Emergència (filosofia)

   

Archiu:Termite Cathedral caps block 0 .jpg

«Catedral» produïda per una colónia de termitas. Segons el emergentismo esta «catedral» no pot ser reduïda a la suma de les aportacions individuals de les termites, ni pot predir-se la seua forma a partir de les propietats conductuales de les termites individuals.

La emergència o el sorgiment fa referència a aquelles propietats o processos d'un sistema no reducibles a les propietats o processos de les seues parts constituents. El concepte d'emergència es relaciona estretament en els conceptes d'autoorganización i superveniencia, i es definix en oposició als conceptes de reduccionismo i dualisme, defenent que «el tot és més que la suma de les parts».

La ment, per eixemple, és considerada per molts com un fenomen emergent, ya que sorgix de l'interacció distribuïda entre diversos processos neuronals (incloent també alguns corporals i de l'entorn) sense que puga reduir-se a cap dels components que participen en el procés (cap de les neurones per separat és conscient).

El concepte d'emergència és molt discutit en ciència i filosofia per la seua importància per a la fundamentación de les ciències i les possibilitats de reducció entre les mateixes. Resulta igualment crucial donades les conseqüències i implicacions que té per a la percepció mateixa del ser humà i el seu lloc en la naturalea (els conceptes de lliure albir, responsabilitat o consciència depenen, en gran mida, de la possibilitat de l'emergència). El concepte d'emergència ha adquirit renovada força a raïl de l'auge de les ciències de la complexitat i eixercita un paper fonamental en la filosofia de sistemes, la filosofia de la ment i la filosofia de la biologia.

Història

Si ben el emergentismo com a postura filosòfica presenta innumerables antecedents històrics, no serà fins a finals de el XIX i començos de el XX quan el concepte de emergència es desenrolle explícitament com a tal, donant lloc a un prolongat i sofisticat debat filosòfic. L'orige d'este debat li'l devem a la polèmica entre els vitalistes i els mecanicistas (Emmeche, Koppe i Stjernfelt, 1997) en la definició i caracterisació dels fenomens vius, en el context del desenroll de les ciències químiques i la mecànica clàssica. Els emergentistas s'oponen tant als vitalistes com als mecanicistas; front al vitalismo, neguen l'existència de substàncies, forces o entitats de caràcter sobrenatural com el élan vital; front al mecanicismo, s'oponen a la reducció de les propietats de lo vivent a mers processos químics i mecànics. «El tot», argumenten, «és més que la suma de les parts».

John Stuart Mill i la distinció entre lleis homopáticas i heteropáticas

John Stuart Mill (1806-1873) va desenrollar l'idea de les lleis heteropáticas que no complixen el principi de composició de causes generant aixina noves propietats no reducibles als seus components. Un alumne de Mill va falcar per primera volta el terme emergència per a referir-se a los efectos de les lleis heteropáticas.

John Stuart Mill va esbossar la seua versió del emergentismo en la seua obra A system of Logic (1843), a on va establir la distinció entre lleis homopáticas i heteropáticas:

• Les lleis homopáticas seguixen el principi de composició de causes que dicta que l'efecte conjunt de vàries causes és igual a la suma dels seus efectes per separat. Este principi es complix en la mecànica clàssica, per eixemple, en l'efecte conjunt de diverses forces actuant sobre el mateix cos. No totes les lleis naturals seguixen este principi.

• Les lleis heteropáticas no complixen el principi de la composició de causes. L'eixemple paradigmàtic al que aludix Mill és el de les reaccions químiques. En este camp les propietats del compost resultant no poden formular-se com la suma de les propietats dels composts reactius; per eixemple: l'aigua té propietats que no poden reduir-se a la suma de les propietats de l'oxigen i l'hidrogen.

Seria un alumne seu, George Henry Lewes, qui per primera volta falcaria el terme emergent per a referir-se, precisament, als efectes heteropáticos. La distinció entre propietats últimes i propietats derivades (de gran importància en el debat posterior sobre l'emergència) també li la devem a Mill. Les propietats últimes són característiques de les substàncies elementals i no poden derivar-se d'unes atres, mentres que les propietats derivades poden, com el seu nom indica, derivar-se de les primeres.

