Dolmen del prat de Lácara

Dolmen del prat de Lácara

El dolmen del prat de Lácara és un monument megalític del tipo sepulcro de corredor. Està situat en la província de Badajoz junt a la carretera EX-214, que unix Aljucén en La Nava de Santiago, al terme municipal de la qual pertany. Es tracta d'un notable sepulcro megalític, construït durant el Neolític final, cap a l'ocàs de el IV mileni a. C. o inicis de el III mileni a. C. És un dels més monumentals conservats en el foc alentejano-extremeny, motiu pel que va ser declarat be d'interés cultural en 1912 i Monument Nacional en 1931.

Ubicació

En consonancia con atres megalits extremenys, el de Lácara es troba ubicat en un entorn natural de dehesa de carrascas, de suau relleu, ocupant un chicotet cerro que s'eleva sobre el parage circumdant i pròxim a vàries corrents d'aigua, entre les que destaca el riu Lácara, que discorre a l'est del monument. En l'entorn abunden els afloraments granítics que en el seu moment varen proporcionar la matèria primera necessària per a edificar el sepulcro. Estes particularitats del seu emplaçament han fet pensar a investigadors com Enrique Navascués que ademés de lloc d'enterrament i símbol del poble que ho va erigir, estos megalits varen poder ser també demarcadores territorials o fites de referència en l'ordenació d'este territori en la prehistòria. També s'ha especulat en la seua ubicació estratègica en relació en camins i zones de pas.

A pesar de totes les teories, lo cert és que este megalit es troba relativament aïllat, puix els dólmenes més propencs, com el de Carmonita o la Cova del Monge, disten entre 13 i 15 km a vol de pardal, lo que dificulta establir que formara part d'un conjunt organisat de enterrament colectius. En qualsevol cas, se sol considerar que els dólmenes de les rodalies de Mèrida poden constituir una prolongació oriental del dens núcleu megalític d'Alburquerque-Villar del Rei-La Roca de la Serra, segons es deduïx de la seua posició geogràfica.

Descripció i contingut

Vista del dolmen.

Vista superior del corredor

El de Lácara és un dolmen del tipo més comú en la comunitat extremenya, puix es tracta d'un sepulcro de corredor llarc i ben desenrollat, el de majors dimensions que s'ha documentat en la regió. La cambra, o estància destinada als enterrament colectius, és un espai de planta poligonal, propenc a la forma circular, en un diàmetro de cinc metros. Està format per sèt grans lloses o ortostatos de granit estacats verticalment, que recolzen uns sobre uns atres fins a aplegar al central de major altura, que actua a modo de clau i sosté l'entramat. L'únic ortostato que permaneix íntegre perque va resistir la voladura en dinamita té 5,2 m d'altura, se situa just a l'esquerra de l'única entrada i és un bon indicador de l'enorme envergadura original d'este espai monumental. Els ortostatos varen ser tallats en forma cóncava i ademés es varen colocar en cert inclinament cap al punt central, de tal manera que es facilitara la colocació d'una gran llosa que servia de coberta de la cambra, hui perduda. En el sol d'esta estància es varen conservar fragments del restant de blocs, actualment ubicats uns metros a les afores del dolmen.

Vestíbul del dolmen

La cambra i el corredor d'accés tenen casi vint metros de llongitut i estan orientats en direcció este-oest. El corredor està dividit en tres trams —un atri i dos antecámara—, ben delimitats per mig de parelles de lloses verticals a abdós costats, a modo de jambas que estretixen el pas entre elles. L'atri junt a l'entrada és una espècie de vestíbul de planta trapezoidal, provablement sense coberta en orige, que actua com a rampa d'accés a la primera antecámara i potser també com a espai ceremonial destinat al depòsit d'ofrenes. Les dos antecámara són estructures adinteladas en una altura que varia entre 1,1 i 1,6 metros, i que s'estretixen llaugerament conforme nos aproximem a la cambra final.

Queden encara vestigis del túmulo de terra que recobria casi tot l'edifici descrit, per lo que és possible conéixer el seu aspecte i dimensions originals. Era per tant un promontori artificial de planta elíptica, elaborat a pur de terra rojosa i vores rodades, en el que encara es poden observar algunes de les pedres que, a modo de mur anular de contenció, rodejaven la vora exterior. El seu diàmetro oscila entre els 28 i els 35 metros, mentres que la seua altura actual és de 3,5 m, encara que en orige varen deure ser prou més.

L'utilisació continuada del dolmen i els diversos espolis que ha sofrit impedixen establir una estimació del número de cadàvers que va aplegar a albergar, o les característiques dels aixovar funeraris complets. Junt a menuts fragments d'os, carbonizados pels fòcs realisats en posterioritat, l'excavació arqueològica del dolmen va proporcionar diversos objectes, encara que descontextualizados. Es tracta de peces d'aixovar habituals en estos sepulcros colectius: recipients ceràmics de forma esfèrica o semiesfèrica, abundant indústria lítica tallada com a gavinets i alabardas de sílex, un centenar de puntes de flecha de diversos materials, objectes d'adorn personal com colgantes i contes de collar o dos puntes de coure. Aixina mateix, es va trobar un interessant ídol placa de pissarra, de forma rectangular en les vores redonejades, decoració incisa en la seua cara anterior i tres perforació superiors. Per últim, les excavacions també varen proporcionar gran cantitat de trossos d'ocre, provablement utilisat en rituals funeraris.

Vore també

• Dólmenes d'Alcántara

Bibliografia

• (1959).Revista d'Estudis Extremenys.Diputació Provincial de Badajoz.
• VV. AA. (2006). «Mèrida», Monuments artístics d'Extremadura, 3ª edició, Mèrida: Editora Regional d'Extremadura. ISBN 84-7671-948-5.