Anar al contingut

Polinèsia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>

Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.


La Polinèsia, nom derivat del grec πολύς (polýs, «molts/as») i νῆσος (nêsos, «illa»), és una agrupació de més de mil illes en l'oceà Pacífic central i meridional, situada en el continent oceànic. El terme va ser falcat per l'escritor francés Charres de Brosses en 1756.[1] Totes estes illes estan poblades pels distints pobles polinesios, que tenen clares característiques en comuna d'orde llingüístic i cultural.

Geogràficament, la Polinèsia forma un triàngul als ànguls del qual estan situades les illes de Hawái, Nova Zelanda i Rapa Nui. Els principals archipèlecs que es localisen dins del triàngul polinésico són Samoa i Tonga, junt a les illes Marqueses i el restant de la Polinèsia francesa.

Geografia

[editar | editar còdic]

La Polinèsia pot descriure's com un triàngul de 30 millons de km² en els seus vèrtiços en Hawái (1), Nova Zelanda (2) i l'Illa de Pasqua (3). Els atres grups principals d'illes situats dins del triàngul polinesio són Samoa (4), Tonga, les cadenes d'illes Cook i la Polinèsia francesa (5). Fòra d'este gran triàngul es troba Tuvalu. Hi ha també enclavaments de població polinesia en Papúa Nueva Guinea, illes Salomón i Vanuatu.

Hi ha dos tipos principals d'illes: els atolones (illes planes de formació coralina), com Tahití; i les de formació volcàica, que presenten majors elevació, com Hawái.

Illes

[editar | editar còdic]

La Polinèsia tradicional comprén els següents archipèlecs i illes:

Geografia política

[editar | editar còdic]

Nou països tenen sobirania sobre els territoris de la Polinèsia tradicional, dels quals, quatre s'ubiquen íntegrament en la Polinèsia (Samoa, Kiribati, Tonga i Tuvalu) i cinc tenen les seues metròpolis fòra de la Polinèsia (Estats Units, França, Nova Zelanda, Chile i Regne Unit).


En la Polinèsia (que és la regió més oriental d'Oceania), els territoris d'Estats Units són tres voltes més extensos que tots els demés junts, els territoris de França són tan extensos com tots els demés junts exceptuant els de Estats Units, i els territoris de Samoa són més extensos que tots els demés junts exceptuant els de Estats Units i França (els territoris polinesios de Kiribati, Tonga, Nova Zelanda, Chile, Regne Unit i Tuvalu sumen a penes poc més de 2Plantilla:Nbsp000 km², en conjunt). L'importància geoestratégica de les illes polinesias, inclús les més chicotetes i remotes, es basa fonamentalment en el potencial aporte econòmic de les seues extenses Zones Econòmiques Exclusives (ZEE) per a la lucrativa explotació dels recursos naturals de la mar circumdant.

En la Polinèsia, la població dels territoris nortamericans és el doble que la de tots els demés junts, la població dels territoris francesos s'aproxima a tres quartes parts del total de tots els demés junts exceptuant dels nortamericans, la població dels territoris samoanos sobirans és casi equivalent a la de tots els demés junts exceptuant dels nortamericans i francesos. En molt menor número, les poblacions de Kiribati i Tonga superen els cent mil habitants per cada país, les poblacions polinesias de Nova Zelanda, Tuvalu i Chile tenen varis mils d'habitants en cada cas, i la població polinesia del Regne Unit no aplega al centenar d'habitants. Inclús les més chicotetes poblacions insulars garantisen l'eixercici de la sobirania dels seus respectius països, dels quals econòmicament són depenents per a la seua subsistència (en el cas d'aquelles el centre polític de les quals està fòra de la regió) o per a l'explotació d'alguns recursos que són la base de l'economia nacional (en el cas d'aquells archipèlecs que són països independents).

Llengües

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Llengües polinesias.


