a enriquir-se en els nous llaços comercials que esperaven adquirir en Anglaterra, França, Holanda, i Estats Units, i no tant per una revolució social o política.[4]
Cada Estat era lliure i tenia autonomia per a governar-se i establir les seues lleis i còdics jurídics, ademés d'elegir democràticament el seu propi cap d'Estat. Els Estats membres eren: Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. En 1836 es va crear l'Estat dels Alts, que es va reincorporar a Guatemala abans de dissoldre's la federació. En 1824 Chiapas es va incorporar a Mèxic, quedant solament el Soconusco com un territori neutral sense anexió a cap bando,[5] i la província de Boques del Bou que va ser presa per la República de la Nova Granada en 1836.
Antecedents
[editar | editar còdic]El Congrés General de les províncies centroamericanas es va instalar el 24 de juny de 1823 en la Ciutat de Guatemala, en el 2 de juliol el Congrés General va prendre la denominació d'Assamblea Nacional Constituent.[6] En l'1 de juliol, el Congrés va donar el nom de Províncies Unides del Centre d'Amèrica a les províncies que componien el Regne de Guatemala i va declarar que eren lliures i independents d'Espanya i Mèxic i que no són patrimoni de família alguna.[7]
Constitució
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Constitució de la República Federal de Centroamérica de 1824.
El 22 de novembre de 1824, l'Assamblea Nacional Constituent va decretar la Constitució Política de la República Federal de Centroamérica, composta per Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i l'actual estat mexicà de Chiapas (que va durar poc dins de la mateixa).[8][9]
Entre les principals innovacions de dita Constitució, cal destacar el seu tractament dels drets humans, en el qual destacaven, entre atres aspectes, l'abolició de l'esclavitut, la consagració del dret d'asil, les llimitacions de la pena capital, l'establiment del jurat i la supressió dels furs. Es restringien considerablement les facultats governamentals per a llimitar els drets civils i polítics, inclús en cas de greus amenaces o atacs al orde públic, lo que hauria de ser un greu obstàcul per a les autoritats.[10] Per un atre costat, va mantindre la divisió entre un Congrés unicameral totpoderós, un Eixecutiu en poders llimitats, un Senat que actuava com a cos intermig i una Cort Suprema de Justícia, tots elegits popularment conforme a un sistema de sufragi universal indirecte en quatre graus.
El 23 de giner de 1825, l'Assamblea Nacional Constituent va tancar les seues sessions.[7] El 25 de giner, l'Estat de Costa Rica va decretar la seua primera Constitució Política. El 6 de febrer, es va instalar el primer Congrés Federal de la República; va donar principi a les seues sessions ordinàries el 25 de febrer.[11]
Presidència de Manuel José Arce
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Manuel José Arce i Fagoaga.
El Primer Congrés Federal va triar al president de la República Centroamericana entre els dos candidats: Manuel José Arce i Fagoaga i José Cecilio del Valle, ya que a pesar de la victòria de Valle en el vot popular, es va apelar el resultat.[12] Per a llavors Valle tenia desavenències en alguns prominents conservadors del Clan Aycinena i estos varen obstaculisar la seua arribada al poder despuix d'entrar en componendas en els lliberals i el propi Arce i Fagoaga.[12] Arce va ser declarat president de la República, i Mariano de Beltranena ho va acompanyar en la vicepresidència. Després es varen establir les atres autoritats: Suprema Cort de Justícia, Primer Consell Representatiu i en cada estat es va establir la Cort Superior de Justícia de l'Estat; l'Assamblea Nacional va promulgar la Constitució centroamericana que es va sancionar fins al 29 d'agost de 1825, perque els centralistes que desijaven un règim únic en la regió i varen tractar de boicotejar el sistema federal que havia adoptat la Constitució.[12]
La nova República tenia grans proyectes, com un canal de navegació interoceánico entre l'Atlàntic i el Pacífic, pel riu Sant Joan, el llac de Nicaragua i l'istme de Rivas, entre l'Estat de Nicaragua i l'Estat de Costa Rica. No obstant, al mateix temps, la federació afrontava grans problemes; en oposició al proyecte federal dels lliberals es trobaven els conservadors, els representants espanyols de l'Iglésia catòlica i els grans latifundistes de les aristocràcia regionals; la població, en general, desconeixia els beneficis d'una integració regional; les rets de transport i les comunicacions entre els Estats membres eren extremadament deficients. Ademés, s'enfrontava al problema de la falta de fondos per al seu desenroll i l'intervenció de nacions estrangeres (per eixemple, Regne Unit i Estats Units).
