Lapita

Per a atres usos d'este terme vore Lapita (desambiguació).

Lapita és el nom d'una cultura neolítica que es va estendre des de punts de la costa nort de Nova Guinea i l'archipèlec Bismarck fins a Nueva Caledonia, i les illes Samoa i Tonga, en l'oest del oceà Pacífic. És considerada la precursora de diverses cultures contemporànees de part de l'Oceania Propenca i posteriorment de Polinèsia.^[1]

El lloc arqueològic model d'esta cultura està situat prop del poble de Koné, en Nueva Caledonia, i va ser descobert en 1952. El nom «lapita» deriva de la paraula sapita (que en anglés s'escriu xaapeeta), que significa ‘excavar un clot’ en el dialecte haveke d'Nueva Caledonia. Eixa paraula va ser malentender pels primers arqueòlecs nortamericans, que varen creure que el lloc es dia «Lapita».

La alfarería lapita

És un tipo de alfarería de fanc de fòc llent, a sovint templada en closques o arena, i decorada en incisions superficials realisades en sagells dentados. Al voltant del 15 % de les peces són decorades, i les demés sò planes. Solen estar cobertes en un engobe rojós, una tècnica empleada en la mateixa época en Taiwan i en el nort de Filipines. Els fragments de peces trobats corresponen a gerros, gorcs, bols, fonts i plats, molts d'ells en un peu o base cilíndrica. A banda de la seua decoració, tots compartixen les mateixes formes, la mateixa composició i la mateixa tècnica de fabricació (modelat a mà i posterior bruñido).

Els motius consistixen majoritàriament en séries geomètriques repetitives, ones i representacions antropomórficas estilisades. Segons algunes teories, estes decoració poden haver segut transferides a o des de mijos menys durs com a teixits fets de fibra vegetal, tapets o tatuages. Els arqueòlecs han catalogat fins a 150 motius diferents, disposts segons estrictes convencions, i s'han realisat mapes de la seua distribució en Oceania. Esta amplia distribució (les excavacions es repartixen en illes que cobrixen un àrea de més de 4000 km de llarc) ha permés afirmar que els pobladors de Melanèsia i Polinèsia compartien una mateixa cultura comuna, lo que borra la seua tradicional divisió ètnica heretada del sigle XIX.^[2]

Esta alfarería clàssica va ser produïda entre el 1350 i el 750 a. C. i la seua producció més primerenca es va trobar en l'archipèlec de Bismarck. Estils locals d'esta primera alfarería es troben en Vanuatu i Nueva Caledonia. En la Polinèsia Occidental es troba alfarería lapita des del 800 a. C. en l'àrea de Fiji, Samoa i Tonga, llímit oriental de la seua difusió. Al voltant de 500 anys més vesprada, variants lapitoides s'haurien difòs des de Tonga i Samoa fins a les Marqueses i les Illes de la Societat.

Si tota la alfarería lapita en decoració data d'una época anterior a 500 anys a. C., a partir de les primeres décades d. C. la alfarería lapita present en Oceania Lluntana oferix un disseny pla sense decoració. A principis de el X, ya no es troben restants de alfarería lapita en Polinèsia.^[3] Es baralla l'hipòtesis de que anara per la falta d'argila apropiada en les illes més centrals i orientals del Pacífic, ya que els restants arqueològics trobats en les illes Samoa, el seu llímit d'expansió, revelen intents de conseguir atres proporcions d'argila i arena.^[4]

Atres característiques de la cultura lapita

Els pobles lapita eren caçadors i recolectors, pero els últims descobriments posen de relleu el seu domini de l'agricultura. El seu horticultura es basava en cultius de llavors, raïls i arbres, especialment taro, batata, coco, banana i varietats del arbre del pa. L'entorn dels jaciments lapita demostra que roturaban les terres per al seu cultiu.

Domesticaven animals com els porcs, gossos i pollets, que duyen en si en les seues migracions. De les cantitats importants d'espines de peixos i closques de moluscs trobades en els assentaments lapita, se sap que practicaven la peixca i la recolecció de moluscs.

Archiu:Pirogue Nouvelle Calédonie. caps block 7

Canoa tradicional en les illa dels Pins, Nueva Caledonia.

