Llibertat d'expressió
.jpg)
La llibertat d'expressió és un principi que recolza la llibertat d'un individu o un colectiu d'articular les seues opinions i idees sin temor a represàlies, censura o sanció posterior.[1][2][3][4][5]
La llibertat d'expressió es reconeix com un dret humà en virtut de l'artícul 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) i es reconeix en el dret internacional dels drets humans en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP). L'artícul 19 de la DUDH establix que:
La versió de l'Artícul 19 en el PIDCP ho esmena més alvance en afirmar que l'eixercici d'estos drets comporta "deures i responsabilitats especials" i "per lo tant, estar subjecte a certes restriccions" quan siga necessari "per a respectar els drets o la reputació d'atres" o "per a la protecció de la seguritat nacional o de l'orde públic, o de la salut o la moral públiques".[6]
La llibertat de paraula i expressió, per lo tant, pugues no ser reconeguda com a absoluta, i les llimitacions comunes a la llibertat d'expressió es relacionen en difamació, calúmnia, obscenidad, pornografia, sedició, incitació, paraules de combat, informació classificada, violació de drets d'autor, secrets comercials, etiquetage d'aliments, acorts de confidencialitat, el dret a la privacitat, el dret a l'oblit, la seguritat pública i el perjuri. Les justificacions inclouen el principi de dany, propost en On Liberty, que sugerix que:
L'idea de el "principi del delicte" també s'utilisa en la justificació de les llimitacions del parla, descrivint la restricció de les formes d'expressió considerades ofensives per a la societat, considerant factors tals com l'extensió, duració, motius del parlant i la facilitat en la que podria ser evitat.[7] En l'evolució de l'era digital, l'aplicació de la llibertat d'expressió es torna més controvertida a mida que sorgixen nous mijos de comunicació i restriccions, per eixemple, el Proyecte Escut Dorat, una iniciativa del Ministeri de Seguritat Pública del govern chinenc que filtra senyes potencialment desfavorables de països estrangers.
Orígens
[editar | editar còdic].jpg)
La llibertat d'expressió té una llarga història anterior als instruments internacionals de drets humans.[8] Es creu que l'antic principi democràtic ateniense de la llibertat d'expressió pot haver sorgit a fins de el VI o al començ de el V[9] Els valors de la República romana inclouen la llibertat d'expressió i la llibertat de religió.[10]
Els conceptes de llibertat d'expressió es poden trobar en els primers documents de drets humans.[8] La Declaració de Drets d'Anglaterra de 1689 va establir llegalment el dret constitucional de "llibertat d'expressió en el Parlament" que encara està vigent.[11] La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, adoptada durant la Revolució Francesa en 1789, va afirmar específicament la llibertat d'expressió com un dret inalienable.[8] La Declaració establix la llibertat d'expressió, que establix que:[12]
La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada en 1948, establix que:[13]
En l'actualitat, la llibertat d'expressió està reconeguda en les lleis internacionals i regionals de drets humans. El dret està consagrat en l'artícul 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l'artícul 10 del Conveni Europeu de Drets Humans, l'artícul 13 de la Convenció Americana sobre Drets Humans i l'artícul 9 de la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles.[12] En base en els arguments de John Milton, la llibertat d'expressió s'entén com un dret multifacético que inclou no solament el dret a expressar o difondre informació i idees, sino també tres aspectes més:
- Dret a buscar informació i idees.
- Dret a rebre informació i idees.
- Dret a impartir informació i idees.
Els estàndarts internacionals, regionals i nacionals també reconeixen que la llibertat d'expressió inclou qualsevol mig, siga oral, escrit, imprés, a través d'Internet o per mig de formes artístiques. Açò significa que la protecció de la llibertat d'expressió com un dret inclou no solament el contingut, sino també els mijos d'expressió.[14]
Relació en atres drets
[editar | editar còdic]El dret a la llibertat d'expressió està estretament relacionat en atres drets i pot estar llimitat quan entra en conflicte en atres drets (vegen-se les llimitacions la llibertat d'expressió).[14] El dret a la llibertat d'expressió també es relaciona en el dret a un juí just i un procés judicial que pot llimitar l'accés a la busca d'informació, o determinar l'oportunitat i els mijos en que la llibertat d'expressió es manifesta en els procediments judicials.[15] Com a principi general, la llibertat d'expressió no pot llimitar el dret a la privacitat, aixina com l'honor i la reputació dels demés. No obstant, es dona una major latitut quan es tracta de crítiques a figures públiques.[15]
El dret a la llibertat d'expressió és particularment important per als mijos de comunicació, que eixerciten un paper especial com a portadors del dret general a la llibertat d'expressió per a tots.[14] No obstant, la llibertat de prensa no necessàriament habilita la llibertat d'expressió. Judith Lichtenberg ha esbossat les condicions en les que la llibertat de prensa pot llimitar la llibertat d'expressió, per eixemple, quan els mijos de comunicació suprimixen informació o ofeguen la diversitat de veus inherents a la llibertat d'expressió. Lichtenberg argumenta que la llibertat de prensa és simplement una forma de dret de propietat resumit pel principi "sense diners, sense veu".[16]
