Elements del bloc p
Els elements del bloc p són aquells elements que tenen els seus electrons de valència en el orbital p, és dir, els situats en els grups III-A a VIII-A de la taula periòdica dels elements (o els grups 13 a 18, segons les recomanacions de l'IUPAC)[1] que corresponen als grups encapçalats per B, C, N, O, F i He.[2] En estos elements el nivell energètic més extern correspon a orbitales p (vore la configuració electrònica). La configuració electrònica externa d'estos elements és: ns²npx (x=1 a 6, sent 1 per al grup III-A, 2 per al grup IV-A, etc.). Açò fa que el màxim estat d'oxidació que presenten els elements del bloc p siga igual al número total d'electrons de l'última capa o nivell electrònic; és dir, a la suma d'electrons s i electrons p. Ademés d'este estat d'oxidació, els elements del bloc p poden presentar atres estats d'oxidació, encara que existixen algunes excepcions que habitualment afecten a l'element més llauger de cada grup Aixina, mentres que el flúor solament presenta l'estat d'oxidació (-I), el seu companyer de grup, el clor, pot presentar els estats (-I), (I), (III), (V) i (VII).[2]
Característiques del bloc
[editar | editar còdic]En el diagrama es mostra la taula periòdica dividida en blocs. Un bloc de la taula periòdica és un conjunt d'elements unificats pels orbitales atòmics en els que es troben els seus electrons de valència o vacants.[3] Estos elements tenen propietats paregudes dins d'un grup (columna). El bloc p, a on p representa el número quàntic principal i assimutal 1, es troba a la dreta de la taula periòdica estàndar i comprén els elements dels grups 13 a 18. La seua configuració electrònica general és ns2 np1–6. El heli, encara que és el primer element del grup 18, no està inclós en el bloc p ya que la seua estructura electrònica solament conté electrons s (estructura electrònica 1s2).[4]
Este bloc és l'únic que conté els tres tipos d'elements: metals, no metals i metaloides (semimetales). Els elements del bloc p es poden descriure, grup per grup. Els grups es denominen normalment referint-se a l'element capçalera, encara que també reben noms particulars, alguns d'us freqüent:
- Grup 13 (III A): Grup del bor o térreos
- Grup 14 (IV A): Grup del carbono o carbonoideos
- Grup 15 (V A): Grup del nitrogen o nitrogenoideos
- Grup 16 (VI A): Calcógenos o anfígenos
- Grup 17 (VII A): Halógenos
- Grup 18 (VIII A): Gasos nobles (excloent l'heli).
Els elements del bloc p s'unifiquen pel fet de que els seus electrons de valència (els més externs) es troben en el orbital p. El orbital p pot albergar un màxim de sis electrons; per lo tant, hi ha sis columnes en el bloc p. Els elements de la columna 13, la primera columna del bloc p, tenen un electró en el orbital p. Els elements de la columna 14, la segona columna del bloc p, tenen dos electrons en el orbital p. La tendència continua d'esta manera fins a la columna 18, que té sis electrons en el orbital p. A continuació es llisten els trentassís elements pertanyents a este bloc, junt en el seu número atómico i el seu símbol:
| Grup 13 | Grup 14 | Grup 15 | Grup 16 | Grup 17 | Grup 18 |
|---|---|---|---|---|---|
| 5. Bor; B | 6. Carbono; C | 7. Nitrogen; N | 8. Oxigen; O | 9. Flúor; F | 10. Neó; Ne |
| 13. Alumini; A el | 14. Silici; Si | 15. Fòsfor; P | 16. Sofre; S | 17. Clor; Cl | 18. Argón; Ar |
| 31. Gali; Ga | 32. Germani; Ge | 33. Arsènic; As | 34. Seleni; Es |35.
Bromo; Br |
36. Kriptón; Kr | |
| 49. Indi; In | 50. Estany; Sn | 51. Antimoni; Sb | 52. Teluro; Et |53.