Manuel José d'Arce i Fagoaga, era un militar i polític d'El Salvador i va governar Centroamérica des de la Ciutat de Guatemala.[13] Va voler conciliar a abdós bandos criollos, pero com el seu lloc li'l devia a les componendas entre els lliberals i conservadors en el Primer Congrés li va anar impossible tal realisar tal conciliació. Poc despuix d'iniciada la seua gestió, els criollos lliberals de les províncies varen trencar el seu respal atacant-ho per la preferència manifesta cap al Clan Aycinena els qui vivia en la ciutat de Guatemala i ho influenciaven directament.[13] Ademés d'una constitució federal que li restringia poder al president i li otorgava molta independència als estats, Arce es va trobar al mando d'un país que no estava acostumat a governar-se a sí mateix i que no sabia res de règims municipals -posat que els ajuntaments colonials eren ents privilegiats dels criollos que defenien els interessos d'estos exclusivament- ni molt manco d'assamblees.[13]
Per una atra part, l'estat financer de la nova República seguia lo establit pels últims dies de la colónia: drets sobre el producte de les mines, alcabala, almojarifazgo, tribut per a la Santa Creuada, impost sobre el tabac, impost sobre el añil, impost sobre els jocs de naïps, paper sagellat i drets sobre oficis. Ademés, despuix de la destrucció de la capital, Santiago dels Cavallers de Guatemala, el rei Carlos III va dispondre un situat de cent mil pesos que Mèxic devia enviar anualment. Després de l'independència es va suspendre l'ajuda que aplegava de Mèxic, i l'Assamblea Nacional va abolir l'impost de la Santa Creuada i els drets de mines; en açò, els ingressos del govern en 1825 ascendien a doscents mil pesos, mentres que hi havia despeses per més de siscents mil pesos.[13] I per a caramull de mals, el país tampoc contava en un eixèrcit, puix solament quedava el Batalló del Fix, uns quants milicians i una companyia de soldats.[14]
Per a 1826 hi havia una franca pugna entre els dos partits: els criollos lliberals que volien el sistema republicà i els criollos conservadors que preferien l'absolutisme real espanyol com a forma de govern. El problema consistia que els lliberals creïen que l'unió dels Estats era vital per a obtindre el reconeiximent i respecte de les atres nacions i que deixant en llibertat als Estats d'elegir a les seues pròpies autoritats es faria desaparéixer el poder del Clan Aycinena de Guatemala sobre els atres Estats i, per això, la rencor que existia cap als criollos de la Ciutat de Guatemala des de l'época colonial.[15] Els lliberals havien conseguit fer-se del Congrés i varen obstaculisar la llabor del president Arce, mentres que este els acusava d'herejes, no solament en la capital sino en els pobles en a on el fervor religiós estava més acendrado lo que ho ajudava a agenciarse del respal popular per a atacar als seus rivals.[13] En Guatemala, les friccions dels bandos varen aplegar a un extrem insostenible i va ocórrer l'inevitable rompimiento entre el govern Federal i el govern de l'Estat, dirigit pel lliberal Juan Barrundia: a Barrundia ho varen fer presoner per la seua suposta participació en una conspiració que hauria segut descoberta a temps i després es varen dissoldre les autoritats de l'Estat, les quals s'havien traslladat a Quetzaltenango per no estar fòra de perill en la Ciutat de Guatemala.[15]
A pesar de que tant els lliberals com els conservadors no constituïen per sí sols un grup lo suficientment fort ni econòmica ni políticament per a fer prevaldre les seues idees sobre l'atre, els conservadors del Clan Aycinena i de l'Iglésia Catòlica varen vore reforçada la seua posició perque es varen recolzar en la majoria de la població anunciant-els i predicant-els que els lliberals eren herejes que volien acabar en la fe cristiana i les bones costums.[15] Gràcies a la tradició colonial, la sumissió a les creències religioses, la superstició i el fanatisme, els conservadors varen conseguir prevaldre; els lliberals, per la seua banda propugnaven per idees noves i revolucionàries que eren totalment alienes a la població i que inclús varen arruïnar a alguns sectors, com el dels tejedores.[15]
