Divinitat
La divinitat o lo diví són aquelles coses que estan relacionades o procedixen de l'essència Deu[1] o d'alguna atra deidad.[2]
Context
[editar | editar còdic]L'expressió «lo diví» s'utilisa de manera variable en distintes confessions i creèncias, i inclús entre diferents individus dins d'una mateixa fe, per a referir-se a un poder transcendental, o als seus atributs i manifestacions en el món, i encara que pugues, no té per qué presupondre l'existència de diversos deus o d'un únic Deu absolut.
Esta diferència entre divinitat i deidad es pot ilustrar fent alusió a la visió cosmológica d'alguna religió no teiste, com per eixemple el budisme, a on, mentres la divinitat és entesa principalment com la llei que governa el món, de manera infinita i eterna, les deidadés (devas) són mortals —encara que la seua longevitat es medixca en millons d'anys— i no tenen el poder d'anar contra eixa llei suprema.
Usos de la paraula
[editar | editar còdic]Per a la paraula «divinitat» existixen tres usos diferents, que seria possible superpondre o integrar:
- En referència al Deu únic i absolut de les religions monoteistes, o be a un deu de les religions politeistes, o una atra entitat similar a un deu.
- En referència a poders, forces, energies, lleis o veritats que són universals i que transcendixen les capacitats humanes.
- En referència a les qualitats d'individus o del ser humà si es considera que té un accés especial a, o és part de lo diví.
La divinitat com a força o poder, es referix a l'operació d'un poder transcendental al món.
Els diversos deus de les múltiples corrents del hinduismo representen un o un atre aspecte del funcionament del món, pero es reconeix que cada deu és només un aspecte d'una única essència divina que ho comprén tot (Brahman), sense forma i sense característiques.
Igualment, el taoisme propon un principi operante transcendental cridat Tao, que no és ni un ser ni una entitat, pero que dona orde a este món.
Entitat
[editar | editar còdic]Artícul principal: Deidad
En les religions monoteistes, la paraula divinitat s'usa a sovint per a referir-se al Deu singular central d'eixa fe. A sovint, la paraula pren l'artícul definit i s'escriu en mayúscula - "la Divinitat" - com si fora un nom propi o honorífic definitiu. Diví - en mayúscula - pot usar-se com un adjectiu per a referir-se a les manifestacions de tal Divinitat o els seus poders: p. eix. "prenent el sol en la Divina presència ..."
Els térmens divinitat i diví, sense capitalisar i sense l'artícul definit, a voltes s'usen per a denotar a un deu(és), o atres sers i entitats que no alcancen la Divinitat absoluta pero que es troben fòra del regne humà.
Força divina o poder
[editar | editar còdic]Com es va senyalar anteriorment, les divinitats estan estretament relacionades en la(s) força(s) o poder(és) transcendent(s) que se'ls atribuïx,[3] tant que, en alguns casos, els poders o forces poden ser invocats adequadament. Açò du al segon us de la paraula divina (i un us menys comú de la divinitat): referir-se a l'operació del poder transcendent en el món.
En la seua forma més directa, l'operació del poder transcendent implica alguna forma d'intervenció divina. Per a les creències pa i politeistes, açò generalment implica l'acció directa d'un deu o un atre en el curs dels acontenyiments humans. En la llegenda grega, per eixemple, va ser Poseidón (deu de la mar) qui va tindre èxit en les tormentes que varen desviar la nau de Odiseo en el seu viage de tornada, i la tradició japonesa va sostindre que un vent enviat per Deu els va salvar de l'invasió mongol. A sovint s'oferixen oracions a deus específics del panteisme per a obtindre ajuda en empreses particulars: p. viages segurs, èxit en la guerra o una temporada de collites abundants. Moltes religions en tot lo món, des de la religió tradicional sintoísta japonesa i chinenca, certes pràctiques africanes i les creències derivades del Carib, fins a les creències dels natius americans, sostenen que les deidades ancestrals o domèstiques conten en protecció i bendicions diàries. En les religions monoteistes, l'intervenció divina pot prendre formes molt directes: milacres, visions o intervencions de figures beneïdes.
