Doggerland

]]

Mapa que mostra les hipotètica dimensions de Doggerland (c. 8000 a. C.). Proporcionava un pont de terra entre l'illa de Gran Bretanya i l'Europa continental.

La llínea roja marca el Banc Dogger, el qual és provablement una morrena formada en el Pleistoceno.

Doggerland (Doguerlanda en castellà) és el nom donat per arqueòlecs i geólogos a una antiga massa de terra en el sur del mar del Nort, que conectava l'illa de Gran Bretanya en el continent europeu durant i despuix de l'última Edat de Gèl. Es va mantindre emergida fins a 6500 o 6200 a. C., encara que poc a poc va ser engolguda per l'aument del nivell del mar. Estudis geològics han sugerit que Doggerland va ser una gran àrea de terra seca que s'estenia des de la costa este britànica i front a l'actual costa dels Països Baixos fins a les costes occidentals d'Alemània i Dinamarca. Va ser provablement un hàbitat ric en assentaments humans en el periodo mesolítico.

Marque teòric

El potencial arqueològic de la zona es va plantejar a principis de el XX, pero l'interés es va intensificar en 1931, quan un barco d'arrastre faenar entre els bancs d'arena i bajíos dels bancs Leman i Ower a l'est de The Wash va traure a relluir una elegant cornamenta de púas que data d'una época en que la zona era una tundra. En posterioritat, atres barcos han extret restants de mamuts i lleons, entre atres restants d'animals terrestres, i un chicotet número de ferramentes prehistòriques i armes que utilisaven els habitants de la regió.

Desaparició

Mapa que mostra l'extensió hipotètica de Doggerland des de la Glaciació Weichseliense fins a la situació actual

Com els nivells de les mars i oceans varen pujar despuix del fi de l'última etapa glacial de l'era de gèl actual, Doggerland va començar a sumergir-se en el mar del Nort, aïllant la península britànica d'Europa continental, aproximadament en 6500 a. C.

Es creu que el Banc Dogger, que era una terra alta de Doggerland, es va mantindre com a illa fins al 5000 a. C. Abans d'inundar-se completament, Doggerland va ser una planicie ondulante en sistemes de rius en meandres associats a canals i llac. Etapes claus es creuen ara que varen incloure l'evolució gradual de baïes en una gran marea entre Anglaterra i el banc Dogger oriental en el 7000 a. C., en un aument ràpit del nivell de la Mar produint que el Banc Dogger es convertira en una Illa i que Gran Bretanya finalment es desconectara del continent. Este aument coincidix en l'inundació del Ponto Euxino.

Una hipòtesis més recent és que gran part de les terres costeres restants, ya molt reduïdes en tamany respecte de la superfície original, es varen inundar en un maremoto al voltant de 6200 a. C. (aproximadament 8200 AP) causat per un corriment de terra submarí prop de la costa de Noruega, conegut com el Corriment Storegga. Esta teoria sugerix que el maremoto derivat d'este corriment de terra va ser devastador per a qualsevol població mesolítica costera. Despuix del tsunami de Storegga sembla que Gran Bretanya finalment es va separar del continent i cada u va seguir el seu propi Mesolítico.

L'àrea és de vital importància per als arqueòlecs, ya que el ràpit increment del nivell de la mar va sepultar i va permetre la conservació del modo de vida que tenien els grups humans primitius europeus sense alteracions. Recents descobriments varen permetre conéixer un jaciment de 8.400 anys d'antiguetat, sumergit a sèt metros de profunditat. En ell es varen trobar restants de fauna marina, com a peixos i foques, que indiquen que l'explotació de recursos aquàtics era més comú de lo que es pensava en la regió. Alguns dels vestigis trobats són: ferramentes de pedra en mànecs de fusta, arcs de caça, restants d'ossos d'animals, i fins a estructures de peixca com a trampes, cerques i llances per a peixos.