Collita

Collita

La collita s'ha realisat a mà durant la major part de l'història humana.

La collita és un procés agrícola que consistix en arreplegar els productes vegetals comestibles, que poden ser fruts, llavors o hortalices dels camps, en l'época de l'any en que estan madurs. La collita marca el final del creiximent d'una estació o el final del cicle d'un frut en particular. El terme collir, en el seu us general, inclou també les accions posteriors a la recolecció del frut pròpiament dit, tals com la neteja, classificació i embalado de lo recolectat, fins al seu almagasenament i el seu enviament al mercat de venda al por mayor o al consumidor.

La sincronisació de plantació i collita és una decisió crítica, que depén de l'equilibri entre les possibles condicions atmosfèriques i el grau de madurea de la collita. Les condicions meteorològiques tals com gelades o periodos frets i calents anara de temporada poden afectar a la producció i calitat. Per eixemple, una collita més primerenca pot evitar les condicions perjudicials d'estos periodos, pero dona lloc a una producció més pobra en cantitat i calitat. Pospondre-la, podria redundar en major cantitat i calitat, pero faria més provable l'exposició a condicions climatològiques no desijades. En general, encertar la data ideal de la collita té la seua part de joc d'encert.

En granges més chicotetes a on la mecanisació és mínima, la collita és el treball manual més intens durant l'época de recolecció. La collita ha segut manual durant molt temps i, en la majoria dels casos, requerien una mà d'obra abundant i estacional, lo que va favorir el desenroll d'una solidaritat necessària en el camp per a movilisar totes les mans disponibles a nivell de comunitat. A sovint, la collita requeria vàries operacions repartides en el temps: per eixemple, en el cas dels cereals, antigament el blat es tallava i després es nugava en gavillas que després s'apilaven per a completar el secat. Per mig de trillos després s'arreplegaven en l'era. Durant el XX, la mecanisació es va desenrollar considerablement en els països industrialisats, donant lloc a màquines cada volta més sofisticades. Es tracta de màquines cada volta més autopropulsadas que combinen vàries operacions en una sola passada, en detriment de l'ocupació agrícola que no ha deixat de disminuir des de la revolució industrial. En granges grans i mecanisades és en esta época quan s'utilisa la maquinària més pesada i sofisticada com la cosechadora. Per a la recolecció de futas i similars, també s'utilisen equips de recolecció especialisats que utilisen cintes transportadoras per a realisar una collita delicada i per al transport massiu, facilitant grandemente la tasca manual d'elegir cada frut a mà.

Collita mecanisada

Archiu:Agriculture in Volgograd Oblast 002. CAPS 2

Una cosechadora recolectant cereals.

Bala de fenaç en un camp de Schleswig-Holstein, Alemània.

Entre la maquinària agrícola utilisada, la més emblemàtica és sense dubte la cosechadora, dissenyada primer per a cereals de palla (blat, ordi, centeno, avena) i l'us del qual s'ha estés a molts cultius: dacsa, gràcies al desenroll de picos recolectors, llavors oleaginosas (colza, girasol), proteaginosas (pésols, favas), etc. També es poden citar la màquina recolectora i, més recentment, la cosechadora autopropulsada de remolacha o creïlla, la cosechadora-picadora-carregadora per a forrajes o ensilaje de dacsa, etc.

A principis de el XXI eren corrents, en els països d'agricultura extensiva, màquines de cabezales trigueros de 30 peus (9 m) d'ample de tall, una gronsa de 8000-10 000 l de capacitat (6 a 7,5 t) que conseguixen collir una miqueta més de 3 ha/h. Conten en motors diésel d'al voltant de 300 CV (220 kW). Vénen equipades en sensors que informen sobre el rendiment instantàneu del cultiu i la humitat del gra, aixina com del funcionament dels diferents mecanismes. Un GPS assistix i ajuda al conductor en la direcció de la màquina. La collita, que antany requeria un sinnúmero d'hòmens per a la sega i la trilla, es pot efectuar en estes màquines en només dos operaris: el conductor de la cosechadora i el tractorista que en vagons gronsa o carros rep a granel els grans i els transporta als depòsits.

