Anar al contingut

Llaberint d'Egipte

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:HawaraSouthSide.jpg
Llaberint d'Egipte
Archiu:Egyptian labyrinth.jpg
Llaberint d'Egipte, per Toni Pecoraro.

El Llaberint d'Egipte o Llaberint de Hawara era el nom que se li donava a una complexa estructura laberíntica que s'alçava antigament prop del peu de la Piràmide d'Amenemhat III en Hawara.

Descripció

[editar | editar còdic]
Archiu:Hawara-plan-complexe.jpg
Reconstrucció de la part occidental del Llaberint d'Egipte (centre). L'estructura s'ubicava antigament al peu de la Piràmide de Amenemhat III en Hawara (dreta).

El Llaberint d'Egipte va ser construït en Hawara per Amenemhat III, qui va governar al voltant del 1800 a. C. com a sext faraó de la XII Dinastia.[1][2] Karl Richard Lepsius també va descobrir cartuchos en el nom de la filla de Amenemhat, Sobekneferu,[2] lo que sugerix que esta va realisar ampliacions en la decoració del complex durant el seu regnat com a reina d'Egipte.[3]

L'estructura podria haver segut un conjunt de temples funeraris, com els que es troben comunament prop de les piràmides egipcíaques.[4]

Ya que el temple va ser destruït en l'antiguetat, solament es pot reconstruir parcialment.[5][6] Un mur perimetral orientat de nort a sur rodejava tot el complex,[7] media 385 m (1263 peus) per 158 m (518 peus),[6] i s'estima que la planta del propi Llaberint cobria al voltant de 28 000 m² (300 000 peus quadrats).[5] Despuix d'excavar el lloc en 1888, Flinders Petrie va argumentar que la part més al nort del Llaberint hi havia estat composta per nou santuaris que es trobaven colectivament darrere de vintisset columnes que corrien d'est a oest; front a estos es trobaven dotze patis en columnes que estaven dividits en dos grups per un llarc passadiç.[8]

Registre històric

[editar | editar còdic]

Relats clàssics

[editar | editar còdic]
Archiu:Cropped-removebg-herodotus-historian.png
El Llaberint d'Egipte va ser descrit notablement per l'autor de l'antiga Grècia Heródoto, qui va afirmar en el Llibre II dels seus Històries que la grandea de l'estructura superava la de les piràmides d'Egipte.

El primer historiador important que va analisar el llaberint va ser l'autor grec Heródoto (c. 484 a. C.-c. 425 a. C.), qui, en el Llibre II dels seus Històries, va escriure que l'estructura superava inclús la grandea de les piràmides d'Egipte:


Varen decidir també deixar en comuna un monument commemoratiu seu i, una volta presa eixa decisió, varen ordenar la construcció d'un llaberint, que es troba alguna cosa al sur del llac Meris, aproximadament a l'altura de la ciutat que es diu Crocodilómpolis; yo ho he vist personalment i, des de després, excedix tota ponderació. En efecte, si es traguera el conte de les construccions i obres d'art realisades pels grecs, clarament es voria que han supost menys esforç i cost que este llaberint; i això que tant el temple de Éfeso com el de Samos són verdaderament importants. Ya les piràmides eren, sense dubte, superiors a tota ponderació i cada una d'elles equiparable a moltes i encara grans obres gregues, pero la veritat és que el llaberint supera, inclús, a les piràmides. Té dotze patis coberts, sis d'ells orientats cap al nort i els atres sis cap al sur, tots contigus, les portes dels quals s'òbrin unes front a unes atres, i rodejats per un mateix mur exterior. Dins hi ha una doble série d'estàncies —unes subterrànees i unes atres en un primer pis sobre les anteriors—, en número de tres mil; mil cinccentes en cada nivell. Puix be, nosatres personalment vàrem poder vore i recórrer les estàncies del primer pis i d'elles parlem per les nostres pròpies observacions; de les subterrànees, en canvi, vàrem tindre que informarmos verbalment, puix els egipcíacs encarregats d'elles no varen voler ensenyar-nos-les baix cap concepte, aduint que allí es trobaven les tombes dels reis que varen ordenar l'inici de les obres d'este llaberint i les dels cocodrils sagrats. Per lo tant, de les estàncies d'avall parlem per les senyes que vàrem obtindre de sentides; en canvi, vàrem tindre ocasió de contemplar personalment les de dalt, que excedixen tota obra humana. En efecte, els accessos de sala a sala i el intrincado dédalo de passera pels patis despertaven una desmesurada sorpresa mentres es passava d'un pati a les estàncies, de les estàncies a uns pòrtics, dels pòrtics a atres sales i de les estàncies a atres patis. El sostre de totes eixes construccions és de pedra de la mateixa manera que les parets; estes, per la seua banda, estan plenes de figures esculpidas i cada pati es troba rodejat de columnes de pedra blanca perfectament ensamblada. Contigua al cantonada en que acaba el llaberint es troba una piràmide de quaranta braces, en la que apareixen esculpidas figures de grans dimensions; i fins a ella hi ha construït un camí subterràneu.[9]
Archiu:Estrabon (Ceuta) Spain (cropped).jpg
El geógrafo grec Estrabón va descriure el llaberint, en la seua obra Geografia, com una edificació comparable a les piràmides, situándo al costat la tomba del rei que ho va construir.

