Farthest South
L'expressió anglosaxona Farthest South, que significa lliteralment, «lo més llunt al Sur» o «el Sur més lluntà», és una expressió que s'usa per a designar el «punt més al sur» o la latitut més meridional alcançada pels exploradors abans de conseguir la conquista del pol Sur, moment en el que l'expressió ya no tenia objecte. Absent de les preocupacions dels primers navegants del hemisferi austral, l'expressió va ser àmpliament utilisada quan la conquista del sur es va intensificar en el XIX i inicis de el XX.[1]
Els primers passos significatius en l'alvanç cap al sur varen ser el descobriment de les terres al sur del veta de Forns en 1619, el creuament del círcul polar antàrtic per James Cook en 1773 i el primer albirament confirmat del territori de l'Antàrtida en 1820.
Anys ans que la conquista del Pol fora un objectiu realiste, atres motius varen dirigir als aventurers cap al sur. En un inici, la força motivadora va ser el descobriment de noves rutes comercials entre Europa i el Lluntà Oriente. En acabant de que tals rutes varen ser establides i que les característiques geogràfiques principals de la Terra anaren traçades, l'alicient per als aventurers mercantils va ser descobrir eixe fèrtil continent de Terra Australis que, d'acort al mit, es trobaria amagat en el sur.[Hu. 1] La creència en l'existència d'eixa terra de riquees va persistir fins a ben entrat el XVIII, puix les persones eren contràries a acceptar lo que l'historiador Roland Huntford descriuria més tarde com «la sinistra veritat», un entorn fret i hostil en el sur, corroborat pels descobriments d'illes cobertes de gèl i inhòspites en l'oceà Austral.[Hu. 1]
Els viages de James Cook de 1772 a 1775 varen demostrar en certea la naturalea hostil d'eixes terres amagades. L'interés en possibles activitats comercials va decaure en seguida, mantenint-se en favor de viages d'exploració i descobriment, com les expedicions de James Weddell i James Clark Ross durant la primera mitat de el XIX. Despuix del primer desembarc confirmat en el sol de l'Antàrtida en el XIX, la busca de la latitut més al sur va ser, en realitat, la «carrera cap al Pol». Els britànics estaven a la vanguarda de tals esforços, que es varen caracterisar per la rivalitat entre Robert Falcon Scott i Ernest Shackleton durant la «edat heròica de l'exploració de l'Antàrtida». No obstant, la primera persona en alcançar el «punt més al sur», en última instància, és dir, el mateix Pol Sur en els 90°S, va anar un noruec, Roald Amundsen, en decembre de 1911.
Primers navegants
[editar | editar còdic]
En 1494 les principals potències marítimes, Portugal i Espanya, varen firmar el Tractat de Tordesillas, que establia una llínea imaginària en mig del oceà Atlàntic i atribuïa totes les rutes comercials a l'est d'eixa llínea a Portugal, lo que li concedia el control de l'única ruta coneguda a l'este —via veta de Bona Esperança i oceà Índic.
El Tractat va obligar a Espanya, i més tart a atres països, a buscar una ruta cap a l'oest a través del oceà Pacífic. L'exploració del Sur s'inicia en el marc de la busca d'eixa nova ruta marítima.[Kn. 1]
Fernando de Magallanes
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Fernando de Magallanes.
