Géranos

Representació del géranos en la franja superior del Got François, obra del alfarero Ergótimos i del pintor Clitias, c. 570 a. C. Museu Arqueològic de Florencia, n.º inv. 4209.

El géranos (Plantilla:Lang-grc) era una dansa ritual que ya es ballava en Creta i en Delos fa més de 3000 anys. No obstant, per a Georges Roux està poc justificada la relació del rito en la Creta minoica. El nom deriva de la similitut del moviment en el vol de les grullas. Es dispon de testimonis gràfics i escrits sobre este ball ritual de l'Antiga Grècia.

La tumultuosa dansa representada en la tomba de Ruvo, que es troba en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, perpetua el mit del Llaberint com a promesa de salvació.

El géranos en la lliteratura

Els comentaristes de la Ilíada identifiquen la cerimònia en el triumfo de Teseo sobre el Minotaure, a imitació de l'entrada i l'eixida del Llaberint. Segons Georges Roux la vinculació de la dansa del géranos —la seua representació simbòlica— en la gesta de Teseo, provablement es dega als atenienses. En l'Edat Mija bizantino es dia també que en esta dansa participava Ariadna.

Sobre l'escut d'Aquiles havia representada una placeta per a que ballara Hefesto (chorós) «com aquella ideada per Dédalo para Ariadna en la vasta Cnosos», segons Pausanias, qui afig que l'escut va ser esculpido per l'inventor de l'art arquitectònic en «marbre blanc».

La fantasia homérica ho animava «en jóvens que ballaven agarrant-se entre sí les mans els uns als atres pel carp» (karpós, és dir, lliteralment, entre la nina i la palma de la mà).

El moviment circular s'alternava en l'oposició de les files: «Unes voltes corrien formant círculs en passos habilidosos i de suma agilitat, movent els peus en gran desenvoltura, de la mateixa manera que un alfarero prova si funciona el torne girant-ho entre les seues palmes, i atres voltes, en canvi corrien en rencs, uns despuix d'uns atres».

Un himne de Calímaco narra l'episodi de Delos, ocorregut durant la tornada de Teseo, quan Ariadna havia segut abandonada en l'illa de Naxos: el héroe guia la dansa, a la que dona ritme la cítola. El géranos era una dansa mixta, baix el patronazgo d'Afrodita, instituïda per Teseo despuix de la seua eixida del Llaberint de Creta, que eixecutaven cada any un cor de chiques i chiques en Delos.

La llitúrgia es renova en l'época del poeta alejandrino (305 - 245 a. C.), en la particularitat de que, en esta ocasió, es narra que només dansaven les chicones.

Plutarco precisa que el géranos es ballava entorn a l'altar d'Apolo. Dit altar era el Ceratón (Κερατών), construït a pur de tot tipo de banyes. Califica al Ceratón com una de les Sèt maravelles del món, ya que estava format per banyes perfectament entrellaçades. Per a Georges Roux es tractaria d'un edículo o un tholos de fusta que va subsistir a lo manco fins al periodo helenístico.

El géranos en l'art

En la decoració polícroma d'una vasija produïda en Etruria cap al 570 a. C., en la que s'ilustren distintes vicissituts de Teseo, apareixen cinc dònes entrellaçades dansant. La primera d'elles és Ariadna, que sosté el famós fil usat pel mencionat héroe per a eixir del llaberint. La cadena de braços, allarga i encarna l'instrument de salvació.

Investigacions portades a terme de la decoració interna a témpera sobre masilla d'una tomba de semicámara de Ruvo, per l'Universitat de Bari, han permés corregir la recomposició gràfica del màgic círcul que contava en 54 dònes. Tot el habitàcul estava circundado pel friso: un costat llarc es va perdre, el restant pertany a tres parets.

Com se sap pel gramàtic Juliol Pólux, el géranos del quadro consta de dos files contigües en dos conductors, per als que el Lèxic d'Hesiquio d'Aleixandria dona la denominació de geranoulkós.

Cada u dels grups de 27 comparses estava ademés acompanyat del músic que tocava la lira, dels que només es conserva un. Les dònes duen el mant sobre el cap. Els hòmens duen botins i el curt chitote (un corfoll llauger de lli o llana coser per un costat, propi de la Peucetia, un dels principals centres de la qual era Ruvo).

És extraordinari el canvi de direcció que es dona en el moviment, núcleu simbòlic del géranos, en un clima d'iniciació irradiado per la Magna Grècia.

Mario Victorino explica en la seua Gramàtica que els ballarins rotaban en direcció alterna per a imitar la sinuositat del Llaberint, alegoria de la mort: en els misteris d'Orfeo, i segons els pitagórico l'entrar i eixir del mateix aludia a la reencarnació de les ànimes.

El pintor de Ruvo representa a la majoria de les figures en plena carrera, en un pico del mant a l'altura dels genolls. Pero aquelles que encapçalen el grup, situades despuix del geranoulkós que fa de corifeo, estan parades pel gir de la figura del conductor, que impon, en l'espente dels braços, el gir a les dos que té més propenques. El gest es multiplica en els seus seguidors, a on es veu el mant alçar-se respecte al remango, donant ritme també la veloç marcha de les atres.

A la coa del conjunt, l'última dòna, que és arrastrada pel restant, es dona el regrés cap al corifeo. De la mateixa manera que la penúltima, esta també té la mà lliure. Seran estes dos ballarines els qui s'encadenaran a l'actual corifeo i a la companyera que li seguix, quan termine l'operació representada en el dibuix.

El corifeo es trobarà, d'esta manera, insertat en el ritme invers de la cadena de dònes. L'últim geranoulkós serà el que trenque la cadena, convertint-se a la seua volta en corifeo, fins al pròxim canvi de direcció.

La dansa torna a aparéixer en l'antiga Apulia, en este ocasió en un marcat valor funerari, en l'ornament del coll d'una crátera, datada circa 340 a. C., pertanyent a una colecció privada de Nova York: la representació es relaciona en l'escena d'ofrenes a la tomba que ocupa la part posterior de la vasija. L'escàs espai que queda disponible obliga a reduir la mencionada representació a quatre chicones. El girar de la figura que encapçala la fila significa que també ací ha segut captat el moment en que s'invertix la direccionalitat del ball.

La planta que apareix junt a les ballarines recorda que en el més d'Antesterión (començ de la floració, de anthós, "flor"), les theoría enviades a Delos des d'Atenes i des de les ciutats jónicas, feyen reviure en el santuari la dansa de Teseo durant les Delia, les festes quinquenal. El símbol de la mateixa estació es reconeixia per les flors estilisades que es veuen entre les companyeres d'Ariadna.

En la banda superior del Got François apareix una escena que representa a Teseo de tornada al Ática desembarcant en Delos. Allí, segons Plutarco va dedicar una image a Afrodita i va ballar en els jóvens rescatats la dansa del géranos. El lloc i el moment representat ha suscitat polèmica. Sobre l'identificació d'esta escena en el géranos, Charles Dugas va publicar un artícul en 1943, en el que per mig d'un anàlisis comparatiu en la cara B d'una copa firmada per Arquicles i Glauquitas conservada en el Staatliche Antikensammlungen de Munich (n.º inv. 2242 [J333]), conclou que l'episodi té lloc en Creta. Sobre el plantejament de Dugas, vore la publicació de Francisco Díez de Velasco. Per a Karsten Friis Johansen el géranos no transcorre en Delos. La postura de Pierre De la Cost-Messelière està pròxima a la de Charles Dugas. Marcel Detienne profundisa en el géranos, admetent tant Creta com Delos.