Alguns crítics creuen que la fisicoquímica moderna ha demostrat que a estes reaccions se'ls poden donar explicacions reduccionistas satisfactòries. Per eixemple, Paul Dirac ha afirmat que tota la química està, en principi, continguda en l'equació de Schrödinger.

Emergentismo britànic

En 1920 sorgix la corrent dels emergentistas britànics, que senten les bases del debat modern (McLaughlin, 1992). Entre ells destaquen Samuel Alexander (Space, Clave and Deity, 1922), C. Lloyd Morgan (Emergent Evolution, 1923) i Charlie Dunbar Broad (The Mind and its Plau in Nature, 1925). En esta última obra, Broad planteja el problema de la reducció, no solament d'algunes propietats especialment controvertides (com la vida o la ment), sino de les pròpies disciplines científiques entre sí. El concepte d'emergència s'emmarca en el debat sobre la possibilitat de la reducció de la psicologia a la biologia, de la biologia a la química, i d'esta, finalment, a la ciència més fonamental, la física. Broad defén que solament hi ha dos opcions coherents per al científic: el mecanicismo o el emergentismo. Per a Broad, el mecanicisme concep solament un tipo de matèria (o element constitutiu de la realitat) i una sola llei de composició de relació entre estos components i les seues agregació de nivells superiors. Açò permet una reducció progressiva d'unes ciències a unes atres. Per al mecanicismo, per tant, totes les ciències són estudis de casos particulars de la física, ciència última i universal les lleis de la qual definixen l'unitat ontològica de tota realitat. El emergentista, en canvi, encara que coincidix en l'existència d'una última i única substància física, considera que esta matèria s'organisa en nivells caracterisats per propietats específiques no reducibles als nivells inferiors. Més concretament, per a Broad, una propietat d'una estructura I és emergent si i solament si no pot ser deduïda del coneiximent més complet possible de les propietats dels seus composts presos aisladamente o integrats en atres sistemes diferents a I:

En térmens abstractes la teoria de l'emergència afirma que hi ha unitats holistas (wholes), composts (digam) dels constituents A, B i C, en un relació R entre ells; que tota unitat holista composta de constituents del mateix tipo que A, B i C en relació del mateix tipo R posseïxen propietats característiques; que A, B i C poden ocórrer en atres tipos de complexos en els que la relació no és del mateix tipo que R; i que les propietats característiques de l'unitat holista R(A, B, C) no pot, ni tan sols en principi, ser deduïda del coneiximent més complet de les propietats de A, B i C aisladamente o en atres unitats holistas que no siguen de la forma R(A, B, C).

Broad, 1925, p. 61

Esta definició marcarà el debat posterior sobre l'emergència i la noció de llei emergent: «D'acort en Broad, la llei que conecta la propietat emergent d'una estructura en les propietats dels components d'eixa estructura, és una llei única, última i irreducible» (Eronen, 2004: 16).

Caiguda del emergentismo en els anys 30 i el seu resorgiment

Archiu:Caps block 10 rule30s.png

Evolució del patró d'un autómata celular generat per mig de la «regla 30», de Stephen Wolfram. En els anys 90 molts investigadors en les ciències de la complexitat varen oferir les seues pròpies definicions formals d'emergència i complexitat treballant en autómates celulars (Baas, 1994; Crutchfield, 1997) creant un renovat interés en el concepte.

