Anar al contingut

Sec de coral

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Coral Outcrop Flynn Reef.jpg
Sec de coral
Per a atres usos dels térmens "sec" o "secs" vore Sec (desambiguación).

Un sec de coral, escull coralino o sec coralino és una estructura subaquàtica feta del carbonat de calcio secretado per coralés. És un tipo de sec biòtic format per colónies de corals pétreos, que generalment viuen en aigües marines que contenen pocs nutrients. Els corals pétreos són animals marins que consten de pòlips, agrupats en vàries formes segons l'espècie, i que s'assemblen a les anémones de mar, en les que estan emparentats. A diferència de les anémones de mar, els pòlips coralinos de l'orde Scleractinia secretan exoesquelets de carbonat que recolzen i protegixen als seus cossos. Els secs de coral creixen millor en aigües càlides, poc profundes, clares, solejades i agitades.

A sovint els secs de coral són cridats "selves de la mar", ya que formen un dels ecosistemas més diversos de la Terra. Encara que ocupen menys del 0,1 % de la superfície total dels oceans, equivalent a la mitat de la superfície de França, són el hàbitat de 25 % de totes les espècies marines,[1][2][3] incloent peixos, moluscs, cucs, crustacis, equinoderms, esponges, tunicados i uns atres cnidarios.[4] Paradòxicament, els secs de coral prosperen a pesar d'estar rodejats per aigües oceàniques que proporcionen pocs nutrients. Són més comunament trobats en aigües tropicals poc profundes, pero també existixen, en menor escala, corals d'aigües profundes i corals d'aigües fredes en atres zones.

Per la seua situació estratègica entre la costa i la mar oberta, els secs servixen de barrera que protegix als manglarés i les praderies d'herbes marines contra els embats de l'onage; els manglars i praderies d'herbes, a la seua volta, protegixen al sec contra la sedimentación i servixen com a àrees de reproducció i criança per a moltes de les espècies que formen part de l'ecosistema del sec.

Archiu:Sec de coral, parc nacional Ras Muhammad, Egipte, 2022-03-26, DD 170.jpg
Sec de coral, parc nacional Ras Muhammad, Egipte, mar Rojo.

Els secs de coral proporcionen servicis de l'ecosistema per al turisme com el bucege, la peixca i la protecció del llitoral. El valor econòmic total anual dels secs de coral s'ha estimat en US$ 375 mil millons. No obstant, els secs de coral són ecosistemes fràgils, en part perque són molt sensibles a canvis de temperatura de l'aigua. Estan en perill pel canvi climàtic provocat pels gasos d'efecte hivernàcul, acumulació de plàstics i rebujos marins, la acidificació dels oceans per l'activitat costera que inclou la peixca en explosius, peixca en cianur para aquaris, us excessiu dels recursos dels secs, i usos perjudicials de la terra, incloent escorrentía agrícola i urbana, i contaminació de l'aigua.[5][6][7]

Formació

[editar | editar còdic]

La major part dels secs de coral es va formar despuix del últim periodo glacial, quan el desgel (derretimiento del gèl) va conduir a la pujada del nivell de la mar i l'inundació de les plataformes continentals. Açò significa que la majoria dels secs té una edat de menys de 10 000 anys. Quan les comunitats coralinas es varen establir en les plataformes continentals, els secs varen créixer cap a dalt, seguint el ritme de la pujada del nivell de l'mar. Els secs en un creiximent massa llent es varen convertir en secs ofegats coberts per tanta aigua que no varen rebre suficient llum per a sobreviure.[8] Alguns secs de coral es troben en aigües marines profundes, alluntats de les plataformes continentals, entorn a illas oceàniques i com atolones. La gran majoria d'estes illes és d'orige volcànic. Les poques excepcions tenen un orige tectónico, a on moviments de les plaques tectónicas varen elevar el fondo marí cap a la superfície.


En 1842, en la seua primera monografia, titulada L'estructura i distribució dels secs de coral (The Structure and Distribution of Coral Reefs),Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut Charles Darwin va expondre la seua teoria de la formació de atolones, una idea que va concebre durant el segon viage de el HMS Beagle. Va postular que els atolones es varen formar pel alçament i la subsidencia de la corfa baix dels oceans.[9] La teoria de Darwin establix una seqüència de tres etapes en la formació de atolones. Comença en la formació d'un sec de coral al voltant d'una illa volcànica extinta, quan es desplomen, tant l'illa, com el fondo oceànic. En la mida que continua l'afonament, el sec es convertix en una barrera de coral, i, en última instància, en un atolón.

