Conques subandinas
Les conques de antepaís dels Vages o conques subandinas són un grup de conques de antepaís ubicades immediatament a l'est de la cordillera dels Vages en Amèrica del Sur. Les subandinas en la zona de captació del ric Amazones es coneixen com a conques de antepaís amazónicas.[1]
En part, l'acumulació de sediments, l'alçament i l'afonament de les conques subandinas està controlada per zones travesseres de «acomodació estructural», que provablement corresponen a antigues fallas d'escala continental. Des del oroclinal de Bolívia (20° S, o en el seu defecte la deflexión de Arica o colze de Arica) cap al nort, estes zones d'acomodació corren en una orientació NEE-SWW i al sur del oroclinal corren en una orientació NW-SE.[2]
Generalitats del seu desenroll
[editar | editar còdic]Durant el Mesozoico, es va produir una ràpida acumulació de sediment al començ de l'extensió del retroarco entre 250 i 140 Ma. A fins del Cretácico es va produir un pols dramàtic d'acumulació de sediment vinculat a l'inici de l'acurtada cortical a gran escala, que va ocórrer entre 70 i 60 Ma per a les conques del nort i entre 100 i 600 Ma per a les conques del sur. El Paleógeno va vore una fase d'acumulació llimitada per una pausa en l'acurtada dels Vages, entre 60 i 20 Ma en el sur i entre 50 i 30 Ma en el nort. Entre 20 i 30 Ma, es va produir una ràpida acumulació en la taxa de sedimentación més alta registrada en els Vages centrals, a on es varen acumular entre 3 i 8 km de sediment.[3] Estos últims sediment són principalment sediment continentals i la majoria d'ells de naturalea clástica.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut En les conques de antepaís dels Vages s'ha identificat per mig de zirconés detrítics en canvi generalisat de les fonts de sediment des de fonts de cratónicas a fonts orogénicas ígneas. Esta transició va ocórrer en els Vages del nort entre 70 i 30 Ma, depenent de la conca, en els Vages centrals al voltant de 50 Ma, i en els Vages del sur al voltant de 100 Ma. L'interacció del clima local, les històries d'alçament, l'acurtada i la geometria de les lloses en subducción han influït en el desenroll de conques de antepaís individuals i han donat forma a les rets de drenage a escala continental, la dispersió de sediment en alta mar i el desenroll ecològic en el continent suramericà.[3]
En general se sap poc de la deformació de la part més oriental d'estes conques.[4] Tant l'arc de Iquitos com l'arc d'Asunción es consideren abultamiento que s'han alçat en resposta a l'orogènia andina.[4][5]
Llista de conques
[editar | editar còdic]| Nom | Latitut | País | Detalls |
|---|---|---|---|
| Conca de Cessar-Ranchería | 11–8° N | Colòmbia | Conca de antepaís intermontano tancada per la Serra Nevada de Santa Marta al noroest, la Falla Oca-Ancón al nort, la Serranía del Perijá a l'este-surest i la Falla de Bucaramanga-Santa Marta a l'oest. |
| Conca Oriental de Veneçola | 10–8° N | Veneçola | La conca Oriental de Veneçola es troba entre vàries estructures geològiques: al sur llimita en l'escut Guayanés, al nort en roques metamòrfiques de l'extrem oriental dels Vages, a l'oest en a fossa tectónica d'Espino, al noreste en el complex d'acreció de Barbados i a l'est en la corfa oceànica del oceà Atlàntic.[6] |
| Conca de Barinas | 10–7° N | Veneçola | |
| Conca del Magdalena Mig | 8–4° N | Colòmbia | Conca de antepaís intermontano tancada per la falla Bucaramanga-Santa Marta al noreste, la Cordillera Oriental a l'est, l'Alt Girardot al sur i la Cordillera Central a l'oest. |
| Conca dels Plans | 7–3° N | Colòmbia | Conca productora d'hidrocarburs més prolífica de Colòmbia. El seu llímit nort corre per la frontera en Veneçola al nort. A l'est llimita en l'Escut Guayanés, al sur llimita en el riu Guaviare al sur i al oeaste en les estribaciones de la Cordillera Oriental. |
| Conca de l'Alt Magdalena | 4–1° N | Colòmbia | Conca de antepaís intermontano tancada per l'alt Girardot en el nort, la Cordillera Oriental en l'est i la Cordillera Central en l'oest. |