Democràcia i interacció social
[editar | editar còdic]
La llibertat d'expressió s'entén com a fonamental en una democràcia. Les normes sobre la llimitació de la llibertat d'expressió signifiquen que el debat públic pugues no suprimir-se per complet inclús en temps d'emergència. Un dels defensors més notables del víncul entre la llibertat d'expressió i la democràcia és Alexander Meiklejohn. Ell ha argumentat que el concepte de democràcia és l'autogovern de la gent. Per a que un sistema aixina funcione, es necessita un electorat informat. Per a estar apropiadament informat, no deu haver restriccions al lliure fluix d'informació i idees. Segons Meiklejohn, la democràcia no serà fidel al seu ideal essencial si els que estan en el poder poden manipular a l'electorat retenint informació i reprimint les crítiques. Meiklejohn reconeix que el desig de manipular l'opinió pot derivar-se del motiu de buscar beneficiar a la societat. No obstant, argumenta, elegir la manipulació nega, en els seus mijos, l'ideal democràtic.[15]
Eric Barendt ha cridat a esta defensa de la llibertat d'expressió sobre la base de la democràcia:
Thomas I. Emerson va ampliar esta defensa quan va argumentar que la llibertat d'expressió ajuda a proporcionar un equilibri entre l'estabilitat i el canvi. La llibertat d'expressió actua com una "vàlvula de seguritat" per a desfogar-se quan les persones podrien estar dispostes a la revolució. Sosté que:
L'oposició complix una funció social vital per a compensar o millorar (el) procés normal de deterioració burocràtica".[18]
L'investigació portada a terme pel proyecte Indicadors mundials de governabilitat en el Banc Mundial indica que la llibertat d'expressió i el procés de rendició de contes que li seguix tenen un impacte significatiu en la calitat del govern d'un país. "Veu i responsabilitat" dins d'un país, definit com:
És una de les sis dimensions de gobernanza que els Indicadors de Governabilitat Mundial medixen per a més de 200 països.[19] En este context, és important que les agències de desenroll creuen bases per a un respal efectiu a la llibertat de prensa en els països en desenroll.[20]
Richard Moon ha desenrollat l'argument de que el valor de la llibertat de discurs es relaciona en les interaccions socials.
Llimitacions
[editar | editar còdic]Els sistemes llegals a voltes reconeixen certs llímits a la llibertat d'expressió, particularment quan la llibertat d'expressió entra en conflicte en atres drets i llibertats, com en els casos de difamació, calúmnia, pornografia, obscenidad, paraules de baralla i propietat intelectual. Les justificacions de les llimitacions a la llibertat d'expressió a sovint fan referència a el "principi del dany" o a el "principi del delicte". Les llimitacions a la llibertat d'expressió poden ocórrer a través de sancions llegals o desaprovació social, o abdós.[22] Certes institucions públiques també poden promulgar polítiques que restringixquen la llibertat d'expressió, per eixemple, còdics de veu en les escoles estatals.
En Sobre la llibertat (1859), John Stuart Mill va argumentar que "...deuria existir la llibertat més plena de professar i discutir, com una qüestió de convicció ètica, qualsevol doctrina, per immoral que puga ser considerada".[23] Mill sosté que es requerix la llibertat d'expressió més completa per a dur els arguments als seus llímits llògics, en lloc dels llímits de la vergonya social. No obstant, Mill també va introduir lo que es coneix com el principi de dany, en colocar la següent llimitació a la llibertat d'expressió:
En una llínea similar a la de Mill, Jasper Doomen ha argumentat que el dany deu definir-se des del punt de vista del ciutadà individual, sense llimitar el dany físic ya que també pot estar involucrat el dany no físic; la distinció de Feinberg entre dany i ofensa és criticada com en gran part trivial.[25]
En 1999, Bernard Harcourt va escriure sobre el colapse del principi del dany:
Les interpretacions de les llimitacions de dany i ofensa a la llibertat d'expressió són relatives cultural i políticament. Per eixemple, en Rússia, els principis de danys i ofenses s'han utilisat per a justificar la llei de propaganda LGBT russa que restringix el discurs (i l'acció) en relació en qüestions LGBT. Varis països europeus que es enorgullecen de la llibertat d'expressió proscriuen no obstant el discurs que podria interpretar-se com negació de l'Holocaust. Estos inclouen Àustria, Bèlgica, República Checa, França, Alemània, Hongria, Israel, Liechtenstein, Lituània, Luxemburc, Països Baixos, Polònia, Portugal, Eslovàquia i Suïssa.[27]
Norman Finkelstein, escritor i professor de ciències polítiques, va opinar que els dibuixos de Charlie Hebdo sobrepassaven els llímits de la llibertat d'expressió, i va comparar eixos dibuixos en els fets sobre de Julius Streicher, aforcat pels aliats despuix de la Segona Guerra Mundial pels escrits i dibuixos que havia publicat.[28] En 2006, en resposta a un tema particularment agressiu de Charlie Hebdo, el president francés Jacques Chirac va condenar les "provocacions manifestes" que podrien inflamar les passions.