Despuix de la destitució de Juan Barrundia, els conservadors varen prendre el control en l'Estat de Guatemala, quedant com a president el dirigent conservador Mariano d'Aycinena i Piñol, pero immediatament es varen iniciar els intents d'invasió per part dels governs lliberals del restant dels Estats. En el respal del Clan Aycinena, Arce i Fagoaga es va convertir en un dictador per a prendre el poder necessari per a esclafar als seus rivals. Qui més ho recolzava en fer un govern fort era el líder conservador Manuel Francisco Pavón Aycinena, qui creïa que en això els conservadors conseguirien estabilitat en la regió i la preponderancia del seu partit.[15]
A inicis de 1827, el president Manuel José d'Arce i Fagoaga va enviar al coronel conservador José Just Milla, baix la comandància del Segon Batalló Federal, a Santa Rosa dels Alts en Hondures, en la missió de custodiar la Factoria de Tabacs. En realitat l'objectiu era colocar un eixèrcit lleal per a derrocar al govern lliberal de Dionisio d'Herrera en Hondures. El poble dels Plans no va brindar respal al coronel Milla i es va incorporar a l'eixèrcit de Francisco Morazán. Mariano d'Aycinena i Piñol -president de l'Estat de Guatemala- era l'únic que s'inclinava per atacar a Sant Salvador per a destruir tot lo que donava orige a la lluita entre lliberals i conservadors, pero com Arce era el president de la Federació a est li va correspondre la decisió final. Per la seua poca habiliteu militar, quan per fi es va decidir a actuar va ser derrotat en Milingo el 18 de maig de 1827. Arce va retornar a Guatemala a reorganisar-se per a una nova batalla, pero despuix de perdre el combat, mostrar-se llent i desconfiat dels oficials guatemaltecs i per estar d'acort en que el sacerdot José Matías Prim fora nomenat bisbe del Salvador en completa oposició al govern eclesiàstic conservador de Guatemala la seua figura va quedar per un costat completament.[16] Finalment, el 28 de setembre de 1827 el vicepresident guatemaltec Beltranena li va comunicar que se li separava del mando de l'eixèrcit perque problemes de govern requerien la seua presència.[16]
Ya ferm en el poder en l'Estat de Guatemala, el Clan Aycinena va aprofitar la religió, els interessos econòmics de la qual havien segut afectats pels llegisladors lliberals, per a fer-se de la voluntat popular. Recolzats per la població catòlica varen retirar les reformes lliberals iniciades per Barrundia i varen restituir la llegislació espanyola d'abans de l'Independència; els llegisladors recolzaven al govern eclesiàstic i el president Aycinena va aplegar a l'extrem de prohibir per mig d'un decret aquells llibres que l'Iglésia Catòlica definia com a amoladors per al bon pensar cristià.[17]
Guerra civil centroamericana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra civil centroamericana.
En març de 1827 l'Estat del Salvador va enviar tropes a Guatemala en l'intenció de prendre la capital de la federació i derrocar a Manuel José d'Arce i Fagoaga.[18] No obstant, el general Arce al mando de l'Eixèrcit Federal va derrotar als salvadorenys en la batalla d'Arrazola. Després d'estos successos, el president de la república va ordenar a 2000 soldats federals (incloent guatemaltecs, nicaragüencs, costarricenses i hondurenys) a les órdens del general Manuel d'Arzú, invadir El Salvador.[18] Este event va marcar l'inici de la guerra civil centroamericana.
En esta situació va botar a la fama el general hondureny Francisco Morazán, qui va guanyar la batalla de la Trinitat per als lliberals l'11 de novembre de 1827.[19] Des de llavors, i fins a la derrota que li va infringir Rafael Carrera en Guatemala en 1840, Morazán va dominar l'escena política i militar d'América Central.
En abril de 1828 Morazán es va dirigir a El Salvador en una força de mil quatrecents hòmens.[20] Mentres que l'eixèrcit salvadoreny s'enfrontava a les forces federals en Sant Salvador, Morazán es va colocar en la part oriental de l'Estat.
