Gran Colòmbia

La Gran Colòmbia, oficialment la República de Colòmbia, va anar un Estat americà, proclamat pel Congrés d'Angostura de 1819, per mig de la Llei Fonamental de la República, i ratificat posteriorment per la seua contraparte, el Congrés de Vila del Rosari de Cúcuta de 1821, que va unir a la Nova Granada (actual Colòmbia) i a Veneçola en una sola nació, a la que després es varen adherir Panamà en 1821 i les províncies de Quito i Guayaquil en 1822 (territoris corresponents a l'actual Equador). El terme «Gran Colòmbia» s'ampra per la historiografia per a diferenciar-la de l'actual República de Colòmbia.

Esta república va existir jurídicament entre 1821 i 1831 i es va configurar a partir de l'unió de les entitats administratives corresponents als anteriors Virreinato de la Nova Granada, la Capitania General de Veneçola, la Real Audiència de Quito i el Govern de Guayaquil. La seua superfície corresponia als territoris de les actuals repúbliques de Colòmbia, Equador, Panamà i Veneçola, ademés de la Guayana Esequiba (part de Guyana, actualment en reclamació veneçolana) i atres territoris en disputa en la República Federal de Centroamérica (l'est de Costa Rica i la Costa de Mosquits en Nicaragua i Hondures), el Imperi del Brasil (el territori del noroest) i el Perú (el territori norteny) que després de la dissolució grancolombiana cada país exmiembro va heretar com a conflictes limítrofs. Si be la Gran Colòmbia va ser creada per mig de la Llei Fonamental de la República de Colòmbia, expedida durant el Congrés d'Angostura (1819), el Estat com a frut de l'unió de dits territoris no va vore la llum fins al Congrés de Vila del Rosari de Cúcuta (1821), a on es va redactar la Constitució Nacional en la qual es va implementar i va reglamentar la seua creació, de la mateixa manera que la vida política i institucional del nou país. El sistema polític-administratiu adoptat per la república va ser el centralisme unitari.

Per una atra part, el reconeiximent internacional de l'existència llegítima de la Gran Colòmbia, mentres que territori independent, sobirà i delimitat, es va inscriure en un context diplomàtic que en Europa va ser advers al reconeiximent formal de l'independència dels països americans. És aixina que Àustria, França i Rússia solament reconeixien les independències en Amèrica si els nous Estats se sometien a un sistema monàrquic nomenant com a sobirans a membres de les dinasties europees.

Al moment de la seua creació la Gran Colòmbia era el país hispanoamericà en major prestigi internacional, tant aixina que varis polítics d'Europa i Amèrica, entre ells John Quincy Adams, per llavors secretari d'Estat i futur president dels Estats Units, la varen entrevore com una de les nacions més poderoses del planeta. Este prestigi, sumat a la figura de Bolívar, varen atraure cap a la nació idees unionistes de moviments independentistes de Cuba, el Haití Espanyol i Puerto Rico, que pretenien formar un Estat associat en la república.

El país es va dissoldre a finals de la década de 1820 i inicis dels anys 1830, per les diferències polítiques que existien entre partidaris del federalisme i el centralisme, aixina com per les tensions regionals entre els pobles que integraven la república, tractant de ser reunificada en vàries ocasions.

Toponímia

Artícul principal → ColòmbiaToponímia.

El nom Colòmbia s'otorga a l'ideal d'integració de tota Suramérica propost per Simón Bolívar. En 1815, en l'illa de Jamaica Bolívar va propondre l'idea de Francisco de Miranda de designar el nom de Colòmbia per a una gran nació hispanoamericana, i este últim que s'havia inspirat en ellinage en italià del descobridor del nou continent «Colombo» per a inventar el nom. L'idea d'una gran nació hispanoamericana de Francisco de Miranda va sorgir en la seua decisió de cridar Colòmbia, en homenage a Cristóbal Colón, en els plans desenrollats des de 1790, que va presentar a l'opinió pública llatinoamericana i als governs britànic i nortamericà, arreplegats en la seua obra Colombeia, aixina mateix, a principis de 1808 va fundar un periòdic en Londres cridat El Colombià. Per a 1810 Bolívar es trasllada a Londres i es convertix en discípul de Miranda, aixina com San Martín, O'Higgins, Nariño, Madariaga i uns atres grans hòmens hispanoamericans que varen eixir d'allí a concretar els somis i plans de Miranda. Per esta raó, el Congrés que crea la República en 1819 adquirix el nom inventat per Miranda.

Antecedents

Erro al crear miniatura:

A l'esquerra, llímits de la nació de «Colòmbia» segons el Proyecte Constitucional de Francisco de Miranda en 1798.

Erro al crear miniatura:

Monument commemoratiu a Simón Bolívar, pont de Boyacá, Colòmbia.

La Gran Colòmbia era el primer pas per a l'unificació total dels pobles lliures ideada per Francisco de Miranda, qui va concebre la creació d'un sol Estat hispanoamericà independent, el qual substituiría al conjunt de possessions que componien el Imperi espanyol en esta part de l'hemisferi. En atres paraules, l'idea de l'integració americana per a Miranda era inseparable de l'idea de l'independència de les colónies hispanoamericanes. Per a juliol de 1809, l'independència de les colónies americanes s'havia convertit per a Miranda en un fet ineluctable i va vore per tant aplegat el moment de convocar un Congrés de diputats de viles i províncies d'Amèrica sobre el propi territori americà. Cap atre lloc, al seu entendre, semblava més apropiat que Panamà per a reunir eixe congrés. Per la seua situació geogràfica, l'Istme encarnava l'image de l'unió entre el nort i el sur de la Amèrica de llengua espanyola. Per la mateixa raó, Miranda havia sugerit, en el seu pla de govern de 1801, que Colombo, la ciutat capital de Colòmbia, fòra construïda en el istme de Panamà.

El proyecte de Miranda no va aplegar a realisar-se, pero l'idea va ser represa per Simón Bolívar, qui, en 1815, en el seu «Carta de Jamaica», va sugerir la reunió en Panamà d'un Congrés de les Repúbliques americanes independents, el qual no es va concretar fins a 1826. Encara que els objectius d'este Congrés convocat per Bolívar tendien més be a l'establiment d'aliances entre repúbliques independents i no a la constitució d'una sola república, com proponia Miranda. Despuix del fracàs de la Segona República de Veneçola i la seua curta permanència en Nova Granada com a comandant militar, Bolívar es va vore obligat a reflexionar sobre la causa dels fracassos previs, la situació internacional i la forma de conseguir l'independència de forma duradora. Les seues reflexions li varen dur a la conclusió de que per a alcançar l'independència definitiva es devia derrotar totalment als espanyols per a impedir que realisaren accions de reconquista. Per a això, els esforços descoordinados i dispersos dels caudillos regionals a lo llarc d'Amèrica devien unificar-se baix un mandat únic, i com a garantia d'una independència permanent devia crear-se una república gran i forta que poguera desafiar les pretensions de qualsevol potència imperial. Este proyecte estava inspirat en l'idea d'una unió continental que comprenguera des del territori de la Nova Espanya fins al sur de Chile, despuix d'alcançada l'independència. En el context de les guerres d'independència hispanoamericanes, forces revolucionàries liderades per Simón Bolívar varen assentar les bases d'un govern regular en una convenció constitucional. Prèviament, el govern havia segut militar i altament centralisat en poder eixecutiu directe eixercit per vicepresidents o governadorés, mentres el president Bolívar estava en la Campanya Libertadora de Nova Granada i en la Guerra d'Independència de Veneçola. Bolívar va concloure que era necessari crear un govern centralisat capaç de coordinar les accions necessàries per a resguardar les fronteres i aglutinar als distints pobles de la Amèrica hispana com a garantia de l'independència. Per a garantisar la llibertat de Colòmbia, considerava vital conseguir quant abans el control sobre Veneçola per a impedir que els espanyols l'utilisaren com a lloc d'alvançada en Terra Ferma per a les seues campanyes de reconquista, per lo que va decidir mamprendre esta tasca com alguna cosa prioritari. Aixina, va desembarcar en la illa de Margarita a mitan de 1816 decidit a conseguir des del principi el reconeiximent del seu liderage i, despuix d'obtindre un èxit inicial en el cap local Juan Bautista Arismendi, va preparar la campanya per a lliberar el continent. La consolidació deliderage suprem va facilitar el control del oriente veneçolà, i l'instalació de Bolívar en Angostura va dur en si l'inevitable i llarc enfrontament en les forces expedicionarias del general espanyol Pablo Morillo i l'organisació dels mecanismes per a que el Govern poguera funcionar. Per a llavors el Eixèrcit espanyol ya es trobava molt desgastat despuix de la campanya de reconquista realisada a lo llarc d'Amèrica, i el general Morillo no va poder evitar que les seues tropes iniciaren un llent decliu per la falta de recursos i de reforços per a cobrir les baixes que sofrien. Ya en 1818, la situació del Eixèrcit espanyol en Veneçola es va tornar insostenible i Morillo es va vore obligat a retirar algunes de les seues forces de la Nova Granada per a intentar contindre a Bolívar. Per a llavors, la situació política i militar era lo prou bona com per a pensar en l'organisació d'un Estat, i aixina va ser com a Bolívar va instalar el Suprem Congrés de la República en Angostura el 15 de febrer de 1819.