Encara que portugués de naiximent, Fernando de Magallanes va servir a Carlos V, llavors rei d'Espanya i, des de 1520, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. En el seu nom, el 10 d'agost de 1519 va deixar Sevilla al front d'una flota de cinc barcos, en busca d'una ruta comercial per l'oest en destí a les Molucas, territori situat en la regió oriental de l'Índies Orientals.[2] L'èxit d'eixa expedició depenia del descobriment d'un estret o pas per les terres d'Amèrica del Sur, o la trobar la punta sur del continent per a poder contornearla. La costa de Sudamérica va ser avistar el 6 de decembre i Magallanes es va dirigir al sur en esment, seguint la costa fins a aplegar als 49°S el 31 de març de 1520. El lloc en que va arribar és desconegut i Magallanes va decidir passar l'hivern austral en eixe lloc i establir una colónia en Port Sant Julián.[2]
En setembre, el viage va continuar cap al sur de la costa inexplorada, fins a alcançar el 21 d'octubre el paralel 52°S. Ahí Magallanes va trobar una baïa profunda que, despuix de reconéixer-la, semblava ser l'estret que estava buscant (i que ara du el seu nom).[2] Mentres la flota es dirigia cap a l'oceà Pacífic, en novembre de 1520, varen alcançar el punt més al sur en l'estret, prop dels 54°S. Eixos mariners varen alcançar el «punt més al sur» jamai navegat en eixa época per cap navegant europeu, encara que l'èxit d'eixe guany es va vore socavat per l'existència d'indígenes encara més al sur, en Terra del Fòc, que constituïen la presència humana més al sur coneguda.[3] Siga com anara i a pesar de que Magallanes no intentava la busca del punt més al sur, el seu guany va ser una referència per a aquells que vindrien despuix d'ell.[4]
Francisco de Hoces
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Francisco de Hoces.
El mèrit d'haver vist per volta primera un pas al sur de la Terra del Fòc se li atribuïx a Francisco de Hoces, en el transcurs de l'Expedició de García Jofre de Loaísa. La flota de sis naus comandada per Loaísa, va partir de La Corunya, Espanya, el 24 de juliol de 1525. En giner de 1526, la nau que comandaba Hoces, el San Lesmes, va ser apartada de la flota i va derivar al sur de l'entrada atlàntica del estret de Magallanes fins a aplegar a un lloc a on la tripulació va creure vore un promontori i aigua més allà, lo que indicava l'extrem sur del continent, a uns 55°S. És pura especulació intentar identificar el promontori que varen vore, inclús encara que siga molt possible que haja segut el mateix veta de Forns. Sobre la base d'esta hipòtesis, alguns, en varis països de parla espanyola, argumenten que Hoces hauria descobert l'estret, que hui es coneix com el passage de Drake, més de cinquanta anys abans que l'explorador britànic i corsario Francis Drake, pero la falta de proves que corroboren esta hipòtesis fa que siga dubtosa.[3] Per això en Espanya i en part d'Hispanoamèrica es diu mar de Hoces al Passage de Drake dels anglosaxons.
Francis Drake
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Francis Drake.
Francis Drake va salpar de Plymouth el 15 de novembre de 1577 al front d'una flota de cinc bucs encapçalada pel seu buc insígnia, el Pelican, posteriorment rebatejat com The Golden Hinde. Tenia com a principal objectiu el saqueig i no l'exploració i els seus destins inicials eren les ciutats espanyoles no fortificadas situades en la costa del Pacífic de Chile i Perú. Seguint la ruta presa per Magallanes, Drake va aplegar a Port Sant Julián el 20 de juny. Despuix d'una escala de casi dos mesos, Drake va reemprendre el viage en una flota reduïda de tres bucs i una chicoteta chalupa. Els seus navío varen entrar en l'estret de Magallanes el 23 d'agost i varen aplegar a l'oceà Pacífic el 6 de setembre.[Kn. 2]
Drake va començar llavors l'ascens cap al noroest, pero la flota va ser dispersada per una tormenta al sendemà. El Marigold va ser engolgut per una ona jaganta, mentres que el Elizabeth va conseguir aplegar fins a l'estret de Magallanes i va començar la seua remontada a l'est cap a Anglaterra. Sobre la chalupa, es va perdre llavors. Els vents varen durar més de sèt semanes. La Golden Hinde va ser espentada cap a l'oest i el sur, i va deure lluitar contra el vent per a alluntar-se de la terra. El 22 d'octubre, la flota va desembarcar en una illa que Drake va batejar com "illa Elizabeth", a on varen trobar la llenya necessària per a cuinar i a on varen caçar foques i pingüins per a abastir-se de carn.[Kn. 2]
Segons el pilot portugués de Drake, Nuno da Silva, la seua posició en ancorar eren els 57°S, encara que no hi ha cap illa en eixa latitut. Les illes Diego Ramírez, llavors desconegudes, localisades en els 56°30′ S, estan desprovistas d'arbres i per lo tant no poden ser eixes illes a on la tripulació de Drake va arreplegar fusta. Açò indica que el càlcul estava equivocat i que la navegació va passar molt prop de la veta de Forns o inclús de la mateixa illa de Forns, que seria a on Drake hauria desembarcat. La seua latitut sur més extrema només pot assimilar-se a la de veta de Forns, 55°59′ S. En el seu informe, Drake va escriure:
| La veta o extrem de terra més lluntà de totes estes illes està prop dels 56 graus, més allà de la qual no hi ha illes d'importància, que es vegen el sur llevat la trobada de l'oceà Atlàntic i la Mar del Sur. | The Uttermost Cape or headland of all these islands stands near 56 degrees, without which there is no main island to be seen to the southwards but that the Atlantic Ocean and the South Siga meet |
La mar oberta al sur de la veta de Forns és ara conegut com el passage de Drake.