Totes les llengües polinesias formen part de les llengües oceàniques (part a la seua volta de les llengües malayo-polinesias); les llengües més afins a les polinesias són les de Fiji i en segon lloc les llengües micronesias.[2]

En aquells archipèlecs i illes que són dependències, hi ha bilingüisme, parlant-se llengües originàries polinésicas encara que predominant les llengües de les seues metròpolis. Les franceses Polinèsia Francesa i Wallis y Futuna, són francòfones i tenen 300 mil habitants. La nortamericana Samoa Americana, les neozelandeses Islas Cook, Niue, Tokelau i la britànica Pitcairn, són anglófonas i tenen prop de 60 mil habitants. La chilena Rapa Nui, és hispanófona i té 7 mil habitants

Orígens dels polinesios

[editar | editar còdic]
Archiu:High Chief and family, Samoa, ca 1914.jpg
Família samoana de 1914.
Archiu:Moorea baie cook. caps block 7
Baïa de Cook, en Moorea

Evidència arqueològica

[editar | editar còdic]

Es pensa que la cultura polinesia prové de la cultura lapita, la qual es va desenrollar principalment al nort de Melanèsia fa uns 3000-3500 anys i es va estendre per l'oest de Polinèsia (Futuna, Samoa, Tonga) fa 2100-3200 anys.[3] La ceràmica simple polinesia seria una simplificació del complex cultural lapita producte de l'aïllament.[4]


Provablement provinents d'Indonèsia, grups de cultura lapita,[5] migraron primer per Melanèsia fins a desenrollar una cultura de grans viages en els seus piraguas dobles. Entre els anys 1600 a. C. i 1200 a. C. es varen desplaçar des de llocs com l'archipèlec Bismarck,[6] Vanuatu[7] i Nueva Caledonia, fins a Samoa, Fiji i Tonga.

Evidència genètica

[editar | editar còdic]

El primer en fer estudis per a dilucidar l'orige dels polinesios va ser el genetista Bryan Sykes, que va començar en 20 mostres de sanc en l'illa Rarotonga, per a estudiar l'ADN mitocondrial, en l'any 1990. Posteriorment en 1992, va obtindre 1200 mostres de diferents illes de la Polinèsia. Una conclusió d'estos estudis va ser que tots els habitants de la Polinèsia (en poques excepcions) són descendents d'un grup de persones que va partir de les costes de China o Taiwan, cap al 1500 AC.

La troballa d'un únic marcador genètic que produïx l'alfa talasemia, permet deduir que els polinesios descendixen de melanesios.[8] Per un atre costat, un alel (gen) polinesio dels antígenos leucocitarios humans (HLA), és compartit per atres poblacions malayas, chinenques i japoneses, lo que indicaria un orige asiàtic.[9]

La genètica matrillinial (mitocondrial) indica que un 94% dels polinesios tindria un orige asiàtic sent majoritàriament del haplogrupo B4a1a, com en part d'Indonèsia i en algunes tribus aborigen de Taiwan; front a un 6% d'orige melanesio.[10] La població polinesia original és producte de la mescla de pobles melanesios pero en major mida de malayos, degut a que

casi tots els polinesios pertanyen a un subclado de B (ADNmt), el qual va tindre un efecte fundador, és dir, que es va formar una nova població a partir d'un número molt reduït de la població asiàtica inicial.[11][12][13][14]

En canvi la genètica patrillinial (cromosoma I) indica lo contrari, sent majoritari el haplogrupo C1b2,[15] relacionat en les poblacions melanesias, de tal manera que en un 66% del linaje masculí polinesio té un orige melanesio, front a un 28% d'orige asiàtic,[10] concloent finalment que Polinèsia té un orige dual provinent tant de poblacions austronesias com papúes.