Història

Erro al crear miniatura:

Monument a Simón Bolívar en els voltants de la sèu del Congrés Anfictiónico, Ciutat de Panamà.

En 1816, Simón Bolívar, en l'ajuda dels generals Urdaneta, Piar, Páez, Mariño, Nariño, Monagas, entre uns atres, va conseguir una série de victòries sobre els realistes. Despuix de lliberar Guayana i Nova Granada, va proclamar la seua fundació el 17 de decembre de 1819 en Angostura (actual Ciutat Bolívar). Els últims contingents realistes en Veneçola varen ser derrotats en l'històrica Batalla de Carabobo el 24 de juny de 1821. El 28 de novembre de 1821 es dona la independència de Panamà i voluntàriament s'unix al somi de Bolívar firmant en Espanya un pacte de no agressió. La resistència d'Espanya en el continent va terminar en el Perú en la batalla d'Ayacucho, el 9 de decembre de 1824, en la que es va consagrar definitivament com a héroe Antonio José de Sucre (1795-1830). Tot el poder espanyol en el Virreinato de Nova Granada i en el Perú va quedar afonat baix els colps de tres hòmens: Bolívar, Miranda i Sucre; fallits en diferents circumstàncies: Bolívar el 17 de decembre de 1830, en Santa Marta, Colòmbia; Francisco de Miranda en la presó de la Carraca, en Càdis, en 1816; Antonio José de Sucre, assessinat en Berruecos, Nova Granada (actual Colòmbia), el 4 de juny de 1830. No obstant, l'unió política dels territoris dels antics Virreinatos de la Nova Granada, Quito i la Capitania de Veneçola no va alcançar a durar per tensions regionals. Opositors al govern de Bolívar varen aplegar a considerar l'opció secessionista. En 1830 Veneçola i Equador varen declarar la seua independència de la República de Colòmbia, quedant finalment dissolta la Gran Colòmbia en 1831, donant naiximent a tres entitats estatals distintes: Nova Granada, Equador i Veneçola. La secessió veneçolana va ser dirigida pel general José Antonio Páez (1790-1875), qui ya havia combatut baix les órdens de Bolívar i posseïa des de llavors el control virtual de la partix veneçolana de la república. Páez es va convertir en el primer president del nou Estat veneçolà i va governar intermitentemente fins a 1863. En Equador va assumir el general veneçolà Juan José Flores. Reduïda a la Nova Granada, presidida per Rafael Urdaneta, qui originalment havia donat un colp d'Estat pensant en tornar el poder a Bolívar, la Gran Colòmbia es va dissoldre despuix del derrocament d'Urdaneta. En la Nova Granada passat un temps en que es va donar una nova estructura i lleis durant un govern provisional, es va elegir com a vicepresident interí a José María Obando. Un any despuix va assumir Francisco de Paula Santander com a president i delineó l'estructura del nou Estat. En Veneçola, un grup d'oficials patriotes es varen alçar en 1835 contra el president José María Vargas, en lo que es coneix com Revolució de les Reformes, per a exigir la reconstitució de la Gran Colòmbia, reformes polítiques i el fi del poder econòmic de l'oligarquia, enfortida en el comerç d'importació i exportació. Varen obtindre un triumfo efímer, pero després va reprendre el poder el general José Antonio Páez, en lo que es va fer definitiva la dissolució de la Gran Colòmbia.

Congressos d'Angostura i de Vila del Rosari de Cúcuta, Convenció d'Ocaña, Constitució de 1821

Artícul principal → Congrés d'Angostura.

Casa del Congrés d'Angostura, Ciutat Bolívar, Veneçola.

Erro al crear miniatura:

Temple Històric de Vila del Rosario, a on va tindre lloc el Congrés de 1821, el qual va donar vida a la Gran Colòmbia.

Erro al crear miniatura:

Complex Històric de la Gran Convenció, en el que es va celebrar la Convenció d'Ocaña en 1828, a on es va dissoldre la Gran Colòmbia.

En 1819, a pesar d'estar encara baix el control espanyol, els ímpetus independentistes varen continuar i es varen reactivar els ànims constitucionals. El 15 de febrer de 1819, sis mesos abans de la batalla de Boyacá, es varen reunir representants de Veneçola, Nova Granada (actualment Colòmbia) i Quito (actualment Equador) en Angostura, Veneçola, a on es va instalar el Congrés d'Angostura per a treballar en el desenroll d'una Llei Fonamental de Colòmbia (constitució), en la qual, per mig d'un decret, «les Repúbliques de Veneçola i la Nova Granada queden des d'este dia reunides en una sola baix el títul gloriós de República de Colòmbia». Els representants de Quito eren pocs, ya que encara es trobava baix el domini espanyol. Les decisions preses inicialment varen ser les següents:

• Les Repúbliques de Veneçola i la Nova Granada varen ser reunides baix el títul de República de Colòmbia. El seu territori comprenia als de l'antiga Capitania General de Veneçola i el Virreinato del Nou Regne de Granada.
• La Nova Granada va ser renombrada Cundinamarca i la seua capital Santa Fe renombrada Bogotà. Igualment seria la ciutat capital de la República.
• La República de Colòmbia es dividirà en tres grans Departaments: Veneçola, Quito i Cundinamarca. Les capitals d'estos Departaments serien les ciutats de Caracas, Quito i Bogotà, respectivament.
• Seria governada per un president. Existiria un vicepresident que substituiria al president en la seua absència.
• Els governadors dels tres Departaments també es cridarien Vicepresidents.
• El president i vicepresident serien elegits en vot indirecte, pero per a efectes d'escomençar, el Congrés els va elegir de la següent forma: Simón Bolívar com a president de la república i Francisco de Paula Santander com a vicepresident. En agost, Bolívar va continuar la seua tasca libertadora, va partir cap a Equador i Perú i va deixar a Santander a càrrec de la presidència.
• A Bolívar se li va concedir el títul de «libertador» i es va estipular que el seu retrat seria expost en el saló de sessions del Congrés en elema «Bolívar, Libertador de Colòmbia i pare de la Pàtria». Despuix de les batalles del Pantà de Vargas i de Boyacá, el 17 de decembre de 1819, el Congrés d'Angostura va declarar formalment creada la República de Colòmbia. L'iniciativa de Simón Bolívar va ser aprovada, encara que esta lliberació no va alcançar a Pastura, Santa Marta ni a Panamà. El 12 de febrer de 1820 Francisco Paula Santander dicta un decret:

Al final de les sessions, el congrés va acordar que es reuniria novament en Cúcuta, en giner de 1821, per a expedir la nova constitució. El 23 de març de 1820, va ser lliberat en Espanya Antonio Nariño, El Precursor. Despuix de sis anys de captiveri va ser nomenat vicepresident de Colòmbia en substitució de Juan Germán Roscio, recentment fallit, i com a tal, va instalar el Congrés Constituent el 6 de maig de 1821, a on va elaborar un proyecte de constitució que va presentar a consideració, sense conseguir atenció. La convenció d'Ocaña va ser bàsicament una confrontació entre les idees de próceres. Els proyectes que es varen discutir varen ser polèmics: centralisme i federalisme, entre uns atres. Santander va tindre que cedir -per a mantindre l'unitat de la nació- en el punt concernent a la necessitat de canviar la Constitució de Cúcuta, puix esta no podia reformar-se abans de dèu anys, buscava reformes per a llimitar absolutisme i abusos per part del govern, mentres que bolivaristas presentaven la proposta d'impondre la Constitució Vitalícia en La Gran Colòmbia.

José María del Castell i Rada va ser triat com president i Andrés Narvarte com vicepresident de la convenció. Finalment esta no va poder terminar com estava planejat perque els seguidors de Bolívar es varen retirar, la convenció d'Ocaña es va donar per terminada el dia 10 de juny de 1828, Bolívar per al 27 d'agost de 1828 va assumir la dictadura en un esforç desesperat per a mantindre una unitat al no conseguir acorts en líders d'atres regions.

Panamà s'unix a la Gran Colòmbia

Erro al crear miniatura:

Coronel José de Fábrega, Libertador de Panamà.