L'expedició de García de Nodal
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Expedició Garcia de Nodal.
El primer franqueamiento que es coneix del pas de Drake es va conseguir en febrer de 1619 i va ser realisat pels germans Bartolomé i Gonzalo García de Nodal. Durant esta expedició, varen descobrir un chicotet grup d'illes a uns 100 quilómetros al suroest de la veta de Forns, en la latitut 56°30′ S. Varen batejar les illes Diego Ramírez, segons el nom del pilot de l'expedició. Estes illes varen seguir sent «el punt més al sur», fins al descobriment de les illes Sandwich pel capità James Cook en 1775.[Kn. 3]
Atres descobriments
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anthony de la Roché.
Atres viages varen aportar nous descobriments en les mars australs. En agost de 1592, el marí anglés John Davis va trobar refugi «en mig d'unes illes prèviament desconegudes» que se supon eren les illes Malvines.[Kn. 4] El descobriment de l'Illes Malvines també és reclamat per uns atres, com el neerlandés Sebald de Weert en 1600, d'a on ve el nom donat a la part superior d'este grup d'illes Sebaldinas.[Kn. 5] En 1675, el navegant i comerciant anglés Anthony de la Roché avistar Geòrgia del Sur. En 1739, el francés Jean-Baptiste Charles Bouvet de Lozier va descobrir l'illa Bouvet i en 1772, el seu compatriota, Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec va descobrir les illes Kerguelen.[5] No obstant, encara que La Roche i Bouvet varen creuar el front polar per a penetrar en les regions antàrtiques, cap dels seus resultats varen superar la latitut Sur registrada pels germans García de Nodal.
Els primers exploradors de l'Antàrtida
[editar | editar còdic]
James Cook
[editar | editar còdic]- Artícul principal → James Cook.
El segon viage del capità Cook, que va tindre lloc entre 1772 i 1775, va anar essencialment una busca de l'hipotètica Terra Australis, que en eixe moment es creïa es trobaria en les latitut sur, per baix del paralel 40°S.[Col. 1] L'expedició, composta pel HMS Resolution i el HMS Adventure, va eixir d'Anglaterra en setembre de 1772 a realisar un important treball científic. Varen partir de la baïa Table, Suràfrica, el 22 de novembre,[Col. 2] i es varen dirigir drets al sur. Els vents forts que varen trobar varen derivar els bucs cap a l'est fins a trobar el gèl el 10 de decembre. La banquisa formava una barrera casi ininterrompuda, que requeria per a sortejar-la una gran experiència marítima.[Col. 2] Varen conseguir trobar la manera i l'expedició de Cook va continuar cap al sur en aigües obertes i va alcançar aixina, el 17 de giner de 1773, el círcul polar antàrtic, als 66°20′ S,[Col. 3] latitut a la que cap barco abans havia conseguit aplegar. En este punt, no obstant, la progressió de Cook es va vore detinguda pel gèl i va deure posar rumbo norest navegant a vela cap a Nova Zelanda, a on va aplegar el 26 de març.[Col. 3]
Durant els mesos següents, l'expedició va explorar l'oceà Pacífic Sur, ans que Cook no conduïra el HMS Resolution més cap al sur —el HMS Adventure es va replegar a Suràfrica, despuix d'un enfrontament en els natius de Nova Zelanda.[Col. 4] Esta volta, Cook va ser capaç de penetrar profundament més allà del Círcul polar antàrtic, i va alcançar els 71°10′ S el 30 de giner de 1774, el seu «punt més al sur»,[Pr. 1] pero el gèl li va impedir seguir avant. Esta marca es va mantindre invicta durant 49 anys.