A pesar de l'auge dels emergentistas britànics durant els anys 20 el concepte va ser perdent força en la década dels 30 degut, segons McLaughlin (1992), al desenroll de la mecànica quàntica (que permetia donar raó de les reaccions químiques en térmens subatòmics) i, posteriorment, de la biologia molecular (que prometia donar conte dels fenomens vius en térmens dels seus components moleculars). Un atre factor determinant per a la caiguda del emergentismo, segons Kim (1999), és l'influència del positivisme llògic en filosofia i en psicologia. El marcat caràcter reduccionista i anti-metafísic d'esta escola filosòfica buscava eliminar tota referència a conceptes metafísics. Un eixemple palpable és el del reduccionismo conductista que evita fer alusió a térmens mentalista que no siguen directament definibles en térmens conductuales. No obstant, durant els anys 70 i 80, el emergentismo va tornar a renàixer de la mà de postures filosòficament més sofisticades en relació en el problema ment-cos i la fundamentación de la psicologia (en concret el funcionalisme) que varen desbancar al fisicalismo reduccionista que defenien alguns positivistes llògics. També l'auge de les ciències de la complexitat (vida artificial, biologia de sistemes, teoria del caos, etc.) i les simulacions per ordenador de propietats sistémicas han donat lloc a un nou interés pel terme.

Característiques del emergentismo

El emergentismo s'opon al reduccionismo la versió del qual mecanicista defén que l'organisació biològica és essencialment de caràcter mecànic i cualitativamente similar a la dels autómates i mecanismes construïts pel ser humà.

El concepte d'emergència pot implicar aspectes tan variats com la naturalea quàntica dels processos físics, la capacitat de generar models simulats per ordenador, la relació entre la perspectiva fenomenológica (subjectiva) i fenoménica (objectiva) de la realitat o propietats matemàtiques com el caos. Ademés, el concepte s'aplica a àmbits del coneiximent tan diferents com la psicologia o la termodinàmica. La diversitat de teories de l'emergència i les seues aplicacions és, per tant, enorme i difícil de sintetisar. Podem, no obstant, profundisar en el concepte d'emergència resaltant certes característiques comunes a les diverses postures emergentistas i distinguint diversos tipos d'emergència.

Naturalisme antirreduccionista

Una característica comuna a totes les postures emergentistas és una combinació de naturalisme i antirreduccionismo: d'acort en el naturalisme, no existixen substàncies sobrenaturals o especials que no puguen explicar-se científicament; d'acort en el antirreduccionismo, existixen propietats de nivell superior que no poden reduir-se a les del nivell inferior. Compaginar abdós postures és una de les majors dificultats del emergentismo. Depenent del concepte de reducció i de substància o component natural, es definiran unes o atres formes de emergentismo. Per eixemple, el filòsof i científic Mario Bunge (1977), es considera a sí mateix emergentista en oposició a la reducció per separació de components (al modo d'un ingenier mecànic) i definix com a emergent tota propietat sistémica de caràcter holista. No obstant, segons algunes concepcions del reduccionismo, com la de Nagel (1960), Bunge no seria un emergentista, sino un reduccionista ya que, a pesar d'invocar la naturalea holista d'algunes propietats, estes serien, en última instància, redefinibles en térmens d'una teoria més general (p. eix. la física).

Autoorganización i emergència: nivells micro i macro

Alguns autors consideren que els sistemes autoorganizados (com un tornado) són eixemples paradigmàtics de fenomens emergents. Es distinguix entre el nivell micro (compost en el cas del tornado per les molècules d'aire) i el nivell macro (constituït pel vórtice que forma el tornado).

El emergentismo diferencia entre els nivells micro i macro en un procés autoorganizado. Es considera que de les interaccions locals entre els components d'una ret (nivell micro) emergix una estructura o patró global (nivell macro). Per eixemple un huracà pot considerar-se un procés emergent (el nivell micro està constituït per les molècules d'aire en moviment i el nivell macro pel patró en espiral que observem).

En relació en el reduccionismo, cal destacar que gran part de la lliteratura sobre l'emergència està relacionada en les propietats no llineals dels sistemes autoorganizados. En concret, alguns tipos de rets, els components de les quals interactuen de forma no llineal, resulten analíticamente intractables. Les equacions diferencials que rigen el seu comportament no es poden resoldre analíticamente i calcular el canvi d'una variable en el sistema exigix calcular el canvi simultàneu en les demés variables. Per tant, qualsevol transició de microestats requerix fer referència a tot el sistema, donant lloc a un holismo irreductible. Per este motiu, els sistemes complexos no estan subjectes a una reducció localizacionista (Bechtel i Richardson, 1993) i les seues propietats solen considerar-se emergents. Les simulacions per ordenador (que fan us del càlcul numèric per a realisar un estudi qualitatiu del comportament) s'utilisen per a «naturalizar» estos sistemes i estudiar-los científicament sense reduir-los a agregats dels seus components.