El fet de que les forces militars espanyoles estigueren confinades en les províncies suramericanes, va permetre a Panamà conseguir per sí sola la independència d'Espanya el 28 de novembre de 1821. Els adinerats comerciants panamenys varen gratificar pecuniariamente als oficials espanyols. Este procediment va ser favorit perque al front del govern del istme es trobava el coronel criollo panameño José de Fábrega, qui es va unir al moviment emancipador. Pocs dies abans de ser proclamada la independència de Panamà va aplegar a l'istme una missió enviada pel general Agustín d'Iturbide per a conseguir que Panamà s'unira al naixent Estat Mexicà, com ya ho havien fet els països centroamericanos. Aixina mateix en conseguir-se l'emancipació alguns próceres, com el bisbe de la ciutat, varen advocar per l'unió al Perú; no obstant va prevaldre l'opinió d'unir-se a la Gran Colòmbia. En la mateixa acta d'independència, Panamà senyala la seua intenció sobirana i voluntària d'adherir-se a Colòmbia. En enterar-se Bolívar de l'independència de Panamà, va enviar al Coronel de Fábrega el conegut mensage que resa aixina: «L'Acta d'Independència de Panamà, és el monument més gloriós que pot oferir a l'història cap província americana. Tot està allí consultat, justícia, generositat, política i interés general.».

A la data de l'independència de Panamà, la constitució de 1821 duya dos mesos i tres semanes d'haver segut promulgada. Dita carta magna no va resultar grata als próceres i dirigents de Panamà, que eren negociantes vinculats al trànsit i al tràfic internacional. Anglófilos per raons mercantils, professaven elliberalisme manchesteriano i eren, per tant, partidaris de l'abstencionisme estatal, delibrecambio i d'una economia essencialment comercial. Creïen que a l'istme li augurava un gran futur que es manifestaria tan pronte fora construïda una via férrea transístmica. Per això els gestors panamenys de l'independència d'Espanya varen optar per l'unió a l'Estat colombià, pero baix l'enteniment de que, dins d'est, Panamà mantindria autonomia econòmica i política. Aquell enteniment no seria extensiu als ideòlecs de la central Bogotà, que duria com a conseqüència els moviments panamenys per l'instauració del federalisme i els innumerables intents de separació de la Gran Colòmbia i els seus Estats successors.

L'Haití espanyol intenta unir-se a la Gran Colòmbia

Artícul principal → Estat Independent de l'Haití Espanyol.

Erro al crear miniatura:

Mapa colonial de L'Espanyola, alguns anys abans de la seua independència i la creació del Estat Independent de l'Haití Espanyol.

Erro al crear miniatura:

Mapa polític del mar Carib cap a 1821. La Capitania General de Sant Dumenge (actual República Dominicana, pot vore's en color rosa en el centre, junt a les capitanies generals de Cuba (esquerra en roig) i de Puerto Rico (dreta, també en roig), últims bastions espanyols en el Carib per a eixa data. La Gran Colòmbia s'ubica en la part baixa, en el color blau obscur.

El 30 de novembre de 1821, alguns dominicans ilustrats encapçalats per José Núñez de Càceres varen proclamar pacíficament la independència de la Capitania General de Sant Dumenge en el nom de Estat Independent de l'Haití Espanyol. Núñez, qui era partidari de la causa de Bolívar i estava temerós d'una possible invasió haitiana, va estipular en l'acta constitutiva de l'Estat recent creat que este formaria part de la República de Colòmbia.

Núñez va decidir llavors enviar al continent com a delegat a Antonio María Pineda Ayala en la finalitat de reunir-se en el president grancolombiano Simón Bolívar, per a aixina planejar la futura integració i respal a la causa independentiste dominicana, tant d'Espanya com d'Haití. No obstant, la comissió no va conseguir aplegar a temps per a trobar-se en el Prócer, puix este ya havia mamprés viage al sur a consumar les campanyes d'independència, les quals mantenien a Bolívar alluntat de Colòmbia i del govern, per lo que no es va conseguir que la República Dominicana s'integrara al proyecte bolivariano. Pel poc respal internacional i a la lluita interna per unificar-se en Haití o mantindre's com un Estat completament independent, a solament nou semanes de que Núñez declarara l'independència les forces militars d'Haití dirigides per Jean Pierre Boyer varen ocupar el país, decretant la seua formal anexió el 9 de febrer de 1822.

Cuba i Puerto Rico pretenen unir-se a la Gran Colòmbia

Artícul principal → Conspiració dels Sols i Rajos de Bolívar.

Els cubanos per la seua banda el mateix any de 1821 varen crear la societat secreta «Sols i Rajos de Bolívar», l'objectiu del qual era primordialmente conseguir l'independència del país i crear un estat associat a terra ferma, ya siga a Colòmbia o a Mèxic. L'iniciativa va prendre major importància quan en 1823 José Francisco Lemus, un dels dirigents de la societat secreta, va proclamar la creació del Estat Independent de Cubanacán com a conseqüència i rebuig d'una suposta venda de l'illa al Imperi britànic. No obstant el proyecte va fracassar el 18 d'agost de 1823, quan un oficial de l'imprenta a on es donava el tiraje de les proclames revolucionàries els va denunciar front a les autoritats espanyoles, despuix de lo que tots els seus membres varen ser jujats i desterrats.

Els portorriquenys, entre tant, també varen crear el seu moviment independentiste con miras a una unió associativa en Colòmbia. El general Antonio Valero de Bernabé havia travat amistat en els conspiradores de «Sols i Rajos de Bolívar» i cap a l'any 1823 va desenrollar en ells un pla d'independència de Puerto Rico i el seu posterior adheriment a la Gran Colòmbia baix la denominació de Estat Independent de Borinquén.

En tal d'obtindre el respal de Simón Bolívar, Valero va partir cap a les costes veneçolanes junt en atres patriotes antillanos. Quan varen aplegar al seu destí Santander els va informar dels plans de Bolívar sobre el Perú. Valero, qui ademés compartia en Bolívar idees emancipadoras, es enroló en el eixèrcit grancolombiano en el ranc de general de brigada i va aplegar a participar en la batalla d'Ayacucho del 9 de decembre de 1824, despuix de lo que va reviure el pla portorriqueny d'independència. No obstant la defensa nortamericana de l'estatus de Cuba i Puerto Rico com a colónies espanyoles a fi de garantisar l'independència hispanoamericana (la qual cosa va desagradar prou a grancolombianos i mexicans, que tenien plans de combinar forces per a independisar les illes), l'absència de forces organisades dins de l'illa, les dificultats que vivia la Gran Colòmbia en aquell moment i la posterior mort de Bolívar en 1830, varen impedir portar a terme l'eixecució del pla i Valero desistix d'ell.

Santanderisme contra Bolivarianisme

Erro al crear miniatura:

Escultura ecuestre de Bolívar en Cúcuta, Colòmbia.

Despuix del Congrés de Cúcuta, Simón Bolívar va ser nomenat president de la República i Francisco de Paula Santander vicepresident. Santander propugnava una llegislació robusta i un marc constitucional i llegislatiu que guiara a la nova república. La prioritat de Bolívar va ser continuar el seu proyecte de lliberar l'Amèrica espanyola. Durant la campanya del sur, dirigida directament per Bolívar, el vicepresident Santander va estar a càrrec del govern en Bogotà. La crisis entre Bolívar i Santander (i els seus respectius seguidors) es va afondar en les diferències entre Santander, José Antonio Páez i en la promulgació de la constitució de la República de Bolívia de 1826, escrita per Bolívar per a la naixent república de Bolívia i que els santanderistas temien que intentaria impondre en Colòmbia. El principal recel contra la constitució bolivariana sorgia de l'ampli poder donat a la figura presidencial, el qual era vitalici i, d'esta forma, assimilable a una monarquia. El 9 d'abril de 1828 es va instalar la Convenció d'Ocaña. Les diferències entre santanderistas i bolivarianos eren evidents: els primers favorien el federalisme, mentres que els segons preferien un poder central i presidencial fort. La Convenció, que tenia per objecte reformar la Constitució de Cúcuta, va anar un fracàs, i els bolivarianos varen abandonar el recint recolzant l'idea de Bolívar de governar com a dictador. La crisis va culminar en l'atentat a Bolívar del 25 de setembre de 1828, en lo que es coneix com la Conspiració Septembrina. La participació de Santander no és clara; no obstant, va ser condenat junt en molts dels seus seguidors, els qui varen ser eixecutats per traïció. Per orde de Bolívar, la condena del propi Santander va ser commutada per desterro. Despuix dels fets, Bolívar va seguir governant en un ambient enrarit, acorralat per disputes fraccionals i sofrint de tuberculosis. Els tumults varen continuar. El Perú es va declarar en contra de Bolívar i Veneçola es va proclamar independent. Páez va ocupar la presidència d'eixe país i va fer que el Congrés acceptara la renúncia de Bolívar a mitan de l'any 1830 i ho expulsara del país concedint-li una pensió de 3000 pesos anuals.