En el curs dels seus viages en aigües de l'Antàrtida, el capità Cook va donar el regrés al món en latitut més allà del paralel 60°S, en general, sense vore res més que illes inhòspites, sense cap rastre d'eixe continent tan fèrtil que alguns encara somiaven trobar algun dia en el sur. Cook va escriure que si eixe continent existira «seria un país condenat per la naturalea» «(a country doomed by nature»), i que «cap home anirà més allà de lo que he fet i la terra al sur mai serà explorada» («no man will venture further than I have done, and the land to the South will never be explored»). I concloïa: «Si lo impossible anara conseguit i la terra alcançada, això seria completament inútil i sense cap benefici per al seu descobridor ni per al seu país». («Should the impossible be achieved and the land attained, it would be wholly useless and of no benefit to the discoverer or his nation»).[Col. 5]
La busca de la Terra Australis
[editar | editar còdic]A pesar de la predicció de Cook, l'inici de el XIX va vore molts intents de penetrar més el sur i descobrir noves terres. En 1819, William Smith, comandant del bergantín Williams, va descobrir les illes Shetland del Sur,[Kn. 6] i un any despuix Edward Bransfield, a bordo del mateix barco i acompanyat per Smith, va vore la península de Trinitat, en l'extrem nort de la Terra de Graham.[Kn. 6] Uns dies abans del descobriment de Bransfield, el 27 de giner de 1820, el capità rus Fabian von Bellingshausen, en un atre sector de l'Antàrtida, va entrevore la costa de lo que hui és coneguda com la Terra de la Reina Maud. De modo que se li atribuïx ser el primer que va vore el propi continent.[5][Kn. 6]
En 1821, John Davis, un capità nortamericà que caçava foques, va desembarcar al cap d'un chicotet grup en una zona de terres vérgens més allà de les illes Shetland del Sur. «Crec que esta Terra Meridional és un continent» («I think this Southern Land to be a Continent»), va escriure en el seu diari d'a bordo; si tinguera raó, el seu equip i ell mateixa haurien segut els primers en posar peu en el continent antàrtic.[6] No obstant, a pesar de totes estes aventures i descobriments, la marca de Cook seguia sent bona.
James Weddell
[editar | editar còdic]- Artícul principal → James Weddell.
James Weddell va ser un marí britànic que va servir en la Marina Real Britànica i de la marina mercant britànica, abans d'embarcar-se en els seus primers viages en aigües antàrtiques. En 1819, al mando del bergantín Jane, que havia segut armat per a la caça de ballenes, es va embarcar a les zones de peixca llavors recent descobertes prop de les illes Georgias del Sur i de les Sandwich del Sur. Va vore en este viage l'oportunitat d'avistar les illes Aurora, de les que s'havia informat a 53°S, 48°W pel barco espanyol Aurora en 1762.[7] Weddell no les va trobar, simplement perque no estaven en eixa latitut,[8] pero va obtindre un bo guany de la campanya de caça de foques.[7]
En 1822, Weddell, encara al mando del Jane, esta volta acompanyat per un barco més menut, el Beaufoy, es va dirigir al sur en instruccions del seu empresari, indicant-li que si la caça de foques no resultara exitosa devia llavors realisar la «exploració més allà de qualsevol navegant anterior» («investigate beyond the track of former navigators»).[7] Açò convenia al temperament innat d'explorador de Weddell i va equipar la nau de cronómetros, termómetros, brúixoles, barómetros i cartes marines.[7] En giner de 1823, va explorar les aigües entre les illes Sandwich del Sur i les illes Orcadas del Sur en busca de noves terres. Al no trobar cap, va posar rumbo sur a lo llarc del meridiano 40°O, penetrant profundament en la mar que ara du el seu nom.[9] La temporada va ser molt tranquila i Weddell va senyalar que «cap partícula de gèl de cap tipo va ser vista» («not a particle of isse of any description was to be seen»).[7] El 20 de febrer de 1823 va alcançar un nou punt més al sur, situat als 74°15′ S, tres graus més de la marca anterior de Cook.[7] Sense saber que estava prop de la terra, Weddell va decidir retornar al nort, convençut de que la mar seguia estenent-se fins al Pol Sur.[7] Si haguera navegat dos dies més haguera alcançat la Terra de Coats, que va ser descoberta en 1904 per William Speirs Bruce en l'expedició Scotia (1902-1904).[10] A la seua tornada a Anglaterra, l'afirmació de Weddell de que hauria superat el récort establit pel capità Cook en tals proporcions «va provocar alguns alçament de celles escèptiques» («caused some raised eyebrows»),[7] pero pronte va ser acceptat.