Novetat i impredecibilidad

Els fenomens emergents estan generalment associats a la novetat o la sorpresa i a la impredecibilidad de la seua aparició donat un estat previ. No obstant, per a molts autors (p.i. Collier i Muller, 1999), la novetat o la impredecibilidad supon un criteri massa dèbil per a l'emergència. Que alguna cosa siga nou o impredictible és una propietat relacional entre l'observador i el fenomen observat (alguna cosa pot resultar nou la primera volta pero absolutament predible despuix de familiarizarse en el fenomen). Ademés, segons es vaja estudiant la naturalea dels processos emergents i es vagen classificant, la impredecibilidad, argumenten, deixarà de ser un factor determinant de la noció d'emergència. Per un atre costat, podem entendre la impredecibilidad a través de la teoria del caos determinista. En este cas, un sistema pot passar per estats caòtics pero també per uns atres no caòtics i fàcilment predibles, lo que faria que el mateix sistema fora emergent i no-emergent depenent del moment en que es trobe. Per tant, i en relació en la impredecibilidad, lo important per a una caracterisació adequada de l'emergència és la impredecibilidad en principi (és dir, independent de la falta de coneiximents previs o de la falta de capacitat de càlcul de l'observador) i ans que succeïxca per primera volta (Stephan, 1999a).

Vore també

• Monadología
• Autoorganización
• Complexitat
• Sinèrgia
• Hilemorfismo
• Sistemismo
• Sistema complex
• Dinàmica de sistemes
• Superveniencia

Bibliografia

• Baas, N.A. (1994). Emergence, Hierarchies, and Hyperstructures; pp. 515-537 en C. G. Langton, ed., Artificial Life III, Santa Fe Studies in the Sciences of Complexity, Proc. Volume XVII, Addison-Wesley, Redwood City, Calif.
• Baas, N.A.; Emmeche, C. (1997). Emergence and Explanation Intellectica 25; pp. 67-83.
• Bechtel, W.; Richardson, R. C. (1993). Discovering complexity: Decomposition and localization as strategies in scientific research. Princeton: Princeton University Press.
• Bedau, M. (1997). Weak Emergence [1] archivat en Wayback Machine., Philosophical Perspectives, 11: Mind, Causation, and World. Blackwell; pp. 375-399.
• Bickhard, M. H. (2000). Emergence. In P. B. Andersen, C. Emmeche, N. O. Finnemann, P. V. Christiansen (Eds.) Downward Causation. (322-348). Aarhus, Denmark: University of Aarhus Press.
• Broad, C. D. (1925). The Mind and Its Plau in Nature.
• Bunge, M. (1977). Emergence and the Mind. Neuroscience 2; pp. 501-509.
• Bunge, M. (2004). Emergència i convergència. Novetat qualitativa i unitat del coneiximent. Barcelona, Gedisa.
• Campbell, D. T. (1974). Downward Causation. En Ayala, F. J. & Dobzhansky, T. (eds.) Hierarchically Organised Biological Systems. Studies in the Philosophy of Biology, Berkeley, Los Angeles: University of Califòrnia Press; pp. 179-186.
• Cariani, P. (1989). On the design of devices with emergent semantic functions. PhD Thesis, State University of New York at Binghamton.

