Event Azolla

Archiu:Azolla filiculoides CAPS 0 .jpg

Azolla filiculoides modern. La falaguera mosquit, o Azolla, va ser un dels causants del descens de les temperatures durant l'Eoceno, precedint a les primeres glaciacions.

El event Azolla va ser un refredat global que va tindre lloc fa 48,5 millons d'anys, a mitan del periodo Eoceno, a causa del creiximent descontrolado del falaguera flotant d'aigua dolça Azolla, que va cobrir la superfície del oceà Àrtic durant 800 000 anys.

L'almagasenament d'estos vegetals en les capes sedimentàries del fondo oceànic va provocar que la cantitat de diòxit de carbono de l'atmòsfera terrestre disminuïra dràsticament, contribuint aixina a incrementar un refredat global que ya havia començat tímidament alguns millons d'anys arrere.

Azolla

Artícul principal → Azolla.

Archiu:Canning rv azolla 10 gnangarra.jpg

Azolla cobrint el riu Canning, Austràlia.

Azolla és una falaguera flotant d'aigua dolça, que en l'actualitat es troba en climes templats i tropicals al voltant de tot lo món. Es tracta d'una de les plantes que creixen en major rapidea, i que forma una relació simbiòtica en la cianobacteria Anabaena azollae. La bactèria és capaç de fixar nitrogen para sí mateixa i per a la falaguera, mentres que Azolla li proporciona protecció i una font segura de carbono. Azolla pot aplegar a utilisar 0,25 quilograms de nitrogen per m² cada any, la qual cosa implica una reducció anual d'1,5 quilograms per m² de carbono. Esta capacitat d'utilisació del nitrogen atmosfèric indica que l'únic llímit per al seu creiximent és el fòsfor, puix els tres elements essencials per a la síntesis de proteïnas són el carbono, el nitrogen, i el fòsfor.

L'intensitat de llum i el fotoperiodo eixerciten un paper important en el creiximent de la planta, per lo que esta va poder haver creixcut a un ritme realment elevat en les condicions d'inicis del Eoceno, com el clima relativament càlit i les vint hores de llum solar de les que gojava en els pols geogràfics, podent aplegar a duplicar el seu biomassa en a penes un parell de dies. La falaguera mosquit actual és morfològicament idèntic al trobat en fòssilés, per lo que s'han format grups d'investigació per a comprendre millor la fisiologia de l'organisme.

Context i desenroll

En l'actualitat, la massa d'aigua del oceà Àrtic es veu renovada contínuament gràcies a diverses corrents càlides com la corrent del Golf. No obstant, durant l'Eoceno, la configuració del planeta estava disposta de tal manera que l'Àrtic es trobava casi totalment aïllat dels demés oceans, per lo que estes corrents eren pràcticament inexistents, i l'oceà formava una columna d'aigua estratificada similar a com ocorre hui en dia en el mar Negra.

Les altes temperatures i els intensos vents varen fomentar l'aument de l'evaporament, la qual cosa va elevar la densitat de l'oceà, pero a la seua volta, les abundants precipitacions, provocades en part per la gran diferència de temperatura en les mars adjacents, varen suministrar grans cantitats d'aigua dolça menys densa, donant lloc a multitut de rius que desembocaven en l'oceà i provocant una enorme reducció en la salinitat. Açò va provocar la formació d'una capa d'aigua dolça de menor densitat sobre la superfície oceànica.

Expansió i fossilisació

Com Azolla solament necessita uns pocs centímetros d'aigua dolça per a poder sobreviure, la falaguera va colonisar en rapidea la superfície de l'oceà Àrtic. Ademés, l'espessa capa de Azolla que es va formar va dificultar l'intercanvi de gasos entre la superfície oceànica i l'atmòsfera, provocant una important falta d'oxigen en les profunditats. Estes condicions anóxicas reduïxen la concentració de composts fèrrics, lo que junt en els baixos nivells de sulfats que posseïa l'oceà Àrtic es traduïx en una major disponibilitat de fòsfor, l'element que llimita el creiximent de la falaguera Azolla (puix les concentracions de diòxit de carbono i nitrogen atmosfèric eren molt elevades, i la bactèria simbiòtica li proporciona nitrogen fixat). Açò, unit a que els rius que desembocaven en l'oceà Àrtic eren rics en minerals, entre ells el fòsfor, varen fer que les condicions de creiximent per a Azolla milloraren encara més.

No obstant, els creiximents d'este tipo no són capaços per sí solo de produir cap tipo d'impacte geològic. Per a que l'impacte succeïxca, i que els nivells de CO₂ descendixquen de forma constant, el carbono deu ser atrapat i retingut baix el fondo oceànic, quedant les plantes sepultades i posteriorment fosilizadas. Açò va ser precisament lo que va ocórrer. Les columnes d'aigua estratificadas que es varen formar en l'oceà Àrtic varen provocar que prop del fondo oceànic els nivells d'oxigen escassejaren. Esta anoxia va dificultar l'actuació dels organismes encarregats de descompondre la matèria orgànica, lo que va permetre que la planta poguera quedar enterrada baix la capa de sediment abans de la seua descomposició, formant part aixina del registre fòssil i enterrant el carbono baix el sol oceànic.

Fi de l'event

L'event va concloure en una exterminació progressiva de les falagueres, causada sobretot per l'intrusió d'aigua de les mars i oceans adjacents. Esta irrupció va produir un aument de temperatura en l'oceà Àrtic, que va aumentar des dels 10 °C durant l'event fins als 13 °C despuix del mateix, ademés d'un important increment de la salinitat, lo que va provocar la mort de les falagueres. Este canvi en la temperatura va ser ocasionat també per un calfament concentrat en les latitutés altes, per un increment temporal en el transport de calor des de latitut meridionals i en les concentracions de gasos d'efecte hivernàcul, factors l'efecte dels quals es va amplificar per mecanismes de retroalimentación.