James Clark Ross
[editar | editar còdic]- Artícul principal → James Clark Ross.
L'expedició dirigida per James Clark Ross en l'Antàrtida, de 1839 a 1843, en els bucs HMS Erebus i el HMS Terror, va ser una important iniciativa de la Royal Navy, l'objectiu de la qual era posar a prova les teories de l'época sobre el magnetisme i tractar de localisar el pol sur magnètic. L'expedició va ser proposta per primera volta per l'astrònom John Herschel i va ser recolzada per la Royal Society i l'Associació Britànica per a l'Alvanç de la Ciència (British Association for the Advancement of Science).[Col. 6] Ross tenia una experiència considerable tant en observacions magnètiques com en l'exploració de l'Àrtic, en particular perque en maig de 1831 va ser membre d'un equip que va alcançar el Pol Nort magnètic.[Hu. 2] Semblaven credencials evidents per a nomenar-li al mando d'esta missió.[Col. 6]
L'expedició va partir d'Anglaterra el 30 de setembre de 1839, i despuix d'un viage ralentisat per les numeroses parades necessàries per a realisar les observacions magnètiques, va aplegar a Tasmania en agost de 1840.[Col. 6] Despuix d'una pausa de tres mesos imposta per l'hivern austral, l'expedició es va dirigir cap al surest el 12 de novembre de 1840 i va creuar el círcul polar antàrtic l'1 de giner de 1841. L'11 de giner varen divisar una llínea de montanyes que s'estenia al sur. Ross va nomenar a esta zona Terra de Victoria i les montanyes que es troben en ella cadena del Almirantazgo.[Col. 7] Varen seguir la costa cap al sur i varen afranquir el 23 de giner la «marca més al sur» anterior, la de James Weddell, en els 74°15′ S.[Col. 7] Uns dies més tart, quan l'expedició es va traslladar cap a l'est per a evitar la costa de gèl, es varen trobar front a dos volcans, el mont Erebus i el monte Terror, nomenats en honor dels barcos de l'expedició.
La Gran Barrera de Gèl, més tart anomenada en el seu honor «barrera de Ross», situada a l'est d'eixes montanyes, va constituir un obstàcul insuperable que els va impedir alvançar més al sur. Buscant un estret o un clavill, Ross va explorar 480 quilómetros a lo llarc de la barrera i va aplegar a una latitut sur, prop del paralel 78°S, en o al voltant del 8 de febrer de 1841.[Col. 7] No va conseguir trobar un lloc a on fondejar i que li haguera permés a la nau passar l'hivern, i per lo tant va decidir tornar a Tasmania, a on va aplegar en abril de 1841.[Col. 7]
A l'any següent, Ross va tornar i va localisar un clavill en la barrera que li va permetre alcançar, el 23 de giner de 1842, el seu «punt més al sur» en els 78°9′30" S,[Col. 8] una marca que va seguir sent imbatida els següents 58 anys. Ross no va ser capaç de desembarcar en el continent antàrtic, ni de trobar l'ubicació del pol sur magnètic, encara que els seus guanys en l'exploració científica i geogràfica, a la seua tornada a Anglaterra, li varen otorgar numerosos honors incloent el de ser nomenat cavaller.[Col. 9]
L'edat heròica de l'exploració antàrtica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Edat heròica de l'exploració de l'Antàrtida.
