Llaberint
Un llaberint (del llatí labyrinthus, i este del grec λαβύρινθος labýrinthos) és un lloc format per carrers i encreuaments, intencionadament complex per a confondre a qui s'adinse en ell. L'etimologia de la paraula és dubtosa, encara que sembla provindre d'Àsia Menor.[1]
Classificació o tipos de llaberints
[editar | editar còdic]
_(3543508230).jpg){kind=link}
Els llaberints de forma quadrada o rectangular són els més antics que existixen; la primera representació coneguda d'un llaberint d'este tipo es troba en una tablilla de Pilos[2] i també apareix, com a sagell, en les tombes de l'antic Egipte, a on es va fer famós des de l'antiguetat el Llaberint de Fayum, citat per Heródoto.[3] Els llaberints de forma redona o circular varen aparéixer a finals de el VII en l'Itàlia etrusca; més vesprada, apareixen en les monedes de Cnosos, a finals de el III i es creu que eren usades com a mapa del célebre Llaberint de Creta.[4]
Els llaberints es classifiquen bàsicament en dos grans grups, «segons la relació que existix en el centre i l'eixida del mateix». El primer grup d'estos llaberints és el llaberint clàssic, llaberint unicursal o llaberint univiario: és el que fa recórrer, en ingressar en ell, tot l'espai per a aplegar al centre per mig d'una única via, camí o sendera; és dir, no oferix la possibilitat de prendre camins alternatius, no hi ha forcalls, sino que existix una sola porta d'eixida, que és la mateixa per la que s'entra al llaberint. Pel fet de tindre un sol camí o sendera que seguir a mida que s'alvança dins d'ell, no és possible perdre-se en el seu interior.[5][6] Per ser el llaberint més senzill és freqüentment utilisat per a realisar experiments de robòtica en informàtica, especialment populars en Japó[7]
Els llaberints multiviarios o llaberints multicursales, en canvi, presenten forcalls, camins alternatius i, en freqüència, atzucacs. En anglés sol distinguir-se entre labyrinth, per al disseny unicursal, i maze, per al disseny multicursal, encara que en l'us comú abdós térmens poden amprar-se com a sinònims. Esta diferència va ser sistematisada en la tipologia moderna de llaberints en distinguir entre el llaberint com a camí continu i el maze com rompecabezas de múltiples recorreguts.[6][8]
Per un atre costat, cada u d'estos dos grans grups es dividixen a la seua volta en subcategoría, atenent a "la forma en que va ser construït el llaberint":
- Llaberint clàssic o cretense: és un llaberint univiario de forma ovoidal i de disseny molt senzill.
- Llaberint romà: llaberint univiario, que en un principi era de forma quadrada, dividit en quatre quadrants al voltant del centre; més vesprada estava format per círculs concèntrics, en la mateixa subdivisió de quadrants o zones emmarcant el centre del llaberint.
- Llaberint barroc: és un llaberint del tipo maze que té vàries "vies mortes" o "camins sense eixida", ademés de posseir una sola via correcta per a eixir d'ell.
- Llaberint manierista: llaberint en estructura arbòrea, és dir que al final d'alguns corredors es troben forcalls en Y.
- Llaberint rizoma: llaberint de ramificacions infinites.
- Llaberint de Hampton Court.
- Llaberint de Stolp.
- Llaberints medievals: són llaberints univiarios típics, usats en la decoració del sol de les catedrals. Tenen un disseny complex.
- Llaberint de Boughton Green.
- Llaberint de Altjessnitz.
- Llaberint rus (cridats "Ciutat de Troya").
- Llaberints moderns: aquell llaberint en a on tots els corredors que ho conformen es interconectan entre sí i no posseïx camins o senderes de "circuit tancat", és dir, corredors que apleguen de nou al mateix punt de partida.
Llaberint de Creta
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Llaberint de Creta.
El llaberint deu el seu nom a la llegendària construcció dissenyada per l'inventor Dédalo a demanat del rei Minos de Creta per a mantindre pres al seu fill Minotaure (mònstruo mitat home, mitat bou), que va acabar mort per Teseo, qui es va adinsar en els inextricables passadiços desenrollando un fil (que li havia donat la princesa Ariadna, germana del mònstruo).[9]
Encara que no ha segut identificat positivament cap lloc en Creta com el llaberint del Minotaure, en Cnosos es varen trobar monedes dels sigles IV-III a. C. en el símbol del llaberint en elles. El format típic durant este periodo és un circuit de sèt meandres o vies, conegut com el "llaberint clàssic". Els eixemples més antics del món que es conserven d'este tipo de llaberint no estan no obstant en Creta o en el seu entorn, sino en una série de petroglifos d'art rupestre en la província de Pontevedra (Espanya), datats en l'Edat de Bronze.[10]
Palau de Cnosos
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Palau de Cnosos.
