Epiphyllum phyllanthus
Epiphyllum phyllanthus, coneguda comunament com calaguala o dama de nit,[1] és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Epiphyllum, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del centre de Mèxic fins al noreste d'Argentina, per lo que es considerar-se una de les espècies més comunes del gènero. Ademés ha segut introduïda en Assam (Índia).
Descripció
[editar | editar còdic]Epiphyllum phyllanthus és una espècie de cactus epífito de creiximent vigoroso i ramificació molt abundant. Els brots principals són cilíndrics o triangulars en la seua part inferior, medixen de 50 a 100 cm de llongitut i en freqüència es ramifican. En la seua part superior es aplanan i alcancen fins a 100 cm de llarc o inclús més.
Els brots laterals sorgixen a partir de les zones aplanadas dels brots principals. Posseïxen una base curta, d'aproximadament 2 cm, cilíndrica o de secció triangular, i continuen com brots aplanados, llineals, de 25 a 50 cm de llongitut. Estos brots mostren un color vert clar a vert mig, una consistència rígida a alguna cosa flexible i un ample de 3 a 10 cm, en una nervadura central ben marcada. Els màrgens apareixen lobulados i dentados.
Les areolas són menudes, naixen a lo llarc dels màrgens de les branques aplanadas i poden presentar pèls, encara que lo més habitual és que continguen únicament llana de color crema. Les espines estan absent en plantes madures, pero apareixen en plántulas i jovenils en forma de cerdes primes.
Les flors es desenrollen sobre les parts aplanadas dels brots i presenten forma d'platillo en pedúncul. Mostren una gran variabilitat de tamany, en llongituts de 7,5 a 30 cm i diàmetros de 4,5 a 23 cm. El tubo floral sol medir aproximadament el doble que els segments del periant; permaneix recte en brots empinats i es curva de manera pronunciada en brots colgantes. Els segments externs del periant són groc verdosos en una tenyida rojosa, mentres que els interns varien de blancs a crema i medixen de 0,3 a 1 cm d'ample. Les escamas en el tubo floral són escasses, diminutes i esteses. Els filaments dels estams són curts, i l'estil és llarc, prim, i de color rosa o blanc. l'estigma posseïx uns 10 lòbuls curts i de color blanc.
Els fruts van de #elipsoide a ovoideos, són de color púrpura rojós i tenen la superfície plana. Posseïxen fins a 8 costelles, medixen de 3 a 8 cm de llarc i no desprenen aroma. Contenen una polpa blanca, dolça i pegajosa, en numeroses llavors grans i negres.[2][3][4]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]L'àrea de distribució nativa de l'espècie comprén comprén gran part d'Amèrica Llatina i el Carib, incloent el noreste d'Argentina, Paraguay i Uruguay en el sur; Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçola en la regió andina i amazónica; aixina com Centroamérica, en presència en Belize, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Nicaragua i Panamà. També es troba en Mèxic i en territoris del Carib, com les Illes Caiman, Guayana Francesa, Guyana i Surinam, aixina com en àrees costeres adjacents al Golf de Mèxic. Ademés ha segut introduïda en Assam (Índia).[5]
L'espècie es desenrolla principalment en el bioma tropical estacionalmente sec, en un ampli ranc altitudinal que va des del nivell de la mar fins als 1300 m.s.n.m. Presenta una notable plasticidad ecològica, lo que li permet establir-se en una gran diversitat d'ambients.
Creix com epífita en distints tipos de formacions vegetals, entre elles la mata atlàntica, la caatinga-agresta, la mata del planalto, la vegetació ciliar i el tancat, i també apareix en hàbitats associats a manglars. Aixina mateix, es troba en boscs humits, a on colonisa troncs i branques d'arbres, aprofitant les condicions de llum filtrada i humitat ambiental. Esta amplitut ecològica explica la seua extensa distribució geogràfica i la seua capacitat per a adaptar-se a condicions climàtiques i estructurals molt diverses.[4][5]
Ecologia
[editar | editar còdic]Des del punt de vista ecològic, I. phyllanthus presenta adaptacions clares a la polinisació nocturna. Les seues flors s'òbrin durant la nit i emeten una fragància intensa, traces que s'associen estretament en la polinisació per esfíngidos (arnes de la família Sphingidae) i, en menor mida, per atres arnes nocturnes. El néctar es localisa en la base d'un tubo floral molt llarc i estret, lo que restringix l'accés a polinisadors en #probòscide suficientment llarga; per esta raó, les esfinges constituïxen provablement els principals, i en molts casos els únics, polinisadors efectius de l'espècie.