Tentativa de separació de Panamà en 1826

En lo que a Panamà concernix, la seua classe dirigent es va opondre tenazmente a l'adopció de la constitució Bolivariana (una Constitució Vitalícia en la Gran Colòmbia), a pesar de totes les gestions de l'enviat especial per Bolívar i de la pressió que varen eixercir l'intendent i cap militar en l'istme. En 1826, mateix any en que Panamà va rebujar la constitució Bolivariana, es va celebrar en la capital istmeña el famós Congrés internacional Bolivariano. Encara que este notable acontenyiment no va ser óbice per a que en eixe any es produïra la primera tentativa de separació de Colòmbia. Succeïx que el congrés colombià feya cas omís de les solicituts de franquícies comercials per a l'istme, lo que frustrava les aspiracions panamenyes. En conseqüència, va sorgir un moviment separatiste per a convertir a Panamà en un país hanséatico, baix la protecció del Regne Unit i els Estats Units. El moviment va ser, no obstant, reprimit pels militars colombians destacats en l'istme.

La guerra en Perú

Artícul principal → Guerra grancolombo-peruana.

Després de finalisada la lluita independentiste del Perú i passada l'amenaça espanyola, les relacions entre Colòmbia i el Perú es varen ser fent paulatinament més tenses per les disputes territorials, el desig peruà d'anexar Guayaquil, el desgrat dels peruans a l'intervenció de Bolívar en els assunts interns del Perú i el seu reclam de Tombes, Jaén i Maynas com a territoris peruans. Els orígens i primeres manifestacions de la lluita es varen donar sis anys abans en el problema de quí li corresponia la sobirania de la rica província de Guayaquil. El tema va ser una espina entre les relacions d'abdós repúbliques, Colòmbia i Perú, ya que la regió de Guayaquil es va unir a la Gran Colòmbia el 31 de juliol de 1822. El Perú havia intervingut en Bolívia a principis de 1828 i es negava a permetre l'intervenció de Colòmbia en els assunts de la república altoperuana. El 3 de juny de 1828, la Gran Colòmbia por intermedio de Bolívar, li va declarar la guerra a la República Peruana. En el transcurs d'este conflicte, soldats peruans varen alvançar a l'interior del Departament del Sur de Colòmbia, fins a prop de la ciutat de Conca obtenint algunes victòries. Mentrestant en la Nova Granada es vivia un estat de guerra civil en l'alçament dels generals José María Obando i José Hilario López. Despuix de ser pacificados per Bolívar i reorganisats les forces, l'eixèrcit grancolombiano va iniciar una ofensiva terrestre que va culminar en la batalla del Portete de Tarqui el 27 de febrer de 1829, en la victòria grancolombiana de les tropes comandades pel mariscal Antonio José de Sucre sobre les peruanes, el 28 de febrer es va firmar el Conveni de Girón i el 22 de setembre, el Tractat de Guayaquil, en benefici d'una eixida diplomàtica, mantenint-se el statu anterior a la guerra. En eixe sentit, Perú reconeixia a Guayaquil dins del territori de la Gran Colòmbia i la Gran Colòmbia reconeixia a Tombes, Jaén i Maynas com a territoris peruans.

Va quedar pendent la demarcació de la frontera comuna, llabor que devia fer una Comissió demarcadora bipartita que, d'acort als artículs 5 i 7 del Tractat, va deure començar els treballs 40 dies despuix de la seua ratificació. No obstant, la Comissió peruana no va acodir per lo que, despuix de 64 dies d'espera, la Comissió grancolombiana va decidir retirar-se. cal notar que la Comissió demarcadora tenia previst traçar la llínea marcada pels rius Tombes, Catamayo, Macará, Huancamba i Marañón.

Despuix de la dissolució de la Gran Colòmbia, el Perú va desconéixer el Tractat, alegant que, dissolta la Gran Colòmbia, el Perú quedava rellevat dels seus compromisos, lo que durant els anys venidors desembocaria en el conflicte de la Pedrera, en la guerra colombo-peruana (1932-1934) i en ellarc conflicte entre el Perú i l'Equador (sigles XIX i XX). L'Equador i el Perú varen conseguir un acort definitiu de fronteres pel acta de Brasília en 1998.

El govern de Bolívar

Entre el 24 de juny de 1828 i març de 1830 Bolívar va governar per decret, açò no va impedir la separació de Veneçola el 27 de decembre de 1829. El 20 de giner de 1830 Bolívar va convocar el Congrés Admirable en la finalitat de solucionar la crisis institucional, considerant una nova constitució com a possible solució, pero aixina i tot això no va poder evitar la separació de Veneçola i va evidenciar la falta de respal en la que contava Bolívar la salut del qual venia deteriorant-se notablement. Bolívar va renunciar el 8 de maig de 1830, quedant Dumenge Caycedo com a president interí.

Separació de Veneçola i Equador

Motius de la separació

La crisis econòmica que va provocar la guerra d'independència, unida a la falta de vies i de mijos de comunicació, impedia organisar i governar ben tan extens territori. Hi havia sectors econòmics i polítics en cada país que mai varen estar interessats en el procés d'integració. Anglaterra i els Estats Units varen promoure la secessió. Els veneçolans i equatorians volien major autonomia en el seu territori.

La separació de Veneçola i Quito va ser accelerada per la discrepància d'opinions entre federalistes i centralistes. Quito no havia tingut una representació real en les delliberació constitucionals i solament és en 1822 quan s'unix a la Gran Colòmbia. A pesar d'existir respal a la constitució de Colòmbia en Quito, més específicament en Guayaquil, quiteños i veneçolans ansiaven una constitució federalista, és dir una que els permetera tindre un control i llibertat regional sense imposicions centrals fortes; en particular el cos militar veneçolà esperava eixercir més poder en la seua regió. El 30 d'abril de 1826 va tindre lloc en Veneçola un moviment separatiste conegut en el nom de La Cosiata dirigit per José Antonio Páez, que es va presentar com una reacció contra el govern de Bogotà, el centralisme i Simón Bolívar. El 25 de novembre de 1826 Bolívar abandona el Perú, cridat per Páez per a mediar en el conflicte que este tenia en Santander i aplega a Veneçola en una chicoteta escolta, sent ben rebut per Páez (el Perú va aprofitar la seua absència per a eliminar la Constitució Vitalícia, irregularment aprovada per Bolívar per a eixe país i crear una nova Constitució que permetera més participació), Bolívar dona la raó a Páez i ho nomena cap civil i militar de Veneçola. En 1827 el congrés decidix reduir eixe dret i va fer un canvi constitucional per a excloure des dels sargents cap a avall, ya que excloure la cúpula militar era un moviment molt atrevit. Anteriorment, als membres de l'eixèrcit se'ls havia permés votar en les eleccions des de la constitució de Cúcuta en especial com a just reconeiximent a l'esforç realisat en les campanyes libertadoras i s'estaven presentant abusos per part de militars. En abril de 1828 es reunixen en Ocaña els representants dels municipis (parròquies) per a elegir el congrés constituent que consideraria reformes a la constitució de Cúcuta. Es varen presentar dos propostes molt fortes, la primera per part de federalistes era reformar la constitució per a impedir absolutisme i llimitar abusos per part de militars, la segona era reemplaçar la constitució actual per una Constitució Vitalícia que ya havia impost Bolívar en Bolívia i el Perú, no obstant eixa proposta va ser rebujada, en vista que li donava molt poder al poder eixecutiu i el president seria gobernant pel restant de la seua vida, no obstant el descontent dels bolivarianos va ser tal que el 6 de juny de 1828 varen decidir abandonar les delliberació per lo que no es va conseguir el quorum, el 10 de juny de 1828 es va donar per terminada la Convenció d'Ocaña. Bolívar en el seu fervent desijós de vore una Gran Colòmbia unida decidix fer impondre la seua voluntat en forma dictatorial com a últim recurs i presenta una Constitució que havia desenrollat en la que s'incloïa al Perú i a Bolívia (puix Bolívia ya s'havia separat del Perú), en un fort govern central i una presidència de per vida en la que el president podria tindre la facultat de nomenar el seu successor. Eixa va ser la purna final que va incendiar als santanderistas puix varen vore en eixa proposta una reculada a una monarquia i varen aplegar al punt d'intentar assessinar a Bolívar el 25 de setembre. Adicionalment, els líders veneçolans varen vore en prou receles intencions de Bolívar, en novembre de 1829 decidixen separar-se de la Gran Colòmbia i aixina ho varen comunicar en la convenció de giner. Bolívar finalment renuncia a la seua posició durant la convenció constitucional de giner de 1830 reunida en Bogotà (també cridada el Congrés Admirable). El Congrés Admirable havia aprovat el 5 de maig de 1830 una nova constitució que mantenia l'unitat de la Gran Colòmbia pero no va entrar en vigor, els quiteños, en saber que Veneçola s'havia escindit i que Bolívar es retirava en forma definitiva, varen prendre la resolució de separar-se. El 13 de maig de 1830, el departament del Sur (Quito) va declarar la seua independència de la Gran Colòmbia i es va conformar la República del Equador. La Gran Colòmbia quedaria aixina constituïda pels Departaments Centrals de Boyacá, Cauca, Cundinamarca, Istme i Magdalena.

