El gran deu Pa

El gran deu Pa

El gran deu Pa (en anglés: The Great God Pa) és una novela escrita per l'autor galés Arthur Machen. En ella es narra el història de Clarke, que presencia un inusual experiment en el que el seu conegut, el Dr. Raymond, utilisa a una jove per a conéixer la part amagada de la realitat. Despuix d'açò, comença a investigar la relació entre vàries morts en estranyes circumstàncies ocorregudes en l'Anglaterra victoriana.

Quan es va publicar en 1894, la prensa va considerar que era una obra degenerada i repulsiva pel seu estil decadent i contingut sexual. Pese a tot, l'obra va ser considerada un clàssic del gènero de horror. Com atres històries de l'época, s'inspira en el deu grec Pa, símbol del poder de la naturalea i el paganisme. No obstant, Juan Ramón Vélez en l'artícul “El Deu Pa en la lliteratura d'entre sigles”, esta divinitat apareix com a reflex de “forces naturals desnugades i destructives davant les que el home deu resguardar-se si no vol expondre's a la destrucció mental o física (o a abdós)”.

El títul es va inspirar provablement en el poema “A musical Instrument”, publicat en 1862 per Elizabeth Barrett Browning. L'última llínea de cada estrofa termina justament en “ the great god Pa”.

Una descripció més clara del tipo de terror present en la novela és que este , “deu habitar en el secret lloc de la vida, manifestat en carn humana”.

Estructura

La novela consta de huit capítuls i tots ells semblen independents entre sí, pero al final els personages que apareixen a lo llarc de totes les històries terminen relacionats els uns en els atres.

Capítul I. L'experiment

Clarke atesta un estrany experiment quirúrgic realisat pel Dr. Raymond, qui busca comprovar que es pot vore el deu Pa, una personificació d'una sobrerrealitat subjacent al món quotidià. Mary, una jove de dèsset anys, participa voluntàriament en la prova. El resultat és exitós, puix a pesar de que Mary queda “idiota”, el deu Pa és revelat.

Capítul II. Les memòries del Senyor Clarke

Clarke decidix presenciar l'experiment del Dr. Raymond a causa del seu interés pels elements esotèrics de la naturalea humana i la seua viva creència en la fantasia. Temps despuix revisa el llibre Memòries per a provar l'existència del diable, una compilació d'anècdotes contades pel Dr. Phillips (amic de Clarke), entre les que destaca la de Helen V., una chiqueta que assessina a la seua amiga Rachel M. i al chiquet Trevor W., li infunde debilitat d'intelecte. Al final del relat, Helen V. desapareix.

Capítul III. Ciutat de resurreccions

En eixir d'un restaurant, Villiers troba al seu vell amic Herbert, qui demana almoina. Este últim li confessa que Helen, la seua esposa, pervirtió la seua ànima. Al sendemà, Villiers conversa en el seu amic Austin i li pregunta si coneix a algú cridat Herbert. “¿Llavors no oíste sobre el cas de Paul Street?”, li respon. I afig que en eixe carrer un home va morir a causa de la por, d'un espantós horror, front a la casa de la família Herbert.

Capítul IV. El descobriment en Paul Street

Vetes soltes unixen. Clarke i Villiers són amics. El segon visita la casa abandonada de Paul Street i troba ahí el retrat de Helen Vaughan, esposa de Herbert. L'alteració que li causa la seua estància en eixe lloc es traduïx, d'acort a un diagnòstic mèdic, en nerviosisme i agotament. Debido a ello li demana al seu amic consell despuix de contar-li els permenors de la seua visita i mostrar-li el retrat. Al vore-ho, Clarke reconeix Mary, la jove voluntària de l'experiment del Dr. Raymond. Més vesprada, Villiers s'entera pel periòdic de la mort de Herbert.

Capítul V. La carta d'advertència

En una carta, Clarke li demana a Villiers que abandone el seu obsessiu interés per Herbert. El destinatari de la missiva es reunix en Austin i li mostra el llibre d'un amic en comú, el pintor Meyrick, a on en l'última pàgina apareix el retrat d'una dòna: la senyora Herbert.

Capítul VI. Els suïcidis

Una série de suïcidis ocorren en West End, entre ells el de Lord Argentine i el senyor Sydney Crashaw. Austin i Villiers lligen sobre la mort de l'últim, pero el segon es percata d'un error en l'informe sobre el lloc a on va ser vist per última volta el finat, puix ell ho va vore eixir de casa de la senyora Beaumont la matinada del dia de la seua mort i no a on afirmava el periòdic.

