Delta Clipper
Delta Clipper o Delta Clipper Experimental, era el desenroll final d'un eixida, en el prototip inicial cridat DC-X, posteriorment modificat i denominat DC-XA. Va ser un prototip experimental a escala d'un terç per al desenroll final d'un eixida d'una sola etapa (SSTO) capaç de desapegar i aterrisar en vertical de la companyia McDonnel Douglas per al govern d'Estats Units desenrollat des de 1990 fins a 1996. El DC-X va volar per primera volta el 18 d'agost de 1993 i va anar el primer vehícul suborbital en conseguir aterrisar en vertical.
El programa va finalisar despuix d'un accident i la cancelació de la finançació per a reasignar a atres proyectes de la NASA com el Lockheed Martin X-33.[1]
Història
[editar | editar còdic]L'agència del govern d'Estats Units, Iniciativa de Defensa Estratègica (del anglés: Strategic Defense Initiative, SDI) s'havia creat en 1983 en el govern de Ronald Reagan durant els anys finals de la cridada guerra freda contra la Unió Soviètica per a finançar el desenroll de noves i costoses armes per a la defensa de missils balístics.
En 1990 publica un concurs per al desenroll d'un nou tipo d'eixida en capacitat de desapegar i aterrisar en vertical. L'idea era presentar un prototip econòmic i alternatiu al costós transbordador STS en un cost superior a 500 millons de dólars cada llançament. El proyecte per a Delta Clipper tenia que ser una eixida de casi 40 metros d'altura i massa d'al voltant d'unes 35 tonellades, en capacitat de 425 tonellades de hidrogen i oxigen líquit.
Es varen presentar sis companyies, quatre de les quals varen propondre llançadors plenament verticals: McDonnell Douglas, Rockwell International, General Dynamics i Boeing, proponent les atres dos Grumman i Third Millennium, vehículs llançats des d'una aeronau en vol. Es varen seleccionar per a desenrollar el disseny inicial a les quatre primeres companyies en 12 millons de dólars.[2]
La següent fase del programa va consistir en la construcció d'un demostrador en les sigles de «X» (de l'anglés, experimental) a escala i més vesprada d'un prototip «I» tal com era habitual en els programes aeronàutics del eixèrcit d'Estats Units.
DC-X
[editar | editar còdic]En agost de 1991, la companyia de McDonnell Douglas va ser seleccionada en un presupost de 60 millons de dólars per a la construcció del prototip DC-X.[2]
El DC-X va ser concebut per a provar les maniobres necessàries per a l'acostament i l'aterrisage despuix d'una reentrada en el morro per davant (concepte opost a la reentrada en la base del vehícul per davant). El concepte de "reentrada en el morro per davant" hauria reduït les càrregues degudes a la desacceleració per a usar aixina la seua forma com si fora un cos sustentador en la finalitat de maniobrar durant la tornada. Solament quan la nau haguera descendit fins als sis quilómetros d'altura aproximadament es colocaria una atra volta en posició vertical de cara a l'aterrisage.
Devia ser capaç de verificar la capacitat d'envolament i aterrisage vertical, demostrar tindre certa maniobrabilidad en règim de vol subsónico, validar els conceptes de "manteniment i infraestructures similars als d'un aeroplano" per a demostrar un baix cost econòmic i demostrar l'eficàcia d'un desenroll ràpit d'un prototip.
baix el nom de: prova de desenroll de tecnologia d'eixida d'una sola etapa DC-X (en anglés: «Single Stage Rocket Technology DC-X Test Program Environmental Assessment»), els requisits eren la construcció d'un vehícul experimental suborbital recuperable entre tres i sèt dies, capaç de dur una càrrega de més de mil quilograms a més de quatrecents quilómetros d'altura, desapegant i retornant en vertical (VTOL) al lloc de llançament aterrisant suaument i de manera precisa.[3]
El programa es va centrar en l'us de tecnologies i sistemes ya existents. El sistema de propulsió consistia en un tanc estàndar en l'indústria aeroespacial, construït en aleació d'alumini 2219, en combustible d'hidrogen líquit (LH2) i oxigen líquit (LO2) alimentant a quatre motors Pratt & Whitney RL10 A-5. Estos motors eren una versió modificada dels històrics RL10, amprats en el programa Apolo i les eixides Centauro. Alimentat per bateries de 28 volts i en un control de vol autònom i no tripulat, el disseny del fuselage fabricat per Scaled Composites, era compost de grafit i resina epoxi en un disseny de tren d'aterrisage retràctil.
El prototip, en un cost de tan sol 60 millons, es va construir per parts en un centenar de persones en 21 mesos.
Les proves es varen realisar en les instalacions de la NASA en White Sands. El 18 d'agost de 1993 va realisar el seu primer vol en èxit durant 58 segons. L'11 i 30 de setembre es varen realisar els dos següents vols de prova.