El 6 de juliol, Morazán va derrotar a les tropes del coronel Vicente Domínguez en la facenda El Gualcho. El general Francisco Morazán es va mantindre barallant al voltant de Sant Miguel, derrotant a cada pilot enviat pel general Manuel d'Arzú des de Sant Salvador.[20] Açò va motivar a Arzú a deixar al coronel Montúfar a càrrec de Sant Salvador i a ocupar-se personalment de Morazán. Quan el caudillo lliberal es va donar conte dels moviments del general Manuel d'Arzú, va eixir rumbo a Hondures a reclutar més tropes.
El 20 de setembre, el general Arzú estava prop del riu Lempa en cinccents soldats en busca de Francisco Morazán, quan es va enterar de que les seues forces havien capitulat en Sant Salvador.
Francisco Morazán va retornar a El Salvador en un major eixèrcit. El general Arzú es va retirar a Guatemala, deixant les seues tropes baix el mando del coronel Antonio d'Aycinena. Este militar conservador i les seues tropes marchaven en rumbo a territori hondureny, quan varen ser interceptats pels hòmens de Morazán en Sant Antonio. El 9 d'octubre Aycinena es va vore obligat a rendir-se.[18] En la capitulació de Sant Antonio, El Salvador va quedar finalment lliure de tropes federals. El 23 d'octubre, el general Morazán va fer la seua entrada triumfal en la plaça de Sant Salvador.
Davant el desorde general, el president Manuel José d'Arce i Fagoaga va cedir a finals de 1828 el govern d'América Central al vicepresident Mariano Beltranena i Pla. En abril de 1829, el general Francisco Morazán va prendre la Ciutat de Guatemala en el respal de tropes hondurenyes, salvadorenyes i nicaragüenques, i va designar a José Francisco Barrundia i Cepeda com a President Interí.
Govern lliberal
[editar | editar còdic]Francisco Morazán va guanyar el vot popular en l'elecció presidencial de 1830, en contra del conservador José Cecilio del Valle.
En Morazán com a president, els lliberals havien consolidat el seu poder. D'esta forma, el nou mandatari i els seus aliats es varen ubicar en una posició immillorable per a implementar reformes, les quals estaven basades en l'ilustració. A través d'estes intentarien desmantellar en Centroamérica lo que consideraven institucions arcaiques[21] heretades de l'época colonial, i que només havien contribuït al retart en la regió:[22] es varen promulgar polítiques de lliure comerç; va ser invitat el capital estranger i els immigrants; va ser separada l'Iglésia de l'Estat; es va proclamar la llibertat de religió; els diezmos varen ser abolits; es va permetre el matrimoni civil, el divorç secular i la llibertat d'expressió; els bens eclesiàstics varen ser confiscats, es varen suprimir les órdens religioses, i se li va retirar a l'iglésia el control que tenia sobre l'educació;[21] es varen posar a disposició les terres públiques per a l'expansió de la cochinilla; es varen construir escoles, carreteres i alguns hospitals; entre atres polítiques.
En la posada en pràctica d'estes mides revolucionàries[23] Morazán es va convertir en el primer mandatari d'Amèrica Llatina que va aplicar a la seua gestió un pensament progressiste,[23] lo que va assestar un dur colp als conservadors del Clan Aycinena en Guatemala. Pero més important encara, es va despullar al clero conservador dels seus privilegis, i va reduir el seu poder, ya que molts membres del clero regular i líders del clero secular eren membres del Clan Aycinena.
En març de 1832, va esclatar un atre conflicte en El Salvador. El cap d'Estat José María Cornejo s'havia revelat en contra d'alguns decrets federals, lo que va obligar al president Morazán a actuar de colp i repent. Les tropes federals varen marchar a El Salvador a on varen véncer a l'eixèrcit de Cornejo el 14 de març de 1832. El 28 del mateix més, Morazán havia ocupat Sant Salvador. A partir de llavors, varen començar els rumors sobre la necessitat de reformar la Constitució.