En els EE. UU., l'opinió històrica més destacada sobre el discurs polític és Brandenburg v. Ohio (1969), anulant expressament Whitney v. Califòrnia. En Brandeburg, la Cort Suprema dels Estats Units es va referir al dret inclús a parlar obertament d'acció violenta i revolució en térmens generals:
L'opinió en Brandeburg va descartar la prova anterior de "perill clar i present" i va convertir el dret a la llibertat de protecció del discurs (polític) en els Estats Units en casi absolut.[30] El discurs de l'odi també està protegit per la Primera Esmena en els Estats Units, com es va decidir en R.A.V. v. Ciutat de St. Paul, (1992) en la que el Tribunal Suprem va dictaminar que el discurs d'odi és permissible, llevat en el cas de violència imminent.[31]
Internet i la societat de l'informació
[editar | editar còdic]Jo Glanville, editor del Index on Censorship, afirma que "Internet ha segut una revolució tant per a la censura com per a la llibertat d'expressió".[32] Les normes internacionals, nacionals i regionals reconeixen que la llibertat d'expressió, s'aplica a qualsevol mig, inclós Internet.[33] La Communications Decency Act (CDA) de 1996 va ser el primer gran intent del Congrés dels Estats Units de regular material pornogràfic en Internet. En 1997, en el cas cibernètic històric de Reno v. ACLU, la Cort Suprema dels Estats Units va revocar parcialment la llei.[34] El juge Stewart R. Dalzell, un dels tres juges federals que en juny de 1996 va declarar inconstitucionals parts de la CDA, en la seua opinió va declarar lo següent:[35]
La Declaració de Principis de la Cim Mundial sobre la Societat de l'Informació (CMSI) adoptada en 2003 fa referència específica a l'importància del dret a la llibertat d'expressió per a la "societat de l'informació" en afirmar:[36]
Segons Bernt Hugenholtz i Lucie Guibault, el domini públic està baix la pressió de la "mercantilización de l'informació" ya que l'informació en poc o cap valor econòmic ha adquirit un valor econòmic independent en l'era de l'informació. Açò inclou senyes objectives, senyes personals, informació genètica i idees pures. La mercantilización de l'informació es porta a terme a través de la llei de propietat intelectual, el dret contractual, aixina com la llei de radiodifusió i telecomunicacions.[37]
Llibertat d'informació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Llibertat d'informació.
La llibertat d'informació és una extensió de la llibertat d'expressió a on el mig d'expressió és Internet. La llibertat d'informació també pot referir-se al dret a la privacitat en el context d'Internet i la tecnologia de l'informació. De la mateixa manera que en el dret a la llibertat d'expressió, el dret a la privacitat és un dret humà reconegut i la llibertat d'informació actua com una extensió d'este dret.[38] La llibertat d'informació també pot referir-se a la censura en un context de tecnologia de l'informació, és dir, la capacitat d'accedir a contingut web, sense censura ni restriccions.[39]
La llibertat d'informació també està explícitament protegida per actes com la Llei de Llibertat d'Informació i Protecció de la Privacitat de Ontario, en Canadà.[40]
Censura en Internet
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Censura en Internet.
El concepte de llibertat d'informació va sorgir en resposta a la censura, el monitoreo i la vigilància patrocinats per l'estat d'Internet. La censura d'Internet inclou el control o la supressió de la publicació o l'accés a l'informació en Internet.[41] El Consorci Global de Llibertat d'Internet afirma eliminar els bloquejos a el "lliure fluix d'informació" per a lo que denominen "societats tancades".[42] Segons la "llesta enemiga d'Internet" de Reporters Sense Fronteres (RWB), els següents estats participen en una censura generalisada en Internet: China, Cuba, Iran, Myanmar / Birmània, Corea del Nort, Aràbia Saudita, Síria, Turkmenistan, Uzbekistan i Vietnam.[43]
Un eixemple àmpliament publicitado de censura en Internet és el "Gran tallafocs de China" (en referència tant al seu paper com a tallafocs de ret com a l'antiga Gran Muralla de China). El sistema bloqueja el contingut evitant que les direccions IP es enruten i es compon de firewall i servidors proxy estàndart en les portes d'enllaç d'Internet. El sistema també s'involucra selectivament en l'enverinament de el DNS quan se soliciten llocs particulars. El govern no sembla estar examinant sistemàticament el contingut d'Internet, ya que açò sembla ser tècnicament poc pràctic.[44] La censura d'Internet en la República Popular de China es porta a terme baix una àmplia varietat de lleis i regulacions administratives, incloses més de xixanta regulacions dirigides a Internet. Els sistemes de censura són implementats vigorosamente per les sucursals provincials dels ISP estatals, empreses comercials i organisacions.[45][46]
Llibertat d'expressió en l'art
[editar | editar còdic]Segons l'artícul «La llibertat d'expressió artística. Una primera aproximació»[47] de Víctor J. Vázquez Alonso, «una de les qüestions tradicionalment marginades en els estudis de dret constitucional és la llibertat artística»,[47] o llibertat d'expressió artística (en esta segona formulació, l'enfocament és sobre el tractament jurídic d'este dret), i és difícil trobar referències bibliogràfiques específiques. «El dret de llibertat d'expressió artística patix carència d'autonomia conceptual sobre atres llibertats de comunicació com són la llibertat d'expressió o la llibertat d'informació»[47] i, en conseqüència, «adolix d'una protecció jurídica de perfil baix».[47] La llibertat artística és, en cert sentit, «una modalitat específica de la llibertat d'expressió que, encara sent diferenciada d'esta»[47] pel fet de no solament transmetre idees o opinions sino també de «provocar una concreta emoció artística»,[47] també «és susceptible de ser objecte d'una aproximació jurídica similar en el seu tractament, ya que en abdós casos subyacer un valor jurídic comú que seria la llibertat de comunicació».[47] En atres paraules, les manifestacions artístiques i cada obra d'art són «un vehícul per a provocar una determinada emoció en el llector»[47] i es deuria reconéixer el seu valor artístic sense censura des d'un punt de vista judicial, perque en este sentit, l'art és, en la seua essència, una encarnació de la llibertat d'expressió.
