Història d'América Central

Història d'América Central

Artícul principal → América Central.

Es diu comunament que Centroamérica inclou Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà. Esta definició coincidix en les fronteres polítiques modernes. Centroamérica comença geogràficament en Mèxic, en el istme de Tehuantepec, el punt més estret de Mèxic, i l'antic país de Yucatán (1841–1848) va ser part de Centroamérica. En l'atre extrem, abans de la seua independència en 1903, Panamà era part de Sudamérica, ya que era un departament de Colòmbia. En ocasions, Belize, una colónia britànica fins a 1981 i coneguda anteriorment com Hondures Britànica, a on es parla anglés en lloc d'espanyol, i a on la població és principalment d'orige africà, s'ha considerat fòra de Centroamérica (hispanohablante).

Centroamérica, extensa i estreta, carix d'un centre geogràfic definit. Fins a mediats de el XX, no existien carreteres entre els països, lo que els aïllava, i el ferrocarril mai els ha conectat. Durant l'época colonial, Guatemala va ser el centre administratiu i religiós; en l'àmbit religiós, seguix sent-ho. No obstant, els intents de realisar una reunificación centroamericana o de crear una Unió Política Centroamericana, com la Unió Europea, han fracassat. Els països que es varen adherir a l'UE ya contaven en un ampli tràfic transfronterizo per tren; inclús hui (2021), en comparació, el transport per tren és molt escàs, o inclús nul. L'organisació més pareguda es va fundar en 1991 i és el Sistema de l'Integració Centroamericana (SICA).

Els països, ademés, són més diversos de lo que semblen a primera vista. Alguns com Guatemala tenen una gran població indígena o nativa americana, uns atres com a Costa Rica no. Alguns com El Salvador se centren en la seua costa del Pacífic, mentres que en uns atres com Belize o Hondures la costa caribenya o atlàntica és més important. Panamà i, en menor mida, Guatemala i Costa Rica, tenen abdós costes eixercitant un paper significatiu. Alguns països tenen governs estables com a Costa Rica, uns atres no com Nicaragua o El Salvador. Panamà està fortament americanizado, utilisa el dólar nortamericà com a moneda, té una gran indústria i font d'ingressos (el canal de Panamà), i una sofisticació que prové dels barcos i les persones que passen pel país i, anteriorment, les instalacions militars nortamericanes en l'antiga Zona del Canal.

Época prehispánica

Artícul principal → Mesoamérica.

En l'época precolombina, les cultures centroamericanas vivien en constants guerres expansives, sabotage i competència mútua. La majoria del territori de Centroamérica era part de la civilisació d'orige mesoamericana, les societats natives del qual varen ocupar la terra entre el centre de Mèxic en el nort, fins al noroest de Costa Rica en el sur i sometien a tribut i explotació a les confederacions indígenes i tribus de les seues confines; mentres la civilisació d'orige chibcha ocupava la terra en Hondures, Nicaragua i Costa Rica en el nort, fins a Panamà en el sur. Les cultures precolombinas de tota la regió varen comerciar i guerrearon entre sí, i en Sudamérica, creant incipients places comercials, en esta anomenada zona de transició entre dos àrees culturals continentals del nort i el sur.

El registre arqueològic no permet deduir l'orige de molts dels pobles precolombinos que varen poblar Centroamérica. En gran mida, la major part de les cultures documentades a l'arribada dels europeus semblen haver-se formant autóctonamente en Centroamérica encara que alguns pobles de Centroamérica semblen haver migrado des del nort, en Mesoamérica en temps relativament recent. L'evidència llingüística mostra que els pipilés (utoazteca) i els chorotegas (otomangue) parlaven llengües clarament relacionades en llengües del nort i, per tant, el seu orige deu situar-se en Mesamérica. Atres pobles importants de Centroamérica com els lencas, els kunas, els payas, els nasos o els bribris semblen tindre el seu orige ètnic en la pròpia Centroamérica.

L'estudi de les famílies llingüístiques pot ajudar a comprendre les relacions d'etnogénesis dels antics pobles de Centroamérica. Les principals famílies llingüístiques precolombinas de Centroamérica són la mayense (que també té presència fòra de Centroamérica), la xinca, la lenmichí (lenca, misumalpa i chibchense).