En les votacions de 1834 es va elegir com a president al conservador José Cecilio del Valle. No obstant este va fallir en Guatemala el 2 de març d'eixe mateix any. Esta confusió va dur a que en 1835 es nomenara novament a Francisco Morazán President Federal fins a 1839. Pel poder que havien adquirit els lliberals d'El Salvador, Morazán va tindre que traslladar la capital federal a Sant Salvador en 1835. Gradualment, la Federació va escomençar a derrocar-se.
Dissolució
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dissolució de la República Federal de Centre Amèrica.
Entre 1838 i 1840, els Estats varen entrar en una atra guerra civil.
El 30 d'abril de 1838, l'Estat de Nicaragua es va declarar sobirà, lliure i independent, separant-se definitivament de la Federació.[24] El 30 de maig següent el Congrés Federal va autorisar als Estats a que s'organisaren com tingueren per convenient.[25] El 29 d'octubre la Municipalitat de Tegucigalpa que es va declarar separada del govern de l'Estat d'Hondures fins que la llegislatura decrete l'independència de l'estat i ocupe de nou els ports i rendes de la federació i destituïx al Cap intendent del departament i es posa baix la protecció del govern de Nicaragua.[26] El 5 de novembre, l'Estat d'Hondures se separa de la Federació.[27] El 14 de novembre, l'Estat de Costa Rica es va separar.[27]
El 25 de decembre de 1838, el nou Estat dels Alts va instalar la seua Assamblea Constituent en la ciutat de Totonicapán.[28]
El segon periodo constitucional de la Presidència de la República del General Francisco Morazán va concloure l'1 de febrer de 1839, sent esta la data en que es devia considerar dissolt el pacte federal de 1824 i fenecida la missió llegal dels encarregats del poder eixecutiu de la república.[29]
El 17 d'abril de 1839, el Cap de l'Estat de Guatemala declara dissolt el pacte federal i l'independència absoluta de l'Estat de Guatemala, esta declaració va ser ratificada per la segona Assamblea Constituent de l'Estat en el 14 de juliol.[30]
El 29 de giner de 1840, el general Rafael Carrera pren Quetzaltenango, la capital de l'Estat dels Alts, deixant dissolt el mateix Estat.[31] Guatemala va absorbir el territori de l'Estat d'Els Alts pel decret del 26 de febrer.[32]
La Federació va quedar dissolta i la Constitució abrogada de fet, encara que l'Estat d'El Salvador no ho va acceptar fins a 1841. Els cinc estats de la federació es varen erigir en cinc repúbliques independents. No obstant, durant el sigle xix va haver numerosos intents per a restablir-la, manifestats en les conferències unionistes centroamericanas.
Govern i política
[editar | editar còdic]La constitució del 22 de novembre de 1824 en el seu artícul 8 va establir al país com una república en un govern «popular, representatiu, [i] federal.» El poder llegislatiu de la federació residia en el Congrés Federal compost de representants cridats diputats. El poder eixecutiu de la federació s'eixercia per un president i es componia de secretaris de despaig organisats en secretaries i designats pel congrés i a proposta del president. El més alt poder judicial de la federació recaïa en la Suprema Cort de Justícia. Ademés hi havia un quart poder, que era el Senat compost de membres elegits en raó de dos per cada estat, el qual no tenia iniciativa en la formació de llei sino que era qui sancionava o vetava els decrets (per a que foren publicats pel president) i que donava consells al governant i atres funcions contraloras.[33][34]
Gobernant
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Presidents de Centroamérica.
La següent taula conté una llista dels governants que va tindre Centroamérica des de la seua independència (1821) fins a la dissolució de la República Federal (1839).
| Governant | Periodo | Atres senyes |
|---|---|---|
Organisació territorial
[editar | editar còdic]El territori del país es va dividir, com el seu nom ho diu, en les mateixes províncies que es varen reunir en l'Assamblea Nacional Constituent de l'1 de juliol de 1823 i que en 1824, ya en una nova constitució federal, varen passar a denominar-se Estats:
- Estat de Costa Rica.
- Estat d'El Salvador.
- Estat de Guatemala.
- Estat d'Hondures.
- Estat de Nicaragua.
En 1838 va ser creat l'Estat dels Alts en alguns territoris de l'occident de Guatemala. L'estat va ser dissolt en 1840.
