Cervus canadensis canadensis

Elk (Cervus canadensis canadensis)

El Elk o Wapití oriental (Cervus canadensis canadensis) és una subespecie extinta o de Cervus canadensis que va habitar el noreste d'Estats Units i el sur de Canadà. L'últim Wapití oriental va ser caçat en Pennsilvània l'1 de setembre de 1877. La subespecie va ser declarada extinta pel Servici de Peixca i Vida Selvada dels Estats Units en 1880. Una atra subespecie, el Wapití de Merriam, també es va extinguir aproximadament al mateix temps.

A partir de 2017, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) ha reclasificado totes les subespecies d'alce nortamericà, aparte del Wapití de Tule i Roosevelt, com a C. c. canadenc. Si açò és exacte, significa que la subespecie no està extinta i ha retornat a l'est de EE. UU. en forma de Wapití de les Montanyes Rocoses, introduït en la regió en el sigle XX.

Descripció

Un macho adult pot pesar fins a 1000 lliures i medir entre 50 i 60 polzades d'alt fins al muscle i duen una cornamenta de sis peus de llarc.

Història

A l'inici de la colonisació europea d'Amèrica a fins del sigle XV, els wapitíes s'estenien per tota Amèrica del Nort i es podien trobar en la major part del continent. Els wapitíes orientals habitaven els vasts boscs de la regió de Eastern Woodlands fins a l'oest cap al ric Mississippi. A mida que la població va continuar assentant-se en la regió durant els sigles següents, les poblacions varen disminuir per la pèrdua de la seua hàbitat boscós i a la caça excessiva. Segons s'informa, el naturaliste John James Audubon va mencionar que en 1851 encara es podien trobar alguns alces en les montanyes Allegheny, pero que pràcticament havien desaparegut del restant de la seua àrea de distribució. A finals del sigle XIX, l'alce oriental estava completament extint. Lo poc que se sap sobre esta raça d'alces s'ha deduït de restants i referències històriques. Els estudis d'ADN mitocondrial realisats en 2004 indiquen que Cervus canadensis és una espècie distinta del cérvol europeu.

S'han trobat troballes de fa 2.500 anys en Alabama i Delaware, també se sap que els cérvols varen ser extints de Carolina del Sur en 1737, Geòrgia en 1770, Carolina del Nort en 1780, Maryland i Vermont en 1800, Nova Jersey en 1805, Arkansas i Quebec en 1830, Indiana i Ohio en 1840, Luisiana en 1842, Nova York en 1847, Illinois i Kentucky en 1850, #Virginia en 1855, Tennessee en 1865, Pennsilvània en 1868, #Virginia Occidental i Wisconsin en 1875, Michigan en 1880, Iowa en 1885, Minnesota en 1896 i Missouri en 1898.

Tongada en la seua distribució anterior

No molt despuix de la desaparició de l'últim wapití en Pennsilvània, els funcionaris federals, preocupats per la proliferació de manades de Wapitíes en el Parc Nacional de Yellowstone i les seues afores, varen oferir els animals a qualsevol que volguera dur-li'ls. La recentment formada Comissió de Caça de Pennsilvània va acceptar l'oferta dels funcionaris de Yellowstone i va llançar un programa per a reintroducir cérvols en Pennsilvània. Des de 1913 fins a 1926, la Comissió va lliberar 177 animals en 10 comtats, inclosos 50 animals de Yellowstone. Actualment, la manada de Pennsilvània conta en més de 800 i la seua àrea de distribució cobrix aproximadament 800 milles quadrades.

En 1990, es varen portar a terme estudis de viabilitat per a determinar si els alces salvages i en llibertat encara tenien un lloc en alguns dels seus antics hàbitats orientals. Una volta que açò es va completar, es varen utilisar manades sanes de Wapitíes de les Montanyes Rocoses d'Arizona, Kansas, Nou Mèxic, Dakota del Nort, Oregó, Utah i el Parc Nacional Elk Island d'Alberta per a introduir els alces novament en l'antiga zona de distribució dels alces de l'est.

S'han introduït poblacions exitoses de elk en Arkansas (1991), Wisconsin (1995), Ontario (2001), Kentucky, Tennessee i el Parc Nacional Great Smoky Mountains en 2002, Michigan en 1919, Missouri Ozarks (2011), i en 2012 #Virginia. A finals de 2016, es reintrodujeron alces en el sur de #Virginia Occidental. Ademés, també s'han completat estudis de viabilitat en Illinois i Nova York (encara que encara no han donat lloc a cap restauració).

Poblacions remanentes

És possible que queden més que solament restants d'esta subespecie que solament esquelets antics. En 1905, es varen introduir 18 alces en el Parc Nacional Fiordland en Nova Zelanda, un regal de Theodore Roosevelt. Els cérvols varen ser supervivents d'un enviament original de 20, la mitat dels quals procedien del Parc nacional de Yellowstone i l'atra mitat d'una reserva de caça índia en Brookfield, Massachusetts, propietat d'HE Richardson. Es creu que estos últims són alces orientals capturats en el nort de Minnesota per els natius americans. El possible linaje dels alces orientals podria explicar algunes característiques inusuals que ha vist en els elk de Nova Zelanda, com les astes "bifurcadas" en les que la daga, o quarta punta, es bifurca en la punta.

No obstant, la provabilitat de que es tracte d'un linaje pur és prou baixa, i encara que la població animal s'havia adaptat en èxit al dur terreny, és provable que varis factors contribuïren a la dilució del acervo genètic pur. A saber, eliminació de la protecció en 1935; el mestiçage en cérvol comú que es va estendre per la zona; la inclusió oficial de la regió de Fiordland com parc nacional en 1952; i el consegüent estatus dels alces i totes les espècies de caça introduïdes, relegats a la categoria d'animals nocius o plagues, per part de les agències governamentals de l'época, ha fet que la manada salvage decaiga. Hui en dia, eixa manada no és més que una ombra de lo que era abans, i ara està composta únicament per creus de diversos graus que han desafiat els esforços de les agències governamentals para exterminar-los o expulsar-los de Fiordland.

Els wapitíes de l'Est també podrien haver perdurat en els extensos boscs d'Ontario. Si be l'evidència és dubtosa, numeroses persones varen informar haver vist una banda d'alces prop de Sault Ste. Marie. Marie, Ontario i Sault Ste. Marie, Michigan, a principis dels anys 1980. Estos alces podrien ser d'orige oriental i encara podrien existir en les zones salvages de Ontario.