Época colonial

Artícul principal → Capitania General de Guatemala.

Des de el XVI fins a principis de el XIX, Centroamérica va estar incorporada en la Capitania General de Guatemala, algunes voltes conegut com Regne de Guatemala, l'integració del qual i divisió interna va variar repetidament. Oficialment, la Capitania era part del Virreinato de Nova Espanya, i per lo tant, baixe el control del virrey espanyol en Ciutat de Mèxic. No obstant, este no va ser administrat pel virrey sino per un Capità General independent, el qual primer tenia les seues instalacions en la ciutat de Gràcies Lempira, després va ser transferida a Santiago dels Cavallers de Guatemala, per últim a la Ciutat de Guatemala.

Durant este periodo la regió va experimentar grans canvis demogràfics, socials, econòmics i llingüístics. Varen aparéixer ciutats importants fundades pels europeus i varen aplegar importants contingents d'orige europeu (colonizadores), aixina com contingents africans (esclavizados) que es varen sumar a les poblacions autòctones. L'espanyol es va convertir en la llengua principal de la regió.

Corts de Càdis

Artícul principal → Constitució de Càdis.

Durant l'época de la Constitució de Càdis (1812-1814 i 1820-1821), el regne de Guatemala va desaparéixer i va ser substituït per dos províncies independents entre sí, la Província de Guatemala i la Província de Nicaragua i Costa Rica. En 1821, en vespres de l'independència, es varen crear tres províncies més, Chiapas, San Salvador i Hondures, segregades de la Província de Guatemala.

Independència

Artícul principal → Independència de Centroamérica.

Vore també: Moviment independentiste de 1811 i Conjuración de #Belén

En 1821, Mèxic va proclamar la seua independència d'Espanya, i posteriorment Chiapas, abdós decisions varen ser imitades el 15 de setembre per la Província de Guatemala. La data és encara considerada com a dia de l'independència per totes les nacions de Centroamérica. El Cap Polític Superior de la Província de Guatemala, Gabino Gaínza, es va mantindre al front del govern internament, liderant junt a la Junta Provisional Consultiva. També les Províncies de Sant Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica varen proclamar, en diverses dates, la seua independència absoluta d'Espanya.

Anexió a Mèxic

Artícul principal → Anexió de Centre Amèrica a Mèxic.

Despuix de l'independència, va sorgir l'idea d'anexar-se al Primer Imperi Mexicà d'Agustín de Iturbide, decisió que es va consultar en els ajuntaments. El 5 de giner de 1822, rebuts els vots majoritaris dels ajuntaments, el govern de Guatemala va proclamar l'anexió de Centroamérica a Mèxic. Esta decisió va ser adversada de modo rotunt pels ajuntaments de Sant Salvador i Sant Vicente en la província de Sant Salvador, i tampoc va contar en algunes poblacions d'Hondures, Nicaragua i Costa Rica; no obstant, un eixèrcit mexicà baix el mando del General Vicente Filisola va ocupar la Ciutat de Guatemala i despuix va invadir i va ocupar Sant Salvador, a pesar de que els salvadorenys varen proclamar la seua unió als Estats Units d'Amèrica.

Quan Mèxic va aplegar a ser una república l'any següent, es va acollir el dret de que Centroamérica determinara el seu propi destí. En Guatemala es va reunir l'Assamblea Nacional Constituent de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica, que l'1 de juliol de 1823, va declarar l'independència absoluta d'Espanya, de Mèxic, i de qualsevol atra nació estrangera i va establir un sistema de govern republicà. Un cens de població realisat en 1824, reflex que Centroamérica contava en 1,287,491 habitants.

Províncies Unides del Centre d'Amèrica

Artícul principal → Províncies Unides del Centre d'Amèrica.

L'1 de juliol de 1823, es va reunir en Guatemala el congrés, baixe la presidència del presbítero José Matías Prim, i va declarar que les províncies ahí representades eren independents d'Espanya, de Mèxic i de tota una atra nació. El nou país va prendre el nom de Províncies Unides del Centre d'Amèrica. Al sendemà, 2 de juliol, els diputats es varen declarar constituïts en Assamblea Nacional Constituent i varen proclamar que en ella residia la sobirania nacional, i varen posar en vigència temporalment la Constitució de Càdis.