Hi ha, no obstant, un debat sobre el fet de que l'art és una activitat eminentment comunicativa o discursiva, sobretot si considerem les formes artístiques pertanyents a la modernitat o post-modernitat, i per això hi ha opinions diferents i contrastantes sobre la necessitat de protegir, en tot cas, l'obra d'art per mig de la doctrina judicial. De fet, algunes veus crítiques «rebugen l'extensió de la doctrina judicial de la llibertat d'expressió a la llibertat artística».[47] En canvi, per a uns atres «lo artístic ha de considerar-se com un territori autònom de lo polític»,[47] puix justifiquen l'autonomia conceptual d'esta llibertat. Efectivament, la «obra d'art ha de ser considerada pel dret com un fenomen intrínsecament comunicatiu que no pot, per lo tant, quedar al marge de la protecció de la llibertat d'expressió».[47] Encara que existixen diferents manifestacions artístiques, «l'art no referencial ni objetual no és, no obstant, un art introvertit, sino que, podríem dir, un art radicalment destinat a ser objecte de comunicació. Dit d'una atra forma, encara que no siga sempre discurs (speech) l'art no va a deixar de ser expressió».[47] Sobre este debat s'inserta l'opinió del professor Munkittrich, qui senyala que en un estat constitucional i una societat oberta «no cap una atra comprensió de l'art que la d'un fenomen comunicatiu, a través del com es participa de la pròpia cultura i que referix per lo tant d'una protecció jurídica que garantise esta llibertat».[47]
Efectivament, no es pot parlar de llibertat d'expressió en l'art sense nomenar també térmens com llegalitat, censura i societat. «Una societat lliure es basa en el principi de que cada individu té el dret de decidir qué tipo d'art o entreteniment ell o ella desija o no desija rebre o crear».[48] Una atra veu rellevant, en un context nortamericà, és la de Meikle, qui explica que la protecció constitucional «ha d'estendre's a tota forma de comunicació que puga nutrir de coneiximent i sensibilitat crítica als ciutadans en relació al govern de la societat en la que viuen».[47] En efecte, «la llibertat artística sembla situar-se en una sòrt de lloc intermig en el grau de protecció que li concedix la Primera Esmena de la Constitució dels Estats Units, aproximant-se a nivell màxim de protecció només en aquells supòsits en els que l'obra d'art servix de vehícul a un discurs polític».[47]
El fet és que hui dia hi ha una «absència en la jurisdicció d'Estrasburc d'un concepte de llibertat artística autònom, que atenga a les peculiaritats que diferencien d'esta forma d'expressió d'un atre tipo de manifestacions de l'esperit»[47] i no se li reconeix esta «dimensió objectiva i institucional»[47] perque «s'associa a les llibertats d'expressió i informació».[47] En conseqüència, Alonso definix la llibertat d'expressió artística com una «llibertat dèbil»[47] i reflexiona sobre el concepte de «art polític»,[47] o siga quan una obra artística «deixa de ser propietat del autor des del moment en que la societat s'apodera d'ella, podent-la convertir en símbol d'alguna cosa completament alié a la voluntat originària del seu creador»[47] i, en este sentit, transmet idea política.
Lo que es percep és una dificultat d'elaborar una definició jurídica d'art i «de comprendre la dinàmica jurídica de la llibertat artística»[47] i, sense possibilitat d'aclarir estes premisses, sembla difícil aplegar a un «tractament jurídic autònom a esta llibertat».[47]
En el context espanyol, entre els Drets fonamentals en la constitució espanyola que es relacionen en la llibertat artística, ademés que la llibertat d'expressió artística consagrada en l'artícul 20 de la Constitució Espanyola, mereix la pena mencionar el dret de accés a la cultura (art. 44)[49] i de la conservació del patrimoni artístic, històric i cultural (art. 46).[49]
La censura ha estat present des del passat en Espanya i ha tingut un paper determinant sobre el control i difusió d'informació. «La censura és davant tot eficaç quan conseguix invisibilizarse als ulls de la majoria».[50] Durant el Règim de Francisco Franco, es va viure un crític periodo de repressió i violació als drets humans. La repressió franquista no solament va comprendre el camp polític, sino també molts uns atres. Entre ells, la dimensió cultural - en la repressió cultural, es va sofrir censura civil, militar i eclesiàstica,[51] afectant a diferents activitats culturals i mijos de comunicació. En el franquisme se censuraven «texts afins a la república o sospitosos de ser-ho a les alusions polítiques, a la guerra civil o l'ambigüitat de la qual poguera supondre qualsevol tipo de perill polític, ideològic o moral per al règim».[50] Com afirma Minerva Peinador «la censura és una forma de repressió intelectual des de que la seua pràctica es coarta la llibertat de pensament». En esta mateixa temàtica, l'escritor, humaniste i economiste espanyol José Luis Sampedro cita:
«Sense llibertat de pensament, la llibertat d'expressió no servix de res» (José Luis Sampedro, en Wikiquote).[52]
També mereix la pena mencionar les mides constitucionals de protecció.
«Els drets i llibertats arreplegats en l'artícul 20 gogen d'algunes mides de protecció, establides per la pròpia Constitució».[49] Entre unes atres, mereix la pena subrallar el punt 6: “El desenroll normatiu dels drets arreplegats en l'artícul 20 de la Constitució Espanyola, deu realisar-se per mig de Llei orgànica [2015] (art. 81.1 de la Constitució Espanyola), que requerix un especial consens parlamentari en exigir-se, per a la seua aprovació, modificació o derogació, majoria absoluta del Congrés (art. 81.2 de la Constitució Espanyola).