Un atre element de la formació del mit del Llaberint pot haver segut que el palau de Cnosos[11] —la casa del ___protected_title_1___ o astral doble— era un complex de habitacions i corredors en el que els invasores atenienses varen tindre dificultat per a trobar i matar al rei quan ho varen prendre.
Un espai obert davant del palau estava ocupat per una pista de ball en un dibuix laberíntico que servia per a guiar als que ballaven una dansa eròtica de la primavera.
L'orige d'eixe dibuix, cridat també llaberint, sembla haver segut el llaberint tradicional de arbustos que s'utilisava per a atraure a les perdius cap a un dels seus machos, engabiat en la prop central, en reclams d'aliment, queixes amoroses i desafius; i els ballarins imitarien la dansa d'amor extática i renqueante de les perdius macho, el destí del qual era que el caçador els colpejara en el cap.
El llaberint del que varen escapar Dédalo i el seu fill Ícaro podria haver segut el pis de mosaic en el que estava dibuixat i que tenien que seguir en la dansa de la perdiu ritual.[12]
Sembla que en la primavera es realisava en tota la conca del Mediterràneu una dansa eròtica de la perdiu en honor de la deesa Lluna i que els ballarins renqueaban i duyen ales.[13][14]
Danses laberínticas en Palestina
[editar | editar còdic]En Palestina, esta cerimònia, cridada la ___protected_title_0___ (‘la renqueante’), es realisava encara, segons sant Jerónimo, en Beth-Hoglah (‘el Temple de l'Agarre’), a on els devots ballaven en espiral.[15] Beth-Hoglah s'identifica en la ___protected_title_1___, en la que es plorava la mort del rengo rei Jacob, el nom del qual podria significar Yah Akeb (‘el deu del taló’). El profeta Jeremías advertix als judeus que no deuen prendre part en eixos ritos orgiásticos cananeos, i cita: ___protected_title_2___.
La dansa de la perdiu
[editar | editar còdic]Una gerra de vi etrusca de Tragliatella en la que es veuen dos héroes cavall, mostra la teoria religiosa sobre la dansa de la perdiu. El ginet que va davant du un escut en el que està dibuixada una perdiu, i un dimoni de la mort es posa darrere d'ell; l'atre héroe du una llança i un escut en que està dibuixat un ànet.[16]
Darrere d'ells hi ha un dibuix laberíntico semblança al que es troba no solament en certes monedes de Cnosos, sino també en els intrincados dibuixos fets en el herba i que chafaven els escolars britànics en la Pasqua de Resurrecció[17] fins a el XIX.
Llaberint i la mort del rei
[editar | editar còdic]Segons l'escritor i historiador anglés Robert Greus, l'idea del llaberint està relacionada en el sistema monàrquic de la prehistòria: el millor dels hòmens d'una tribu era elegit rei, tenia poder absolut sobre el grup, pero era assessinat despuix d'un periodo (es creu que un any). Solament el héroe excepcional —un Dédalo o un Teseo— tornava viu del llaberint.[18]
En este context té gran importància el descobriment (en els anys cinquanta) en les rodalies de Bossiney (Cornualles) d'un llaberint cretense tallat en la superfície d'una roca.[19] La barranca a on el Dr. Renton Green va descobrir el llaberint és una de les últimes guaridas del cuervo chova de Cornualles. Es dia que la chova estaja l'ànima del rei Arturo que va pertorbar l'Infern i en qui este llaberint de Bosinney està íntimament relacionat en la llegenda.[20]
Danses en Bretanya
[editar | editar còdic]Una dansa laberíntica sembla haver segut duta a Britania des del Mediterràneu oriental per agricultorés neolítics del tercer mileni a. C. lloc que toscos llaberints de pedra, anàlecs als britànics fets en el herba, es donen en la zona ___protected_title_3___[21] d'Escandinavia i el nordest de Rússia; i en el surest d'Europa es troben llaberints eclesiàstics, utilisats en un atre temps en propòsits penitencials.
Els eixemples coneguts més antics dels llaberints són menuts i simples petroglifos que es presumix tenen una antiguetat de 3000 anys. Es troben en numerosos llocs al voltant del món, des de Síria fins a Irlanda.
Les danses en espiral, en les que els jóvens d'abdós sexes giraven cap a un centre per a alluntar-se despuix, seguien sent molt populars en el XIX, les danses laberínticas que encara es practiquen en Europa descendixen de l'antic ball de la grulla, o geranos, supostament eixecutat en l'illa grega de Naxos per Teseo i els seus amics per a celebrar la seua eixida victoriosa.[23]
Llaberints “Ciutat de Troya”
[editar | editar còdic]Als llaberints anglesos fets en el herba se'ls crida ___protected_title_4___, i lo mateix als de Gales: ___protected_title_0___. Provablement els romans els cridaven aixina pel seu Joc de Troya, una dansa laberíntica eixecutada per jóvens aristócratas en honor de l'antepassat d'Augusto, el troyano Eneas. Segons Plinio també la ballaven els chiquets en la campiña italiana.[24]
Els dos dissenys principals són el clàssic i el medieval i, encara que existixen numeroses variacions, la forma bàsica és fàcilment reconeixible.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Llaberint» (en és). Etimologies de Chile. Consultat el 15 de maig de 2018.