Es portava a terme comerç a llarga distància d'obsidiana per a elaborar astrals i atres ferramentes. L'obsidiana té la particularitat de que el seu anàlisis permet rastrejar el seu orige en precisió, i reconstruir per lo tant el recorregut dels pobladors lapita que duyen en si estes peces. Entre 1976 i 2002, s'han trobats restants en les illes Santa Creu, Fiji, Nueva Caledonia i en les Vanuatu, que procedirien de jaciments situats en l'illa de Nova Bretanya en l'archipèlec Bismarck i en vàries illes del Almirantazgo.^[5]

A banda de restants de ferramentes astilladas d'obsidiana, s'han trobat en els jaciments lapita azuelas de pedra, artefactes i adorns fets de closques i ossos, hams de peixca, ferramentes destinades a raspar, pelar i tallar, fetes en closques i sílex o atres tipos de roca disponible localment.

Les migracions lapitas representen bots entre illes molt distants, lo que implica que dominaven la navegació d'altura. Este tipo de navegació només es podria haver fet en embarcacions estables i resistents com les canoas de doble caixco (catamarans) o canoas proveïdes d'un caixco lateral més chicotet (praos). En tindre que navegar sense tindre referències terrestres, es pensa que els lapitas s'orientaven basant-se en la posició dels astres.

Les excavacions de Teouma en Efate, Vanuatu

L'excavació d'un gran cementeri en Teouma, en l'illa Efate, Vanuatu, en 2004, va revelar 36 cossos en 25 tombes, aixina com gerres funeràries. A tots els esquelets els faltava el cap, en ser els caps separats despuix del sepeli i reemplaçades en anells fets de closques còniques. Els caps es tornaven a enterrar. La tomba d'un home vell tenia tres cràneus alineats en el seu pit. Una gerra funerària contenint un cràneu presentava quatre pardals mirant dins de la gerra. Eixes pràctiques funeràries lapita recorden ritos i costums practicats encara en la primera mitat de el XX en bona part d'Oceania Propenca, a on s'atribuïen facultats espirituals al cràneu dels antepassats que podia ser desenterrado per a acompanyar la vida quotidiana dels seus descendents.^[6] La determinació de l'edat de les closques pel método del carbono 14 situava este cementeri al voltant de l'any 1000 a. C.^[7]

A partir dels restants humans excavats en Teouma, un equip d'arqueòlecs i antropòlecs ha reconstituido en 2008 l'apariència en 3D dels rostres de les persones enterrades.^[8]

Els numerosos restants de alfarería trobats en el lloc de Teouma varen permetre per primera volta recompondre completament 11 gerres de tipo lapita. Les conclusions dels estudis portats a terme per Stuart Bedford i Mathew Briggs (codirectors de les excavacions) sobre les característiques i la datació d'eixes peces de alfarería els conduïxen a pensar que les variants existents de l'estil lapita respondrien no només a una evolució cronològica sino també a evolucions locals coexistint en una mateixa época.

Els llogarets lapita

En Oceania Propenca, els pobladors lapita vivien en llogarets situats en la vora de les plages, aprofitant la poca profunditat dels estanys dels secs de coral. Es varen trobar restants de pilotes que sustentaven les seues cases en Papúa Nueva Guinea (assentament de Mussau en el archipelago Bismarck), en les illes Salomón i en les illes Santa Creu. Açò pugues haver-se pel desig d'evitar àrees ya poblades en la costa de Nova Guinea, o mosquits portadors de malaria contra la que el poble lapita no tenia defenses immunològiques.^[9] En Nova Bretanya (en l'archipèlec Bismarck) també es varen trobar assentaments terra adins, prop de jaciments d'obsidiana, pero sempre en accés directe a l'mar.

En els archipèlecs més orientals, tots els assentaments es troben en l'interior de les illes, a poca distància de les plages. Els jaciments trobats en les illes de Vanuatu (jaciments de les illes Mal, Aore, Efate, Malakula i Erromango), situen els poblats de tipo lapita en terrats situats fins a casi 1 km terra adins, que antigament corresponien a promontoris banyats per la mar (com en Sant i Teouma).^[10] Els assentaments lapita descoberts fins a 2008 mostren que el tamany dels llogarets variava des de pobles de certa importància (com en Talepakemalai, en les illes Mussau, Papúa Nueva Guinea) fins a llogarets molt menuts habitades per una dotzena d'individus.