Els productes artístics o activitats artístiques moltes voltes són senyalats com incitadores d'actituts pernicioses. El dilema és que és difícil d'establir una frontera entre lo autorisat i lo que no ho és, per lo tant, en reiterades ocasions l'art resulta ofensiu per a una part de la societat. Moltes voltes s'apela al sentit comú per a prendre una posició a favor o en contra, unes atres, en canvi, tal posicionament se sustenta en lleis ambigües i poc clares.
Els juges preferixen no donar definicions constitucionals definitives, ya que és prou difícil profundisar. Segons Víctor J. Vázquez Alonso, ocorre açò, principalment, perque l'art en sí, té un caràcter difícil de definir. Alonso afirma ademés, que tant la llibertat d'expressió, com la llibertat artística està localisada d'una forma amagada en la llibertat de comunicació, la qual té un valor jurídic. Per tant, l'art, encara que carixca de discurs, sempre va a ser expressió i està destinat a ser «objecte de comunicació».[47]
La llibertat d'expressió en la música
[editar | editar còdic]En el context espanyol, l'artícul 20 de la Constitució espanyola reconeix i protegix els drets a la llibertat d'expressió en diverses manifestacions:[49]
- Expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per mig de la paraula, l'escrit o qualsevol atre mig de reproducció
- A la producció i creació lliterària, artística, científica i tècnica
- A la llibertat de càtedra, etc.
La Declaració Universal de Drets Humans afirma que:
Segons Victor Vázquez Alonso, «En definitiva, l'expressió artística penetra i afecta a la comunitat política. Pot enfortir o cohesionar una determinada comunitat, de la mateixa manera que pot generar subcultures que posen en qüestió o exteriorisen les debilitats de la cultura política hegemònica».[47] En este sentit l'art, en conseqüència també la música com a manifestació artística, crea una esfera de reflexió en part de la societat.
Per a entendre millor lo que implica la llibertat artística i per qué la música necessita ser inclosa en este discurs, mereix la pena mencionar la manera molt extensa en la que la Cort Suprema dels Estats Units ha interpretat la protecció de la Primera Esmena concernent a l'expressió artística. «Esta s'entén no solament a llibres, obres teatrals i pinturas, sino també afiches, televisió, videos de música i llibres de caricaturas» o siga “tot lo que l'impuls de la creativitat humana puga produir".[48]
L'importància de la música tant en la societat com en la comunicació ha segut senyalada, dins d'un context americà, pel professor Munkittrich «en el seu defensa de la música com una manifestació de la Primera Esmena, aparte de apuntalar la pròpia individualitat, l'expressió musical també pot promoure la comunitat, introduïx solidaritat i hi ha eixemples més que evidents de que pot erigir-se en l'element conductor i a la seua volta comunicatiu d'una cultura».[47]
Aixina semblen clars els motius pels que «la censura ni existix ni es practica exclusivament a l'ampar de la llegalitat, sino també en atres àmbits de l'espai públic, en especial en els mijos de comunicació, la cultura, l'educació o la religió».[50] En el cas de la llibertat d'expressió de la música, l'àmbit que es té que considerar és el de la cultura. Este àmbit comprén tant «la censura eixercida des de les institucions de les Reals Acadèmies de la Llengua espanyola i de l'Història, aixina com el gravamen impositiu de les activitats culturals (arts escèniques, cine i edició) d'un 21%[54] o la disyuntiva (per incompatibilitat llegal) que obliga als artistes jubilats a optar entre el cobro dels seus abdós mereixcuts pensió i les seues drets d'autor, o de no fer-ho, a perdre la primera i enfrontar-se a elevades multas».[50] La música, en quant activitat cultural i per això manifestació artística i expressió comunicativa, està subjecta a la censura.
Un eixemple molt significatiu és el cas de la censura musical en la Història de la Rússia Soviètica i la URSS (1917-1927) que va utilisar “com a paràmetro de control el propi concepte de realisme socialiste, front a aquells compositors classificats de formalistes com Malher, Stravinsky o Schönberg… la música dels quals va ser proscrita durant décades en la URSS”.[47] Un atre cas rellevant és el de l'Alemània en que en 1937 «es va organisar una exposició que mostrava el paradigma de la "música degenerada" a través de les gravacions, entre uns atres, de Mendelssohn, Mahler o Schönberg». Els casos de l'Unió Soviètica i de l'Alemània nazi són esclarecedores de «fins a quin punt l'art no necessita un discurs o una explícita vocació política per a convertir-se en una qüestió política».[47]
L'Ajuntament de Madrit prohibix el concert de Soziedad Alkoholika
[editar | editar còdic]l'Ajuntament de Madrit va prohibir un concert del grup vasc Soziedad Alkoholika, que anava a tindre lloc el 14 de març de 2015 en el palau de Vista Alegre, en solament una semana d'advertència. El grup mateix va relacionar l'acte de prohibir-ho en els «sectors de l'extrema dreta que estan temerosos de la diversitat cultural i la llibertat ideològica, i que el govern de Madrit encara li dona crèdit a estes pors», a pesar de que el grup s'havia pronunciat «clarament contra qualsevol tipo de violència», per lo que sentien que el govern els va impedir eixercir els seus drets.[55]
En prohibir el concert, el govern es va referir a un delicte de «humiliació a les víctimes del terrorisme» del com varen ser acusats en 2007 per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (ATV), aixina com al criteri de grups d'ideologia contrària, els quals varen exigir que es cancelara el concert.[56][56] Ademés, el govern va raonar que hi havia hagut “altercats” anteriorment durant els seus concerts, els que, segons el grup, varen ocórrer a conseqüència dels demés concerts que es varen realisar al mateix temps, respectivament.[57] Per lo tant, el govern va decidir, conforme a Llei d'Espectàculs Públics i Activitats Recreatives 17/1997,[56] que les potencials alteracions del orde públic suponien “un perill per a les persones i bens".[58]
No obstant, tant en varis artículs de rellevància en cuales es va expressar el grup[58][57][56]), com en la carta oficial del govern que justifica la prohibició del concert,[56] es va destacar que la raó més important per a cancelar el concert varen ser les lletres de les cançons, en particular «Explota Zerdo», «Síndrome del Nort» i «Stop Criminalización», alegant que les cançons fomenten «la violència, el racisme, la xenofòbia o discriminació, i atenten contra la dignitat humana», segons l'anàlisis del Tribunal Suprem.[56] Per al grup, encara hui tal consideració significa que s'aplica censura a les seues cançons, lo que consideren una violació del dret a la llibertat d'expressió.
