Disocactus phyllanthoides

Disocactus phyllanthoides (Disocactus phyllanthoides)

Disocactus phyllanthoides, coneguda comunament com nopalxóchitl, és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Disocactus, dins de la família Cactaceae. És endèmica de Mèxic (concretament dels estats de Veracruz, Oaxaca, Pobla i Hidalgo).

Descripció

Disocactus phyllanthoides és una espècie de cactus que encara que normalment creix de forma epífita sobre els arbres, a voltes pot aparéixer com litofíta sobre superfícies rocoses. És arbustiu, d'hàbit colgante i es ramifica des de la base. Té la epidermis de color vert clar i a sovint, en una tenyida rojosa. Els brots són aplanados, allargats i en forma de full. Inicialment són erectos, encara que en el temps es tornen colgantes.

Els tallos principals poden aplegar a medir fins a 1 m de llarc, tenen la base redonejada i la porció superior aplanada. Els tallos laterals són lanceolados, de base redonejada i aplanados cap a dalt, en l'àpiç terminat en punta. Medixen de 15 a 30 cm de llarc i 2,5 a 4 cm d'ample, en vores toscamente dentados, i nervaduras centrals i laterals prominents. Sobre ells s'assenten areolas sense espines (llevat en els brots jóvens).

Les flors són de color rosa i la seua forma va de acampanada a embut. S'òbrin durant el dia i són inodoras (sense olor). Medixen de 8 a 10 cm de llarc i de 7 a 9 cm d'ample. Tenen el pericarpelo (ovari) ovado i presenta algunes escamas esteses. El tubo floral (receptàcul) medix de 2,5 a 5 cm de llarc i de 0,7 a 1 cm de diàmetro; és de color verdoso i conta en més escamas que el pericarpelo, encara que les aixelles permaneixen nuetes. Els estams, el estil i el estigma són de color blanquecino, i este últim presenta de 5 a 7 lòbuls.

Els fruts tenen forma elipsoide i presenten llaugeres costelles. Són de color vert al principi tornant-se rojos en madurar i medixen de 3 a 4 cm de diàmetro. En el seu interior contenen llavors de color marró obscur.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie és Mèxic (concretament dels estats de Veracruz, Oaxaca, Pobla i Hidalgo). Habita principalment en el bioma tropical estacionalmente sec, a altituts que oscilen entre els 1500 i els 1850 metros sobre el nivell de l'mar.

La planta pot créixer sobre arbres com epífita o sobre superfícies rocoses com litófita i es troba en boscs núvols. Les seues raïls s'incrusten en les roques o en la corfa dels arbres hostes per a ancorar-se i fixar-se, per lo que el seu únic accés a la humitat i els nutrients prové de la pluja i els excrements que cauen des de dalt.

Taxonomia

La primera descripció d'esta espècie va ser com Cactus phyllanthoides, publicada en 1813 pel botànic suís Augustin Pyrame de Candolle en el llibre ilustrat Catalogus plantarum horti botanici monspeliensis 84.

Més vesprada, el botànic alemà Wilhelm Barthlott va traslladar l'espècie al gènero Disocactus, per lo que va passar a cridar-se Disocactus phyllanthoides. Va registrar estos canvis en les revista científica Beihefte zoom Botanischen Centralblatt. Zweite Abteilung, Systematik, Pflanzengeographie, angewandte Botanik 61 (3): 383, publicada en 1942.

Etimologia

• Disocactus: nom genèric format a partir de les paraules gregues dis (que significa 'dos voltes'), isos (que significa 'igual) i kaktos (que significa 'penca' o 'planta espinosa'), en alusió als tallos aplanados en forma de full (en dos costats idèntics) que presenten les espècies d'este gènero.
• phyllanthoides: epítet específic grec que significa 'semblat a Phyllanthus', en añusión de la semblança d'esta espècie en Epiphyllum phyllanthus.

Sinonímia

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com "Vulnerable (VU)”. Les principals amenaces que sofrix l'espècie estan relacionades en la pèrdua del seu hàbitat forestal, per la deforestació per a la conversió en plantacions de café, agricultura a chicoteta escala i ganaderia. Aixina mateix, en les proximitats de núcleus urbans, la població està disminuint com a conseqüència d'una recolecció illegal excessiva.

Usos

Disocactus phyllanthoides es cultiva àmpliament com a planta ornamental pels seus grans i vistoses flors, que poden aparéixer vàries voltes a l'any, en un pico principal de floració en primavera. És una de les espècies principals (junt en Disocactus speciosus i Disocactus crenatus) que han contribuït al desenroll dels híbrits coneguts com «cactus orquídea», àmpliament cultivats per les seues flors ornamentals.

Preferix climes tropicals o subtropicales i prospera en ambients en temperatures nocturnes superiors a 12 °C. Tolera temperatures elevades de fins a 45 °C i resistix gelades breus, encara que la fredor prolongada pot afectar negativament el seu desenroll. Durant els mesos càlits, requerix recs freqüents, permetent que el substrat se seque llaugerament entre aplicacions. A partir de finals de l'estiu, es reduïx la freqüència del rec, i en hivern pot suspendre's temporalment per a estimular la floració. S'adapta be a la semisombra o a la llum solar filtrada, encara que en climes càlits convé protegir-la del sol directe més intens. Respon favorablement a una major exposició a la llum a l'inici de la primavera, lo que favorix la brotación floral.

El cultiu en test en substrats ben drenados, rics en matèria orgànica —com els utilisats para orquídees o bromelias— resulta ideal, ya que imita el seu hàbitat natural com a planta epífita. Per a la seua propagació, s'ampren principalment esquejes de talle en primavera, encara que també és possible obtindre noves plantes a partir de llavors, les quals germinen entre 14 i 28 dies si es mantenen a temperatures entre 18 i 21 °C. En general, esta espècie presenta bona resistència a plagues i malalties, encara que deu manipular-se en esment, ya que els brots i capolls poden desprendre's fàcilment davant canvis bruscs en el seu entorn.

Noms comuns

Els noms comuns d'esta espècie són: flor del nopal, marta, nopalillo, nopalillo orquídea de marta, nopalxóchitl o sol d'aigua.