En una ampliació de finançació per part de la NASA i de l'agència ARPA, el programa es va continuar el 20 de juny de 1994 en un vol de 136 segons. El següent vol, el 27 de juny de 1994 va sofrir un accident que va provocar una explosió encara que la nau va conseguir per sí mateixa cancelar el vol i aterrisar de manera exitosa.
El 6 de maig de 1995, el 12 de juny i el 7 de juliol varen ser els següents vols. En l'últim vol, el DC-X va alcançar un récort d'altura en aplegar als 2500 metros pero va realisar un aterrisage dur que va provocar danys en el fuselage. Les reparacions no eren possible per no contar en major finançació.
DC-XA
[editar | editar còdic]
La NASA es va fer càrrec del proyecte i va renovar la finançació. De tal manera que el DC-X es va reparar i es va redissenyar per a passar a cridar-se DC-XA (de l'anglés, «Delta Clipper Experimental Advanced») o DC-XA Clipper Graham. Incloïa modificacions en noves tecnologies, per eixemple en la construcció dels tancs de combustible, el separador dels combustibles, utilisant nous materials composts. El tanc d'oxigen líquit serà construït en una aleació d'alumini i liti (alumini 1460, en lloc del 2219) construït per l'empresa russa RKK Energiya i un sistema de control a reacció millorat, construït per Aerojet. Estes millores i noves tecnologies varen reduir el pes de la nau en 620 quilograms.[4]
El vehícul modificat va ser provat el 18 de maig de 1996 i durant l'aterrisage va tindre un chicotet fòc que va provocar un sobrecalentamiento del fuselage. Va ser reparat i va realisar dos vols més el 7 i 8 de juny, en un determini de tan sol 26 hores. En el segon vol ademés va conseguir alcançar una altura de 3140 metros i un temps de vol de 142 segons.[4]
En l'últim vol, el 31 de juliol de 1996, una de les tres pates del tren d'aterrisage no es va desplegar en prendre sol i el prototip va bolcar, provocant el trencament del tanc de combustible d'oxigen líquit i explosionant fent irrecuperable el prototip. L'investigació va demostrar que el tècnic no va conectar el sistema hidràulic en dita pata, que no va poder estendre's de la seua posició retràctil en vol per a servir de respal junt a les atres dos pates.[5][6]
Despuix de l'accident, es va cancelar el programa i la NASA va enfocar a dos proyectes el presupost, el Lockheed Martin X-33 i Orbital Sciences X-34 que posteriorment també terminarien cancelats pel seu alt cost i complexa construcció.[7]
Especificacions
[editar | editar còdic]Forma cònica, 12 metros d'altura, 4,1 metros de diàmetro Massa ple: 18.900 kg Massa buit: 9.100 kg Propulsió: quatre motors RL10 A5, basats en el històric RL10, en cardán per a variar l'àngul d'impuls en ± 8 graus, cada u capaç de generar 6.100 kgf d'espente. Cada u dels motors podia variar el seu impuls entre el 30% i el 100% Controls de reacció: quatre propulsors de hidrogen/oxigen gaseosos, en una força d'uns 18 N cada u Guia, navegació i aviónica de control: ordenador d'a bordo de 32 bits i 4,5 Mips, sistema de navegació F-15 en giroscopis d'anell làser. Sistema de giroscopi i accelerómetro F/A-18. Receptor GPS. Sistema de telemetría digital. Altímetro radar Sistema hidràulic: sistema hidràulic estàndart per a aeronaus per al control de cinc flaps aerodinàmics i huit actuadors de cardán (dos per motor) Materials: Caixco i escut tèrmic: compost de grafit i epoxi, en recobriment tèrmic de silici Tancs de propulsió: aleació d'alumini 2219 Soports estructurals: alumini Tren d'aterrisage: construcció en acer i titani
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Delta Clipper Experimental Archive». www.hq.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 12 de novembre de 2020. Consultat el 1 de setembre de 2019.
- ↑ 2,0 2,1 «BMDO DC-X Fact Sheet». www.hq.nasa.gov. Consultat el 1 de setembre de 2019.
- ↑ Defense Technical Information Center.The Strategic Defense Initiative Organization (SDIO).Washington:(AD-A265 940)Consultat el 1 de setembre de 2019.
- ↑ 4,0 4,1 «DC-X Menu». www.hq.nasa.gov. Consultat el 1 de setembre de 2019.
- ↑ «SpaceViews Update 97 Jan 15: Top Stories». archive.seds.org. Consultat el 1 de setembre de 2019.
- ↑ «[1]». Consultat el 1 de setembre de 2019 (en és).
- ↑ «[2]». Consultat el 1 de setembre de 2019 (en és).
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Archiu:Commons-logo.svg Delta Clipper (rocket) en Wikimedia Commons. Wade, Mark. «Delta Clipper» (en anglés). Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2012. Consultat el 21 de juny de 2008. «Una breu història de les eixides d'aterrisage vertical».
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Delta Clipper» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.