Distribució

Si la alfarería lapita és coneguda des de l'archipèlec de Bismarck fins a Samoa i Tonga, el rastreig dels seus animals domesticats demostra que estos es varen difondre més llunt en Oceania central i oriental. Els humans, els seus animals domesticats i espècies que varen ser introduïdes involuntàriament (potser com va ser introduïda la rata polinesia) varen dur a extincions d'espècies endèmiques a moltes illes, especialment de pardals incapaços de volar.

Llenguage

Se supon que els membres de la cultura lapita parlaven llengües proto-oceàniques, de les que descendirien totes les llengües polinesias. Estes llengües pertanyen al grup de les llengües malayo-polinesias que a la seua volta s'emmarquen dins de la família austronesia.^[11]^[12]

Orígens i processos migratoris

La majoria dels investigadors assumixen un últim orige del complex cultural lapita en el surest asiàtic, potser originant-se en les primeres migracions austronesias des de Taiwan o la costa sur de China fa aproximadament 5000 o 6000 anys. Esta teoria es troba recolzada per numeroses troballes arqueològiques, aixina com per detallats estudis llingüístics.^[13]^[7] La migració neolítica s'hauria dirigit cap a Indonèsia abans d'aplegar a Nova Guinea i l'archipèlec Bismarck.^[1]^{<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where} Els autors proponen varis models d'expansió:

ETP (Express Train to Polynesia: Tren expresse a Polinèsia). Defés per Patrick Vinton Kirch, consistix en una dispersió migratòria ràpida i invasiva sobre 500 anys, sense interrelacions en les poblacions autòctones indonèsies i papúas.^[1]^{<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where}
BAII (Bismarck Archipelago Indigenous Inhabitants: Habitants indígenes de l'archipèlec Bismarck). Esta teoria, desenrollada per arqueòlecs com Jim Allen i John Terrell, considera que l'aparició de la cultura lapita és el resultat de l'evolució de les poblacions indígenes de l'archipèlec Bismarck entre el 3000 i 3500 a. C., i nega els seus orígens asiàtics. Esta opció va ser descartada més alvance per no tindre en conte les investigacions llingüístiques i biològiques que la contradien.
SBB (Slow Boat to the Bismarcks: Barco llent a les Bismarck). Propon una migració en dos etapes: una llenta progressió des de l'est d'Indonèsia fins a les Bismarck i les illes Salomón en importants intercanvis culturals i genètics (6000 a 3500 a. C.), seguida d'una ràpida dispersió en l'Oceania Lluntana (3000 a. C.).
VC Triple-I (Voyaging Corridor Triple I: Corredor de viage triple I). El model de la «triple I» és el punt de vista defés per investigadors com Roger Green i Peter Bellwood. Concilia el concepte del «Tren expresse a Polinèsia» en el «Barco llent a les Bismarck» i propon un model en el que la cultura lapita és part de l'expansió austronesia i es definix pel seu procés invasivo (primera I) en nous territoris, l'integració (segona I) d'elements i materials de les poblacions existents en Oceania Propenca, i l'innovació (tercera I) tecnològica (tals com la canoa en goma lateral, l'agricultura i la alfarería) en la seua migració cap a l'Oceania Lluntana.^[14]

L'enigma lapita-polinesio

Una majoria de científics —llingüistes, arqueòlecs, zoólogos, botànics i geneticistas— admeten que la presència de la alfarería lapita des del nort de Melanèsia fins a les Fiji, Samoa i Tonga corrobora la ruta d'estes migracions cap a Polinèsia. Pero existixen divergències d'opinió sobre l'orige lapita de les poblacions que més alvance varen colonisar el triàngul polinesio format per Nova Zelanda, Hawái i l'illa de Pasqua, en existir només proves circunstanciales.