Despuix de la fecundació, la planta desenrolla fruts carnosos que atrauen a diverses aus i a atres animals arborícolas. Estos animals consumixen la polpa o picotean els fruts i actuen com dispersores de les llavors. Les llavors són menudes i presenten una superfície pegajosa, una característica que facilita el seu adheriment a branques i troncs despuix de la dispersió. Ya que l'espècie creix com epífita, esta forma de dispersió resulta especialment eficient, ya que permet que les llavors alcancen directament els substrats elevats a on poden germinar i establir-se en èxit.[6]
Taxonomia
[editar | editar còdic]La primera descripció d'esta espècie va ser com Cactus phyllanthus, publicada en 1753 pel botànic suec Carlos Linneo en el seu llibre Species Plantarum: 469.[7][8]
Més vesprada, el botànic anglés Adrian Hardy Haworth va traslladar l'espècie al gènero Epiphyllum, per lo que va passar a cridar-se Epiphyllum phyllanthus. Va registrar estos canvis en el seu llibre Synopsis plantarum succulentarum: 197 en 1812.[9][10]
- Epiphyllum: nom genèric format a partir de les paraules gregues epi (que significa 'sobre' o 'damunt') i phyllon (que es traduïx com a 'full'). Este nom fa referència a la característica més notable del gènero: les seues flors que semblen sorgir directament dels fulls, encara que en realitat es desenrollen sobre brots aplanados que recorden a fulls en forma i textura.[11]
- phyllanthus: epítet específic format a partir de les paraules gregues phyllon (que significa 'full') i anthos (que es traduïx com a 'flor'), en alusió a que les flors semblen sorgir directament dels fulls, encara que en realitat es desenrollen sobre brots aplanados que recorden a fulls en forma i textura.[6][12]
Subespecies o varietats
[editar | editar còdic]Actualment es distinguixen dos subespecies i una varietat:
| Image | Subespecie / Varietat | Descripció | Distribució |
|---|---|---|---|
| Epiphyllum phyllanthus subsp. phyllanthus | Flores en estigmes de 10 lòbuls blancs. Fruts de 3 a 8 cm de llarc. | Des del centre de Mèxic fins al noreste d'Argentina | |
| Epiphyllum phyllanthus var. plattsii
Proctor, 2012 |
No hi ha senyes | Illes Caiman | |
| Epiphyllum phyllanthus subsp. rubrocoronatum
(Kimnach) Ralf Bauer, 2003 |
Flores en estigmes de 10 a 13 lòbul anaranjados. Fruts de 4,5 a 7,5 cm de llarc. | Colòmbia, Costa Rica, Equador i Panamà |
Estat de conservació
[editar | editar còdic]En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de l'UICN, l'espècie està classificada com de “Preocupació Menor (LC)”, lo que indica que, en l'actualitat, no presenta un risc elevat d'extinció a escala global.
A pesar de que la seua àmplia distribució geogràfica implica que puga vore's afectada localment per processos de pèrdua o degradació de l'hàbitat, l'espècie mostra una alta tolerància als #destorbament antrópicas. Açò es deu, en part, a la seua capacitat per a desenrollar-se com epífita sobre arbres situats inclús en entorns urbans, inclosos parcs, jardins i àrees verdes dins de les ciutats, lo que contribuïx a la seua relativa estabilitat poblacional.[5]
Usos
[editar | editar còdic]Epiphyllum phyllanthus es cultiva principalment com planta ornamental i destaca per la seua facilitat de cultiu i la seua bona tolerància a periodos moderats de descuit. De la mateixa manera que atres espècies del gènero Epiphyllum, preferix l'ombra parcial i requerix un aporte d'aigua relativament alt en comparació a atres cactus, especialment durant l'estiu, encara que convé permetre que el substrat se seque llaugerament entre recs. Es tracta d'un cactus de bosc de creiximent ràpit i caràcter longeu quan es manté en condicions adequades.