Separacions temporals de Panamà

El 26 de setembre de 1830, Panamà es va separar de l'Estat grancolombiano, constituint-se en la primera de cinc separacions dels territoris de l'actual Colòmbia, el seu gestor va ser el general panameny José Dumenge Espinar, mulato d'orige popular que no compartia les preferències de l'oligarquia panamenya, va anar un gran partidari de Bolívar, de qui havia segut secretari. Per la crisis ocasionada per la renúncia de Bolívar i la desmembración de la Gran Colòmbia, Espinar, recolzat per les masses de l'arraval de la capital, es va rebelar contra el govern imperant esperant el regrés de Bolívar al poder. L'artícul 2 de l'acta de tan singular emancipació dia: «Panamà desija que la seua excelència elibertador Simón Bolívar s'encarregue del govern de la República com a mida indispensable per a tornar a l'unió les parts que d'ella s'han separat baix pretexts diferents quedant des de després este departament baix la seua immediata protecció». En conseqüència en lo proclamat, va ser una delegació panamenya a Barranquilla, a on es trobava Bolívar, per a invitar-ho a que vinguera a l'istme a reasumir el poder i a reconstruir a la desmembrada Gran Colòmbia. Bolívar va refusar tal oferiment i va aconsellar al seu antic secretari que incorporara l'istme a Colòmbia. Aixina va procedir el seu lleal secretari, pero poc despuix es produiria un atre moviment secessioniste al següent any. El 9 de juliol de 1831, va ser gestada pel coronel veneçolà Juan Eligio Alzuru la segona separació de Panamà de Colòmbia, que va contar inicialment en el beneplàcit de l'oligarquia panamenya tant de la capital com interiorana. Va ser un moviment en reacció als plans de José Dumenge Espinar que pretenia el restabliment de l'Estat Gran-colombià i del poder centralizante de Bolívar, a on es pretenia una definitiva secessió. Els métodos d'aquell militar varen ser tan cruels i arbitraris que varen fer perillar els interessos de la classe dominant panamenya. per tant esta, per mig de l'acció dels atres militars que controlaven, varen conseguir derrotar i fusilar al tirà. Després d'açò, els dirigents panamenys al vore lo que un moviment independentiste mal dut podria desencadenar, varen decidir unir-se el procés que duyen els departaments centrals per a constituir la República de la Nova Granada.

Dissolució de la Gran Colòmbia

Artícul principal → Dissolució de la Gran Colòmbia.

A partir de 1830 en mig de les separacions d'Equador (1830), Panamà (1830 i 1831) i Veneçola (1830); es va precipitar la desintegració de la Gran Colòmbia i les seues estructures polítiques. Naixent com a conseqüència el Estat de l'Equador i el Estat de Veneçola; Panamà es va mantindre baix governs militars de cort dictatorial que no varen aplegar a organisar les institucions bàsiques d'un Estat; mentres que en els departaments centrals de la Gran Colòmbia, el descontent militar i dels grups lliberals es va accentuar i va comportar a la dictadura del general Rafael Urdaneta (5 de setembre de 1830 al 3 de maig de 1831). Finalment, en decembre de 1830 mor Simón Bolívar. Per mig del Conveni d'Apulo (portat a terme el 28 d'abril de 1831), el general Rafael Urdaneta, entrega el mando de la desmembrada Gran Colòmbia a Dumenge Caicedo (3 de maig de 1831). Este la va presidir fins al 21 de novembre de 1831 quan va ser jurídicament abolida. El 7 de maig de 1831 es va convocar una convenció als departaments centrals de la fenecida Gran Colòmbia, en la que es devien congregar representants de Cundinamarca, Cauca, Antioquia, Istme (Panamà), Magdalena i Boyacá. Els mateixos devien reunir-se en Bogotà el 15 d'octubre. Panamà es va sumar a l'iniciativa despuix de la caiguda del règim dictatorial a fins d'agost de 1831. L'objectiu d'esta convenció era acordar una nova forma d'organisació política per als departaments centrals de la fenecida Gran Colòmbia i elegir els magistrats que devien regir-la. En la convenció, celebrada finalment el 20 d'octubre de 1831, es va crear l'Estat de la Nova Granada, que en la Constitució de 1832 seria denominat oficialment República de la Nova Granada, sent Francisco de Paula Santander el seu primer president.

Intents de reunificación

Artícul principal → Reunificación de la Gran Colòmbia.

En 1863 la Nova Granada va canviar el seu nom pel d'Estats Units de Colòmbia, anunciant la seua intenció de restaurar l'unió:

Artícul 90.- El Poder Eixecutiu iniciarà negociacions en els Governs de Veneçola i Equador per a l'Unió voluntària de les tres seccions de l'antiga Colòmbia en nacionalitat comuna, baix una forma republicana, democràtica i federal, anàloga a l'establida en la present Constitució, i especificada, aplegat el cas, per una Convenció general constituent.

Constitució Política dels Estats Units de Colòmbia (1863)

No obstant, esta mida va ser protestada pels governs de Veneçola i Equador, que varen vore en el canvi de nom un intent d'apropiar-se de l'herència comuna i d'intervindre en els assunts interns dels seus països (desnugant-se inclús una breu guerra entre Colòmbia i Equador). Ademés, l'inestabilitat pròpia d'eixe periodo va impedir que es prestara massa atenció al proyecte.

En 1898 el president veneçolà Cipriano Castro va escomençar a brindar respal als lliberals colombians en la Guerra dels Mil Dies, la seua intenció final era derrocar al govern conservador i reconstruir la Gran Colòmbia, incloent també als seus aliats lliberals d'Equador (Eloy Alfaro) i Nicaragua (José Sants Zelaya).

No obstant, els lliberals colombians varen ser derrotats, frustrant els plans de reunificación.

Govern i política

L'organisació política de la Gran Colòmbia va ser traçada definitivament en el Congrés de Cúcuta (1821). En dita reunió es va designar com a capitala ciutat de Bogotà, mentres Caracas i Quito, servien com a sèu de les corts superiors de justícia dels districtes judicials en que es dividia la república. Constitucionalment el govern es caracterisava per un fort poder eixecutiu en la persona del President de la República, i vicepresidents regionals que actuaven en nom del President en la seua absència. Abdós càrrecs eren designats per un colege electoral designat per les assamblees provincials.

El poder llegislatiu residia en el Congrés Nacional, compost per dos cambres: el Senat i la de Representants. Dit Congrés tenia sessions una volta a l'any i els seus membres, en un periodo de 8 anys per al Senat i de 4 per a la de Representants, eren elegits per les tres assamblees regionals del país. Cada departament enviava al Congrés un total de 4 senadors. El número de diputats a enviar per les províncies estava en proporció a la seua respectiva població, de tal modo que es contava un representant per 30.000 habitants. Per a l'administració departamental es contava en els intendents, nomenats pel president, i que a la seua volta designaven els governadors de cada província. Tots estos càrrecs ocupaven un periodo de tres anys.

