Eixèrcit en l'Antic Egipte

En l'Imperi Antic, l'eixèrcit de l'Antic Egipte es denominava ‘’meli’’, la traducció del qual ve a ser “agrupació de forces”. Efectivament, consistia bàsicament en grups que es reunien en cas de necessitat per a recolzar a chicotetes unitats permanents, com també per a la realisació de tot tipo de treballs públics.

Figures de fusta trobades en la tomba de Mesehti (Dinastia XI).

L'ocupació de soldat no era molt popular en l'Antic Egipte, els habitants del qual eren més llauradors que guerrers. Pero per a defendre les collites del delta de les invasions asiàtiques, o, des de l'oest, de les libias, varen tindre que crear molt pronte un eixèrcit, que es va convertir en permanent. Si els futurs oficials eren allistats entre la classe mija, els soldats d'infanteria procedien de les classes més desfavorides, perque ser soldat del Faraó els resultava molt fàcil.

Els soldats de l'infanteria varen ser cridats lliteralment el (infant) en la vida de l'eixèrcit i en atres ocasions el (infant) en la vida de l'eixèrcit de les victòries grans. Cada soldat devia "lluitar pel seu bon nom" i defendre al faraó, otorgant-se-li si combatia be un títul o condecoració cridat "L'Or del Corage". Si mostrava covardia o fugia del combat, li'l denigraba, degradava i, en certs casos se li eixecutava.

Els mandos estaven formats per membres de famílies de certa categoria, els únics que podien accedir a l'escola d'oficials i que conseguien prestigi i fama en la batalla, conseguint els seus ascensos, i quan es retiraven eren nomenats assistents personals dels nobles, administradors de l'estat o ayos dels fills del rei, que eren enviats a deprendre la carrera militar als 7 anys.

La tropa tenia l'esperança de conseguir un terreny de 3,25 ha, sense distinció entre natius i mercenaris. El soldat rebia, ademés, raberes i personal del cos de servicis de la casa real per a poder treballar les terres recent obtingudes de colp i repent. La parcela podien heretar-l'els seus descendents sempre que entre ells hi haguera un varó apte per a enrolarse. Un papir relatiu a imposts, datat cap a 1315 a. C. (baix Seti I), és prova d'això.

Història militar

El història militar de l'Antic Egipte es desenrolla des del 3150 a. C., data en la que es considera que es varen unir l'Alt i Baix Egipte en una sola monarquia, fins al 31 a. C., quan l'Imperi romà va conquistar Egipte i ho va convertir en província romana. L'imperi s'estenia des del delta del Nilo, fins a Jebel Barkal, una montanya de Nubia.

Les àrides planures i deserts que rodegen Egipte estaven habitades per tribus nómades que de tant en tant intentaven assaltar o establir-se en el fèrtil vall del Nilo, pero el desert forma una barrera que ho protegia i feya casi impossible que un eixèrcit la creuara, per lo que la majoria de les ciutats egipcíaques carien de muralles: els veïns immediats, nubios, libios i beduinos, no tenien capacitat militar suficient per a invadir la vall. Esta situació va permanéixer durant mil anys, fins a l'invasió dels hicsos en el Segon Periodo Intermig.

Durant els Imperis Mig i Nou, els egipcíacs varen construir fortalees i llocs d'alvançada a lo llarc de les fronteres este i oest de la delta del Nilo, en el desert oriental i en Nubia, al sur. Menudes guarnicions assentades en els territoris conquistats impedien les incursions de menor importància i protegien les caravanes: en Nubia encara subsistixen les fortalees de Buhen i Semna, en la frontera en Síria es va alçar el cridat [Mur del príncip], en el Sinaí els forts de Nekhl i Themed protegien el Camí dels Reis, i en la costa occidental tot un sistema de forts. En cas d'atac, s'avisava i el Faraó reclutava un eixèrcit.

Armament

Gavinet de sílex i marfil. Any 3300 a. C.

Les armes utilisades pels soldats de peu de l'eixèrcit faraònic són de dos classes: de tir i de proximitat: llances, javalines, mazas, astrals de combat, espasa, sabre curve (Khopesh), els arcs senzills i l'arc de doble curvatura d'orige hitita. tenien escuts de fusta, cuiro curtido o canya trenada. Res en absoluta semblança a la cota de malla o al caixco; els soldats de l'infanteria llaugera, utilisaven un arc i fleches rudimentàries fetes en una aleació imperfecta de bronze. L'arc va durar fins a la dinastia XVIII, per a ser reemplaçats per l'arc triangular, més fàcil de manejar i de fabricar en série, i que llançava unes llargues fleches de gran penetració, capaces de travessar les armadures.

Referències

• L'eixèrcit i les armes en l'Imperi Antic [1] archivat en Wayback Machine.
• Fassone, A. i Ferraris, E. (2008). Egipte, RBA Edipresse.

Vore també

• Costums de l'Antic Egipte