Darwin va predir que, baix de cada estany es trobaria una base de roca mare, que representa els restants del volcà original. Perforació posteriors varen demostrar que esta teoria era correcta. La teoria de Darwin es va basar en el seu enteniment de que, els pòlips de coral creixen en les aigües marines netes i agitades dels tròpics, pero que solament poden viure dins d'un ranc de profunditat llimitat, començant just baix del nivell de la marea baixa. Quan el nivell de la terra subjacent ho permet, els corals creixen al voltant de la costa per a formar lo que va cridar secs bordeantes (en anglés: fringing reefs), els quals, en el temps, poden créixer des de la costa cap a fòra per a convertir-se en un sec de barrera.

Archiu:Coral atoll formation animation.gif
Un sec bordeante pot tardar dèu mil anys per a formar-se, i un atolón pot tardar fins a 30 millons d'anys.[10]

Quan el fondo marí està pujant, els secs bordeantes poden créixer al voltant de la costa, pero els corals que es veuen elevats sobre el nivell de la mar es moren i es convertixen en pedra calcàrea blanca. Si el fondo marí s'afona llentament, els secs bordeantes conseguixen seguir el ritme de creiximent cap a dalt, desenrollant-se sobre una base antiga de coral mort, i formant una barrera de coral que tanca un estany entre el sec i la terra. Pot resultar en un sec de barrera que rodeja una illa completa, i posteriorment, quan l'illa s'afona baix el nivell de la mar, en un atolón de coral circular, que seguix creixent en la mida que puja el nivell de la mar, formant un estany central. Els secs de barrera i atolones generalment no formen círculs complets, ya que solen ser afectats pels efectes de tormentes. De la mateixa manera que el ràpit creiximent del nivell de la mar, també l'afonament ràpit del fondo marí pot abrumar el creiximent del coral, matant als animals i el sec.[9][11]


Els dos principals variables que determinen la geomorfología, o forma, dels secs de coral són: la naturalea del substrat subjacent en el que es recolzen, i l'història dels canvis en el nivell de la mar en relació en eixe substrat.

La Gran Barrera de Coral, la formació de la qual es va iniciar fa aproximadament 20.000 anys, és un eixemple de cóm els secs de coral es varen desenrollar en les plataformes continentals. En esta época el nivell de la mar era 120 m més baix que en el XXI.[12][13] Com el nivell de la mar va pujar, l'aigua i els corals varen invadir lo que varen ser tossals de la planura costera australiana. Fa 13 000 anys, el nivell de la mar havia pujat a 60 m baix del nivell que té en l'actualitat, i molts tossals de la planura costera continental s'havien convertit en illes. En la continuació de pujada del nivell de la mar, l'aigua va sobrepassar els cims de la majoria de les illes continentals, i els corals varen poder cobrir els tossals sancers, formant els actuals cayos i secs. En els últims 6000 anys, el nivell de la mar de la Gran Barrera de Coral no ha canviat significativament,[13] i l'edat de l'estructura viva dels secs moderns, s'estima entre 6000 i 8.000 anys.[14] A pesar de que la gran barrera de coral es va formar a lo llarc d'una plataforma continental, i no al voltant d'una illa volcànica, els principis de Darwin s'apliquen també en este cas. Si ben el desenroll es va parar en la fase de barrera de coral, ya que Austràlia no està a punt de sumergir-se, es va formar la major barrera de coral del món, que s'estén per 2000 quilómetros, a una distància de 300 -1000 m de la costa.[15]

Quan estan sans, els secs de coral tropicals creixen a un ritme d'1 a 3 cm per any horisontalment, i entre 1 i 25 cm per any verticalment. No obstant, no poden créixer per damunt del nivell de la mar, i, els corals hermatípicos tampoc creixen a profunditats majors de 150 m, perque necessiten llum solar.[16]

La major part dels secs de coral es componen d'esquelets de coral formats per les colónies coralinas. No obstant, fragments de closques i restants d'algues calcáreas, com els de el gènero Halimeda, poden contribuir a la capacitat dels secs de resistir els efectes amoladors de tormentes i atres amenaces. Tals mescles són visibles en estructures arrecifales com el atolón Enewetak.[17]