«Al govern de Madrit no li agrada lo que diem ni com ho diem, la qual cosa és una raó de pes per a prohibir un concert i coartar el dret a la llibertat d'expressió, i de pas, protegir les ments dels madrilenys que volen assistir al nostre concert en llibertat».[56]
De tots modos, la censura en la música deguda a les lletres és un fenomen global i no solament restringit al panorama hispànic. En el context nortamericà, la primera volta que es varen presentar acusacions d'immoralitat contra lletres de cançons va ocórrer a finals dels anys 1980 contra el grup de música rap 2 Live Crew.
El grup espanyol Boikot inclou en el disc Els teus problemes creixen (2004) la cançó «Stop censura» que tracta sobre el procés de censura al grup Soziedad Alkoholika, acusat per distints sectors d'enaltiment del terrorisme de ETA. En «Stop censura» apareixen varis actors i més d'una dotzena de cantants que posen la seua veu. El grup Soziedad Alkoholika va ser absolt en sostindre's que les lletres de les seues cançons no constituïen delicte, ya que no feyen apologia del grup armat ETA;[59] lo que demanaven a través de les seues lletres era que el País Vasc anara una nació independent.
Llibertat d'expressió en Argentina
[editar | editar còdic]L'Estat argentí és el responsable de garantisar que totes les persones tinguen accés als drets humans fonamentals, tal com ho establixen els lineamientos emanats dels sistemes internacional i interamericano de DDHH, inclosos en la constitució nacional.[60] L'accés es basa en els principis d'igualtat i no discriminació, és dir, que cal crear les condicions que permeten equiparar situacions de desigualtats històriques i estructurals; i impulsar-les.[61] Les accions que té que dur avant són les de protegir, previndre, investigar, sancionar i reparar violacions dels drets humans. Aixina com té l'obligació de generar espais per a que les persones puguen reclamar i realisar denúncies de manera senzilla. També s'han promogut polítiques institucionals per a poder prestar un servici de justícia molt més eficaç i aixina mateix garantisar el seu accés a grups més vulnerables.
La relació entre l'informació, l'internet i la llibertat d'expressió en Argentina
[editar | editar còdic]L'informació que circula en internet, en Argentina deu i està regida per lleis que responen a les referides a la llibertat d'expressió, assegurant el seu efectiu compliment. Tant els proyectes de busca, la recepció i la difusió protegixen els drets de les persones per mig de les diferents lleis ya aprovades.[62] Davant la violència, no importa com siga el seu tipo, comportament abusiu o agressiu, l'Estat desenvuelve diferents accions tendientes a solucionar agravis i sancionar als responsables.
Llibertat d'expressió en Internet
[editar | editar còdic]La llibertat d'expressió en internet és un dret fonamental que ha transformat la manera en que les persones es comuniquen i compartixen informació. Este principi, inclós en numeroses declaracions i constitucions, implica la capacitat d'expressar idees, opinions i pensaments sense restriccions indegudes. No obstant, el context digital planteja desafius significatius.
En molts països el govern busca eixercir control sobre l'informació en llínea,[63] llimitant l'accés a determinats llocs web o monitoreando l'activitat en internet, la qual cosa planteja preocupacions sobre la censura i restriccions a la llibertat d'expressió.
Les plataformes en llínea, com per eixemple les rets socials, juguen un paper clau en l'expressió en Internet. Les rets socials i atres servicis a on pujar contingut tenen les seues pròpies polítiques d'us, a on especifiquen qué tipo de contingut està permés en elles.[64] Donat el poder que tenen per a influir en la llibertat d'expressió, s'han generat debats sobre dita capacitat d'influència i de cóm es podria aplegar a unes polítiques que moderen l'us, pero no censuren als seus usuaris.
Per un atre costat, el control sobre lo que podem o no podem publicar resulta necessari, sobretot en casos com el de la propietat intelectual, a on les lleis que la protegixen són necessàries per a combatre la pirateria[65] i protegir aixina els drets d'autor. Pese a dites lleis, encara seguix sent fàcil l'accés a continguts protegits per drets d'autor en Internet, lo que supon l'enduriment de les lleis i l'us d'algoritmes de censura que finalment terminen perjudicant inclús a continguts llegítims.