L'Assamblea Nacional Constituent va decretar una bandera i un escut per al nou Estat, i va nomenar una junta de govern provisional de tres membres (Primer Triumvirat de Centroamérica). En octubre de 1823 va ser reemplaçada per un atre (Segon Triumvirat de Centroamérica), que va governar fins a 1825.

República Federal de Centroamérica

Artícul principal → República Federal de Centre Amèrica.

La naixent unió centroamericana, oficialment denominada República Federal de Centroamérica, comprenia els Estats de Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Els lliberals centroamericanos tenien grans esperances en la República Federal, la qual ells creïen que anava a evolucionar en una moderna i democràtica nació, enriquida pel comerç a través de la zona, entre els Oceans Atlàntic i Pacífic, al mateix temps que anaven a lliurar-se per fi del jou a que els tenien somesos els conservadors de Guatemala. Les aspiracions lliberals eren reflectides en els emblemes de la república federal: La bandera mostrava una banda blanca entre dos bandes blaves, representant la terra entre els dos oceans mentres que l'escut mostrava cinc montanyes, una per a cada estat, entre dos oceans, sobre un gorro frigio, l'emblema de la Revolució francesa que simbolisava el pensament positiviste anticlerical que s'imponia entre els lliberals.

La República Federal de Centroamérica va sorgir d'una Assamblea Constituent de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica a través d'una Constitució, el 22 de novembre de 1824. La seua capital inicialment va ser la Ciutat de Guatemala, fins a 1834; despuix Sonsonate, per un breu periodo, i per últim Sant Salvador, de 1834 a 1839.

La federació estava formada per cinc Estats: Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. En 1838 es va formar un sext Estat, Els Alts, en capital en la ciutat de Quetzaltenango, en els territoris de l'occident de Guatemala, i part de l'actual Soconusco de Chiapas (Mèxic). Llimitava al sur en l'Oceà Pacífic, a l'est en la Mar Carib, al surest en Panamà (província de Colòmbia llavors), i al noroest en Mèxic. El territori de la federació també incloïa Belize.

Entre els anys de 1838 i 1840, la federació va entrar en un periodo de guerra civil. El primer Estat en separar-se definitivament va ser Nicaragua, en abril de 1838; en octubre esta decisió va ser imitada per Hondures, i en novembre per Costa Rica. Guatemala es va separar en 1839 i, baixe el govern de Rafael Carrera, forzadamente va absorbir a l'Estat dels Alts. A finals de 1839, la federació havia deixat d'existir; no obstant, durant el XIX va haver numerosos intents per a restablir-la, manifestats en les conferències unionistes centroamericanas.

Els lliberals centroamericanos tenien grans esperances en la creació d'una república federal, que posteriorment evolucionaria cap a un Estat modern i democràtic entre els Oceans Pacífic i Atlàntic. Estes aspiracions es vorien reflectides en els emblemes de la República Federal: la seua bandera mostra una banda blanca entre dos blaus, derivada de la bandera de les Províncies Unides del Riu de l'Argent (que a la seua volta derivava de la bandera del rei espanyol Fernando VII), representant la terra entre els dos oceans. L'escut d'armes mostra cinc volcans (un per cada estat), allumenades per un capell de la llibertat o gorro frigio (influència francesa). La bandera va ser introduïda en la regió pel Comandande Naval Louis-Michel Aury quan va establir la primera república independent en l'illa de Providència en l'any 1818.

No obstant, en la pràctica, la federació afrontava grans problemes:

• En oposició al proyecte federal es trobaven els conservadors, els representants de l'Iglésia Catòlica i els grans latifundistes.
• El transport i les comunicacions entre els Estats membres eren extremadament deficients.
• La població, en general, desconeixia el benefici d'una integració regional.
• El poder de la capital federal (Ciutat de Guatemala, despuix Sant Salvador) era casi inexistent anara dels seus llímits.
• La falta de fondos per al seu desenroll i l'intervenció de nacions estrangeres (per eixemple, Gran Bretanya, Estats Units i Mèxic).

Guerra civil centroamericana

Artícul principal → Guerra Civil Centroamericana.