• Cariani P. (1991). Emergence and artificial life. In: Artificial life II. Langton CG, Taylor C, Farmer JD, Rasmussen S. eds. Sante Fe Institute studies in the sciences of complexity, vol X, Reading, MA: Addison-Wesley; pp. 775-798.
• Chalmers, D. (2006). Strong and Weak Emergence. In P. Clayton and P. Davies, (Eds.) The Re-Emergence of Emergence. Oxford University Press.
• Collier, J.D. and Muller, S.J. (1998). The dynamical basis of emergence in natural hierarchies. En Farre, G. Oksala, T. (eds.) Emergence, Complexity, Hierarchy and Organization, Selected and Edited Papers from the ECHO III Conference, Acta Polytecnica Scandinavica, MA91. Finish Academy of Technology, Espoo.
• Clark, A. (1996). Happy Couplings: Emergence and explanatory interlock [2] archivat en Wayback Machine. In Boden, M. (Ed.) The Philosophy of Artificial Life, Oxford University Press.
• Clark, A. (1998). Twisted Tals: Causal Complexity and Cognitive Scientific Explanation Minds And Machines, 8; pp. 79-99.
• Crutchfield, J. P. (1994) The Calculi of Emergence: Computation, Dynamics, and Induction, Physica D 75; pp. 11-54.
• Emmeche, C.; Koppe, S.; Stjernfelt, F. (1997). Explaining emergence: Toward an ontology of levels Journal for General Philosophy of Science 28; pp. 83-119.
• Eronen, M. (2004). Emergence in the philosophy of mind. Master Thesis, University of Helsinki.
• Gould, S.J. (2002). L'estructura de la teoria de l'evolució. Tusquets; pp. 687-704.
• Hendricks-Jansen, H. (1996). Catching Ourseleves in the Act: situated activity, intereactive emergence, evolution, and human thought. MIT Press.
• Humphreys, Paul (1997). «Emergence, Not Supervenience», Philosophy of Science, 64; pp. S337-S345.
• Kim, J. (1999) Making Sense of Emergence. Philosophical Studies 95; pp. 3-36.
• McLaughlin, B. P. (1992). The Rise and Fall of British Emergentism. En Beckermann, A., Flohr, H., & Kim, J. (eds.) Emergence or Reduction? Essays on the Prospects of Nonreductive Physicalism. Berlin: Walter de Gruyter; pp. 49-93.
• Martin, J. (2011). «Theory and Practical Exercises of System Dynamics» Edited by the author.
• Mill, John Stuart (1843). System of Logic. Ratiocinative and Inductive. Collected Works, Volumes 7 and 8 (1996). Toronto: University of Toronto Press.
• Moreno, A. & Umerez, J. (2000). «Downward Causation» at the Core of Living Organization. P.B. Andersen, C. Emmeche, N.O. Finnemann & P.V. Christiansen (eds.) Downward Causation. Aarhus: Aarhus University Press; pp. 99-117.
• Nagel, E. (1961). The Structure of Science. London: Routledge & Kegan Paul.
• O'Connor, Timothy (2000). Causality, Mind and Free Will. Philosophical Perspectives, 14; pp. 105-117.

• O'Connor, Timothy, Wong, Hong Yu (2006). Emergent Properties, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2006 Edition); Edward N. Zalta (ed.).
• Pepper, (1928). Emergence.Journal of Philosophy 23; pp. 241-245.
• Seager, W. Emergence and supervenience.
• Searle, J. (1992). The Rediscovery of the Mind, MIT Press, Cambridge: MA.
• Searle, J. (1999). Consciousness.
• Steels, L. (1991). Towards a theory of emergent functionality. In J-A. Meyer and R. Wilson. Simulation of Adaptive Behavior. MIT Press, Cambridge Ma.
• Stephan, A. (1999a). Emergenz: von der Unvorhersagbarkeit zur Selbstorganisation. Dresden, München: Dresden University Press.
• Stephan, A. (1999b). Varieties of Emergentism. Evolution and Cognition 5(1); pp. 49-60.
• Teller, Paul (1992). A Contemporary Look at Emergence. Beckermann, et. al. (eds.).
• Ugarte Pérez, J. (2021). Competència o cooperació. Sobre l'ideologia que domina la biologia. Lletra Minúscula, Espanya.