Varis sigles despuix de Heródoto, el geógrafo grec Estrabón (c. 64 a. C.-c. 24 d. C.) va descriure el llaberint en la seua obra Geografia, senyalant una conexió entre el número de patis de l'estructura i els nomos de l'antic Egipte:


Aparte d'estes coses, este nomo té el Llaberint, que és una obra comparable a les piràmides, i al costat, la tomba del rei que va construir el Llaberint. A uns trenta o quaranta estadis de la primera boca del canal hi ha una planura en forma de taula, en la que hi ha un poble i un gran complex real compost de molts palaus, tants com nomos hi havia en el passat; tants són els patis columnados, contigus uns a uns atres, tots en una fila i sobre un mur, com si fora una muralla llarga en els palis construïts davant ella. I els camins d'accés estaven enfront de la muralla. Davant de les entrades, hi ha unes criptes llargues i numeroses, que tenen entre elles passera sinuosos, de manera que un estranger sense guia no és capaç de trobar l'entrada o l'eixida a cada pati. I lo sorprenent és que les teulades de cada recint estan fets d'una sola pedra, i les criptes a lo ample també estan techadas en plaques monolítiques de gran tamany, no havent mescla en fusta ni en cap atre material. I pujant-se al sostre, que no està a gran altura, puix l'edifici solament té un pis, es veu una planura pétrea, formada per pedres de gran tamany; i després, en descendir una atra volta al pati, es veu que estan colocades seguides, cada una subjecta per vintisset columnes monolítiques. I els murs no estan construïts en pedres de menor tamany. Al final d'esta edificació de més d'un estadi de llongitut, està la tomba, una piràmide quadrada, d'uns quatre pletros d'ample per cada cara, i la mateixa mida d'altura. El nom de la persona enterrada ahí és Imandes. Es diu que es varen construir tants patis perque era costum dels nomos reunir a tots conforme al ranc junt en els seus sacerdots i sacerdot, per a oferir sacrificis, ofrenes als deus i jujar les causes de major importància. I cada u dels nomos es dirigia al pati assignat a cada cual.[10]

Al voltant de l'época general de Estrabón, el historiador grec Diodoro Sículo (I) també va escriure sobre l'estructura, afirmant en la seua Biblioteca històrica:

Fallit eixe rei, reconquistaron el govern els egipcíacs i varen establir un rei natiu, Mendes, al com alguns denominen Marro. Eixe no va portar a terme cap fet bèlic, pero es va construir una tomba, el denominat «llaberint», no tan admirable en la magnitut dels treballs com inimitable per la seua destrea; el que ha entrat en ell no pot trobar fàcilment l'eixida si no es troba en un guia totalment expert. I alguns afirmen també que Dédalo, desplaçat a Egipte i admirat de la tècnica de les obres, li va construir al que regnava en Creta, Minos, un llaberint igual al d'Egipte, en el qual conten en el mit que va existir el cridat Minotaure. No obstant, el de Creta ha desaparegut completament, ya per haver-ho arrasat algun sobirà, ya per haver segut l'obra maltractada pel temps, pero el d'Egipte ha conservat intactes totes les seues construccions fins a la nostra época.[11]

En la primera part de el I, el geógrafo romà Pomponio Mela va analisar el Llaberint en la seua obra Chorographia,[12][8] i més vesprada eixe mateix sigle, Plinio el Vell va descriure l'estructura en la seua Història natural, escrivint:


Encara existix en Egipte... un llaberint, que va ser construït per primera volta, fa tres mil siscents anys, segons diuen, pel rei Petesuqui o Titoes: encara que, segons Heródoto, tota l'obra va ser frut de no menys de dotze reis, l'últim dels quals va ser Psamético. Sobre el propòsit per al que va ser construït, molts afirmen que era un edifici consagrat al Sol, opinió que preval majoritàriament. (...) Alguna cosa que em sorprén és que l'edifici està construït en marbre de Desocupacions, mentres que en el restant de les seues parts les columnes són de sienitas. Esta enorme massa està construïda en tal solidea que el pas del temps no ha pogut destruir-l'en absolut, secundat com ho ha estat pel poble de Heracleopolitas, que ha devastat maravellosament una obra que sempre han avorrit.[13]
Archiu:Athanasii Kircheri e Soc. Jesu Turris Babel, sive, Archontologia qua primo priscorum post diluvium hominum vita, mores rerumque gestarum magnitudo, secundo Turris fabrica civitatumque extructio, (14798023013).jpg
En el sigle XVII, l'erudit jesuïta alemà Athanasius Kircher va tractar de representar l'enigmàtic llaberint basant-se en la descripció feta per Heródoto i atres escrits antics.

