Cipo funerari

Cipo funerari etrusc de finals de el V Escena d'exposició del mort a l'esquerra, i de llamentació a la dreta. Museu arqueològic de Sarteano.

Un cipo funerari (en latín: cippus), és una estructura arquitectònica vertical en forma prismàtica (com una pilastra o pedestal) o cilíndrica (com una columna) que es colocava en les tombas en honor d'un difunt.

Es compon de tres parts: una base; una part central, a on solien inscriure's texts votivos o epitafis i gravar les figures, noms i/o dates dels dedicats; i un arremate, en forma triangular (imitant una teulada a dos aigües) o arrematat en ornaments. Servia per a marcar el lloc d'una sepultura o com urna cineraria; en el cas del qual es componia de dos parts: la superior servia de coberta a la concavitat oberta en l'inferior per a tancar les cendras del mort a qui es dedicava.

Característic de l'arquitectura funerària etrusca i romana, també es troba en atres cultures com la púnica i íbera. Té el seu orige en els mojones de caràcter topogràfic que delimitaven les dimensions, tant d'una propietat privada com d'una ciutat. En el temps, comencen a amprar-los en els recints sepulcrales per a definir les dimensions de les tombes, que en ocasions apareixia reflectit en pedes.

Diferència entre cipo i estela

En l'actualitat, el concepte cipo és amprat per a definir els monuments epigràfics en característiques similars a les de les esteles. Respecte a esta ambigüitat, l'única diferència entre les esteles i els cipos s'establix segons la gruixa del soport; els cipos tenen una major profunditat. Pese a que el llímit entre ells és difuso, sol considerar-se cipo quan la profunditat del bloc de pedra sobre el que ha segut tallat supera el peu romà.

Aixina mateix, en diversos contexts ibèrics al cipo se li ha atribuït una atra funcionalitat ademés del caràcter de monument funerari, com la possibilitat de realisar libaciones.

Per un atre costat, l'us del cipo com monument funerari no va tindre una gran perdurabilitat; per tant, solament es pot definir com a tal, dins d'un context arqueològic, quan apareixen expressades les dimensions de l'àrea sepulcral.

Cipos Funeraris en Al-Ándalus

Al-Ándalus conta en una rica tradició en l'us d'este tipo d'estructures funeràries. A pesar de que en l'Islam totes les persones, independentment de la seua posició social, econòmica o política, deuen enterrar-se de la mateixa manera, a partir del sigle XI, entre el final del Califato de Còrdova i la divisió del mateix en els regnes de Taifas, va començar a popularisar-se entre les èlits musulmanes esta pràctica d'orige etrusc. Este fenomen es deu a el herència cultural del-Ándalus, especialment en ciutats com Toledo, que destaca per l'abundant concentració de cipos funeraris andalusíes. En este context, hi havia una àmplia tradició romana i visigoda, cultures en les que dita pràctica era comuna, que acabaria influint en les seues costums, no solament en la seua manera de viure, sino també en la seua manera de concebre la mort.

Generalment, els cipos funeraris del-Ándalus eren de forma circular i la seua altura solia dependre de l'estatus social i econòmic que posseïa qui ho encarregava. Ademés, guarden correlació en els cipos funeraris romans pel que fa al contingut dels seus epitafis, açò es deixa vore de manera clara en la frase que dona  començ a les inscripcions musulmanes "Bismillah anar-Rahman anar-Rahim" (En el nom de Deu, el Clemente, el Misericordioso), utilisada per a demanar la bendició d'Alá i recordar que la vida i la mort estan baix el poder de Deu. Esta frase al començ de l'epitafi remet, de cert modo, en l'expressió romana  "Dis Manibus" (Consagrat als Deus Manes), que donava inici als epitafis funeraris romans i sent, ademés, una manera de honrar als antepassats. Despuix de la frase que dona començ a l'epitafi, era comú trobar algun vers del Corán, seguit del nom de la persona fallida, el grau de filiació, per a remarcar l'estatus social, i després la data en la que va fallir. Estos elements i, sobretot, la seua orde, també recorden a la forma que tenien els romans de gravar els seus epitafis. Finalment, l'epitafi andalusí solia concloure's en una súplica particular cap al difunt. L'escritura que trobem per a plasmar els epitafis és la cúfica, la forma d'escritura àrap més antiga.

Vore també

• Estela (monument)
• Pilar funerari

Bibliografia

• IZQUIERDO, ARASA, “Esteles, cipos, i pilars-estela”, L'image de la memòria. Antecedents, tipologia i iconografia de les esteles d'época ibèrica, Valéncia, Archiu de prehistòria llevantina, vol. XXIII, 1999, p. 270.
• CEBRIÁN FERNÁNDEZ, “Els soports”, Titulum fecit: la producció epigràfica romana en les terres valencianes, Madrit, Real Acadèmia de l'Història, 2000, p. 101.
• Arsuaga, A. E. (2023). Enterrament i ritos funeraris islàmics: de lo andalusí a lo mudéjar a través del cas toledà. Studia Historica. Història Medieval, 38(1), 81–112. https://doi.org/10.14201/shhme202038181112
• Vaquerizo Gil, D. (2023). Necròpolis, ritos i món funerari en l'Hispania romana. Reflexions, tendències, propostes. Vínculs de Història, (12), 40-64. https://doi.org/10.18239/vdh_2023.12.02/pdf
• Ministeri de Cultura i Deport. (s. f.). Cipo funerari. Els musulmans davant la mort. Museu Arqueològic Nacional. https://www.man.es/man/exposicion/recorridos-tematicos/arqueologia-mort/16-cipo-funerari.html
• Arqueologia Professional en Toledo. (2013, 12 de juny). L'art de morir en Toledo — Cipos Islàmics II. https://arqueologiatoledo.blogspot.com/2013/11/el-art-de-morir-en-toledo-cipos.html?m=1
• NECRÓPOLIS islàmica de Toledo – Quan les pedres parlen [Video]. (s. f.).