Degut a que els conservadors no volien cedir els privilegis als que estaven acostumats des de l'época colonial, molt pronte varen esclatar una série de disensiones i guerres civils, que varen culminar en el derrocament en 1829 del govern constitucional el President titular del qual era el salvadoreny Manuel José Arce i Fagoaga, elegit en 1825, i que eixercia des de 1828 el vicepresident Mariano Beltranena i Pla, guatemalteco.

Eixe any també va ser derrocat el govern conservador de Guatemala dirigit per Mariano de Aycinena i Piñol per una invasió dirigida pel general hondureny Francisco Morazán qui va confiscar tots els bens als membres del Clan Aycinena, i els va expulsar del territori centroamericano junt en els membres del clero regular. Interinamente es va fer càrrec del govern el lliberal guatemalteco José Francisco Barrundia i Cepeda i en 1830 va ser elegit president el general hondureny Francisco Morazán, qui posteriorment va ser elegit una atra volta per al periodo 1835-1839. Morazán va escomençar a fer negocis en els anglesos que tenien un lloc comercial en Belize i lo mateix va fer el governador de l'Estat de Guatemala, Mariano Gálvez, lo que junt en l'intent d'aplicar lleis noves en el país —com el divorç i l'us de jurats— va causar resentiment entre els pobladors guatemaltecs, els qui miraven als anglesos i als lliberals com herejes.

Els membres del clero secular no havien segut expulsats de Centroamérica, pero havien quedat debilitats per l'eliminació del delme obligatori; aixina i tot, per l'educació fortament catòlica que hi havia hagut en Guatemala, els va anar fàcil convéncer als indígenes i mestizos de les intencions heréticas dels lliberals, i açò va crear l'ambient propici per a que els conservadors retornaren al país.

Dissolució de la República Federal

En la segona administració de Morazán va resorgir la guerra civil: en 1837 el govern de Mariano Gálvez va ser acusat d'enverinar els rius en còlera morbus i això, aünat a les acusacions de herejía, va provocar una rebelió llauradora de la que va sorgir el caudillo Rafael Carrera i Turcios.

Davant la debilitat i falta de transparència mostrada pel govern de Morazán, Nicaragua es va separar de la República el 30 d'abril de 1838, i el Congrés federal va acceptar que es constituïra un nou Estat, Els Alts, la capital dels quals era Quetzaltenango, en les terres occidentals de Guatemala. Hondures es va separar de l'unió el 6 d'octubre i el 14 de novembre Costa Rica ho va imitar. Guatemala es va separar el 17 d'abril de 1839 i a principis de 1840 les tropes del capità general Rafael Carrera i Turcios varen reincorporar Els Alts.

Segona mitat de el XIX

Vore també: Just Rufino Barris i Reforma Lliberal

Es varen realisar varis intents per a tornar a reunir les nacions centroamericanas durant el sigle xix, especialment per mig de les conferències unionistes centroamericanas, pero cap va tindre èxit. El primer va succeir en 1842, quan l'expresident Francisco Morazán, que s'havia apoderat del poder en Costa Rica, va voler restablir l'unió per la força, pero l'intent va terminar en la seua caiguda i eixecució. Pocs mesos abans, s'havia firmat en Chinandega un pacte d'unió per a establir una Confederació de Centroamérica que incloïa al Salvador, Hondures i Nicaragua. Costa Rica es va adherir condicionalmente; no obstant, este intent va durar molt poc, fins a 1844. Un segon intent es va portar a terme de 1849 a 1852 entre El Salvador, Hondures i Nicaragua.

En 1885 es va produir la cridada intentona de Barris. El president de Guatemala, Just Rufino Barris va intentar unir la nació per les armes, pero va morir en l'intent combatent contra les forces salvadorenyes. Un tercer intent d'Hondures, Nicaragua, i El Salvador es va produir quan varen intentar crear la República d'América Central, fon un intent pacífic d'unir als països centroamericanos d'Hondures, Nicaragua i El Salvador en un sol Estat (despuix canvia el seu nom a Estats Units de Centroamérica) la qual va durar entre 1895 i 1898. L'últim intent es va produir en una conferència celebrada en Sant Josep, Costa Rica, en 1920, en el qual Costa Rica, El Salvador, Guatemala i Hondures varen firmar un pacte d'unió entre ells.

Guerra contra els filibusteros

Artícul principal → Guerra Nacional de Nicaragua.

