Megalitismo
El terme megalitismo procedix de les paraules gregues mega (μεγας) ‘gran’, i lithos (λιθος), ‘pedra’. Encara que en sentit lliteral es pot trobar construccions megalítiques en tot lo món, des de Japó als jagants de l'Illa de Pasqua, en sentit estricte molts autors únicament denominen megalitismo al fenomen cultural el foc del qual es localisa en el Mediterràneu occidental i l'Europa atlàntica, que s'inicia a partir de finals del Neolític i dura fins a l'Edat del Bronze i que està caracterisat per la realisació de diverses construccions fetes en grans blocs de pedra escassament desbastados i denominats megalits. Aixina, segons estos investigadors, quan es parla de megalitismo no es deurien incloure les construccions ciclópeas corresponents a atres dinàmiques culturals com les del Bronze egeo, les baleáricas o les sardas, ni molt manco les d'Egipte o Polinèsia.[1]
Es troben grans monuments megalítics disseminats per bona part d'Europa occidental, pero els focs més importants es troben en Bretanya, sur d'Anglaterra i Irlanda, i sur d'Espanya i Portugal.
Este fenomen s'identifica essencialment en la construcció de tombes monumentals del tipo dolmen (en bretón taula de pedra), en l'interior de la qual es va ser enterrant successivament als fallits d'un grup humà, apartant-se cuidadosadament els ossos dels anteriors difunts (enterrament colectius). Els dólmenes poden ser simples o de corredor, en galeria, o cistas, i la majoria varen estar inicialment coberts per un túmulo de terra o pedres, que actualment sol haver desaparegut en la seua major part. Ademés dels dólmenes, dins del context megalític, es poden trobar una atra tipologia constructiva no funerària denominada menhir, monolit estacat en el sol que pot aparéixer aïllat o formant alliniacions (en Carnac) o círculs (henges, com en Stonehenge). També abunden els crómlech, círculs de pedres més o menys grans que rodejaven el túmulo d'un dolmen, els tholoi, els falsos dólmenes i les coves artificials.
Procés de construcció
[editar | editar còdic]
El procés constructiu d'un megalit començava en la pedrera a on s'extreen els grans blocs de pedra. D'allí es transportaven (1) sobre troncs i branques fins al lloc elegit per a l'erecció del monument. En este lloc es deixaven caure els blocs verticals en un estret clot prèviament excavat (2) i despuix s'ajustaven fins a deixar-los en posició vertical, despuix de la qual cosa es reblia el clot per a fixar-los fermament. En el cas dels menhirs el procés quedava terminat, pero per a l'erecció d'un dolmen es continuava en la tasca més difícil, consistent en colocar el bloc o blocs horisontals.Per a això es feyen terraplens a abdós costats dels ortostatos, fins a alcançar la mateixa altura que estos (i molt provablement s'omplia també de terra l'espai entre abdós parets, que després es buidava) . Per estos terraplens es transportava el bloc horisontal (3) fins a deixar-ho colocat correctament, despuix de la qual cosa es cobria tot de terra, donant lloc al túmulo (4). Tal hipòtesis de construcció ha segut comprovada en la pràctica per varis equips d'investigació, entre ells el de J.P. Mohen, que en 1979 va construir en França un dolmen valent-se de doscents hòmens i la llosa superior dels quals tenia un pes de 32 tonellades.