En tant, el poder eixecutiu es dividia en quatre seccions: la d'Assunts Estrangers, de l'Interior, de Finances i Aduana, i la de Guerra i Marina. Durant el govern de Simón Bolívar es va declarar patrimoni nacionals riquees del sol i el subsol i la nacionalisació de les mines en la seua famosa frase: «Les mines de qualsevol classe corresponen a la República», assentant aixina els antecedents de les futures nacionalisacions i expropiacions en Amèrica Llatina, també va ordenar la creació d'una direcció de mineria en cada departament de la república, va decretar la educació gratuïta per a chiquets i chiquetes; i per la falta d'escoles, va ordenar que les iglésies, en les seues hores de repòs d'homilies, es convertiren en salons de classe, es va decretar una reforma agrària contra els latifundis, en el repartiment de les millors terres per a els qui les treballaren, en dir, en la seua majoria peons de camp, llauradors necessitats i indígenes, es va prohibir el pagament en espècie i va ordenar el salari monetari per als empleats i obrers, va ordenar l'emissió de les llicències d'importació per a protegir la indústria nacional de tantes importacions, es va ocupar de regular les taxes d'interés, va prohibir el endeutament en la Banca Internacional, es va decretar el control de canvi, el control de preus, i enfortiment del sistema monetari, aixina mateix va decretar l'entrega de terres als oficials i soldats de l'eixèrcit libertador, este proyecte no va alcançar els resultats esperats, ya que les tropes varen rebre vals en lloc de terres i es varen vore obligades a vendre'ls (un preu devaluado) lo que va fomentar l'expansió delatifundi i el sorgiment d'oficials i militars d'alt ranc latifundistes. De la mateixa forma, no es va alvançar en millorar la situació de les grans masses d'indígenes i pobles originaris; ellarc govern bolivariano d'11 anys, no va heretar un gran progrés material ni tampoc èxits i guanys molt significatius per als pobles originaris de la Gran Colòmbia.

Directrius de la Constitució Nacional

El Congrés elegit en Angostura es va reunir de nou, esta volta en la Vila del Rosario, Cúcuta, a principis de 1821. Despuix de la Batalla de Carabobo, el 24 de juny de 1821, va quedar oficialment independisada Veneçola, i després de la lliberació de Caracas, Cartagena, Popayán i Santa Marta, el 18 de juliol es va recomençar en major ímpetu els treballs de constitucionals en Cúcuta per a incloure les regions recent emancipades. El 30 d'agost de 1821 es va decretar la Constitució de Cúcuta i es va expedir el 12 de juliol. Esta s'ha considerat com la primera Constitució de Colòmbia, que va estar vigent durant la Gran Colòmbia fins a la seua dissolució en 1831. Dit document constava de 10 capítuls i 191 artículs:

• Va promulgar la lliberació progressiva de l'esclavitut: els fills de pares esclaus serien lliures en aplegar als 21 anys d'edat, i va crear un fondo per a assegurar que els esclaus que s'anaren lliberant tingueren mijos per a subsistir. El fondo recolectava percentages que variaven des del 0,15 % fins al 10 % de les herències. Açò succeïa 42 anys abans de l'abolició de l'esclavitut en els Estats Units. (Vejau llibertat de panches i abolicionisme)
• Va promulgar el dret a la plena llibertat d'expressió.
• Va acabar en l'Inquisició i va fer reformes relatives als bisbes, arquebisbes i alguns bens de l'Iglésia.
• El Govern de Colòmbia es va declarar popular i representatiu.
• Va ordenar al congrés a dividir el territori de la República en sis o més Departaments, per al seu més fàcil i cómoda administració.
• Cada parròquia tindria una Assamblea que es reuniria cada quatre anys, l'últim dumenge del més de juliol. Els membres d'estes Assamblees designarien els electors dels cantones, que deuen tindre més de vinticinc anys, posseir en bien més de cinccentes piastras o trescentes de renda.
• Estos es constituirien en Assamblea provincial d'electors que es reunirien cada quatre anys el dia primer d'octubre per a elegir el president i vicepresident de la República, el senador del Departament i el representant o representants de la província. Estos funcionaris departamentals eixercirien la seua funció durant quatre anys.
• Podien votar els majors de vintiun anys que sàpien llegir i escriure i posseïxquen cent piastras.
• El Congrés estaria format per dos cambres: la del Senat i la de Representants. Els senadors serien nomenats per un periodo d'huit anys i els representants per un periodo de quatre anys.
• Per a ser senador es va exigir tindre trenta anys, ser criollo per naiximent, posseir propietats immobles per valor de quatre mil piastras o una renda anual de cinccentes piastras, eixercir una professió lliberal, i en cas de ser estranger, dur dotze anys establit en el país i posseir bens immobles per valor de setze mil piastras.
• S'elegirien quatre senadors per Departament: dos per huit anys i dos per quatre. Estes diferències es dirimirien a la sòrt en objecte, diu la llei, de que el Senat es renove cada quatre anys.
• La Cambra de representants es compondria dels Diputats elegits a raó d'un per cada 30.000 habitants. Quan els representants aplegaren a cent, s'elegiria un diputat per cada 40.000 habitants i encara per cada 50.000, fins que la Cambra està integrada per cent cinquanta diputats.
• Per a ser diputat es necessitava tindre vinticinc anys i propietats per valor de dos mil piastras o cinccentes piastras de renda, o ser professor. Calia haver residit dos anys abans de l'elecció, o huit en cas de no haver naixcut en Colòmbia, i en esta, ademés, tindre bien per valor de dèu mil piastras.
• La Cambra de Representants tindrien la facultat exclusiva d'acusar davant el Senat al president, al vicepresident de la República i als ministres de l'Alta Cort de Justícia.
• Per a abdós Cambres dispon la Constitució que les sessions siguen públiques; que els principals funcionaris públics queden exclosos de les funcions llegislatives; que els seus membres gogen d'immunitat mentres duren les seues funcions, i que reporten un sòu.
• El Poder Eixecutiu està constituït per un president i un vicepresident, elegits per quatre anys, que no poden ser reelegits i que, en cas de mort, són substituïts pel president del Senat. El president tindria un sòu de trenta mil piastras per any, i el vicepresident, de setze mil.
• Cada departament estava administrat per un Intendent nomenat pel president i un Governador que estava baix les órdens de l'intendent.
• Establix els càrrecs de ministres, consell, tribunal suprem i reglamenta cada u dels càrrecs.
• El Congrés va elegir per votació com a president de la República a Simón Bolívar i vicepresident a Francisco de Paula Santander, pero com a Bolívar estava absent Santander pren la Presidència i Nariño la vicepresidència. El 24 de maig de 1822, Quito va sagellar la seua independència en la batalla de Pichincha; i el 9 de decembre de 1824 es va culminar la del Perú (hui Perú i Bolívia) en la batalla d'Ayacucho. El Perú i Bolívia mai varen aplegar a formar part de la Gran Colòmbia pero compartixen en Colòmbia, Equador, Panamà i Veneçola el títul de països bolivarianos per haver segut repúbliques lliberades per Simón Bolívar qui va meréixer el títul de Libertador i ser considerat el primer president oficial en la majoria d'estes.

Presidents de la República

Llegenda:	President titular	President interí o encarregat

Foto	President	Periodo	Tipo d'Asunción	Ocupació
Erro al crear miniatura:	Simón Bolívar	7 de decembre de 1819 - 4 de maig de 1830	Eleccions indirectes	General Militar
Erro al crear miniatura:	Francisco de Paula Santander	7 de decembre de 1819 - 20 de febrer de 1827	President encarregat	Militar Jurisconsulto
Erro al crear miniatura:	Estanislao Vergara	28 de decembre de 1828-15 de giner de 1830	President encarregat	Juriste, Polític
Erro al crear miniatura:	Dumenge Caycedo	4 de maig de 1830 - 13 de juny de 1830	President interí	Militar i Polític
Erro al crear miniatura:	Joaquín Mosquera	13 de juny de 1830 - 5 de setembre de 1830	Eleccions indirectes	Jurista, Militar, Estadista i Polític
Erro al crear miniatura:	Rafael Urdaneta	5 de setembre de 1830 - 3 de maig de 1831	President interí	Militar i Polític
Erro al crear miniatura:	Dumenge Caycedo	3 de maig de 1831 - 21 de novembre de 1831	Eleccions indirectes	Militar i Polític

Forces Armades

La Gran Colòmbia contava per a mediats dels anys 1820 en un eixèrcit de 25.000 a 30.000 hòmens, dels quals al voltant de la mitat eren tropes regulars i el restant milícias. La calitat dels soldats grancolombianos variaven: des de veterans en anys en servici en unitats èlit com el batalló Voltígeros, el batalló Rifles, els Braus d'Apure, el batalló Albión; a unitats mal ormejades i mal entrenades que participaven en llabors com a milícies i guerrilles. La Armada de la Gran Colòmbia contava en una varietat de bucs, incloent varis navío de més de 60 canons, fragates de 44 canons, i moltes unitats menors. L'Armada es va concentrar en la baïa de Cartagena en 1825, realisant eixercicis com a preparatiu per a la planejada invasió a Cuba i Puerto Rico que al final no es va realisar. En esclatar la guerra en el Perú, la Marina es trobava en bona part en el mar Carib. La Gran Colòmbia era en gran medida un país altament militarisat, les seues Forces Armades ocupaven un paper de gran importància tant en la república com en la política. En especial en els seus últims anys quan Bolívar havia tornat del Perú, va créixer el militarisme bolivariano en un intent de frenar la creixent popularitat dels lliberals santanderistas i els moviments secessionistes en Veneçola i Equador. Estes discrepàncies polítiques escalarien fins que Bolívar va proclamar la seua dictadura. Bolívar era partidari d'unes Forces Armades permanents i en peu de guerra que pogueren mantindre la pau interna per mig de la coerció, resguardar la sobirania de la nació i permetre a Colòmbia eixercitar un paper d'importància en la política americana. En canvi Santander volia una reducció de les forces per a disminuir tant els seus costs com la seua participació política.