La força o el poder trascendentes també poden operar a través de camins més sotils i indirectes. Les religions monoteistes generalment recolzen alguna versió de la providència divina, que reconeix que la divinitat té un pla profunt pero desconegut que sempre es desenrolla en el món. Els events imprevisibles, marejants o aparentment injusts a sovint es llancen a 'la voluntat de lo Diví', en defenses com el inshallah musulmà ('com Deu ho vol') i el cristià 'Deu treballa de maneres misterioses'. A sovint, tals religions també oferixen la possibilitat d'una retribució divina, a on la divinitat inesperadament durà als malfatans davant la justícia a través del funcionament convencional del món; des de la reparació sotil de menuts errors personals, fins a estralls a gran escala com la destrucció de Sodoma i Gomorra o la Gran Inundació bíblica. Atres religions són encara més sotils: la doctrina del karma, compartida pel budisme i el hinduismo, és una llei divina similar a la retribució divina pero sense la connotació de castic: els nostres actes, bons o mals, intencionals o no, es reflectixen en nosatres com a part del funcionament natural de l'univers. El taoisme filosòfic també propon un principi operante transcendent, transcrito en anglés com tao o dao, que significa 'el camí', que no és una entitat o un ser en sí, sino que reflectix el procés natural en curs del món. El misticisme occidental modern i la filosofia de la nova era a sovint usen el terme 'lo Diví' com un sustantiu en este últim sentit: un principi o ser no específic que dona orige al món, i actua com la font o font de vida. En estos últims casos, les religions no promouen la deferència, com succeïx en els monoteisme; més be, cada u sugerix un camí d'acció que durà al practicant a complir en la llei divina: ahimsa - 'sense dany' - per a les religions budista i hindú; d'o et - "acció virtuosa" - en el taoisme; i qualsevol de les numeroses pràctiques de pau i amor en el pensament de la nova era.
Mortals
[editar | editar còdic]Artícul principal: Apoteosis
En el tercer us, les extensions de la divinitat i el poder diví s'acrediten als individus vius i mortals. Se sap que els líders polítics han afirmat la divinitat real en certes societats primitives, sent els antics faraons egipcíacs el principal cas, assumint un paper d'objectes de cult i acreditats en estatus i poders sobrehumanos. Més comunament, i més pertinent a el història recent, els líders simplement reclamen alguna forma de mandat diví, lo que sugerix que el seu govern està d'acort en la voluntat de Deu. La doctrina del dret diví dels reis es va introduir en Occident en el XVII, proponent que els reis governaren per decret diví; els emperadors japonesos varen governar per mandat diví fins al començ de la constitució japonesa despuix de la Segona Guerra Mundial.
Menys políticament, la majoria de les religions posseïxen gran cantitat de persones que es creu han segut tocades per forces divines: sants, profetes, héroes, oràculs, màrtirs i sers allumenats, entre uns atres. Es diu que Sant Francisco d'Assís, en el catolicisme, va rebre instruccions directament de Deu i que concedix indulgència plena a tots els que confessen els seus pecats i visiten la seua capella el dia apropiat. En la mitologia grega, la mare de Aquiles ho va banyar en el riu Styx per a donar-li l'immortalitat, i Hércules, com a fill de Zeus, va heretar poders casi divins. En el taoisme religiós, Lao Tsu és venerat com un sant en els seus propis poders. Varis individus en la fe budista, començant en Siddhartha, es consideren allumenats, i en les formes religioses del budisme se'ls atribuïxen poders divins. Es diu que Crist en la Bíblia és el Fill de Deu i que va realisar milacres divins.
En general, els mortals en qualitats divines es distinguixen cuidadosadament de la deidad o deidades en el panteón principal de la seua religió. Inclús la fe cristiana, que generalment sosté que Crist és idèntic a Deu, distinguix entre Deu el Pare i Crist el Fill engendrat.[4] No obstant, hi ha certes escoles de pensament esotèriques i místiques, presents en moltes religions: sufíes en l'islam, gnósticos en el cristianisme, hindús Advaitan, budistes zen, aixina com vàries perspectives no específiques desenrollades en la filosofia de la nova era, que sostenen que tots els humans són en essència divins, o unificats en lo Diví d'una manera no trivial. Tal divinitat, en estes religions, s'expressaria naturalment si no estiguera enfosquida pels móns socials i físics en els que vivim; necessita ser destacat a través de pràctiques espirituals apropiades.[5]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ divinitat - Diccionari de la llengua espanyola.
- ↑ divine - Merriam Webster.
- ↑ «St. Thomas Aquinas: Nature and Grace: Selections from the Summa Theologica of Thomas Aquinas - Christian Classics Ethereal Library». www.ccel.org. Consultat el 9 de maig de 2020.
- ↑ «Divinity of Alpha's Jesus». www.users.globalnet.co.uk. Consultat el 9 de maig de 2020.
- ↑ «Crimson Circle - The Awakening Signs». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2013. Consultat el 9 de maig de 2020.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Divinidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.