Yodo; I |
54. Xenón; Xe | |
| 81. Talio; Tl | 82. Plom; Pb | 83. Bismut; Bi | 84. Poloni; Po | 85. Astato; At | 86. Radón; Rn |
| 113. Nihonio; Nh | 114. Flerovio; Fl | 115. Moscovio; Mc | 116. Livermorio; Lv | 117. Teneso; Ts | 118. Ogamesón: Og |
Propietats generals
[editar | editar còdic]Els elements del bloc p presenten característiques i propietats químiques molt variades. En este bloc existixen elements extremadament reactius, com el flúor que per la seua alta electronegatividad, solament és possible trobar-ho en l'estat d'oxidació (-I) a elements molt poc o pràcticament res reactius, com és el cas dels elements del grup 18 (Gasos nobles), conseqüència de que les seues capes electròniques externes estan completes, lo que dificulta cedir o rebre electrons, per lo que solament formen composts en condicions molt extremes en les que entren en joc grans energies de ionisació.[5]
El màxim estat d'oxidació que poden presentar els elements del bloc p és igual al número total d'electrons disponibles en la capa de valència, lo que implica que els elements del grup III A presentaren un estat d'oxidació de com a màxim (III); els de el grup del carbono (Grup IV A) ho faran en el màxim estat d'oxidació de (IV) i aixina successivament. Ademés d'este estat d'oxidació, els elements d'este bloc poden presentar atres estats d'oxidació per pèrdua de parells d'electrons, lo que fan que diferixquen en valors múltiples de dos, encara que pot haver excepcions, sobretot en els enllaces element-element, com és el cas de l'estat d'oxidació de l'oxigen en els peròxit (-O–O-), que l'oxigen mostra estat d'oxidació (-I) en lloc de (-II). Dins de cada grup, la reactivitat dels elements generalment disminuïx cap a avall; és dir, en aumentar el periodo. En els grups del bor, carbono i nitrogen, l'estat d'oxidació més estable correspon en l'estat d'oxidació màxim en els elements més llaugers mentres que l'estat d'oxidació dos unitats menor ho és per als elements més pesats del grup.[2] En els grups del oxigen i del flúor, la situació ya no és tan simple, puix en estos grups es donen un major número d'estats d'oxidació possibles. L'oxigen i el flúor, per la seua elevada electronegatividad, presenten la màxima estabilitat en els estats d'oxidació negatius ((-I) per a fluor i (-II) per a l'oxigen). El sofre presenta la màxima estabilitat en l'estat d'oxidació (IV), encara que també forma atres composts relativament estables quan es troba en atres estats d'oxidació, principalment en l'estat (VI) (sulfat) o en l'estat (-II) (sulfur). El restant dels elements d'este grup presenten estats d'oxidació relativament estables tant para (II) com para (IV). Respecte al grup dels halógenos, tant el clor com el yodo poden formar composts en estat d'oxidació (VII) en els oxianiones, pero no existix cap compost estable de bromo (VII). [2] Els composts més estables i millor caracterisats dels gasos nobles són els fluorur, els oxifluoruros i els òxits del xenón.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ IUPAC, Geoffrey J. (1990). Nomenclature of inorganic chemistry: recommendations 1990, Blackwell scientific publ. ISBN 978-0-632-02494-0.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Mackay, K.M.; Mackay, {{{nom2}}} (1974). «Cap. 15. Els elements del bloc "p"», Introducció a la química inorgànica moderna, Barcelona: Reverté. ISBN 84-291-7329-3.
- ↑ Foundations of Chemistry.17(1)
- 23–31.ISSN 1386-4238.doi:10.1007/s10698-015-9216-1.Consultat el 2025-07-14.
- ↑ «Elements Del Bloc P | PDF | Taula periòdica | Rieles» (en és). Scribd. Consultat el 2025-07-14.
- ↑ 5,0 5,1 MAHAN, Bruce M.; MYERS, Rollie J. (1990). «Cap. 15.4. LOS COMPUESTOS DE LOS GASES NOBLES», QUlMlCA. Curs universitari, 4 edició, Wilmington, Delaware: Addison-Wesley Iberoamericana. ISBN 0-201-64419-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Elementos del bloque p» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.