A pesar del fallanc últim intent d'unió, el sentit d'haver compartit història i l'esperança d'una eventual reunificación persistixen en la majoria de les nacions que varen ser part de l'unió. En els anys 1856 i 1857 la regió exitosamente va establir una coalició militar per a repelir una invasió d'un filibustero nortamericà cridat William Walker. Hui, quatre de les cinc nacions tenen en les seues banderes els antics motius de la federació, que consistia en les dos bandes exteriors blaves, al voltant d'una banda blanca interna. No obstant, Costa Rica, únic Estat que es va mantindre en pau durant la federació i va complir en les seues obligacions tributàries i militars en el govern federal, va passar des del deceni de 1840 a ser el menys convençut de les bondats de l'integració regional i va modificar significativament la seua bandera en 1848, enfosquint el blau, i afegint una banda de doble tamany con relación a les atres en color roig, com un homenage a la bandera de França. El Salvador i Guatemala també varen tindre durant molts anys banderes molt distintes a la federal.

Durant tot este sigle es va ser conformant les estructures polític administratives distintius de cada u de lo que hui són els Estats de l'antiga federació, aixina es varen conformar a partir d'una economia lligada a l'explotació del sector agro extractivo en la qual cosa es donen les bases per a l'evolució i estructuració dels diversos grups humans des dels preexistentes i en l'arribada de nous grups humans com els grups garífunas o llevantins a finals de el XIX.

Entregues de territoris per l'Imperi britànic

Artícul principal → Tractat de Comayagua.

Archiu:Jose Sants Zelaya LCCN2003653409.jpg

president nicaragüenc José Sants Zelaya, qui en 1894 va ordenar al general Rigoberto Caps Figueroa l'ocupació militar i l'incorporació a Nicaragua de la Mosquitia (succés conegut com la crisis de Nicaragua de 1894-1895).

En 1850 el Imperi britànic va firmar en Estats Units el Tractat Clayton-Bulwer, pel qual les dos potències es varen comprometre a garantisar la neutralitat, l'us igualitario del futur canal navegable propost i a no "ocupar, fortificar, o colonisar, o assumir o eixercir cap domini sobre Nicaragua, Costa Rica, la Costa de Mosquits o qualsevol part de Centroamérica", ni fer us de cap protectorat o aliança, present o futura, per a tals fins.

Per este tractat, despuix d'una llarga crisis entre anglesos i nortamericans, finalment l'imperi britànic va firmar en 1859 el Tractat de Comayagua en Hondures, pel qual el govern anglés va entregar les illes de la Baïa i la partix nort de la Costa dels Mosquits a Hondures. A l'any següent, en 1860, l'imperi britànic també va firmar el Tractat de Managua en Nicaragua pel qual el govern anglés entregava el restant del protectorat de Mosquitia a Nicaragua. No obstant, la Reserva Mosquita seguia existint com un cuasi estat independent, situació que va durar fins a la Crisis de Nicaragua de 1894-1895 en la qual el govern de Nicaragua la va incorporar definitivament i la va convertir en el Departament de Zelaya. Els intents de decidir la frontera entre Hondures i Nicaragua sobre el territori anexionado de Costa Mosquits varen començar en 1869 pero no es resoldrien fins a noventa y uno anys despuix, quan la Cort Internacional de Justícia va fallar a favor d'Hondures en 1960.

L'imperi britànic va continuar mantenint la colónia d'Hondures britànica fins a 1981, quan es va independisar com Belize.

XX

Vore també: Separació de Panamà de Colòmbia i Parlament Centroamericano

En 1903 despuix de la Separació de Panamà de Colòmbia, la nova República de Panamà va quedar geopolíticamente inserta en territori centroamericano. Esta república pese a estar vinculada històrica i culturalment en Amèrica del Sur i el Carib, és partidària de l'integració centroamericana i en 1993 es va subscriure al PARLACEN, prenent participació activa en els seus acorts i enfortint els seus vínculs comercials en els països de la regió, encara que en el 2009 Panamà va iniciar el seu procés de separació de l'SICA.

En 1907 va ser creada la Cort de Justícia Centroamericana o Cort de Cartago, pero en 1917 Nicaragua es va retirar d'este tribunal i en 1918 va caducar el seu conveni constitutiu. En 1960, en l'esperança de que una unificació política poguera ser el següent pas, Guatemala, El Salvador, Hondures, i Nicaragua varen establir el Mercat Comú Centroamericano, al que es va unir poc despuix també Costa Rica.