Una de les últimes mencions del Llaberint en la lliteratura clàssica apareix en Història Augusta, que afirma que l'emperador romà Septimio Sever (145-211 d. C.) va visitar l'estructura al voltant de l'any 200 d. C.[14][15]

Els relats clàssics dels diversos autors no són del tot consistents, potser per la deterioració de l'estructura durant l'época clàssica.[4] Atres errors provablement es deguen a que alguns autors no la varen vore en persona: Diodoro Sículo, per eixemple, descriu el Llaberint com a posseïdor de "característiques arquitectòniques pràcticament impossibles en un temple egipcíac", lo que sugerix que es basava en una font que erròneament assumia que el Llaberint s'assemblava als temples grecs de l'época.[16] Aixina mateix, la descripció de Plinio inclou una série de peculiars florituras que, segons Alan B. Lloyd, evidencien "un intent desesperat [de Plinio] per reconciliar varis relats de l'edifici".[17]

Destrucció

[editar | editar còdic]

En algun moment de l'antiguetat, el Llaberint va ser desmantellat. Inge Uytterhoeven i Ingrid Blom-Böer argumenten que, ya que els edificis grecorromanos es varen erigir únicament sobre la part occidental de les ruïnes del Llaberint, és provable que esta part de l'estructura ya haguera segut demolida en el Periodo Tardà o principis de l'era ptolemaica. Pel contrari, Uytterhoeven i Blom-Böer sostenen que la part oriental del Llaberint provablement va permanéixer en us durant l'era ptolemaica i possiblement la romana, lo que explica tant l'absència de ruïnes grecorromanas en esta zona com el fet de que els elements arquitectònics i escultòrics més imponents del Llaberint s'hagen trobat ací.[18]

Despuix de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, les ruïnes del Llaberint varen ser extretes en pedreres per a obtindre pedra, i despuix del despulle de la majoria de les pedres, l'ubicació de l'estructura va ser oblidada gradualment.[15] Lo poc que quedava del Llaberint es va danyar encara més quan, a mitan de el XIII,[nota 1] es va cavar un canal cridat "Bahr Sharqiyyah" (també conegut com "Bahr Seilah") en mig de Hawara; entre 1900 i 1907, es va construir un nou canal (el "Bahr Abdul Wahbi") sobre el Bahr Sharqiyyah, que va causar danys adicionals al lloc.[21]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Etheredge, Laura (2008-10-23). «Amenemhet III».
  2. ↑ 2,0 2,1 Lloyd, 1970, p. 92.
  3. ↑ Uphill, 2010, p. 43.
  4. ↑ 4,0 4,1 Kern, 2000, p. 59.
  5. ↑ 5,0 5,1 Verner, 2001, p. 430.
  6. ↑ 6,0 6,1 Lehner, 2008, p. 181.
  7. ↑ Verner, 2001, p. 431.
  8. ↑ 8,0 8,1 Matthews, 1922, p. 14.
  9. ↑ Heródoto, Històries, Volum I. Llibre II: Euterpe, § 148, pàgines 441-442. Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3482-8.
  10. ↑ Estrabón, Geografia, Volum VI. Llibre XVII: 1, § 37, pàgines 469-470. Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2916-9.
  11. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica, Volum I. Llibre I, § 61, pàgines 257-258. Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2291-7.
  12. ↑ Pomponio Mela, Chorographia, 1.56.
  13. ↑ Plinio el Vell, Història natural, Llibre XXXVI, 19.
  14. ↑ Història Augusta, "Septimius Severus", 17.4.
  15. ↑ 15,0 15,1 Sabbahy, 2019, p. 243.
  16. ↑ Lloyd, 1970, pp. 87-88.
  17. ↑ Lloyd, 1970, p. 89.
  18. ↑ Uytterhoeven y Blom-Böer, 2002, pp. 112, 119-120.
  19. ↑ Per eixemple, Uytterhoeven & Blom-Böer 2002, p. 112
  20. ↑ Kraemer, 2010, p. 370.
  21. ↑ Kraemer, 2010, pp. 369-370.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llaberint_d%27Egipte&oldid=850402»