Estudis realisats en Wessex, en el sur d'Anglaterra, varen mostrar que construir la fase final de Stonehenge va exigir uns 30 millons d'hores de treball, portades a terme per una mà d'obra procedent de tota la regió. Per al gran túmulo de Silbury Hill, en la mateixa regió, es varen necessitar 18 millons d'hores i va ser alçat en sol dos anys, segons el seu excavador. Cada u dels henges menors de Wessex va supondre de l'orde d'un milló d'hores de faena, o lo que seria lo mateix, 300 persones treballant un any sancer.[2]
Desenroll
[editar | editar còdic]
Encara que inicialment es pensava que els monuments més senzills eren necessàriament més antics i que varen ser guanyant en complexitat a lo llarc del temps, ara se sap que no sempre va anar aixina: en Bretanya es varen construir a partir del V mileni a. C. grans conjunts megalítics, mentres que en el II mileni a. C. es feyen de menor tamany.[3]
Les construccions megalítiques funeràries més antigues es varen erigir en el suroest d'Iberia cap al 4800 a. C. (Dolmen de Alberite, Càdis), mentres que en Carrowmore, en el Sligo, Irlanda, han segut datats cap al 3700 a. C. i són anteriors a qualsevol vestigi conegut d'agricultura en la regió. Estan relacionats en tribus de caçadors-recolectors i alguns dels enterrament presenten indicis de descarnación, cremació, sacrificis rituals i canibalisme.[4]
El periodo més extens de construccions megalítiques es localisa en el suroest ibèric, a on comprén aproximadament des de 4800 a. C. fins a 1300 a. C., comprenent els periodos entre el Neolític i l'Edat del Bronze, encara que cap a 3800 a. C. es varen alçar megalits en Bretanya i en l'occident de França, mentres que entre 3500 i 3000 a. C. este fenomen es va estendre per pràcticament totes les poblacions de l'alvertent atlàntic europea, fins a llavors carents de nexes culturals comuns. Hi ha qui pensa que la peixca d'altura, particularment la del abadejo, va poder servir com a mig de transmissió.
Des de finals del V mileni i durant tot el IV mileni a. C. en Còrsega es varen habilitar hipogeus colectius en antecámara i vàries cambres decorats en imàgens relacionades en el cult al bou.[5] A partir de 3100 a. C., s'observen en el foc portugués i en els seus voltants importants innovacions en la construcció funerària: coves artificials i tholoi. Des de 3100 a. C. i fins a 2200 a. C. es varen desenrollar poblacions fortificadas en el suroest i surest ibèrics, formant-se aixina les primeres i úniques societats complexes implicades en el fenomen megalític: les cultures de Vila Nova (estuari del Tajo) i Els Millers (Almeria).[6] També allí es detecta un notable increment del comerç ultramarino, important àmbar d'Escandinavia, aixina com marfil i clafoll d'ou d'esturç d'Àfrica. En este periodo comença també a apreciar-se l'aparició del fenomen megalític en zones que no poden considerar-se estrictament atlàntiques, tant d'Europa central com del Mediterràneu occidental.
Durant el IV mileni a. C. es varen construir en Gran Bretanya unes plataformes circulares ceremoniales rodejades per postes de fusta i en fossos concèntrics interns,[5] que a partir del 3000 a. C. varen ser sent substituïdes pels complexos círculs d'ortostatos coneguts com henges.[7]
El desplegament del complex cultural campaniforme a partir de Vila Nova cap al 2900 a. C.,[8] confirma a les cultures del sur de la península ibèrica com a focs megalítics encara en ple apogeu per eixes dates.
Tipologies
[editar | editar còdic]Els seus tipos bàsics són el menhir i el dolmen, pero el seu agrupamiento, la combinació d'abdós o una major complexitat, donen lloc a una tipologia més variada en la que trobem alineamientos (com el de Carnac, en França), cromlech (com el Stonehenge, en Anglaterra) i dólmenes de corredor i cambra, abundants en Andalusia com és el cas de Valencina (Matarrubilla, La Pastora, Ontiveros, Montelirio), Trigueros (Soto) o Antequera (Menga, Vera i El Romeral).
.jpg){kind=link}
La paraula menhir procedix del bretón, idioma en el que significa "pedra llarga" (de men o maen = pedra i hir = llarga). Consistix en un únic megalit (monolit) estacat en el sol verticalment i no se li pot adjudicar un us clarament funerari. A voltes es presenten agrupats en rencs, donant lloc a un alineamiento com el de Carnac; també poden presentar-se formant círculs constituint llavors un crómlech, els eixemples del qual més sofisticats són els henges d'Anglaterra. També existix la tipologia d'estàtua-menhir, en toda una serie de característiques pròpies, sent una representació antropomorfa esculpida i/o gravada sobre un menhir.