En 1920, en Guatemala el Partit Unioniste va tindre un paper protagónico en el derrocament del president Manuel Estrada Cabrera, advocat que ya tenia vintidós anys en el poder i havia otorgat fortes concessions a les empreses nortamericanes, especialment la United Fruit Company. Lo irònic d'eixe moviment va ser que va estar format per líders conservadors que varen abraçar la causa unionista per a derrocar al govern lliberal.

Est va ser aprovat pel Salvador, Guatemala i Hondures, que en 1921 varen constituir la República Federal de Centroamérica, pero en giner de 1922 Guatemala es va separar i els atres dos Estats varen decidir reasumir també la seua sobirania.

En 1971 Estats Units va entregar les illes del Cisne a Hondures despuix de firmar el Tractat de les illes del Cisne.

En 1977, Estats Units i Panamà varen firmar els Tractats Torrijos-Carter, pels que Estats Units va entregar la Zona del Canal a Panamà en 1979 i va tornar el propi Canal de Panamà a Panamà en 1999.

En 1981 la colónia anglesa d'Hondures britànica es va independisar com Belize.

Actualment, des de 1991, el Parlament Centroamericano ha estat operant, també conegut com PARLACEN (parlament centroamericano) és una institució política consagrada a l'integració dels països de Centroamérica, encara que no ha donat cap pas substancial dirigit a la restauració de l'unió política. Té la seua sèu en la Ciutat de Guatemala i ho integren Diputats del Salvador, Guatemala, Hondures, i Nicaragua. Costa Rica no ha aprovat el conveni constitutiu del Parlament, ni el de la Cort Centroamericana de Justícia constituïda en el deceni de 1990, de la que tampoc és part Guatemala. República Dominicana i Mèxic com a observadors regionals.

En l'història recent un dels personages que més ha lluitat per l'integració és el president de Guatemala Vinicio Cerezo, qui durant el seu mandat (1986-1991) va promoure a través dels Acorts de Esquipulas, no solament la busca de la Pau Ferma i Duradora en la regió sino també un esforç per l'integració de les decisions polítiques en Centroamérica. Els Acorts de Esquipulas varen promoure també la creació del Sistema de l'Integració Centroamericana i posteriorment el Parlament Centroamericano, en la busca d'una institucionalidad regional capaç de respalar els processos regionals.

XXI

En ple inici de el XXI, en un escenari subregional de posguerra, Centroamérica s'ha transformat. Durant un periodo aproximat a casi trenta anys, s'han manifestat en l'istme processos conflictius que, sent propis de la reestructuració econòmica i geopolítica global del nou sigle, han coincidit en una etapa de maduració del sistema capitaliste a escala subregional. En tal sentit, la dinàmica més important d'eixe subglobalismo ho constituïx una transformació de velles formacions socials agràries, someses baix models polítics autoritaris, en procés de constituir-se en societats cada volta més absorbides en la seua dinàmica econòmica per la transnacionalización, fenomen també associat a atres esferes de canvi de la vida social, la política i de l'activitat cultural.

En un escenari de canvis profunts, detonadors en la creació dels nous règims democràtics que han demostrat la seua dèbil conformació institucional i que tendixen als apanys oligàrquics, es genera un nou tipo de dependència en els Estats Units, a on el fi ya no és tindre un control imperant sobre els governs centroamericanos sino influenciar en l'obertura de les economies i en l'agravament de la dependència al nou orde comercial de caràcter global, este canvi en la concepció dels Estats Units cap a Centroamérica a nivell geopolític ha dut conseguixc l'aument de les desigualtats socioeconòmiques i la simulació d'un sistema democràtic representatiu que no ha fet més que perpetuar l'orde polític-econòmic de les mateixes elites

No es produïx des de Centroamérica una interdependencia completament autònoma en el seu context global, sino que esta és condicionada pel regionalisme derivat de la recomposición de l'hegemonia d'Estats Units en Amèrica Llatina. Les pressions d'eixe regionalisme global han obligat a les societats centroamericanas a enfrontar una série d'ajusts i desafius, en #asimetria cap a fòra i enormes desigualtats cap a dins, incrementant els riscs i desventages front als nous processos transnacionals, i atenuant fortament les oportunitats que estos puguen suministrar…Va ser crucial la recomposición experimentada per les oligarquies i els seus aliats locals, baix noves expressions dins del empresariado, els partits polítics i inclusivament la societat civil.