Vore també
[editar | editar còdic]- Història d'América Central
- Imperi espanyol
- Dissolució de la República Federal de Centre Amèrica
- Reunificación centroamericana
- Moviment Ciutadà per a l'Integració Centroamericana
- Gran Colòmbia
- Confederació Perú-Boliviana
- Unió de Nacions Suramericanes
- Sistema de l'Integració Centroamericana
- Conveni centroamericano de lliure movilitat
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Constitució de la República Federal de Centroamérica». Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 15 de març de 2013.
- ↑ Constitució de la República Federal de Centroamérica de 1824Artícul 6.- La Federació es compon actualment de cinc estats, que són: Costarrica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. La província de Chiapas es tindrà per Estat de la Federació quan lliurement s'una.
- ↑ Mónica Toussaint Ribot -Belize: una història oblidada-
- ↑ Molina Moreira 1979, p. 24
- ↑ [1] Història del Soconusco
- ↑ Marure, 1844, p. 6.
- ↑ 7,0 7,1 Marure, 1844, p. 7.
- ↑ (1899) Bulletin of the Pa American Union, Volume 6 edició, Washington: Government Printing Office.
- ↑ Marure, 1844, p. 12.
- ↑ «Constitució de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica de 1824». Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2011. Consultat el 5 de setembre de 2011.
- ↑ Marure, 1844, p. 13.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Molina Moreira 1979, p. 40
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Molina Moreira 1979, p. 41
- ↑ Molina Moreira 1979, p. 42
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Molina Moreira 1979, p. 44
- ↑ 16,0 16,1 Molina Moreira 1979, p. 47
- ↑ Molina Moreira 1979, p. 50
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Montúfar 1853
- ↑ Morazán, el nostre altiu héroe [2] archivat en Wayback Machine. per Felipe de J. Pérez Cruz. Consultat en març de 2010
- ↑ 20,0 20,1 Hondures en llínea 2008
- ↑ 21,0 21,1 Grandin 2000, p. 100
- ↑ Stephens y Catherwood, 1854, p. 1.
- ↑ 23,0 23,1 Santana 2006
- ↑ Reis, 1885, p. 103.
- ↑ Reis, 1885, p. 104.
- ↑ Reis, 1885, p. 109.
- ↑ 27,0 27,1 Reis, 1885, p. 110.
- ↑ Reis, 1885, p. 111.
- ↑ Reis, 1885, p. 112.
- ↑ Reis, 1885, p. 114.
- ↑ Reis, 1885, p. 122.
- ↑ Reis, 1885, p. 123.
- ↑ «Constitució de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica de 1824» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2022-05-28.
- ↑ Bonilla, Adolfo (2000). Fundació del govern constitucional en El Salvador i Centroamérica 1824-1825, Foment cultural del Banc Agrícola.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Reis (1885). Nocions d'història del Salvador precedides d'un resum d'història universal per comissió del suprem govern per a un dels establiments d'ensenyança de la república, Sant Salvador: Imprenta F. Sagrini.
- «The Blood of Guatemala A History of Race» (en anglés). Consultat el 6 de març de 2010.
- Hondures en llínea. «Francisco Morazan». Hondures en llínea. Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2008. Consultat el 1 d'abril de 2010.
- Molina Moreira, Marque Antonio (1979). Manuel Francisco Pavón Aycinena, constructor del sistema polític del Règim dels Trenta Anys, Guatemala: Escola d'Història de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
- Montúfar, Manuel (1853). Memòries per a l'Història de la Revolució de Centre-Amèrica, Guatemala: Imprenta de la Pau.
- Benito Juarez en Amèrica Llatina i el Carib.
- Stephens, John Lloyd (1854). Incidents of travel in Central America, Chiapas, and Yucatan (en anglés), Londres, Anglaterra: Arthur Hall, Virtue and Co..
- Marure, Alejandro (1837). Bosqueig Històric de les Revolucions de Centre-Amèrica des de 1811 fins a 1834, Guatemala: Imprenta de la Nova Acadèmia d'Estudis.
- Marure, Alejandro (1844). Efemérides dels Fets Notables Ocorreguts en la República de Centre-Amèrica Des de l'Any de 1821 fins al de 1842, Guatemala: Imprenta de la Pau.
- Este artícul conté una traducció derivada de «República Federal de Centroamérica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.