Emar
Emar (actualment Tell Meskene, Síria) va ser una antiga ciutat amorita situada en el nort de Síria, en l'actual llínea costera del llac artificial de Buhayrat al Torreu, prop de la ciutat de Maskanah. Ha segut font de moltes tablillas d'argila d'escritura cuneïforme, sent junt a Ugarit, Mari i Ebla un dels llocs arqueològics més importants de Síria. Els texts de les tablillas daten des del sigle XIV a. C. fins a la caiguda de Emar en 1187 a. C.[1]
Emar va ser un important centre de comerç de l'Edat del Bronze, ocupant una posició intermija entre els centres de poder siri-anatolios i de l'Alta Mesopotamia. A diferència d'atres ciutats, les tablillas preservades en Emar —moltes d'elles en llenguage acadio— no tracten assunts d'estat o de la realea, sino que registren transaccions comercials privades, juïns, casament, herències i inclús adopcions formals.
Història
[editar | editar còdic]Esta antiga ciutat estava situada en la zona mija del riu Éufrates. Posseïa una gran importància estratègica com a punt d'unió entre Anatolia i la costa mediterrànea en Mesopotamia. De fet, ya en les seues primeres mencions (concretament en els archius palatins de Ebla, datats al voltant de 2500 a. C., i en els texts de Mari del sigle XVIII a. C.) se senyala com una rellevant zona de contacte i de comerç entre la cultura babilònica i l'assiri-anatólica.
A pesar de la seua importància comercial, Emar mai va ser el centre de poder regional. A lo llarc de la seua història va caure vàries voltes baix l'influència dels distints estats veïns. En el tercer mileni abans de Crist, Emar estava baix l'influència dels governants de Ebla, sent mencionada en els archius d'esta ciutat en vàries ocasions. Més vesprada, com ho indiquen archius trobats en Mari en el sigle XVIII a. C., la ciutat es trobava baix l'influència de l'estat veí de Yamhad (de la mateixa manera que Ebla). Per últim, en els sigles XIII i XII a. C., segons archius de la mateixa Emar i texts contemporàneus d'Hattusa, Ugarit i Asiria, la ciutat era part del Imperi hitita, situat este prop del ya mencionat imperi rival de Asiria. En eixe moment Emar estava baix el control del virrey de Karkemish, que representava al governant hitita de Síria i era la conexió entre Hattusa, la capital hitita —situada en el centre de Anatolia—, i les ciutats vassalles de Síria.
La documentació escrita i les troballes arqueològiques pertanyen a un periodo que aplega fins al segon terç del sigle XII a. C. La ciutat va ser abandonada en 1187 a. C.[2] i només es va repoblar durant l'Edat Mija (en el nom de Barbalissos).
Excavacions arqueològiques
[editar | editar còdic]Les primeres excavacions arqueològiques varen ser realisades en els anys 70 del sigle XX, baix la direcció de Jean-Claude Margueron.[3] Estes excavacions varen revelar tablillas d'argila i un atre material que data de l'Edat del Bronze tardana. Va ser en estes excavacions quan es va descobrir un temple dedicat a Baal, el deu del clima, i també possiblement del seu consorte Astarté.
Despuix de les primeres excavacions franceses, el lloc va ser desantendido i saquejat posteriorment en repetides ocasions, lo que va produir l'entrada de vàries tablillas d'argila en el mercat negre d'antiguetats. En 1992 la Direcció general d'Antiguetats i Museus de Síria es va fer càrrec del lloc, començant noves excavacions que varen revelar material de l'Edat del Bronze mija i primerenca. Estes excavacions varen contar en l'ajuda d'un equip de l'Universitat de Tubinga.[4][5]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Jean-Claude Margueron and Veronica Boutte, "Emar, Capital of Aštata in the Fourteenth Century BCE" The Biblical Archaeologist 58.3 (September 1995:126-138); es va recuperar una sola tablilla en acadio.
- ↑ Daniel Arnaud, Els textes d'Emar et la chronologie de la fi du Bronze Recent, Syria, vol. 52, pp. 88-89, 1975
- ↑ Margueron va publicar els seus descobriments en Emar entre 1975 i 1990, escomençant en "Els fouilles françaises de Meskéné-Emar", in Comptes-rendus de l'Académie dones Inscriptions et Belle-Lettres 1975, pp. 201-213; Daniel Arnaud va publicar els texts cuneïformes, 1985-87.
- ↑ U. Finkbeiner, Emar & Balis 1996-1998. Preliminary Report of the Joint Syrian-German Excavations with the Collaboration of Princeton University, Berytus, vol. 44, pp.5-34, 2000
- ↑ U. Finkbeiner and F. Sakal, Emar after the closure of the Tabqa Dam The Syrian-German Excavations 1996 - 2002. Volume I: Clapix Roman and Medieval Cemeteries and Environmental Studies, Brepols, 2010, ISBN 2-503-53320-5
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Emar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.