| Conca de Caguán-Putumayo | 3–0° N | Colòmbia | Llimitat pel Alt del Vaupés al nort, les fronteres en Perú i Equador al sur i la Cordillera Oriental i Central a l'oest. |
| Conca d'Orient | 3° N–11° S | Equador | La Conca d'Orient deu la seua configuració a l'inversió tectónica de rifts d'edat triásica-jurásica per les condicions tectónicas de transpresión que prevalen en la regió des del Cretácico Superior.[7] |
| Conca del Marañón | 2–6° S | Perú | |
| Conca de Ucayali | 6–12° S | Perú | |
| Conca de Mare de Deu | 10–13° S | Brasil, Bolívia, Perú | |
| Conca de la planura de Beni | 13–17° S | Bolívia | |
| Conca de Santa Creu | 17–23° S | Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguay | |
| Conca del Noreste | 22–32° S | Argentina, Brasil, Paraguay | |
| Conca de Que el seu | 27–37° S | Argentina | La conca de Que el seu és una conca sedimentaria allargada d'orientació NNO-SSE llimitada a l'oest pel Sistema Serra Pintada i a l'est pel pericratón pampeano. Al nort la conca alcança l'àrea al voltant de la ciutat de Mendoza. La conca ya existia durant el Triásico pero la seua forma actual és derivada de l'orogènia andina.[8] |
| Conca neuquina | 34–40° S | Argentina, Chile | La conca neuquina és una conca sedimentaria que es va originar en el Jurásico i es va desenrollar en l'alternança de condicions continentals i marines fins a ben entrat el Terciario. La conca llimita a l'oest en el Cinturó volcànic dels Vages, al surest en el Massiç de Somuncurá i al noreste en el Sistema Serra Pintada.[9] |
| Conca de Magallanes (Conca Austral) |
48–54° S | Argentina, Chile | La conca de Magallanes és una conca de antepaís ubicada en el sur de la Patagonia. Cobrix una superfície d'aproximadament 170.000–200.000 km i té una forma elongada d'orientació NNO-SSE.[10][11] La conca va evolucionar passant de ser un conte extensional de retroarco en el Mesozoico a ser una conca de antepaís de règim compresivo en el Cenozoico.[12] |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2010) «Cenozoic sedimentary evolution of the Amazonian foreland basin system», Amazònia, Landscape and Species Evolution: A Look into the Past, Blackwell Publishing, pp. 61–88.
- ↑ Jacques, John M.. “A tectonostratigraphic synthesis of the Sub-Andean basins: implications for the geotectonic segmentation of the Andean Belt”. Journal of the Geological Society, London 160 (5): 687–701. doi:. Bibcode: 2003JGSoc.160..687J.
- ↑ 3,0 3,1 Horton, Brian K.. “Sedimentary record of Andean mountain building”. Earth-Science Reviews 178: 279–309. doi:. Bibcode: 2018ESRv..178..279H.
- ↑ 4,0 4,1 (2024).Marine and Petroleum Geology.160
- ↑ “An outline of the geology and petroleum systems of the Paleozoic interior basins of South America” . Episodes 22 (3): 199–205. doi:.
- ↑ “Hydrocarbon systems of Northeastern Veneçola: plate through molecular scale-analysis of the genesis and evolution of the Eastern Veneçola Basin” . Marine and Petroleum Geology 20 (3–4): 323–349. doi:. Bibcode: 2003MarPG..20..323S.
- ↑ «Introducció», La Conca Orient: Geologia i Petròleu (en és), Institut français d’études andines, pp. 13–20. ISBN 978-9978-43-859-6.
- ↑ «Conca Cuyana» (en és). Government of Argentina.
- ↑ «Conca Neuquina» (en és). Government of Argentina.
- ↑ Gallardo, Rocío E.. “Seismic sequence stratigraphy of a foreland unit in the Magallanes-Austral Basin, Dorat Riquelme Block, Chile: Implications for deep-marine reservoirs” (és). Latin American Journal of Sedimentology and Basin Analysis 1221 (1).
- ↑ «Conca Austral» (en és). Government of Argentina. «D'una superfície total de 170.000 Km2, uns 23.000 Km2 pertanyen a l'àrea costa fòra.»
- ↑ Wilson, T.J.. “Transition from back-arc to foreland basin development in the southernmost Vages: Stratigraphic record from the Ultima Esperanza District, Chile”. Geological Society of America Bulletin 103 (1): 98–111. doi:. Bibcode: 1991GSAB..103...98W.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuencas subandinas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.