Dentició

Dentició

Disposició dels dents en un maxilar humà. S'observen dos dels tres molars de cada costat.

Es diu dentición, en general, al desenroll de les dents i a la seua disposició en la boca; i en particular, a la disposició dels dents, els tipos d'ells i les cantitats de cada tipo i la total que són característics d'una espècie determinada a una edat determinada. O, lo que és lo mateix, la cantitat, el tipo o els tipos i la morfofisiología de les dents d'un animal.

Els mamífers són l'única classe de vertebrats en la que està generalisat el fet de que un animal puga tindre dents de distinta forma i de distint tamany: incisius, caninos, premolars i molarés. Esta traça es coneix com heterodoncia, i a l'animal que ho presenta li'l califica com heterodonto.

En oposició, es diu homodoncia a la traça consistent en tindre només dents de la mateixa forma i del mateix tamany, i homodonto a l'animal que ho presenta.

En l'excepció d'alguns tàxons supraespecíficos, els mamífers presenten difiodoncia: durant el seu desenroll, tenen primer una dentició decidua (dents de llet) i despuix una dentició permanent que va substituint de manera gradual a la primera. Es diu dels animals als que els correspon esta característica que són difiodontes. En oposició, es diu que presenten monofiodoncia aquells animals la dentició dels quals és la mateixa durant tota la seua vida, i es diu d'ells que són monofiodontos. D'aquells atres la dentició dels quals va canviant repetidament a lo llarc de la seua vida es diu que són polifiodontos (o que presenten polifiodoncia).

En els mamífers, ademés, tots els membres d'una mateixa espècie (i fins a de un tàxon de categoria superior a la d'espècie) presenten generalment una cantitat fixa de dents en l'estadi adult, de manera que l'estudi de la dentició supon un procediment útil per a l'identificació dels fòssilés i per al desentrañamiento de les relacions sistemàtiques entre els mamífers vivents.

Introducció

La dentició dels vertebrats té el seu orige en un plec de la coraza dels placodermos que per mig de l'evolució es va transformar en la característica dels peixos, els amfibis i els reptils: un arc llarc de dents iguals (homodontes) que són aguts o tenen les vores esmolades. La dentició dels mamífers respon a un patró diferent: les dents del maxilar i de la mandíbula han sofrit una evolució conjunta de tal manera que operen com una unitat de tancament.

« Les superfícies de masticació estan constituïdes de tal forma que les dents maxilars i els mandibulars s'ajusten perfectament en el tancament per a tallar, esgarrar, esclafar, triturar i moldre l'aliment.»

Llevat els monotrema, els xenartros, els pangolines i els cetáceos, els mamífers actuals tenen fins a quatre tipos distints de dents, i hi ha una cantitat màxima dels de cada tipo: són els incisius, els caninos, els premolars i els molar.

Els incisius ocupen els front dels arcs dentarios maxilar i mandibular. Solen ser dents aplanados, en forma de cincel, que es troben vora en vora en la mossegada. La seua funció és tallar, tajar o rosegar l'aliment per a fer-ho péntols aptes per a la masticació.

Els caninos, situats immediatament als costats dels incisius, en molts casos són puntaguts, tenen forma de clau i es proyecten més allà del nivell de les atres dents. En els carnívors, són bàsicament armes ofensives que servixen per a abatre a l'assut. En atres casos, com en els de alguns primats, s'ampren per a cascar els aliments durs.

Els premolars i els molar estan en els costats de la boca. Segons de quin mamífer es tracte i segons quin siga la seua alimentació, estes dos classes de dents serviran per a esclafar, triturar o moldre.

Els grups de dents dels distints tipos es troben en el mateix orde en tots els mamífers que els posseïxen.

En moltes grups d'espècies, les crío presenten una dentició que va caent i va sent reemplaçada per la dentició definitiva pròpia dels adults. Eixa dentició de les crío rep el nom de dentició primària, dentició decidua o dents de llet. La definitiva rep el nom de dentició permanent. Els animals que presenten esta característica són calificats com difiodontes; i el fenomen, com difiodoncia. La fòrmula dentaria corresponent a les dents de llet sol ser igual que la que correspon als definitius, pero en absència de molar.

Ocupació en l'arqueologia dels coneiximents sobre dentició

L'estudi de la dentició és un important àrea d'estudi en el camp de l'arqueologia, sobretot en aquella especialisada en restants antics. L'estudi de la dentició té moltes ventages sobre l'estudi del restant del esquelet: l'estructura i la disposició de les dents humanes és constant, i, encara que són heretades, no experimenten moltes transformacions durant els canvis ambientals, l'especialisació trófica ni l'alteració en els patrons d'us. El restant de l'esquelet és més donat a presentar canvis adaptatius. Ademés, les dents es conserven millor que els ossos, de manera que el conjunt de peces a disposició dels arqueòlecs és molt major i, per tant, més representatiu.

L'estudi de la dentició resulta particularment útil a el hora de rastrejar les migracions de les poblacions antigues, ya que, encara que tots els humans adults tenen els mateixos 32 dents, es donen chicotetes diferències en la forma dels incisius i en la cantitat de regates dels molar, i cims adicionals en algunes peces concretes. Estes diferències no només poden ser indicis de distintes poblacions en una mateixa àrea, sino també de canvis ocorreguts a lo llarc del temps, de manera que el seu estudi pot servir per a determinar de quines poblacions es tracte i a quins moments de la seua història corresponguen eixos restants.

Vore també

• Boca dels mamífers
• Dent
• hipsodontia
• Fòrmula dentaria
• Dentició dels lémurs

Bibliografia

• Visió preliminar en « Las superficies de masticación están constituidas de tal forma que los dientes maxilares y los mandibulares se ajustan perfectamente en el cierre para cortar, desgarrar, aplastar, triturar y moler el alimento.».