- ↑ Spirit and Art, SteinerBooks, 2002, p. 193 de 267. ISBN 9781621510895.
- ↑ El Herència Espiritual de l'Antic Egipte, Edicions Rosacruces, SL, 2004, p. 88. ISBN 9788495285270.
- ↑ «La Mitologia i la Moneda: Creta (II)» (en és). Numismàtic Digital. Consultat el 15 de maig de 2018.
- ↑ «Labyrinths Overview» (en en). The Labyrinth Society. Consultat el 15 de juny de 2026.
- ↑ 6,0 6,1 Maze Printables Team. «Maze vs. labyrinth: what's the difference? (with pictures)» (en en). Maze Printables. Consultat el 15 de juny de 2026.
- ↑ Plantilla:Cita tuit«人類速度». Archivat des d'el original, el 24 de febrer de 2018. Consultat el 24 de febrer de 2018.
- ↑ Saward, Jeff; Clark, Yadina. «Labyrinth Typology» (en en). The Labyrinth Society. Consultat el 15 de juny de 2026.
- ↑ Paolo Santarcangeli (2002). El llibre dels llaberints: història d'un mit i d'un símbol, Siruela, pp. 38 de 349. ISBN 9788478446469.
- ↑ https://www.labyrinthos.net/first%20Labyrinths.pdf The First Labyrinths (Els primers llaberints) - Labyrinthos.net - Jeff Saward, 2005, revised March 2017
- ↑ William Henry Matthews (1970). Mazes and Labyrinths: Their History and Development, Courier Corporation, pp. 26 de 253. ISBN 9780486226149.
- ↑ Dansa inclusiva, Editorial UOC, 2014, pp. 15 de 114. ISBN 9788490642917.
- ↑ Margaret M. Bolovan (1999). A Mazing of the Text: The Search for Signification in the Labyrinth of French Poetics, Peter Lang Pub Incorporated, pp. 11 de 196. ISBN 9780820440699.
- ↑ Nadia Julien (2003). Enciclopèdia dels mits, American Bar Association, pp. 371 de 400. ISBN 9788479276744.
- ↑ Fernanda Mandragón i Gil (2012). Espill de Príncips: Cristianisme: ¿Religió o Cultura?, Palibrio, pp. 146 de 380. ISBN 9781463345211.
- ↑ Karl Kerényi (2006). En el llaberint, Siruela, pp. 82 de 205. ISBN 9788478449736.
- ↑ Marcella Schmidt vaig donar Friedberg (2017). Geographies of Disorientation, Routledge, pp. 256. ISBN 9781317128281.
- ↑ María Teresa Car Valverde (1999). L'escritura de l'atre, EDITUM, pp. 11 de 359. ISBN 9788476848807.
- ↑ «TINTAGEL Labyrinth near Cornwall, England» (en en). Consultat el 11 de setembre de 2018.
- ↑ Rita Tregellas Pope (2006). Landmark Visitors Guide Cornwall & the Isles of Scilly, Hunter Publishing, Inc, pp. 204 de 240. ISBN 9781843062110.
- ↑ Robert Greus (2017). The Greek Myths: The Complete and Definitive Edition, Penguin UK, pp. 784. ISBN 9780241983386.
- ↑ The mankind quarterly, Volum 21.
- ↑ Cassandra Camille Wass (2009). Meditative Mazes and Labyrinths: Color and Trace the Paths to a Calm Mind and Spirit, Sterling Publishing Company, Inc., pp. 7 de 64. ISBN 9781402765292.
- ↑ J. Ángel Menéndez Díaz (2013). Llaberint, Bubok, pp. 100. ISBN 9781481943291.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Alonso Garzón, Fernando Segismundo, Llaberints: tradició viva. Editorial Sapere Aude. Oviedo, 2014. ISBN 978-84-942888-3-8
- Kerényi, Károly, En el Llaberint, edició de Corrado Bologna; Traductor: Brigitte Kiemann i María Còndor. Editorial Siruela: Madrit, 2006. ISBN 84-7844-973-6
- Rivera Dorat, Miguel, Llaberints de l'Antiguetat. Aliança Editorial: Madrit, 1995. ISBN 84-206-9437-1
- Santarcangeli, Paolo, El Llibre dels Llaberints. Història d'un mit i d'un símbol. Pròlec d'Umberto Eco. Traducció César Palma. Editorial Siruela: Madrit, 2002. ISBN 84-7844-646-X
- Méndez Filesi, Marcos, El llaberint, història i mit. Alba Editorial: Barcelona, 2009.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Laberinto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.