Despuix d'analisar el material genètic d'esquelets lapitas excavats en Teouma, la geneticista Lisa Matisoo-Smith va declarar: «Vàrem poder comprovar si els individus posseïen una mutació genètica particular que veem en alta freqüència entre els polinesios. És una mutació de base 9 del ADN mitocondrial i trobem que el material Teouma de les primeres mostres que analisem no tenien eixa mutació, aixina que no s'assemblaven al 98 % de la gent que veem en Polinèsia hui».^[15]

No obstant, Anita Smith (An archaeology of west polynesian prehistory, 2002), en comparar ceràmica lapita en ceràmica simple de Polinèsia, va concloure: «Hi ha continuïtat en la majoria dels aspectes de l'historial arqueològic que sembla imitar seqüències poslapita de Fiji i Melanèsia (alfarería mangaasi i naviti)». Per lo tant la ceràmica simple polinesia seria una simplificació del complex cultural lapita causada per l'aïllament.

Basant-se igualment en la falta de proves concloents, els arqueòlecs Matthew Spriggs (The Lapita Cultural Complex, 1985) i Nicola Van Dijk expressen certes reserves sobre la relació directa entre pobladors lapita i polinesios centrals i orientals, i s'unixen a les observacions genètiques d'Anita Smith recolzades per les de Bing La seua i Mark Stoneking en el seu estudi Polynesian I chromosome. Tots concorden en recalcar el fet de que existix una interrupció inexplicable de 500 anys entre les últimes migracions lapita (a Samoa i Tonga) i les primeres colonisació polinesias en el centre i l'est del Pacífic.

Notes

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Kirch, Patrick Vinton (1997-01-31). The Lapita Peoples: Ancestors of the Oceanic World (en en), Wiley. ISBN 978-1-57718-036-4.
↑ Ward Hunt Goodenough, Prehistoric Settlement of the Pacific, American Philosophical Society, Philadelphia, 1998, ISBN 0-87169-865-X
↑ Peter Bellwood, Man’s Conquest of the Pacific, the Prehistory of Southeast Àsia and Oceania
↑ Segons el professor Michiko Intoh del Museu Nacional d'Etnologia de Suita City, Osaka, Japó.
↑ Jean-Christophe GALIPAUD & Mary Clare SWETE KELLY: «New evidence relating to the transport of obsidian from New Britain to Vanuatu», en revista Antiquity, volum 81, n.º 312, juny de 2007.
↑ Patrick Vinton Kirch, On the Roads of the Winds, an Archeological History of the Pacific Island before European Contact, University of Califòrnia Press, Berkeley
↑ ^7,0 ^7,1 Richard STONE: «Greus of the Pacific's First Seafarers Revealed», en la revista Science Magazine, volum 312. n.º 5772, pág. 360, 21 d'abril de 2006.
↑ Susan Hayes, Frédérique Valentin, Hallie Buckley, Matthew Spriggs, Stuart Bedford, Faç of the Teouma Lapita People: Art, Accuracy and Facial Approximation, revista Leonardo - Volum 42, nº 3, juny de 2009, pp. 284-285, E-ISSN 1530-9282, Print ISSN 0024-094X
↑ Segons anàlisis de el ADN dels cossos trobats en Teouma, Vanuatu, per Hallie Buckley, del Departament de Biologia i Anatomia estructural de l'Universitat de Otago, Nova Zelanda.
↑ Vore Jean-Christophe Galipaud, de l'Institut d'Investigació per al Desenroll de Noumea, Nueva Caledonia, i Mary Clare Swete Kelly, de l'Universitat Nacional d'Austràlia, Canbera, Austràlia [1]
↑ Malcolm ROSS, Andrew PAWLEY, i Meredith OSMOND: «The lexicon of Proto-Oceanic: The culture and environment of ancestral oceanic society», en The Australian National University I Press and Pacific Linguistics, 2007, ISBN 978-1-921313-18-9
↑ Roger GREEN: «Linguistic, biological and cultural origin of the inhabitants of Remote Oceania», en la revista New Zealand Journal of Archeology, pág. 5-27, n.º 17, 1995.
↑ R. BLUST: «Subgrouping, circularity and extinction: some issues in Austronesian comparative linguistics», en E. ZEITOUN i P. J.-K. Li: Selected Papers from the Eighth International Conference on Austronesian Linguistics. Taipéi (Taiwan), Symposium Series of the Institute of Linguistics, Acadèmia Sinica, 1999.
↑ S. J. Greenhill i R. D. Gray: Population Dispersal Hypotheses: Pacific Settlement, Phylogenetic Trees, and Austronesian Languages» [2] archivat en Wayback Machine.. En: The Evolution of Cultural Diversity: Phylogenetic Approaches. Editors: R. Mace, C. Holden, & S. Shennan. Aukland: UCL Press, 2005.
↑ entrevista en TV NZ, Tagata Pasifika Lapita Special 3, vore: [3]