La reconfiguración de l'orde econòmic-polític va ser merament superficial en haver canvis insignificants en l'estructura social de les nacions centroamericanas, La institucionalización no només mai va aplegar, sino que tampoc es va voler que aplegara; el joc esperançador de les possibilitats en l'acció des dels subjectes de la democràcia –partits, règims polítics, ciutadans– també aplega al seu fi davant l'imponent poder dels diners i les seues formes escandaloses de colonisar la política; a l'inici de el XXI va sorgir una nova elite beneficiada per les polítiques de lliberalisació econòmica i l'obertura dels mercats, lo que va ocórrer va ser una integració de les noves elites i les tradicionals, un apany de cúpules inclusivo que va beneficiar al manteniment i #aprofundiment d'un model econòmic de cort neolliberal que ha perpetuat els nivells de pobrea de la regió i ha contribuït al sorgiment de conflictes socials a falta de representativitat i la llimitada oferta política dels règims centroamericanos.

Història de les nacions centroamericanas

• Batalla de Port Cavalls (1603)
• Història de Belize
• Història de Costa Rica
• Història del Salvador
• Història de Guatemala
• Història d'Hondures
• Història de Nicaragua
• Història de Panamà
• Separació de Panamà de Colòmbia

Bibliografia

• Arévalo Martínez (1945). ¡Ecce Pericles!, Guatemala: Tipografia Nacional.
• (1900) Elements de l'història de Centroamérica, Madrit, Espanya: Imprenta d'Hernando i Companyia.
• González Davison (2008). La montanya infinita; Carrera, caudillo de Guatemala, Guatemala: Artemis i Edinter. ISBN 84-89452-81-4.
• (1959).Diari L'Hora.Guatemala:
• (1930).Tipografia Sánchez i de Guise.Guatemala:
• (1990).Edicions en marcha.Mèxic:
• (1996) Liberals, politics, and power; state formation in Nineteenth-Century Latin America (en anglés), Geòrgia, EE.UU.: University of Geòrgia Press. ISBN 978-0-8203-1800-4.
• (1985) A brief history of Central America (en anglés), Madrit: O. C. Press. ISBN 0520068327.
• (1885) Nocions d'Història del Salvador, Sant Salvador, El Salvador: Imprenta Francisco Sagrini.
• RIALP (1992). «Emancipació i nacionalitats americanes», Història general d'Espanya i Amèrica, Madrit, Espanya: RIALP.

• (1990).Consell Superior d'Investigacions Científiques.Madrit:
• (1852) Nicaragua, its people, scenery, monuments and the proposed Interoceanic Canal (en anglés), New York, EE.UU.: D. Appleton and Co..
• (1854) Incidents of travel in Central America, Chiapas, and Yucatan (en anglés), Londres, Anglaterra: Arthur Hall, Virtue and Co..
• (1999) Invenció criolla, somi ladino, malensomi indígena, Els Alts de Guatemala: de regió a Estat, 1740-1871, Guatemala: CIRMA.
• (1920).The Hispanic American Historical Review.III(2)
• (2002).Serie monogràfica.CIRMA i Plumsock Mesoamerican Studies.(12)Consultat el 5 de maig de 2015.
• Woodward, Ralph Lee, Jr. (1993). Rafael Carrera and the Emergence of the Republic of Guatemala, 1821-1871 (Edició en llíneaEdició en llínea) (en anglés), Athens, Geòrgia EE.UU.: University of Geòrgia Press.

Enllaços externs

• Història d'Amèrica Una selecció d'enllaços en internet en espanyol, anglés i portugués
• Artículs científics sobre l'Història de Centroamérica
• Centre d'Investigacions Històriques d'América Central
• Postgrau Centroamericano d'Història de l'Universitat de Costa Rica
• Associació de #Foment d'Estudis Històrics en Centroamérica
• El Noticiari Centroamericanista
• El somi integracionista centroamericano (Série sobre l'integració cultural regional en América Central) Font: Ràdio Nederland