No tots els cultius es mecanisen sempre en facilitat, especialment quan la madurea dels productes està massa escalonada en el temps i és necessari passar vàries voltes, o quan els productes són massa fràgils. Est és particularment el cas de certes frutes com les pomas. No obstant, s'estan desenrollant robots per a reemplaçar als humans. A voltes, les disposicions reglamentàries s'oponen a la mecanisació: per eixemple, algunes Denominacions d'orige contenen normes que prohibixen la recolecció mecànica.

Manteniment de la velocitat de trilla

Una tecnologia que s'utilisa a voltes en cosechadoras és una transmissió contínuament variable. Açò permet variar la velocitat d'alvanç de la màquina mentres es manté una velocitat constant del motor i de la trilla. És desijable mantindre constant la velocitat de trilla, ya que la màquina normalment s'haurà ajustat per a funcionar millor a una determinada velocitat.

Les cosechadoras autopropulsadas varen començar en transmissions manuals estàndart que proporcionaven una velocitat basada en les rpm d'entrada. Es varen observar deficiències i, a principis de la década de 1950, les cosechadoras es varen equipar en lo que John Deere va cridar "transmissió de velocitat variable". Es tractava simplement d'una polea d'ample variable controlada per resorts i pressions hidràuliques. Esta polea estava unida a l'eix d'entrada de la transmissió. En este sistema de propulsió encara s'utilisava una transmissió manual estàndart de 4 velocitats. L'operador seleccionaria una marcha, normalment la tercera. Es va proporcionar un control adicional a l'operador per a permetre-li accelerar i desaccelerar la màquina dins dels llímits proporcionats pel sistema de transmissió de velocitat variable. En disminuir l'ample de la polea en l'eix d'entrada de la transmissió, la correja es desplaçaria més alt en el recalat. Açò va reduir la velocitat de rotació en l'eix d'entrada de la transmissió, reduint aixina la velocitat d'alvanç d'eixa marcha.

Més vesprada, a mida que la tecnologia hidràulica va millorar, l'empresa canadenca de maquianria agrícola Versatile Mfg va introduir les transmissions hidrostàtiques per al seu us en hileradoras, pero més tart esta tecnologia també es va aplicar a les cosechadoras. Esta transmissió va retindre la transmissió manual de 4 velocitats com abans, pero esta volta va utilisar un sistema de bombes hidràuliques i motors per a impulsar l'eix d'entrada de la transmissió. Este sistema es diu sistema de transmissió hidrostàtica. El motor fa girar la bomba hidràulica capaç de pressions de fins a 4000 psi (30 MPa). Esta pressió després es dirigix al motor hidràulic que està conectat a l'eix d'entrada de la transmissió. L'operador conta en una palanca en la cabina que permet controlar la capacitat del motor hidràulic per a utilisar l'energia proporcionada per la bomba. En ajustar la placa oscilante en el motor, es canvia la carrera de les seues pistones. Si el plat oscilante està en punt mort, els pistones no es mouen en els seus orificis i no es permet la rotació, per lo que la màquina no es mou. En moure la palanca, la placa oscilante mou les seues pistones adjunts cap a avant, lo que els permet moure's dins de l'orifici i fer que el motor gire. Açò proporciona un control de velocitat infinitament variable des de velocitats d'alvanç zero fins a la velocitat màxima permesa per la selecció de marches de la transmissió. El embrague estàndar es va eliminar d'este sistema de transmissió perque ya no era necessari.

La majoria, si no totes, les cosechadoras modernes estan equipades en accionament hidrostàtics. Es tracta de versions més grans del mateix sistema que s'utilisen en les cortadoras d'herba comercials i de consum en les que molta gent està familiarizada en l'actualitat. De fet, va ser la reducció del sistema de transmissió de la cosechadora lo que va colocar estos sistemes de transmissió en les segadoras i atres màquines.