l'expedició Challenger (1873-76), un viage d'investigació oceanogràfica, va explorar les aigües de l'Antàrtida encara que no es va acostar a la terra mateixa; la seua investigació, no obstant, va demostrar l'existència d'un continent antàrtic.[11] La que seria despuix coneguda com la «edat heròica de l'exploració de l'Antàrtida» es va iniciar en 1893, en el transcurs d'una conferència en la Royal Geographical Society, a on el professor John Murray va demanar el recomençament de l'exploració en l'Antàrtida: «L'exploració regular i contínua, laboriosa i sistemàtica de totes les regions australs».[Cra. 1] Va continuar este anunci en una crida al patriotisme britànic: «¿Els britànics van a encarregar-se de l'últim gran camp de l'exploració marítima en la superfície de la nostra Terra, o van a deixar que uns atres puguen estar destinats a succeir-nos o suplantar-nos sobre les mars?».[12] En el següent quarto de sigle, quinze expedicions de huit països diferents es varen enfrontar a eixe repte.[13] En l'onada de patriotisme generada per la convocatòria de Murray, i gràcies a l'influència del llavors president de la Royal Geographical Society, Clements Markham, els esforços britànics varen donar particular importància a l'establiment de noves marques en la carrera cap al punt més meridional,[14] que varen adquirir pronte les característiques d'una verdadera carrera cap al Pol Sur.[Pr. 2]
Carsten Borchgrevink
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Carsten Borchgrevink.
El noruec Carsten Borchgrevink havia emigrat a Austràlia en 1888, a on va treballar en els equips d'exploració de l'interior abans d'acceptar un lloc de professor en Nova Gales del Sur.[15] En 1894, es va unir a una expedició a la caça de ballenes i foques en l'Antàrtida, dirigida per Henryk Bull. En giner de 1895, Borchgrevink va formar part d'un grup de l'expedició que va pretendre el primer desembarc confirmat en el continent antàrtic, en el veta Adare.[16][17] Borchgrevink va decidir retornar en la seua pròpia expedició per a invernar i explorar l'interior, en l'objectiu de localisar el pol sur magnètic.[16]
Borchgrevink va retornar a Anglaterra, a on va conseguir convéncer al magnat de l'expedició, George Newnes, per a finançar fins a 40 000 lliures,[16] que corresponen a uns 3 millons de lliures de 2008,[18] en l'única condició de que, a pesar de la falta de participants d'eixa nació orgullosa, el proyecte es cridara «British Antarctic Expedition».[Pr. 3] Esta no era la gran expedició britànica proposta per Markham i el establishment geogràfic, que va mostrar hostilitat i despreci cap a Borchgrevink.[Cra. 2] El 23 d'agost de 1898, el barco de l'expedició Southern Cross va eixir de Londres per a la mar de Ross, i va alcançar la veta Adare el 17 de febrer de 1899. Allí, l'equip de terra va desembarcar i es va convertir en el primer en passar l'hivern en el continent antàrtic, en una cabanya prefabricar.[16]
El 28 de giner de 1900, la Southern Cross, de tornada, va embarcar l'equip que permanceía en terra i seguint la ruta que Ross havia pres feya 60 anys, navegant cap al sur fins a la Gran Barrera de Gèl. Després varen descobrir que s'havia retirat uns 48 km al sur des dels dies de Ross.[16] Un equip format per Borchgrevink, William Colbeck i un sami cridat Savio, va desembarcar en gossos i trineus. Varen pujar a la barrera i varen realisar el primer viage en trineu en el lloc el 16 de febrer de 1900, conseguint una nova «marca més al sur», els 78°50′ S.[Pr. 4] A la seua tornada a Anglaterra un any despuix, l'expedició de Borchgrevink va ser rebuda en poc entusiasme, a pesar del seu historial en el sur.