Organisació territorial

Artícul principal → Organisació territorial de la Gran Colòmbia.

Geografia

Artícul principal → Geografia de Colòmbia.

Erro al crear miniatura:

Mapa físic-polític de la República de la Gran Colòmbia que mostra el relleu i hidrografia del país, aixina com la subdivisió en els 12 departaments creats en 1824 i els territoris en disputa en els països veïns.

El país estava conformat per un vast territori, que ocupava en el seu major partix la regió nort d'Amèrica del Sur. D'orient a occident anava des del riu Esequibo i el Oceà Atlàntic fins al istme de Panamà i el Oceà Pacífic. De nort a sur, comprenia l'ampli terreny ubicat entre el Mar Carib i el ric Amazones. En total comprenia un àrea de més de 2.500.000 quilómetros quadrats.

Relleu

Erro al crear miniatura:

El volcà Chimborazo, la major altura de la Gran Colòmbia, segons el dibuix fet per Aimé Bonpland i Alexander von Humboldt durant el seu viage per Hispanoamèrica.

L'aspecte més característic del país era sense dubte la gran cordillera dels Vages. Dita cadena montanyosa ocupava la mitat occidental del país, ingressant pel Districte del Sur, després dividint-se en tres ramals en la seua entrada al Districte del Centre i finalment curvant-se per a després internar-se al territori del Districte del Nort. Les majors altures de la Gran Colòmbia es trobaven propencs de la llínea equatorial, estant una gran cantitat d'elles ubicades en el Districte del Sur. El mont més alt era el Chimborazo (6.310 m), seguit del Cotopaxi (5.897 m), Cayambe (5.790 m), Serra Nevada de Santa Marta (5.775 m), Antisana (5.758 m), i el Nevat del Huila (5.750 m). És notable el fet que totes estes altures són volcans (tant extints com a actius), a excepció de la Serra Nevada de Santa Marta. Aproximadament un terç del país corresponia als plans del Orinoco, una vasta sabana coberta de pasturages aptes per a la ganaderia i l'agricultura, regada per numerosos i caudalosos rius. La porció restant del territori estava ocupada per l'àmplia planura de la amazonia, poc explorada i plena d'enormes rius caudalosos.

Hidrografia

Erro al crear miniatura:

Tall geològic, orogràfic i rius navegables de la Nova Granada (Colòmbia).

Erro al crear miniatura:

Tall geològic, orogràfic i rius navegables de Veneçola.

Tres grans rius solcaven el territori de la Gran Colòmbia: el Magdalena, que en el seu principal afluent el Cauca desemboca en el Carib; el Orinoco, riu caudaloso en el qual desemboquen els rius Meta i Guaviare; i l'Amazones, al com afluyen el Napo, el Putumayo i el Caquetá. Atres rius importants eren el Atrato, el Guayas i el Guarapiche.

D'estos servien com a importants vies fluvials el Magdalena i el Orinoco, pels quals entrabar els productes importats al país. Aixina mateix, per la seua extensió territorial i a posseir costes sobre abdós oceans, la Gran Colòmbia contava en innumerables baïes, golfs i estuaris aptes per a servir de ports naturals. Els més importants en la costa pacífica eren la de Guayaquil, al sur; la del Va chocar o Buenaventura, al centre; i la de Panamà, al nort. Per la costa atlàntica es tenien els golfs de Darién, Maracaibo, Cariaco i el de Paria.

Entre els llac del país es destacaven dos: el llac de Maracaibo, un enorme cos d'aigua que es comunicava en el golf del mateix nom i en el qual va succeir una de les més importants batalles per l'independència; i el llac de Valéncia, cos d'aigua incrustat en la cordillera costera veneçolana. A lo llarc del país també existien atres espills d'aigua importants com les ciènages de Santa Marta o la Zapatosa.

Clima

El clima de la Gran Colòmbia no estava afectat per la latitut del país respecte a l'equador, sino per la topografia i la temporada de pluges, que donava orige a dos estacions anomenades comunament hivern i estiu. D'entre totes les zones que componien la república, les més seques eren la planura septentrional de la Nova Granada i la costa pacífica propenca a Guayaquil. Les regions més plujoses eren les propenques al nort de la costa pacífica i al golf de Panamà, aixina com al sur i orient del país, a on naixien els principals tributaris del ric Amazones. Les valls situades entre les cordilleres gojaven d'un clima templat i uniforme durant gran part de l'any, mentres aquelles zones propenques a la costa gojaven d'un clima prou calorós. En terres més altes inclús podia trobar-se nevats i gèl, encara que es trobaren en la zona intertropical propenca a la llínea equatorial, tal com ocorria en el Districte del Sur. La mateixa situació geogràfica de les cordilleres originava que la vegetació fora molt variada i la fecunditat del sol fora immensa, per lo que en el país es donava tota classe de productes agrícoles.

Demografia

La població total de Gran Colòmbia despuix de la independència va ser de 2.583.799, més baix que els 2.900.000 habitants del territori abans de l'independència en indis numerant prop d'1.200.000 persones o prop de 50 % de la població de Gran Colòmbia. No obstant, en el territori actual de Colòmbia, la població era d'1.327.000 habitants. Incloent 700.000 indis que representaven el 53 % de la població del territori de Colòmbia.

N.º	Departament o província	Població (1825)
1	Maturín	86.011
1.1	Barcelona	36.147
1.2	Cumaná	35.174
1.3	Margarita	14.690
2	Orinoco-Apure	125.822
2.1	Apure	22.333
2.2	Barinas	87.179
2.3	Guayana	16.310
3	Veneçola	326.840
3.1	Carabobo	159.874
3.3	Caracas	166.966
4	Zulia	120.960
4.1	Cor	21.678
4.2	Maracaibo	25.044
4.3	Mèrida	41.687
4.4	Trujillo	32.551
5	Boyacá	409.969
5.4	Casanare	19.080
5.3	Pamplona	66.126
5.2	Socórrec	135.081
5.1	Tunja	189.682
6	Cauca	149.778
6.1	Buenaventura	17.684
6.2	Va chocar	17.250
6.3	Pastura	27.325
6.4	Popayán	87.519
7	Cundinamarca	391.444
7.1	Antioquia	104.253
7.2	Bogotà	188.695
7.3	Marieta	51.339
7.4	Neiva	47.157
8	Magdalena	176.983
8.1	Cartagena	120.663
8.2	Riohacha	11.925
8.3	Santa Marta	44.395
9	Istme	100.085
9.1	Panamà	66.119
9.2	Veraguas	33.966
10	Equador	307.614
10.1	Pichincha	133.169
10.2	Imbabura	59.025
10.3	Chimborazo	115.420
11	Guayaquil	73.448
11.1	Guayaquil	56.038
11.2	Manabí	17.450
12	Azuay	118.894
12.1	Conca	76.423
12.2	Loja	34.471
12.3	Quixos i Macas	(35.000)
12.4	Jaén de Bracamoros i Maynas	(56.000)
Total	Gran Colòmbia	2.379.888

La població de la Gran Colòmbia era molt multiétnica. Hi havia espanyols, indis, mulatos, negres, mestizos i zambos. La població en general estava distribuïda d'una forma molt heterogénea, de modo que mentres el nort del país, estava majoritàriament habitat per espanyols i mestizos, el sur del país lo estava per un ampli número d'indígenes. Açò es devia a que molta de la població nativa en la regió nort va ser exterminada durant les primeres incursions europees fetes durant l'época de la conquista espanyola, mentres en les regions més al sur es varen crear ampares i missions per part d'órdens religioses que varen conservar en gran part el seu número original. En sí la població estava altament estratificada, estant els espanyols i blancs en general en el top, seguits dels indis, els negres i les demés mescles de races.

Segons les estimacions realisades en 1822, la població de la Gran Colòmbia es distribuïa per departaments tal com s'arreplega en la taula ubicada a la dreta. La població esclava dins del país a penes sobrepassava els 70.000 (1823).