Més complex que el menhir és el dolmen, terme procedent també del bretón que significa «taula de pedra» (de dol = taula i men = pedra). El dolmen està format per dos o més ortostatos sobre els que es recolza una llosa colocada horisontalment. En Espanya són abundants, destacant entre uns atres els de Dombate (Galícia), Sakulo (Navarra), Laguardia i Eguilaz (Àlaba), Mont Areo (Astúries), Tella (Aragó), Pedra Gentil (Catalunya), Lácara i El Mellizo (Extremadura).
Una varietat més complexa d'este últim tipo és el dolmen de corredor i cambra, que consta d'un passadiç o galeria que conduïx fins a una o dos cambres. Tant el passadiç com la cambra poden presentar un pla regular o irregular; els de passadiç regular duen a una cambra també regular, i ben diferenciada, de forma circular (com ocorre en el cas de El Romeral) o quadrada (Vera), que també pot estar coberta no per megalits sino per una falsa volta, com ocorre en Els Millers (Almeria). A voltes apareix una cambra secundària i més chicoteta situada en el mateix eix llongitudinal de l'edificació i comunicada en la principal per mig d'un atre curt passadiç (El Romeral). En els de pla irregular no hi ha separació clara entre passadiç i cambra, semblant esta una mera eixamplada del passadiç; a diferència dels corrents la seua coberta és adintelada i està formada per grans megalits (Menga). En tots els casos este tipo de construccions varen estar recoberts per un túmulo de terra de varis metros de diàmetro, com a tossals artificials, que els donen aspecte de cova, motiu pel que, a voltes i popularment, se'ls denomina "coves", com ocorre en Antequera.
Cronologia
[editar | editar còdic]Epipaleolítico
[editar | editar còdic]Les excavacions portades a terme en alguns monuments britànics, irlandesos, escandinaus i francesos han revelat l'existència d'activitats rituals en ells des del Epipaleolítico, elevant la seua antiguetat d'us en sigles i inclús milenis, encara que tals senyes estan subjectes a controvèrsia:
- Circa 5400 a. C.: possibles dates inicials para Carrowmore (Irlanda).
Neolític
[editar | editar còdic]- Circa 5000 a. C.: construccions en Évora (Portugal). Començ del Neolític atlàntic.
- Circa 4800 a. C.: construccions en Bretanya i Poitou (França).
- Circa 4300 a. C.: generalisació de les construccions en eixemples en Carnac (Bretanya), centre i sur de França, Còrsega, Espanya, Portugal, Gran Bretanya i Gales.
- Circa 3700 a. C.: construccions en distints punts d'Irlanda.
- Circa 3600 a. C.: Ggantija en Malta i en Anglaterra fases inicials dels terraplens circulares denominats henges, com el lloc de Stonehenge.
- Circa 3500 a. C.: El Romeral, en Antequera (Espanya); també en el suroest d'Irlanda, nort de França, Cerdenya, Sicília, Malta, Bèlgica i Alemània.
- Circa 3400 a. C.: en Irlanda, Holanda, Alemània, Dinamarca i Suècia.
Calcolítico
[editar | editar còdic]
- Circa 3200 a. C.: temple megalític d'Hagar Qim (Malta).
- Circa 3000 a. C.: construccions en Els Millers (Espanya), França, Sicília, Bèlgica, les illes Orcadas (Escòcia), aixina com els primers círculs (henges) en Anglaterra.
- Circa 2800 a. C.: punt àlgit en Dinamarca i construcció del círcul de Stonehenge.
- Circa 2500 a. C.: clímax del megalitismo lligat al campaniforme en la península ibèrica, Alemània i les illes britàniques, en la construcció de centenars de menuts círculs de pedra en estes últimes. En el campaniforme es va passar en Europa del nort i central del Neolític al Calcolítico (l'Edat del Coure).