Capítul VII. Trobada en el Soho

Els dubtes de Villiers sobre els motius de la mort del senyor Crashaw i el involucramiento de la senyora Beaumont, s'incrementen, per lo que decidix seguir-la. Descobrix que ella canvia constantment el seu nom i és, en realitat l'esposa de Herbert.

Capítul VIII. Els fragments

Al final es revelen les múltiples identitats de Helen i la seua relació en els personages del restant de la novela.

Personages

Dr. Raymond: home de mijana edat, flac i demacrado. Dedicat a la medicina transcendental durant varis anys. Clarke: Un home de negocis, sério i en curiositat per la fantasia i lo no apreciat pels sentits de la naturalea humana. Gust per la llectura. Mary: dèsset anys i bella. Partícip de l'experiment realisat pel Dr. Raymond. conegut per hòmens Dr. Phillips: Amic de Clarke, autor dels relats Memòries per a provar l'existència del diable. Helen V.: chiqueta de dotze anys, diferent a la gent del poble. Físicament en tez clara i traces ben marcades. Fascinació per eixir a passejar al bosc. Trevor W.: chiquet d'aproximadament sèt anys. Víctima de Helen V. qui ho deixa en marques nervioses i estranyes, producte d'un shock inesperat. Rachel M.: amiga de Helen V., un any menor que ella. Filla d'un granger. Acompanyava sempre a Helen a passejar al bosc, a on termina sent la seua víctima. Villiers: home de ciutat, ordenat, lustroso i distinguit. Antic amic de Herbert. Charles Herbert: pobre i mal vestit. Antic hereu del seu pare, contava en terres en Dorset i una gran cantitat de diners. Home arruïnat en cos i ànima. Helen Vaughan o senyora Herbert: posseïdora d'una maravellosa i estranya bellea, aproximadament de dèneu anys quan va conéixer al seu espós. Òrfena i filla de pare Inglés i mare Italiana. Desapareix i deixa en la ruïna a Herbert. Austin: famós pel seu gran coneiximent de la vida en Londres. Amic de Villiers. Senyoreta Beaumont: dòna rica i bella. Arthur Meyrick: pintor, amic d'Austin. Charles Aubernon o Lord Argentine: Un home de trenta anys, molt respectat i conegut en Londres. Abans pobre, pero despuix posseïdor d'una gran fortuna despuix de la mort del seu pare. Treballador i conegut per la seua alegria.

Referències mitològiques

Estàtua del deu Pa. Procedent de la Galeria d'Antiguetats del Louvre de París, França.

Pa, també conegut com Faune en la mitologia romana, és un deu originari de la mitologia grega. Es tracta d'una divinitat que habita en la regió de l'Arcàdia, en Grècia. Se li identifica com a deu dels pastors i raberes. Per açò, se li sol representar com un geni, mitat humà i mitat cabra. Es descriu el seu físic en una cara barbuda que recorda a una béstia, mentó eixint, dos banyes en el cap, cos velludo, membres inferiors de mascle cabrío i piteus de cabra. Consta també d'una increible agilitat i astúcia, de la mateixa manera que el seu pare Hermes. Sol habitar en boscs propencs a fonts d'aigua, generalment rodejat de nimfes, en els qui va tindre numeroses trobades amoroses. Un dels eixemples més famosos és el de la nimfa Eco.

És fill del deu Hermes i la nimfa Dríope. Es conta que la seua mare va quedar horrorisada al moment de donar-li a llum pel seu aspecte, i per això ho va abandonar. Compadecido, Hermes ho va acollir i ho va dur fins al Olimp. Una volta allí, va ser presentat als deus i va rebre el nom de Pa (en grec παν), que significa “tots”, renom atribuït a l'immensa alegria que va causar en els deus de manera unànim. Especial alegria va ser la de Dioniso, qui es va fer càrrec d'ell i ho va fer part del seu corteig junt als sàtirs. Per açò, té el mateix caràcter lasciu i juganer dels sàtirs, aparte de ser-li atribuïda una gran activitat sexual. L'etimologia del seu nom seria utilisada posteriorment per mitógrafos i filòsofs en ser atribuït el deu en l'encarnació del Tot o l'Univers.

Una atra de les atribucions que té Pa és la capacitat de infundir pànic (relacionar etimologia en deu) en els sers vius. El terme “pànic” es relaciona directament en este deu. Prové del llatí panicus, i este del grec panikós (Πανικός), que significa terror extrem infundat pel deu Pa, sent este a sovint colectiu i contagiós. Per la seua relació en el món rural, se li atribuïx la responsabilitat de crear les estampidas de ganado, infundiendo pànic en els animals. Ademés, representa la força violenta i incontrolable de la naturalea. Junt a Hermes i Dioniso, són considerats símbols del món sobrenatural.