El cens de 1825 va tirar els següents resultats demogràfics per districte:

	Districte Judicial	Hòmens lliures	Esclaus	Indígenes independents	Població total
Erro al crear miniatura:	Nort (Veneçola)	609.545	50.088	26.579	686.212
Erro al crear miniatura:	Centre (Nova Granada)	1.182.500	45.830	144.771	1.373.110
Erro al crear miniatura:	Sur (Equador)	485.021	6.975	52.481	544.477
Totals	Gran Colòmbia	2.227.066	102.902	203.831	2.533.799

Ciutats principals

Les principals ciutats de la Gran Colòmbia, aproximadament cap a 1821, eren:

• Bogotà: sèu del govern republicà, la seua població s'estimava en uns 65 000 habitants.
• Caracas: contava en 1802 en 42 000 habitants, fins que el terremot de 1812 li va costar la vida a 12 000 d'ells. Per a 1822 contava en a penes 6 000 persones.
• Quito: ubicada pràcticament en la llínea equatorial, contava en 50 000 habitants.
• Angostura: situada sobre el Orinoco, s'estimava la seua població en uns 7 000 habitants.
• Cali: ubicada en la regió sur de la província del Cauca, tenia una població de 15 000 a 20 000 habitants.
• Cartagena d'Índies: s'estimava la seua població en 24 000 persones.
• Cúcuta: localisada en la vall del mateix nom, contava en un estimat de 2 648 habitants.
• Cumaná: la seua població s'estimava en 18 000 habitants, la majoria dedicats a la peixca i navegació.
• Guayaquil: ubicat sobre l'Oceà Pacífic, contava en 15 000 habitants.
• Maracaibo: localisat en l'eixida dellac del mateix nom, contava en 25 000 persones.
• Medellín: ubicada en la vall d'Aburrá, tenia una població de 4 000 persones.
• Mompox: contava en 8 000 habitants.
• Pamplona: contava en 7 000 habitants.
• Panamà: port ubicat en l'istme de Panamà en el costat del Pacífic, s'estimava la seua població en 12 000 habitants.
• Popayán: centre religiós ubicat en els Vages, contava en 25 000 persones.
• Portobelo: ubicat en la costa nort de l'istme de Panamà, contava en a penes 300 persones.
• Port Cabell: en 15 000 habitants, port dedicat al comerç, la navegació i el contrabando.
• Santa Marta: en ellitoral Carib, tenia 25 000 persones.
• Tunja: capital de Boyacá, tenia una població de 14 000 persones.
• Vila del Rosario: s'estimava una població de 3 000 habitants.

Economia

Productes

Els sols del país, per la seua fertilitat, permetien sembrar una àmplia gama de cultius, des d'aquells de clima templat fins als de clima més càlit. És per això que la principal activitat econòmica dels habitants de la Gran Colòmbia era l'agricultura.

Els productes que s'originaven en el país eren el cacao, canya de sucre, café, cotó, añil, tabac, dacsa, blat, vainilla, dátiles, raïms passes, fruts, hortalices, tenyides, fustes, quinina i variades plantes medicinals. Sobre productes animals, es produïen carns i cuiro, que es fundaven en els plans del Orinoco. Sobre els minerals i pedres precioses, en el país es produïa or, argent, platí, coure, esmeraldes, perles, etc.

Comerç

Els principals artículs d'exportació eren el cacao, añil, tabac, café i ganado, sent gran part d'ells transportats cap a Europa (principalment Gran Bretanya i França), Estats Units i Perú. Els d'importació, manufactura tals com a vins, sedes, panys, teles, o productes de consum com a farina, pa, sal, carn, sabó, séu de ballena, vés-les, sals, mobles, etc.

El comerç d'estos productes es realisava pels rius Orinoco, Magdalena, Chagres i Atrato, aixina com pels ports marítims de Cartagena d'Índies, Portobelo, Guayaquil, La Guaira, Port Cabell, Maracaibo i Riohacha cap a les illes caribenyes de Trinitat, Curazao, Jamaica i unes atres des d'a on partien cap als seus destins finals en Europa i Amèrica del Nort. Bolívar va decretar el Port de Margarita, «port de lliure comerç» per a benefici econòmic de la regió, també va decretar el respal i el foment de l'Estat a la agricultura, a la ganaderia i a l'implantació de nous cultius.

Finances i Facenda pública

Per la guerra d'independència les finances de la República estaven en el seu pijor moment. El deute intern es calculava en uns 12 o 14 millons de piastras, mentres que l'externa en 16 millons de la mateixa moneda, la qual comprenia el empréstito de 10 millons negociat per Francisco Antonio Zea en Londres. Els ingressos i egresos de l'Estat no estaven molt ben definits, pero es calculaven les entrades en uns 3 millons de piastras per any. Elles provenien tant dels monopolis dels quals l'Estat s'havia apropiat sobre la sal, el tabac i en part sobre l'or, com de les aduana i d'un impost cridat «donatiu gratuït»; també s'originaven dels empréstitos forçosos, contribucions sobre les propietats, bens confiscats, beneficis vacants, etc. Les despeses en tant, tal com es trobaven exposts en els càlculs oficials, alcançaven un monte de 17 millons de piastras, dels quals 10 millons estaven assignats a l'eixèrcit de terra i 4 a la marina.

Cultura

Educació

Per mig d'un decret del Congrés es va declarar l'emancipació dels esclaus en el país. Dit acte llegislatiu va proclamar que tot esclau naixcut despuix del 20 de juliol de 1821 vindria a ser lliure per dret a l'edat de 18 anys, en lo que es diu llibertat de panches.

El Govern grancolombiano tenia un gran encabotament per oferir accés a l'educació pública. Per a conseguir este objectiu, es varen dictar vàries lleis (de juliol a agost de 1821) per a les escolas de primeres lletres, coleges i les escoles per a senyoretes, i en algunes d'estes es varen introduir l'ensenyança mutual seguint els métodos de Lancaster. Alguns no estaven enterament lliberats de les regles monásticas. Entre els seus múltiples artículs, es definia lo següent:

• Devien construir-se establiments d'educació pública de la següent manera: escoles en les poblacions en més de 100 veïns, i coleges en les capitals de província. L'educació bàsica era obligatòria des dels 6 als 12 anys.
• Part de les rendes públiques de les poblacions devien destinar-se a la dotació dels establiments. Els sòus dels mestres devia ser assignats pel governador de la província, i pagats pel respectiu cap de la població.
• L'educació bàsica consistia en l'ensenyança de llectura, escritura, ortografia, aritmètica, dogmes de la religió cristiana i drets i deures de l'home.
• L'educació secundària tenia per demés les càtedra de gramàtica espanyola i llatina, filosofia, nocions de càlcul alvançat, dret civil, canònic i natural, i teologia dogmàtica. En a on fora possible els coleges devien ensenyar principis d'agricultura, comerç, mineria, i ciències militars.
• L'educació de les chiquetes i jóvens, per la seua banda, devia donar-se en els convents i centres religiosos. Sobre l'educació superior, l'idea d'universitat va ser pública i estatal va escomençar a forjar-se en la promulgació de la Llei 8 de 1826 “Sobre organisació i apany de l'Instrucció Pública”, promoguda per Francisco de Paula Santander. Esta llei va donar lloc a la Universitat Central de la República que va tindre les seues sèus en Bogotà, Caracas i Quito. L'Universitat Central és l'antecessora de la Universitat Nacional de Colòmbia, i es va fundar el 25 de decembre de 1826 en la Iglésia de Sant Ignacio de Bogotà.

Religió

La religió catòlica era la predominant i la que estava reconeguda per l'Estat. El clero gojava dels seus antics privilegis; no obstant els convents varen ser reduïts en 1821 i els seus guanys assignats a l'ensenyança pública, en el propòsit de difondre les ciències i, de familiarizar als habitants de la nació en els coneiximents polítics del moment.

Vore també

• Confederació Perú-Boliviana
• Federació dels Vages
• República Federal de Centre Amèrica
• Reunificación de la Gran Colòmbia

Bibliografia

• Baralt, Rafael María i Ramón Díaz (1841). Resum d'Història de Veneçola. Bruixes - París: Desclée de Brower, 1939.
• Brito, Figueroa, Federico (1966). Història econòmica i social de Veneçola. Caracas: Universitat Central de Veneçola.
• Liévano Aguirre, Indalecio (1966). Els grans conflictes socials i econòmics de la nostra història. Bogotà: Intermig Editors (2002). ISBN 958-709-048-9
• Quintero, César. Evolució Constitucional de Panamà. Editorial Portobelo, 1999. Panamà
• Restrepo, José Manuel (1827). Història de la Revolució de Colòmbia. París: Llibreria Americana. Medellín: Editorial Bedout, 1969.
• cancilleria. gov. co/sites/default/files/document_bicentenary_uk.pdf Dean, Malcolm; MacFarlane, Anthony; Brown, Matthew (2010) The Role of Great Britain on the Independence of Colòmbia. Republic of Colòmbia Ministry of Foreign Affairs.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gran Colòmbia.
• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Gran Colòmbia.