Cephalopoda

Cephalopoda

Els cefalòpodes (Cephalopoda, del grec κεφαλή kephalé 'cap' i ποδός podós 'peu') són una classe d'invertebrats marins pertanyent al tall dels moluscs. Existixen més de 800 espècies actuals, comunament cridats polps, calamarés, sépias i nautilos. Els tres primers pertanyen a la subclasse Coleoidea, mentres que els nautilos pertanyen a la subclasse Nautiloidea.

Característiques

Reconstrucció de Cameroceras del Ordovícico.

Nautilus, un fòssil vivent.

En els cefalòpodes el peu característic dels moluscs apareix junt al cap, diversificado en varis apèndixs, des de 8 en els polps fins als 90 que poden tindre els nautilos. En este últim no existixen ventoses en els tentàculs. Alguns d'estos apèndixs (en coloideos) s'han modificat en estructures reproductives cridades ectocótilos i espádices, que complixen el rol d'introduir espermatóforos (sacs plens d'esperma) en la cavitat paleal de la femella.

En la massa bucal conten en una estructura pròpia d'este grup coneguda com pico de loro, que són un parell de fortes mandíbules en forma de pico que utilisen per a esgarrar els assuts per a que despuix siguen processats per la ràdula. La closca tendix a reduir-se, fer-se interna o desaparéixer, segons l'espècie. Quan tenen una closca ben desenrollada, està dividida en cambres separades per septos i l'animal habita l'última cambra (la més recent). En els coloideos, quan existix, és interna i es dividix en 3 zones; des de la regió cabal a la cefàlica estes són rostre, fragmocono (tabicado) i proóstraco, cada u en desenroll variable en cada grup. En nautiloideos és externa, planoespiral i tabicada en la seua totalitat.

Les escuts o sépies, junt als nautilos, seguixen el mateix sistema natatorio que els seus antepassats, omplint de gas certes parts de la seua closca per a surar. Els calamars naden per mig de la flotació dinàmica, similar als taburons, en una propulsió a reacció d'aigua molt afinada.

Els cefalòpodes posseïxen cèlules pigmentarias sobre el mant cridades cromatóforos. Dites cèlules posseïxen pigments que s'expandixen o condensan a voluntat per mig d'una contracció muscular controlada pel sistema nerviós. D'esta manera poden canviar de color en qüestió de segons per a mimetizarse en l'espai circumdant i passar inadvertits. També usen esta capacitat per a comunicar-se entre ells per mig de la seua coloració i gràcies a la seua aguda visió.

Posseïxen un complex sistema nerviós, en uns ganglis al voltant del esòfec que formen un autèntic cervell. El cervell es troba dividit en dos porcions, cridades massa supraesofágica i massa subesofágica segons la seua posició respecte a l'esòfec, encara que abdós parts estan unides per conectivos. Una traça particular i exclusiu dels cefalòpodes és que el cervell es troba rodejat per una massa o caixa cartilaginosa en un "intent" evolutiu de formar un cràneu. Molts cefalòpodes tenen comportaments de fugida ràpits que depenen d'un sistema de fibres nervioses motores jagantes que controlen les contracció potents i sincrónicas dels músculs del mant, lo que permet l'eixida a pressió de l'aigua de la cavitat paleal. El centre de coordinació d'este sistema és un parell de neurones jagantes de primer orde (formades per la fusió de ganglis viscerals) que donen a neurones jagantes de segon orde, i estes s'estenen fins a un parell de grans ganglis estrelats. D'estos ganglis estrelats unes neurones jagantes de tercer orde inervan les fibres musculars circulares del mant. Neurólogos de tot lo món han experimentat en polps a lo llarc del sigle XX i s'ha detectat en ells una inteligència superior a qualsevol un atre invertebrat; són capaços de trobar l'eixida d'un llaberint, obrir pots i inclús deprendre comportaments dels seus congèneres.

l'ull dels cefalòpodes és un orgue anàlec al dels vertebrats, de distint orige evolutiu i embrionari, pero per convergència abdós són molt pareguts. Els cefalòpodes posseïxen l'ull més desenrollat de tots els invertebrats i inclús rivalizan en el dels vertebrats.

Tenen un cos musculoso i flexible, propietat que s'intensifica en els polps, els quals són capaços d'amagar-se en espais 10 voltes més chicotets que el seu cos.

Posseïxen oït a baixes freqüències, com els mamífers marins, que els permet localisar als seus depredadors més allà del seu camp visual.

Segreguen un líquit negruzco, la tinta, en la que enterbolixen l'aigua a l'objecte d'ocultar-se. La tinta és un pigment que s'almagasena en la bossa de la tinta situada damunt del recte i pot ser expulsat a través del sifón.

Posseïxen un sistema circulatori tancat en una densa ret de capilars. Posseïxen un cor sistémico per a la sanc que du oxigen de les brànquies al restant del cos i dos cors branquiales que aporten major pressió a la circulació, a l'entrada de la sanc en les brànquies. La seua sanc conté hemocianina dissolta.

En el metabolisme d'este grup és destacable l'importància de l'obtenció d'energia a partir de la metabolizaació de proteïnes, lo que no és una gran ventaja evolutiva front a atres grups del seu entorn com els peixos, que oxidan les grasses del seu teixit adiposo. Aixina i tot açò sembla ser és una de les característiques que els ha permés conquistar hàbitats tan exclusius com són les grans profunditats, a on eixemplars de gran tamany són predados per calderones, zifios i cachalotes. També esta característica metabòlica està relacionada en les propietats nutritives quan és d'este grup és utilisat en alimentació humana: baix contingut gras, alt contingut proteic, i en ocasions sabor amoniacal per la presència de bases nitrogenades, restants de la mencionada metabolizaació proteica.

Evolució

Fòssils d'amonites.

Els cefalòpodes es varen separar del restant dels moluscs fa al voltant de 500 millons d'anys (Miaolingiense), en l'aparició dels primers moluscs capaços d'omplir certes parts de la seua closca de gas per a surar. Esta nova capacitat natatoria, que encara hui en dia conserven algunes espècies, els va permetre abandonar el fondo marí al que estaven lligats els moluscs i accedir a noves rutes tróficas més superficials.

Els últims descobriments indiquen que els cefalòpodes es varen originar prou abans de lo que es pensava fins ara.

Pero estos primers cefalòpodes, de hàbitat encara pròxim a la costa, varen ser desplaçats a l'interior de la mar per organismes més alvançats, tals com peixos i reptils marins. Un atre problema se'ls plantejava: la seua vida superficial els impedia baixar massa al fondo marí ya que la seua closca no soportava la pressió de l'aigua. Els descendents en closques més chicotetes podien baixar més i tindre més possibilitats alimentícies per lo que la selecció natural es va quedar en aquells en closca chicoteta, aplegant esta a fer-se interna o desaparéixer. Aproximadament 470 millons d'anys abans de l'actualitat (Ordovícico Mig) ya hi havia coleoideos, junt a una gran gama de cefalòpodes extinguits en l'actualitat.^{cita requerida}