Per últim, un atre àmbit en el que la llibertat d'expressió es veu compromesa és en els discursos d'odi.[66] Des de fa anys els delictes d'odi estan inclosos en el còdic penal. Estos delictes suponen un dels principals problemes de les rets socials i moltes voltes els seus autors s'aprofiten del anonimat en internet per a cometre'ls. No obstant, el problema per a la llibertat d'expressió en Internet sorgix quan s'interpreta de forma extensiva dit delicte d'odi, ya que en moltes ocasions s'està abusant de la llei quan no és realment necessari i es fa necessari trobar un punt intermig entre l'abús de la llibertat d'expressió i la censura.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Universal Declaration of Human Rights
- ↑ Mill, John Stuart (1859). "Introductory". On Liberty (4th ed.). London: Longman, Roberts & Green (published 1869). para. 5.
Society ca and does execute its own mandates ... it practises a social tyranny more formidable than many kinds of political oppression, since, though not usually upheld by such extreme penalties, it leaves fewer means of escape, penetrating much more deeply into the details of life, and enslaving the soul itself. Protection, therefore, against the tyranny of the magistrate is not enough...
- ↑ Mill, John Stuart (1859). "Of the Liberty of Thought and Discussion". On Liberty (4th ed.). London: Longman, Roberts & Green (published 1869). para. 19.
In respect to all persons but those whose pecuniary circumstances make them independent of the good will of other people, opinion, on this subject, is as efficacious as law; men might as well be imprisoned, as excluded from the means of earning their bread.
- ↑ Tingues Taste, Irene M. (2010). "Speech, Truth, and Freedom: An Examination of John Stuart Mill's and Justice Oliver Wendell Holmes's Free Speech Defenses". Yale Journal of Law & the Humanities. 22 (1). Article 2.
[A] central argument for freedom of speech in On Liberty is that in order to maximize the benefits a society ca gain ... it must permanently commit to restraining dominant groups from their natural inclination to demand conformity.
- ↑ Wragg, Paul (2015). "Free Speech Rights at Work: Resolving the Differences between Practice and Lliberal Principle" (PDF). Industrial Law Journal. Oxford University Press. 44 (1): 11.
Comparison may be made between Mill's ‘tyrannical majority’ and the employer who dismisses an employee for expression that it dislikes on moral grounds. The protection of employer action in these circumstances evokes Mill's concern about state tolerance of coercive means to ensure conformity with orthodox moral viewpoints and baix nullify unorthodox ones.
- ↑ Article 19, International Covenant on Civil and Political Rights, Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights; adopted and opened for signature, ratification and accession by UN General Assembly resolution 2200A (XXI) of 16 December 1966, entry into force 23 March 1976. Recuperate le 13 de març de 2014. Archivate ab le original le 5 de juliol de 2008.
- ↑ 7,0 7,1 van Mill, David (1 de giner de 2016). The Stanford Encyclopedia of Philosophy, Fall 2016 edició.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Smith, David (5 de febrer de 2006). Timeline: a history of free speech, The Guardian. Recuperate le 2 de maig 2010.
- ↑ Raaflaub, Kurt (2007). Origins of democracy in ancient Greece, University of Califòrnia Press, p. 65. ISBN 0-520-24562-8.
- ↑ M. P. Charlesworth. “Freedom of Speech in Republican Rome”. The Classical Review 57 (1). The Classical Association. doi:.
- ↑ Williams, E. N. (1960). The Eighteenth-Century Constitution. 1688–1815, Cambridge University Press, pp. 26–29. OCLC 1146699.
- ↑ 12,0 12,1 «Declaration of the Rights of Man and of the Citizen». www.hrcr.org. Archivat des d'el original, el 6 de juny de 2013. Consultat el 30 d'agost de 2018.
- ↑ «Universal Declaration of Human Rights» (en en). www.un.org. Consultat el 30 d'agost de 2018.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Andrew Puddephatt, Freedom of Expression, The essentials of Human Rights, Hodder Arnold, 2005, p. 128
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Brett, Sebastian (1999). Limits to tolerance: freedom of expression and the public debat in Chile, Human Rights Watch, p. xxv. ISBN 978-1-56432-192-3.
- ↑ Sanders, Karen (2003). Ethics & Journalism, Sage, p. 68. ISBN 978-0-7619-6967-9.
- ↑ Marlin, Randal (2002). Propaganda and the Ethics of Persuasion, Broadview Press, p. 226. ISBN 978-1551113760.
- ↑ Marlin, Randal (2002). Propaganda and the Ethics of Persuasion, Broadview Press, pp. 228–29. ISBN 978-1551113760.
- ↑ «A Decade of Measuring the Quality of Governance». World Bank. Archivat des d'el original, el 8 d'abril de 2008.
- ↑ Matschke, Alexander. «Freedom of expression promotes democracy».
- ↑ Marlin, Randal (2002). Propaganda and the Ethics of Persuasion, Broadview Press, p. 229. ISBN 978-1551113760.
- ↑ «Freedom of Speech». Stanford Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 29 May 2011.
- ↑ «Freedom of Speech». Stanford Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 29 May 2011.
- ↑ «Freedom of Speech». Stanford Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 29 May 2011.
- ↑ Doomen 2014, pp. 111, 112.
- ↑ Kenneth Einar Himma. «Philosophy of Law», Internet Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 13 de març de 2014.
- ↑ Lechtholz-Zey, Jacqueline: Laws Banning Holocaust Denial. Genocide Prevention Now.. Retrieved September 29, 2010.
- ↑ «Norman Finkelstein: Charlie Hebdo is sadism, not satire». Anadolu Agency. Consultat el 26 de giner de 2015.