Bibliografia

Patrick Vinton Kirch, The Lapita peoples. Ancestors of the oceanic world, Oxford, Regne Unit, Blackwell Publishers, 1997, 353 p., ISBN 1-55718-036-4.
Arnaud Noury, Li reflet de l’âme lapita, Versailles (França), Noury Editions, 2005, ISBN 2-9524455-0-8.
Arnaud Noury, J.-C Galipaud, Els Lapita, nomades du Pacifique, Montpeller (França), IRD Editions, 2011.

Enllaços externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Lapita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[vinton-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Kirch, Patrick Vinton (1997-01-31). The Lapita Peoples: Ancestors of the Oceanic World (en en), Wiley. ISBN 978-1-57718-036-4.

[2] Ward Hunt Goodenough, Prehistoric Settlement of the Pacific, American Philosophical Society, Philadelphia, 1998, ISBN 0-87169-865-X

[3] Peter Bellwood, Man’s Conquest of the Pacific, the Prehistory of Southeast Àsia and Oceania

[4] Segons el professor Michiko Intoh del Museu Nacional d'Etnologia de Suita City, Osaka, Japó.

[5] Jean-Christophe GALIPAUD & Mary Clare SWETE KELLY: «New evidence relating to the transport of obsidian from New Britain to Vanuatu», en revista Antiquity, volum 81, n.º 312, juny de 2007.

[6] Patrick Vinton Kirch, On the Roads of the Winds, an Archeological History of the Pacific Island before European Contact, University of Califòrnia Press, Berkeley

[Science-7] 7,0 ^7,1 Richard STONE: «Greus of the Pacific's First Seafarers Revealed», en la revista Science Magazine, volum 312. n.º 5772, pág. 360, 21 d'abril de 2006.

[8] Susan Hayes, Frédérique Valentin, Hallie Buckley, Matthew Spriggs, Stuart Bedford, Faç of the Teouma Lapita People: Art, Accuracy and Facial Approximation, revista Leonardo - Volum 42, nº 3, juny de 2009, pp. 284-285, E-ISSN 1530-9282, Print ISSN 0024-094X

[9] Segons anàlisis de el ADN dels cossos trobats en Teouma, Vanuatu, per Hallie Buckley, del Departament de Biologia i Anatomia estructural de l'Universitat de Otago, Nova Zelanda.

[10] Vore Jean-Christophe Galipaud, de l'Institut d'Investigació per al Desenroll de Noumea, Nueva Caledonia, i Mary Clare Swete Kelly, de l'Universitat Nacional d'Austràlia, Canbera, Austràlia [1]

[11] Malcolm ROSS, Andrew PAWLEY, i Meredith OSMOND: «The lexicon of Proto-Oceanic: The culture and environment of ancestral oceanic society», en The Australian National University I Press and Pacific Linguistics, 2007, ISBN 978-1-921313-18-9

[12] Roger GREEN: «Linguistic, biological and cultural origin of the inhabitants of Remote Oceania», en la revista New Zealand Journal of Archeology, pág. 5-27, n.º 17, 1995.

[Blust1999-13] R. BLUST: «Subgrouping, circularity and extinction: some issues in Austronesian comparative linguistics», en E. ZEITOUN i P. J.-K. Li: Selected Papers from the Eighth International Conference on Austronesian Linguistics. Taipéi (Taiwan), Symposium Series of the Institute of Linguistics, Acadèmia Sinica, 1999.

[GreenhillandGray2005-14] S. J. Greenhill i R. D. Gray: Population Dispersal Hypotheses: Pacific Settlement, Phylogenetic Trees, and Austronesian Languages» [2] archivat en Wayback Machine.. En: The Evolution of Cultural Diversity: Phylogenetic Approaches. Editors: R. Mace, C. Holden, & S. Shennan. Aukland: UCL Press, 2005.

[TagataPasifika-15] entrevista en TV NZ, Tagata Pasifika Lapita Special 3, vore: [3]

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

Plantilla:R/where

[14]

[15]