L'historiador David Crane va senyalar que si Borchgrevink haguera segut oficial de la marina britànica, la seua contribució al coneiximent de l'Antàrtida hauria segut millor rebut, pero que «un marí/mestre d'escola noruec no tenia cap possibilitat de ser pres mai en sério».[Cra. 2]
Robert Falcon Scott
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Robert Falcon Scott.
l'expedició Discovery (1901-1904) va ser la primera de les expedicions a l'Antàrtida al mando del capità anglés Robert Falcon Scott. Encara que, segons Edward Adrian Wilson, l'intenció era, si fora possible, alcançar el pol o descobrir noves terres,[Wil. 1] no hi ha res en els escrits de Scott, ni en els objectius oficials de l'expedició que mostren que el Pol Sur era un dels objectius específics. No obstant, un viage al Pol estava dins dels llímits oficials definits per la missió de Scott, que era «l'exploració de la barrera de gèl de Sir James Ross [...] i esforçar-se en resoldre les qüestions físiques i geogràfiques més importants relacionades en esta notable formació de gèl».[19]
Este viage va ser realisat per Scott, Wilson i Ernest Shackleton. L'expedició va partir l'1 de novembre de 1902 en varis equips de respal. Un d'ells, liderat per Michael Barne, inclús va batre la marca de Carsten Borchgrevink l'11 de novembre. Este event se senyala en el diari de Wilson.[Wil. 2] La marcha va continuar, primer en condicions climàtiques favorables,[Wil. 3] encara que despuix va trobar cada volta més dificultats causades per la inexperiencia de l'equip per a les expedicions en el gèl, que els va dur a perdre tots els gossos, per una dieta pobra i al seu us excessiu.[Cra. 3] Varen superar el paralel 80°S el 2 de decembre[Wil. 4] i, el 30 de decembre, Wilson i Scott varen fer un curt viage en esquís al sur del seu campament a fi d'establir un nou récort en els 82°17′ S.[Wil. 5] (Estes coordenades poden no ser exactes en la moderna cartografia: en relació en la foto de Shackleton i el croquis de Wilson, varen alçar el seu últim campament en els 82°6′ S, i el punt alcançat per Scott i Wilson serien els 82°11′ S.)[Cra. 4] Siga com anara la latitut precisa, varen superar el punt més al sur de Borchgrevink en més de 400 km.
Ernest Shackleton
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ernest Shackleton.
-es.svg){kind=link}
Despuix de la seua participació en l'expedició Discovery per a alcançar el «punt més al sur», Ernest Shackleton va experimentar un desfalliment físic en el camí de tornada, i va deure ser repatriat a casa en el barco d'assistència al mando del capità Scott.[Ri. 1] Quatre anys més tart, buscant resarcir-se, Shackleton va organisar la seua pròpia expedició polar, l'expedició Nimrod (1907-1909). Esta va ser la primera expedició que va tindre com a meta alcançar el mateix Pol Sur i que va desenrollar una estratègia específica per a conseguir-ho.[Ri. 2]
Per a recolzar el seu intent, Shackleton va tindre l'innovadora idea d'utilisar els ponis de Manchuria com cavalls de tir, ademés dels gossos de trineu més tradicionals i d'un vehícul de motor especialment adaptat.[Ri. 2] Encara que els gossos i el vehícul motorisat es varen utilisar en moltes tasques, l'assistència a l'equip que ajudaria a l'equip a guanyar el pol serien els ponis.[20]
Ernest Shackleton i tres companyers (Frank Wild, Eric Marshall i Jameson Adams) varen començar la seua marcha el 29 d'octubre de 1908. El 26 de novembre varen creuar el «punt més al sur» al que havia aplegat l'equip de Scott en 1902. «Un dia per a recordar», va escriure Shackleton en el seu diari, i va senyalar que havien aplegat a este punt en un temps molt menor que l'empleat pel capità Scott.[21][Ri. 3] El grup de Shackleton va continuar al sur, descobrint i ascendint al glaciar Beardmore, just en la replanell antàrtic.[Ri. 4] Varen seguir el seu alvanç per a aplegar al seu «punt més al sur» fins als 88°23′ S, a una distància de només 190 km del Pol Sur, el 9 de giner de 1909. Allí varen plantar la bandera del Regne Unit que els havia enviat la reina Alejandra de Dinamarca, i varen prendre possessió del replanell en nom del rei Eduard VII.