Edat del Bronze
[editar | editar còdic]- Circa 2000 a. C.: construccions en Bretanya, Cerdenya, Itàlia i Escòcia. El Calcolítico dona pas a l'Edat del Bronze en l'oest i nort d'Europa.
- Circa 1800 a. C.: en Itàlia.
- Circa 1500 a. C.: en Portugal.
- Circa 1400 a. C.: enterrament de Egtved Girl, en Dinamarca, el cos del qual està molt ben conservat.
Interpretacions
[editar | editar còdic]El fenomen megalític solament es pot explicar en el marc dels profunts canvis produïts a raïl de la progressiva neolitización de l'occident europeu. Estos canvis, de caràcter econòmic i social, varen ser la conseqüència del pas d'unes economies depredadores, basades en la caça i la recolecció, a atres productores, basades en l'agricultura i la ganaderia. Aixina, les poblacions afectades varen començar a considerar la terra en la que vivien i de la que es nutrien com a pròpia. L'acumulació d'excedents i la necessitat d'una organisació major va provocar l'aparició de societats segmentarias (o tribus), i, posteriorment, les primeres jefaturas. Estes societats (més complexes que les bandes paleolíticas) varen ser, baixe la tutela dels chamanés (que eixercien el poder espiritual i simbòlic), les responsables de la construcció de tals obres.[10]
Este procés es pot observar en realisar una llectura sociològica dels enterrament: els enterrament colectius sense clares diferenciació són interpretats com a propis de societats segmentarias més o menys igualitarias i liderades per grans hòmens (big man en anglés) mentres que els que registren agrupacions i aixovar desiguals correspondrien a societats jerarquizadas dirigides per un cap.[11]
Els monuments megalítics han segut interpretats com a centres simbòlics i/o rituals de les poblacions del seu entorn, de les quals hi ha molt poques senyes: unes poques cabanyes disperses de fusta o pedra, acumulacions de sílex, fosses i llars, són les evidències trobades. L'excepció la constituïx l'interessant poblat de Skara Brae, en les illes Orcadas (Escòcia). També s'han trobat en el nort i noroest d'Europa certs recints delimitats per fossos successius, terraplens i empalizadas, denominats camps atrincherats, enclosures en el sur de Gran Bretanya, que funcionarien, possiblement, com a espais rituals complementaris dels megalits.[12]
A lo llarc del temps l'anàlisis d'este fenomen ha anat variant en funció de les teories predominants en cada época:
- Interpretació migracionista, majoritària durant el XIX: establia que un únic colectiu d'immigrants era el responsable de la construcció de tots els megalits.
.jpg){kind=link}
- Difusionista: matisava a principis de el XX l'anterior en atribuir a l'influència dels comerciants del Mediterràneu oriental la difusió en Occident de l'ideologia associada al megalitismo.
- Procesual-funcionalista: en demostrar-se que els megalits occidentals eren més antics que molts orientals, es va buscar l'explicació de cóm es va produir este desenroll local per mig de l'anàlisis dels processos i de les seues funcions econòmic-socials.
- Neomarxista: explica l'utilisació del ritual megalític com un camuflage de la posició de poder d'uns pocs dins del grup.
- Postprocesual: emfatisa els aspectes simbòlics dins d'un context social concret.[13]
Les distintes interpretacions de les seues funcions ideològiques giren al voltant de la seua utilisació com a elements d'equilibri social, de delimitació territorial, de prestigi i/o de poder de la comunitat, remarcant-se l'identificació dels seus constructors en la terra en la que estaven enterrats els seus antepassats, lo que els otorgaria el dret a treballar-la. En l'enfortiment de les jefatures i la conseqüent jerarquización social, que coincidix en l'auge de la metalúrgia, es va ser canviant cap a un model en el que primava lo individual sobre lo colectiu: els megalits varen donar pas als enterrament individuals.[14]
El megalitismo és obra de pobles que encara no coneixen l'escritura ni les tècniques arquitectòniques alvançades, com les que escomençaven a practicar les civilisacions contemporànees de Mesopotamia o Egipte. No cal oblidar que prou monuments megalítics són posteriors a la construcció dels zigurats mesopotámicos o les grans piràmides egipcíaques.