L'anàlisis genètic ha permés reconstruir la seqüència de la migració ramificada en Polinèsia i estimar les seues dates i revela una expansió fundadora en série que es va originar en Samoa. Els viagers polinesios varen aplegar a Rarotonga en les illes Cook, al voltant de l'any 830 d. C., desplegant-se després cap al noroest a les illes de la Societat i arribant en el 1050 d. C. a les illes Tuamotu (Tōtaiete mā) en 1110 d. C. Migrants varen continuar també cap al sur cap a les illes Australs (Tuha'a Pae), aplegant a Rapa Iti al voltant de l'any 1190 d. C., i finalment cap a les illes geogràficament distants, pero en poblacions genèticament conectades, a on es varen desenrollar les cultures megalítiques de construcció d'estàtues,, les illes Marqueses (Et Henua 'Nana) en el nort, Raivavae en el sur i l'illa de Pasqua (Rapa Nui), la més oriental de les illes polinesias, a on es varen establir aproximadament en el 1200 d. C. via Mangareva, tram final que havia segut sugerit ya anteriorment basant-se en similituts entre les llengües mangarevana i rapanui, i per similituts en les seues tradicionals plataformes ceremoniales de pedra.[16]

Evidència llingüística

[editar | editar còdic]

Les llengües polinesias són el factor que definix tota la regió. Si se seguix la relació de parentesc en les demés llengües malayo-polinesias, es pot deduir el procés migratori que va donar orige als pobles polinesios.

A lo llarc de l'oceà Pacífic s'ha establit una relació que unix l'àrea triangular entre el hawaiano, maorí i rapanui, el centre del qual en major diversitat llingüística està entre Samoa, Tonga i Tuvalu; estos pobles provindrien de Fiji, centre d'expansió de les llengües fiyiano-polinesias, les quals provenen a la seua volta de les llengües oceàniques, en gran variabilitat en les illes del nort de Melanèsia.[17] Les llengües oceàniques vindrien de Célebes a on es desenrollen les llengües sulawesi-polinesias,[18] que conjuntament en els pobles del archipèlec Malayo procedixen en última instància de Taiwan, breçol de les llengües austronesias.

Història

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Navegació polinesia.
Archiu:Caps block 71 Haamonga A Maui. caps block 72
Trilito Ha'amonga 'a Maui, construït en el XIII al nort de Tongatapu
Navegants polinesios d'Hawái, en catamarà segons dibuix de John Webber en 1781

L'història registrada de Polinèsia és una de les més recents, comparades al restant del món.

Les cultures i les civilisacions de Polinèsia i les illes del Pacífic varen ser conegudes per Àsia, Àfrica i Europa (és dir, per les atres poblacions del Hemisferi Oriental o Vell Món) despuix de la colonisació d'Amèrica.

Primeres poblacions

[editar | editar còdic]

El poblament de Polinèsia es va iniciar cap a l'any 1000 a. C. a partir de Samoa, verdader centre de dispersió de la cultura polinesia. Des d'allí varen ocupar les illes Cook, Tahití i Tuamotu i varen arribar a les illes Marqueses[19] en el III; a Hawái i Pasqua entre el IV i el VI. A partir de Tahití, varen aplegar a Nova Zelanda des de el VIII.

Es varen conformar estats regits cada u per un La teua'i, en Samoa (La teua'i Manua), Fiji (La teua'Polotu) i Tonga (La teua'i Tonga). A partir del 950 es va incrementar el poder del La teua'i Tonga en sèu en Tongatapu, que va aplegar a controlar Samoa, Fiji i Tonga, una ret d'aliances matrimonials en caps locals de vàries illes i ademés, una ret comercial pel Pacífic.[20]

Contactes en Amèrica teories

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Contactes transoceànics precolombinos.