Secs en el passat

[editar | editar còdic]

A lo llarc de l'història de la Terra, des de pocs millons d'anys en acabant de que els organismes marins varen desenrollar esquelets durs, casi sempre va haver secs en les mars primitives. Les époques de màxim desenroll varen ser el Cámbrico mig (520 Ma), el Devónico (416-359 Ma) i el Carbonífero (360-300 Ma), per corals del extint orde Rugosa, i el Cretácico superior (99-65 Ma) i tot el Neógeno (23 Ma - actualitat), per corals de l'orde Scleractinia.[18]

No tots els secs del passat varen estar formats per corals. Aixina, en el Cámbrico inferior (570-536 Ma) es varen deure a algues calcáreas i a arqueociatos (menuts animals filtradores de forma cònica, provablement emparentats en les esponges), i en el Cretácico superior (99-65 Ma) varen existir també secs formats per un grup de bivalvats denominats rudistas (una de les valvas, hipertrofiada, formava l'estructura cònica principal, i l'atra, molt més menuda, actuava com tapa).[18]

Tipos de sec de coral

[editar | editar còdic]
Archiu:EilatFringingReef.jpg
Sec bordeante en Eilat en l'extrem sur d'Israel
Archiu:Maldives small island.jpg
Un menut atolón en les Maldives.
Archiu:Maldives - Kurumba Island.jpg
Un cayo habitat en les Maldives.

Des de que Darwin va identificar les tres formacions clàssiques de secs —el sec que voreja una illa volcànica, que es convertix en una barrera de coral i després en un atolón[19]—, els científics han identificat atres tipos de secs. Si be algunes fonts solament troben tres,[20][21] Thomas i Goudie enumeren quatre «tipos principals de secs de coral a gran escala» —el sec coster, el sec de barrera, el atolón i el sec de taula (table reef)[22]—, mentres que Spalding et al. enumeren cinc «tipos principals» —el sec de vora, el sec de barrera, el atolón, el «banc o sec de plataforma» i el sec de pegat (patch reef).[23]

Els tres principals tipos de sec de coral són:

  • Sec bordeante o coster (Fringing reef): este tipo es conecta directament a una vora costera, o està separat d'ella per un canal o un estany poc profunt.
  • Sec de barrera (Barrier reef):un sec separat de la costa continental o d'una illa per un profunt canal o estany.
  • Sec de atolón: un sec de barrera, més o menys circular o continu, que s'estén al voltant d'un estany sense una illa central.

Atres variants o tipos de secs són:

  • Sec de pegat (patch reef): este tipo és una menuda concentració de sec de coral, per lo general dins d'una estany o ensenar, a sovint circular i rodejada d'arena o pastura marina. Els secs de pegat són relativament comuns.
  • Sec bordeante inclinada[?] (Apron reef): molt semblant a un sec bordeante, pero més inclinat, que s'estén cap a fòra i cap a avall des d'algun punt o costa peninsular.
  • Sec de banc (bank reef): té una forma linear o semicircular, més gran que un sec de pegat.
  • Sec de cinta (ribbon reef ): un sec llarc i estret, a voltes sinuós, generalment associat a un estany de atolón
  • Sec de taula (table reef): un sec aïllat, acostant-se al tipo atolón, pero sense estany.
  • Habili (del àrap "no naixcut"): un tipo de sec del Mar Rojo que no aplega lo suficientment a la superfície com per a causar un onage visible, encara que pot ser un perill per als bucs.
  • Micro-atolón: certes espècies de corals formen comunitats anomenades micro-atolones. El creiximent vertical de micro-atolones està llimitat per l'altura de la marea mija. Per mig de l'anàlisis de les morfologia de creiximent, els micro-atolones oferixen un registre de baixa resolució dels patrons de canvi en el nivell de l'mar. Micro-atolones fosilizados també poden ser datats per mig de la datació per radiocarbono. Estos métodos han segut utilisats per a reconstruir els nivelles de la mar del Holoceno.[24]
  • Cayos: són menudes illes arenenques, de baixa altitut, formades en la superfície dels secs de coral. Material erosionat del sec s'amontona en certes parts del sec o de l'estany, formant un àrea sobre el nivell de l'mar. Les plantes poden estabilisar els cayos de manera suficient, com per a convertir-ho en un ambient habitable pels sers humans. Els cayos ocorren en ambients tropicals del Pacífic, Atlàntic i Índic (incloent la Gran Barrera de Coral, el Carib i la Barrera de Coral de Belize), i proveïxen terra habitable i cultivable per a centenars de mils de persones.
  • Mont submarí o guyot: quan un sec de coral no pot créixer suficientment per a neutralisar l'afonament d'una illa volcànica, es forma un mont submarí o guyot. La part superior dels monts submarins és redonejada, i la dels guyots és plana. La forma aplanada dels guyots es deu a los efectos de l'erosió per ones, vent, i processos atmosfèrics.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Spalding MD and Grenfell AM (1997) "New estimates of global and regional coral reef areas" Coral Reefs, 16' (4):225–230. doi:10.1007/s003380050078
  2. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Spalding
  3. ↑ Mulhall M (2007) Saving rainforests of the siga: An analysis of international efforts to conserve coral reefs
  4. ↑ Hoover, John (Novembre de 2007). Hawaiʻi's Siga Creatures, Mutual. ISBN 1-56647-220-2.
  5. ↑ «Coral reveal impact of land use». ARC Centre of Excellence for Coral Reef Studies. Archivat des d'el original, el 1 d'agost de 2007. Consultat el 12 de juliol de 2007.
  6. ↑ «Urban runoff and coastal water quality being researched for effects on coral reefs». Archivat des d'el original, el 10 de juny de 2010. Consultat el Decembre de 2010.
  7. ↑ «Coastal Watershed Factsheets – Coral Reefs and Your Coastal Watershed». Environmental Protection Agency Office of Water. Archivat des d'el original, el 30 d'agost de 2010. Consultat el Decembre de 2010.
  8. ↑ «Coral reef». The Encyclopedia of Earth. Archivat des d'el original, el 15 d'agost de 2010. Consultat el 4 d'abril de 2011.
  9. ↑ 9,0 9,1 Gordon Chancellor. «Introduction to Coral reefs». Darwin Online. Consultat el 20 de giner de 2009.
  10. ↑ Animation of coral atoll formation Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica. Ocean Education Service. Consultat el 9 de giner de 2010.
  11. ↑ [enllaç trencat]
  12. ↑ Great Barrier Reef Marine Park Authority. «A "big picture" view of the Great Barrier Reef» (PDF). Reef Facts for Tour Guides. Archivat des d'el original, el 20 de juny de 2007. Consultat el 18 de juny de 2007.
  13. ↑ 13,0 13,1 «How the Great Barrier Reef was formed». Australian Institute of Marine Science. Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2006. Consultat el 22 de novembre de 2006.
  14. ↑ CRC Reef Research Centre Ltd. «What is the Great Barrier Reef?». Archivat des d'el original, el 22 d'agost de 2006. Consultat el 28 de maig de 2006.
  15. ↑ Four Types of Coral Reef [1] archivat en Wayback Machine. Microdocs, Stanford Education. Consultat el 10 de giner de 2010.
  16. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  17. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada murph
  18. ↑ 18,0 18,1 Martínez Chacón, M. L. i Rivas, P. (eds.) (2009). Paleontologia d'invertebrats, Societat Espanyola de Paleontologia, Institut Geològic i Miner d'Espanya, Universitat d'Oviedo, Universitat de Granada, pp. 524. ISBN 978-84-613-4625-7.
  19. ↑ Hopley, David (ed.) Encyclopedia of Modern Coral Reefs Dordrecht: Springer, 2011. p. 40.
  20. ↑ i.g. Unit 10: Reef Types in the Coral Reef Ecology Curriculum. Retrieved 1 Feb 2018.
  21. ↑ Whittow, John (1984). Dictionary of Physical Geography. London: Penguin, 1984, p. 443. ISBN 0-14-051094-X.
  22. ↑ Thomas David S.G. and Andrew Goudie (eds.) (2000), The Dictionary of Physical Geography, 3rd edn., Oxford, Blackwell, p. 403. ISBN 0-631-20473-3.
  23. ↑ Spalding, Mark, Corinna Ravilious and Edmund P. Green. World Atles of Coral Reefs. Berkeley: University of Califòrnia, 2001, p. 16.
  24. ↑ Smithers, S.G. and Woodroffe, C.D.(2000).Marine Geology.168(1–4)
    61–78.doi:10.1016/S0025-3227(00)00043-8.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sec_de_coral&oldid=626268»