Megalits com a possibles observatoris astronòmics
[editar | editar còdic]- ↑ Fullola, Josep Mª (2005). Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, primera edició, Barcelona: Ed. UOC, pp. 165-166. ISBN 84-9788-153-2.
- ↑ (1998) Arqueologia. Teories, métodos i pràctica, segona edició, Madrit, Espanya: Edicions Akal, pp. 186-187. ISBN 84-460-0234-5.
- ↑ González Marcén, Paloma (1992). Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze", primera edició, Madrit: Editorial Síntesis, p. 34. ISBN 84-7738-128-3.
- ↑ Eiroa García, Jorge Juan (2010). Prehistòria del món, primera edició, Barcelona: Sagell Editorial SL, p. 519. ISBN 978-84-937381-5-0.
- ↑ 5,0 5,1 Eiroa García, Jorge Juan. Prehistòria del món, p. 520.
- ↑ Fullola, Josep Mª. Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, pp. 181-182.
- ↑ González Marcén, Paloma. Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze", pp. 57-58.
- ↑ J. Muller i S. van Willigen, New radiocarbon evidence r uropean Bell Beakers and the consequences for the diffusion of the Bell Beaker Phenomenon, en Franco Nicolis ed.), Bell Beakers today: Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe (2001), pp. 59-75.
- ↑ el_Pla_de_els_Pruneres_Mollet_de el_Valls_Entanques_Oriental?ev=prf_pub L'estàtua-menhir del Pla dels Pruneres (Mollet del Vallès), Pablo Martínez Rodríguez. Research Gate.
- ↑ Arqueologia. Teories, métodos i pràctica, pp. 187-188.
- ↑ González Marcén, Paloma. Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze", pp. 107-108.
- ↑ González Marcén, Paloma. Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze", p. 57.
- ↑ Arqueologia. Teories, métodos i pràctica, pp. 448-449.
- ↑ Eiroa García, Jorge Juan. Prehistòria del món, p. 524.
Certs autors postulen que hi ha una conexió astronòmica en molts monuments megalítics. Consideren que Stonehenge va poder ser un observatori i que la seua disposició (i la de molts atres jaciments) està orientada segons els cicles celests. Pràcticament tots els dólmenes tenen el corredor alineat cap al solstici d'hivern i els petroglifos circulares galaico-portuguesos senyalen este o atres acontenyiments anuals per mig de l'ombra que proyectaria un gnòmon que se situara en el seu centre. Pero, encara que en el túmulo irlandés de Newgrange l'implicació astronòmica existix, els crítics de la arqueoastronomía diuen que eixe primer i únic cas conegut no deu ser extrapolado sense proves a atres construccions.
És cert que les societats neolíticas posseïen coneiximents astronòmics vinculats als cicles de sembra i recolecció, i que estos podrien (o no) haver-se vist reflectits en la construcció de megalits. Pero açò distaria molt de que utilisaren tals monuments per a una observació sistemàtica dels cels, en el sentit modern d'observatori. Per tot això sol acusar-se als arqueoastrónomos d'estar predisposts a trobar implicacions astronòmiques en qualsevol monument, de que les seues conclusions no posseïxen una base sòlida i de roçar la pseudociencia.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Delibes de Castro, Germán. El megalitismo ibèric. Història 16, Madrit, 1985.
- Pijoán, José. Summa Artis. Volum VI. L'art prehistòric europeu. Madrit, Espasa Calpe, 1979 (7.ª edició).
- Fernández, María Cruz. L'Edat dels Metals. Història de l'Art de «Història 16» n.º 4. Madrit, 1989.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Megalits d'Espanya i la seua bibliografia Més de 5.000 megalits i més de 4.000 referències bibliogràfiques.
- Megalitismo de la península ibèrica
- Aplicació Android per a localisar megalits de la península ibèrica
- Megalitismo en Catalunya
- Megalitismo en Andalusia. Institut Andalús del Patrimoni Històric
- El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Megalitismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.