En el cas americà, l'historiografia peruana principalment teoriza i postula com a provable que els incas navegaren i comerciaren en els polinesios de les Marqueses o atres illes d'Oceania. Els cronistes espanyols Sarmiento de Gamboa, Martín de Murúa i Miguel Cabell Valboa durant la conquista varen arreplegar un relat mític sobre cóm Túpac Yupanqui, estant en la costa, hauria tingut coneiximent d'unes illes lluntanes i decidit anar darrere d'elles. Allistada una gran flota de basses, hauria salpat cap a unes illes anomenades Ninachumbi i Auachumbi, que estarien ubicades en la Polinèsia, possiblement en les illes Marqueses, o inclús Mangareva. Esta seria una hipòtesis del perqué el camote (Ipomoea batatas), planta americana, va aplegar tempranamente fins a Nova Zelanda, encara que hi ha evidències que apunten a que aus marines i migratòries haurien transportat la llavor.

Segons demostra Jean Hervé Daude, la construcció del Ahu Vinapu (un mur) en l'illa Rapa Nui és d'arquitectura similar a la d'un Chulpa de Sillustani, prop del Llac Titicaca en els Vages. L'explorador noruec Thor Heyerdahl va provar positivament la ruta intercontinental oceànica des d'Amèrica (Perú) fins a Oceania (Illes Marqueses) en la seua expedició denominada Kon-Tiki (realisada en materials i tècniques de l'época estudiada) en honor al deu dels Incas, Wiracocha, el creador de l'univers, puix Kon-Tiki és una advocación del mateix.

Investigacions genètiques varen trobar que habitants de la remota Polinèsia oriental es varen creuar en suramericans entre els anys 1150 i 1230 d. C. Va ser Identificada ascendència de natius americans en persones de les illes Palliser, Nuku Hiva i Fatu Hiva en les Marqueses i en Mangareva (i el poble Zenú de Colòmbia du el ADN més semblat al trobat entre els polinesios).[21]


Una atra hipòtesis també indica que va haver contactes marítims precolombinos entre polinesios i la costa sur de l'actual Chile posat que s'ha comprovat que en el XIV, gallines de Tonga varen aplegar fins a la costa chilena.[22][23] Atres indicis que proven l'arribada de polinesicos a una illa de Chile són 6 cràneus trobats en l'illa Mocha en la típica forma polinesia pentagonal del cràneu i per la forma de la mandíbula.[24]

Les teories de contactes gran part podrien ser per una possible emigració polinesica a Sudamérica en la seua constant expansió, també per tindre una cultura de navegació històrica i notòria en contrast en les cultures terrenals de gran part de pobles d'Amèrica.

Colonisació europea

[editar | editar còdic]

En el XVI la primera navegació que va travessar Polinèsia en el seu camí entre Amèrica i Àsia, i al voltant del món, va ser l'expedició de Magallanes i Elcano. No obstant, és en el XVIII en que els europeus varen descobrir la major part dels archipèlecs i illes d'Oceania inclosa la Polinèsia,[25] integrant-les en la seua progressiva cartografia mundial. La colonisació europea efectiva es va produir en el XIX i va ser realisada principalment pels imperis colonials hegemònics que es varen repartir la Polinèsia com ho varen fer en tota l'Oceania i el món sancer. En el cas específic de la Polinèsia, varen ensenyorejar el seu domini principalment França i el Regne Unit (que "va heretar" la major part dels seus dominis polinésicos a Nova Zelanda), pero també els Estats Units, entre uns atres.