Fotografia d'Arthur Machen.

En l'obra de Machen, la major característica d'este deu és la de infundir pànic en les seues víctimes, fins a tal punt de que perden la vida despuix de “vore Pa”. Esta expressió partix de l'idea que es mostra en el llibre, que afirma que no som capaços de vore la realitat tal i com és, i “vore el deu Pa” significa ser capaç de vore tot allò amagat la nostra percepció. Pa està relacionat en el món sobrenatural, per lo que, si ho relacionem en la visió cristiana en la que s'ambienta el llibre, vore Pa seria l'equivalent a vore al Anticristo.

El personage de Helen dona lloc a l'interpretació de que es tracta d'una representació d'Helena de Troya. Ademés de compartir el mateix nom, a Helen li la representa com una espècie de Anticristo o causant del mal en el món per haver vist Pa, alguna cosa similar en lo que ocorre en Helena de Troya. En la mitològica grega, a Helena li la considera com la causant del mal, en haver segut la raó per la qual va començar la Guerra de Troya. El seu espós, Menelao, va descobrir que es trobava junt a Paris de Troya. Depenent de la versió que trobem, s'afirma que va ser raptada per Paris, mentres que en unes atres es narra que va ser Helena la que va abandonar al seu espós i es va unir a Paris. En l'obra es narra que Helen va desaparéixer de la nit al matí sense deixar rastre, i el seu espós Herbert la va buscar en tots els llocs sense èxit. Esta mateixa història la podem trobar en el mit de Helena, qui va desaparéixer de sobte.

En l'obra també es fa alusió a el “Llaberint de Dédalo”. El mit conta que Pasífae, esposa del rei Minos de Creta, va tindre un fill en un bou enviat per Posidón. L'engendrat tenia cos de home i cap de bou, i és conegut com el Minotaure. Sentint vergonya i repulsió per la béstia que la seua esposa havia donat a llum, va manar construir a l'artiste Dédalo un “palau” (lo que seria el Llaberint de Creta) capaç d'amagar i contindre al Minotaure, també en la condició de que tinguera passadiços i sales lo suficientment enrevesadas per a que solament el propi Dédalo sabera adinsar-se i trobar l'eixida. El minotaure va ser tancat allí, i cada any li eren entregats sèt jóvens varons i sèt jóvens donzelles per a que s'alimentara. Teseo es va oferir voluntari per a oferir-se com a tribut al Minotaure. En l'ajuda d'Ariadna i el fil que li va donar per a guiar-se, va ser capaç de matar al Minotaure i eixir del llaberint.

El nom de l'obra prové d'un dels passages de Obres Morales i de Costums (Moralia) de Plutarco, concretament de Cóm percebre els propis progressos en la virtut. En ell es narra el història d'un mariner que durant la seua travessia va escoltar una veu que li ordenava que, quan aplegara a terra, devia avisar de que el “gran deu Pa havia mort”. L'intenció en la que Plutarco descrivia esta llegenda era mostrar l'imprecisió dels oràculs i la seua decadència fins a la desaparició a lo llarc de l'evolució de les llegendes gregues. Es mostra la “mort de Pa”, com l'ocàs de la profecia helènica en moltes ocasions profetizada pel deu Apolo. A pesar d'açò, este fragment ha segut interpretat des del context de la religió cristiana, per lo que un dels significats que se li atribuïxen és el d'anunciar el fi del paganisme i l'inici del cristianisme. La mort de Pa representaria la mort de Crist, i per això l'inici d'una nova corrent de pensament que desplaçaria al paganisme.

Bibliografia

Buisel de Sequeiros, María Delia, “El gran pa ha mort. De Plutarco a les exègesis modernes”, Stylos, 7 (1998), pp. 83-112.

Grimmal, Pierre, Diccionari de Mitologia Grega i Romana, 1(4), Barcelona: Paidós Ibèrica, 1989.

Molina Foix, Juan Antonio, “Introducció”, en Arthur Machen, El gran deu Pa i atres relats de terror sobrenatural, Madrit: Valdemar, 2022.

Valls Oyarzun, Eduardo, “Chambers of Consciousness and Houses of Life: Nietzschean Hermeneutics in Arthur Machen’s The Great God Pa”, Neophilologus, 107. 1 (2023), pp. 679–699. https://doi.org/10.1007/s11061-023-09777-6

Vélez García, Juan Ramón, “El gran deu Pa en la lliteratura de entresiglos”, Cartaphilus, 2 (2007), pp. 175-183.