L'espècie creix ben tant a ple sol com en ombra llaugera, en especial durant les hores de la vesprada, i en climes càlits resulta recomanable proporcionar protecció front al sol intens. Un aument de la llum al començament de la primavera estimula la brotación. Sobre el substrat, no presenta grans exigències, pero la seua condició epífita fa aconsellable l'us d'una mescla ben drenada i rica en matèria orgànica, similar a l'empleada per a orquídees o bromelias, composta principalment per turba o verdet Sphagnum.
Durant el periodo de creiximent, la planta necessita recs regulars sense permetre que el substrat se seque per complet, junt en una fertilisació mensual per mig d'un abonament equilibrat. Els capolls florals resulten sensibles als canvis d'ubicació, per lo que es recomana no moure la planta una volta iniciada la seua formació, ya que alteracions lleus de l'entorn poden provocar la seua caiguda. L'espècie preferix temperatures nocturnes no inferiors a 12 °C, especialment en hivern. Tolera temperatures elevades de fins a 45 °C i gelades breus, encara que la fredor prolongada pot causar danys greus o inclús la mort de la planta, per lo que convé protegir-la front a les gelades. En general, esta espècie mostra una bona resistència a plagues i malalties.
La propagació resulta senzilla i es realisa principalment per mig d'esquejes de talle en fulls, mentres que la reproducció per llavor ocorre en menor freqüència. Les llavors deuen sembrar-se en un substrat ben drenado durant la primavera i germinen normalment en un determini d'entre 14 i 28 dies, a temperatures compreses entre 18 i 21 °C.[4][13]
Galeria
[editar | editar còdic]-
Planta creixent de forma epífita sobre el tronc d'un arbre
-
Detall de la flor en forma d'platillo en pedúncul
-
Detall del frut en formació
-
Detall del frut madur
-
Detall de les llavors pegajosas
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Dama de nit (Epiphyllum phyllanthus)» (en és-mx). EncicloVida. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ Haworth, Adrian Hardy; Haworth, Adrian Hardy; Haworth, {{{nom3}}} (1812). [1] (en en), Typis R. Taylor et Socii, p. 197.
- ↑ Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). (en alemà), Ulmer, pp. 251-252. ISBN 978-3-8001-4573-7.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Epiphyllum phyllanthus». www.llifle.net. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Epiphyllum phyllanthus: Taylor, N.P., Machado, M., Zappi, D., Braun, P., Pin, A., Oakley, L., Loaiza, C. & Ostalaza, C.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T46520A121439239».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/IUCN.UK.2017-3.RLTS.T46520A121439239.en.Consultat el 2025-12-24.
- ↑ 6,0 6,1 Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). (en en), Springer, p. 184. ISBN 978-3-642-05597-3.
- ↑ Linné, Carl von; Linné, Carl von; Salvius, {{{nom3}}} (1753). [2], Impensis Laurentii Salvii, p. 184.
- ↑ «Cactus phyllanthus L. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ «Epiphyllum phyllanthus (L.) Haw. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ «Epiphyllum phyllanthus | International Plant Names Index». www.ipni.org. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ «Epiphyllum» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2025-12-23.
- ↑ «Epiphyllum phyllanthus» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2025-12-24.
- ↑ «Vivipary and offspring survival in the epiphytic cactus Epiphyllum phyllanthus (Cactaceae)».Journal of Experimental Botany.58(14)
- 3865–3873.ISSN 0022-0957.doi:10.1093/jxb/erm232.Consultat el 2025-12-24.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Epiphyllum phyllanthus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.