- ↑ «Culte Musulman et Islam de France». CFCM TV. Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2011. Consultat el 21 de decembre de 2011.
- ↑ Brandenburg, at 450–01
- ↑ «ABA Division for Public Education: Students: Debating the "Mighty Constitutional Opposites": Hate Speech Debat». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2016. Consultat el 12 d'octubre de 2016.
- ↑ Glanville, Jo. The big business of net censorship, The Guardian. Recuperate le 26 de març de 2014.
- ↑ Andrew Puddephatt, Freedom of Expression, The essentials of Human Rights, Hodder Arnold, 2005, p. 128
- ↑ Godwin, Mike (2003). Cyber Rights: Defending Free Speech in the Digital Age, MIT Press, pp. 349–52. ISBN 0-262-57168-4.
- ↑ Diane., Rowland, (2005). Information technology law, 3rd ed edició, Cavendish Pub. OCLC 51991831. ISBN 1859417566.
- ↑ Mathias., Klang,; 1972-, Murray, Andrew, (2005). Human rights in the digital age, GlassHouse. OCLC 56876675. ISBN 1904385311.
- ↑ Guibault, Lucy (2006). The future of the public domain: identifying the commons in information law, Kluwer Law International, p. 1. ISBN 9789041124357.
- ↑ «Protecting Free Expression Online with Freenet».IEEE.
- 40-49.Consultat el 30 d'agost de 2018.
- ↑ Pauli, Darren. Industry rejects Australian gov't sanitized Internet measure, The Industry Standard. Archivate ab le original le 12 de setembre de 2012.
- ↑ Martin, Robert (1994). A Sourcebook of Canadian Mija Law, McGill-Queen's Press, pp. 232–34. ISBN 0886292387.
- ↑ (2008) Access denied: the practice and policy of global Internet filtering, MIT Press. ISBN 978-0262541961.
- ↑ «Our Mission». Global Internet Freedom Consortium. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2017.
- ↑ «Internet Enemies». París: Reporters Without Borders (March 2011). Archivat des d'el original, el 15 de març de 2011.
- ↑ Watts, Jonathan (20 de febrer de 2006). War of the words, London: The Guardian.
- ↑ «II. How Censorship Works in China: A Brief Overview». Human Rights Watch. Consultat el 30 d'agost de 2006.
- ↑ «Chinese Laws and Regulations Regarding Internet». Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2012. Consultat el 30 d'agost de 2018.
- ↑ 47,00 47,01 47,02 47,03 47,04 47,05 47,06 47,07 47,08 47,09 47,10 47,11 47,12 47,13 47,14 47,15 47,16 47,17 47,18 47,19 47,20 47,21 47,22 47,23 47,24 47,25 47,26 47,27 Estudis de Deusto.62(2)
- 73-92.ISSN 2386-9062.Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ 48,0 48,1 «[1]». Consultat el 9 de març de 2017 (en en).
- ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 «ARTÍCULO 20 de la Constitució Espanyola - LIBERTAD DE EXPRESIÓN, DE CÁTEDRA I DE INFORMACIÓN - Fundació Acció Pro DERECHOS HUMANOS (www.derechoshumanos.net)». www.derechoshumanos.net. Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ Monleón, José (1995). Edicions Akal. Madrit (ed.). Del franquisme a la posmodernidad. Cultura espanyola 1975-1990, Espanya.
- ↑ «José Luis Sampedro - Wikiquote». és.wikiquote.org. Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ «La Declaració Universal de Drets Humans | Nacions Unides». www.un.org. Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ «[2]». Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ «EL GOBIERNO DE MADRID PROHÍBE NUESTRA ACTUACIÓN Societat Alcoholica». soziedadalkoholika.com. Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ 56,0 56,1 56,2 56,3 56,4 56,5 56,6 «EL GOBIERNO DE MADRID PROHÍBE NUESTRA ACTUACIÓN Soziedad Alkoholika». soziedadalkoholika.com. Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ 57,0 57,1 «[3]». Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ 58,0 58,1 «[4]». Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ «[5]». Consultat el 9 de març de 2017.
- ↑ Governe de la nacion.
- ↑ Stropparo, P. E. (2022). El dret a la llibertat d'expressió en Argentina. Estat de dret, democràcia i desacorts en el cas NODIO. Revista Mexicana D'Opinió Pública, (33), 54–69. https://doi.org/10.22201/fcpys.24484911i.2022.33.81900
- ↑ «Lliberteu d'Expressió en Argentina».
- ↑ «Brasil: un any de presó per un artícul sobre un cas de violació | RSF» (en és). rsf.org. Consultat el 2023-11-30.
- ↑ «Lliberteu d'expressió en rets socials - LetsLaw» (en és-es). Consultat el 2023-12-01.
- ↑ Ministeri de Cultura i Deport. «Pirateria i propietat Intelectual».
- ↑ «Orientacions. Breu guia contra el discurs d'odi en internet» (en és). Injuve, Institut de la Joventut.. Consultat el 2023-12-01.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Llibertat d'expressió en el Viccionari. Archiu:Wikiquote-logo.svg Llibertat d'expressió en Viquidites.
- Reporters sense fronteres.
- Intercanvi Internacional per la Llibertat d'Expressió (IFEX).
- Internationale Medienhilfe (IMH).
- Federació Llatinoamericana de Periodistes (FELAP).
- Amnistía Internacional.
- Index on Censorship.
- Text de la "Declaració Universal dels Drets Humans" en el lloc web de la ONU.
- Shot Informatiu (Tec de Monterrey) La Llibertat d'Expressió
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «libertad de expresión» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.