En el XX, s'han independisat vàries archipèlecs constituint-se en països polinésicos sobirans. No obstant, hi ha també numerosos archipèlecs polinésicos la sobirania dels quals pertany a països la metròpoli dels quals s'ubica en un atre continent. És el cas, per eixemple, de la Polinèsia Francesa (França), Niue (Nova Zelanda), Pitcairn (Regne Unit), entre uns atres.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Histoire dones navigations aux terres australs, contenant ce que l'on sait dones moeurs et dones productions dones contrées découvertes jusqu'à ce jour
  2. ↑ Alfa.
  3. ↑ P. Kirch 2000, On the road of the wings: an archaeological history of the Pacific Islands before European contact.
  4. ↑ Anita Smith 2002, An Archaeology of West Polynesian Prehistory.
  5. ↑ Vore: Clark, G.; A. Anderson and T. Vunidilo 2000 The archaeology of Lapita dispersal in Oceania: papers from the 4th Lapita conference, Canberra: Pandanus Books, 15-23.
  6. ↑ Allen, J. 1984 "In Search of the no es moga Lapita Homeland: Reconstructing the Prehistory of the Bismarck Archipelago"; Journal of Pacific History 19 (4): 186-187.
  7. ↑ Stone, Richard 2006 "Greus of the Pacific's First Seafarers Revealed"; Science Magazine 312 (5772): 360
  8. ↑ A V Hill et al 1985, Melanesians and Polynesians share a unique alpha-thalassemia mutation.
  9. ↑ Mack SJ et al 2000, [enllaç trencat]
  10. ↑ 10,0 10,1 Kayser, Manfred et. al. 2006. Melanesian and Asian Origins of Polynesians: mtDNA and I Chromosome Gradients Across the Pacific; Molecular Biology and Evolution 23(11): 2234-2244.
  11. ↑ “Genome-wide analysis indicates more Asian than Melanesian ancestry of Polynesians” (2008). The American Journal of Human Genetics 82 (1): 194–198. doi:10.1016/j.ajhg.2007.09.010. PMID 18179899.
  12. ↑ “The genetic structure of Pacific Islanders” (2008). PLOS Genetics 4 (1). doi:10.1371/journal.pgen.0040019. PMID 18208337.
  13. ↑ Assessing I-chromosome Variation in the South Pacific Using Newly Detected, By Krista Erin Latham [1] [2] archivat en Wayback Machine.
  14. ↑ “Testing migration patterns and estimating founding population size in Polynesia by using human mtDNA sequences” . Proceedings of the National Academy of Sciences 95 (15): 9047–9052. doi:10.1073/pnas.95.15.9047. PMID 9671802.
  15. ↑ J. Stephen Lansing et al 2007, [enllaç trencat]
  16. ↑ (2021).Nature.597
    522–526.doi:10.1038/s41586-021-03902-8.
  17. ↑ Austronesian Basic Vocabulary Database. [3] archivat en Wayback Machine. Universitat d'Auckland, Nova Zelanda
  18. ↑ Austronesian language family de Sorosoro
  19. ↑ «History of Polynesian Archaeology». Archivat des d'el original, el 19 de novembre de 2005. Consultat el 18 de novembre de 2005.
  20. ↑ Kirch, Patrick Vinton (1984) "Tonga" The Evolution of the Polynesian Chiefdoms: 217-242. Press Syndycate of the University of Cambridge, 1996.
  21. ↑ Nature.doi:10.1038/d41586-020-02055-4.
  22. ↑ Investigadors de l'Universitat d'Auckland dirigits per Elizabeth Matisoo-Smith, varen trobar en la costa chilena -província de Arauco- ossos de pollet precolombinos, que segons proves de carbono radioactivo daten del sigle XIV, i varen comprovar que les seqüències d'ADN dels ossos coincidixen en les de gallinas polinesias de Tonga, de fa 2000 anys, les quals són en l'actualitat el component genètic dominant de la denominada gallina mapuche, au que existia abans de l'arribada dels espanyols. L'historiografia peruana basant-se en cròniques indica que el conquistador Pizarro, quí va aplegar a Perú en 1532, informa que els incas usaven gallines com a part de les seues cerimònies religioses. Vore: Els polinesios varen aplegar primer
  23. ↑ Storey, Alice A.; José Miguel Ramírez; Daniel Quiroz et. al. (2007) Radiocarbon and DNA evidence for a pre-Columbian introduction of Polynesian chickens to Chile; PNAS 104 (25): 10335-10339.
  24. ↑ Mocha Island, Pre-Columbian Contact on the Chilean Coast. [4] archivat en Wayback Machine. By K. Kris Hirst, About.com Guide
  25. ↑ Destaquen, per eixemple, el britànic James Cook, el francés La Pérouse, entre molts uns atres.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Polinèsia&oldid=792533»