[22] Davant l'escassea d'aliments i suministraments, varen decidir mamprendre la tornada.[Ri. 4] Eixe va ser, al mateix temps, el punt més propenc jamai alcançada en un o un atre dels dos pols.[Ri. 4] El guany de més de 6 graus al sur, des del récort anterior de Scott, era el major alvanç del «punt més al sur» des del que establira el capità Cook en 1773. A la seua tornada a Anglaterra, Shackleton va ser rebut com un héroe i nomenat cavaller pel rei Edward VII.[Ri. 5] Esta marca solament duraria dos anys i 333 dies, menys temps que l'anterior, i alguna cosa més que la de Borchgrevink (dos anys i 316 dies).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ The Farthest South, Nature, 25 de decembre de 1902 (consultat el 27 de juliol de 2009).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 (en anglés) «The European Voyages of Exploration: Ferdinand Magellan». www.ucalgary.ca. Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2010. Consultat el 28 juillet 2008.
- ↑ 3,0 3,1 (en anglés) George Weber. «The Fuegians and Patagonian People». The Andama Association. Archivat des d'el original, el 20 d'agost de 2008. Consultat el 28 de juliol de 2008.
- ↑ Trevelyan Miller, Francis (2005). The World's Great Adventure, Kessinger Publishing, p. 247. ISBN 9781417917778.
- ↑ 5,0 5,1 (en anglés) «An Antarctic Timeline». www.south-pole.com. Consultat el 29 août 2008.
- ↑ Barczewski,, p. 19
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 (en anglés) Howgego, James. «James Weddell:Anglo-Scottish navigator, sealer and Antarctic explorer, 1787-1934». www.win.tue.nl. Archivat des d'el original, el 9 de juny de 2008. Consultat el 28 de juliol de 2008.
- ↑ Weddell segurament no va advertir que la posició fixada per Malaspina era des de Càdis i no des de Greenwich.El Correu en la Província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur
- ↑ Weddell volia cridar-li mar de George IV, pero eixe nom mai va ser aprovat i es denomina ara mar de Weddell.
- ↑ Speak,, p. 93
- ↑ Jones,, pp. 56-57
- ↑ Fisher,, p. 18
- ↑ Bèlgica, Regne Unit, Suècia, Alemània, França, Japó, Austràlia, i Noruega.
- ↑ Fiennes,, p. 9
- ↑ (en anglés) «Borchgrevink, Carsten Egeberg (1864-1934)». Australian Dictionary of Biography Online Edition. Consultat el 10 août 2008.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 (en anglés) «Carsten Borchgrevink 1864-1934». www.south-pole.com. Consultat el 29 de juliol de 2008.
- ↑ Esta afirmació ignora el desembarc en la península Antàrtica del que John Davis va informar en 1821.
- ↑ (en anglés) «Measuringworth». The Institute for the Measurement of Worth. Consultat el 19 août 2008.
- ↑ Savours,, p. 16
- ↑ La llimitació a quatre persones de l'equip polar va ser dictada pel número de ponies supervivents: dels dèu embarcats en Nova Zelanda, només quatre varen sobreviure a l'hivern de 1908.
- ↑ Shackleton,, p. 171
- ↑ Shackleton,, p. 210
Erro en la cita: La etiqueta <ref> en las <references> tiene un conflicto con el grupo «Col.».
Erro en la cita: La etiqueta <ref> en las <references> tiene un conflicto con el grupo «Ri.».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Farthest South» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Hu.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Hu."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Kn.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Kn."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Col.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Col."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Pr.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Pr."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Cra.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Cra."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Wil.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Wil."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Ri.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Ri."/>