Fausto (Goethe)

Archiu:Anton Kaulbach Faust und MephistoFXD.jpg

Fausto (Goethe)

Vore també: Fausto

Fausto (en alemà, Faust) és un drama de l'escritor alemà Johann Wolfgang von Goethe publicada en dos parts, en 1808 i 1832. Casi tota la Part 1 i la majoria de la Part 2 estan escrites en vers rimado. Encara que rara volta es representa en la seua totalitat, és l'obra de teatre en major afluència de públic en els escenaris de parla alemana. Es tracta de l'obra més famosa de Goethe, i per a molts la seua obra magna, i està considerada com l'obra cim de la lliteratura alemana i una de les grans peces de la lliteratura universal.

Fausto narra l'història d'un lluent erudit en busca del coneiximent i l'experiència suprems, lo que ho du a fer un pacte en el diable, qui li oferix a Fausto coneiximent, plaure i poder terrenals illimitats. Esta obra èpica es dividix en dos parts, que comprenen àmbits radicalment diferents de la vida i l'ambició de Fausto. La primera part, Faust: der Tragödie erster Teil (Fausto: Primera part de la tragèdia), va anar en principi terminada per Goethe en 1806. La seua publicació en 1808 va ser seguida d'una edició revisada en 1828–1829, que seria l'última editada pel propi autor. Prèviament, havia aparegut una versió parcial en 1790 titulada Fausto, un fragment. Les primeres versions de l'obra, conegudes com el Urfaust, varen ser elaborades entre 1772 i 1775; no obstant, els detalls d'eixa elaboració no estan enterament clars.

Goethe va terminar d'escriure la segona part, Faust: der Tragödie zweiter Teil (Fausto: Segona part de la tragèdia), en 1832, l'any de la seua mort. A diferència de la primera part, el foc de l'acció ya no està centrat en l'ànima de Fausto, que ha segut venuda al diable, sino més be en fenomens socials com la psicologia, l'història i la política. La segona part va constituir la principal ocupació de Goethe en els seus últims anys i va aparéixer solament póstumamente en 1832.

L'obra va ser descrita a sovint com a carent de forma pel seu conjunt d'elements lírics, épicos, dramàtics, operístics i de ballet. Inclou casi totes les mètriques poètiques conegudes, i diversos estils que comprenen des de la tragèdia grega fins al misteri medieval, l'alegoria barroca, la mascarada renaixentista i la commedia dell'art, fins a alguna cosa similar a la revista moderna. No obstant, per a la crítica moderna, esta mescla de formes i estils sugeria un intent delliberat de crear un vehícul de comentari cultural, més que una incapacitat per a crear una forma coherent pròpia, i el contingut en el que Goethe va dotar a les seues formes confirma l'interpretació moderna. Goethe es va basar en una immensa varietat de material cultural —teològic, mitològic, filosòfic, polític, econòmic, científic, estètic, musical i lliterari— tant per a la Part I, més realista, com per a la Part II, més simbòlica.

Primera part de l'obra

Archiu:Goethe Faust I 1808.jpg

Primera edició de la primera part de Fausto, en 1808.

Els principals personages de la Primera part de Fausto són:

• Heinrich Faust, un estudiós la vida del qual en ocasions s'ha dit que està basada en la de Johann Georg Faust.
• Mephistopheles, el diable.
• Gretchen, l'amor de Fausto (hipocorístic de Margarete; Goethe usa les dos formes).
• Marthe, veïna de Gretchen.
• Valentin, germà de Gretchen.
• Wagner, alumne de Fausto.

La Primera part de Fausto és una història complexa. Se situa en múltiples llocs, el primer dels quals és el cel. Mefistófeles fa un pacte en Deu: diu que pot desviar en ser humà favorit de Deu (Fausto), que està esforçant-se en deprendre tot lo que pot ser conegut, llunt de propòsits morals. La següent escena té lloc en l'estudi de Fausto a on el protagoniste, desesperat per l'insuficiència del coneiximent religiós, humà i científic, es torna cap a la màgia per a alcançar el coneiximent infinit. Sospita, no obstant, que el seu intent no està obtenint resultats. Frustrat, considera el suïcidi, pero ho rebuja quan escolta l'eco del començ de la propenca Pasqua. Va a donar una passejada en el seu ajudant Wagner i és seguit a casa per un caniche vulgar.

En l'estudi de Fausto el caniche es transforma en el diable. Fausto fa un tracte en ell: el dimoni farà tot lo que Fausto vullga mentres estiga en la terra, i a canvi Fausto servirà al dimoni en l'atra vida. El tracte inclou que, si durant el temps que Mefistófeles estiga servint a Fausto est queda complagut tant en alguna cosa que aquell li done, al punt de voler prolongar eixe moment eternament, Fausto morirà en eixe instant.

En demanar-li el diable que ferm el pacte en sanc, Fausto comprén que este no confia en la seua paraula d'honor. Al final, Mefistófeles guanya esta disputa, i Fausto firma el contracte en una gota de la seua sanc.

A continuació, en una de les seues excursions, Fausto coneix a Margaret (també cridada Gretchen). Se sent atret per ella i en regals de joyes i ajuda de la seua veïna Martha, el diable du a Gretchen als braços de Fausto, qui la seduïx i finalment conseguix posseir-la.

La mare de Gretchen mor per culpa d'una poció adormiladora que la seua filla li havia proporcionat per a poder gojar de major intimitat en Fausto. Gretchen descobrix, ademés, que s'ha quedat embarassada. El seu germà Valentin acusa a Fausto, ho desafia i mor a mans de Fausto i el diable. Gretchen ofega al seu fill illegítim i és condenada per l'assessinat. Fausto intenta salvar-la de la mort lliberant-la de la presó, pero al no conseguir-ho acodix a demanar ajuda del diable. Gretchen, assut de la locada i negant-se a escapar, mor en braços de Fausto.

Segona part

Rica en alusions clàssiques, en la Segona part de Fausto l'història romàntica de la primera part és oblidada i Fausto es desperta en un món de màgia per a iniciar un nou cicle d'aventures i objectius. La peça consta de cinc actes —episodis relativament independents— cada u d'ells en un tema diferent. Fausto viaja en el temps i l'espai. Ajuda a l'emperador d'Alemània a solucionar els problemes econòmics, presencia una festa en tot tipo de criatures fantàstiques com a aixetes, nimfes, sirenes, etc. i és encantat pel fantasma d'Helena. Seguix a Helena a l'Edat Antiga i en ella procrea a Euphorion, que mor en tractar de volar com li va succeir a Ícaro. La seua mare Helena acompanya a Euphorion a les tenebres deixant de nou a Fausto sol. Retorna junt a l'Emperador i guanya una batalla crucial per a unificar l'imperi. Este li obsequia terres en la costa. En elles, despuix d'haver destruït atres vides sense voler-ho, mor en trobar un lloc a on li agradaria viure en pau per a sempre.

Al final, Fausto va al cel encara havent perdut l'aposta. Els àngels declaren al final del quint acte, en l'ajuda de Margarita,

a qui sempre s'esforça en treball
podem rescatar i redimir

V, 11936-7.

Relació entre les parts

A lo llarc de la Primera part, Fausto va sentint insatisfacció; la conclusió última de la tragèdia i el resultat dels pactes solament es revela en la Segona part. La Primera part representa el chicotet món i té lloc en el terreny de Fausto, el mig temporal. En contrast, la Segona part té lloc en l'ample món o macrocosmos. Ademés, representa un canvi en la valoració del món per a Fausto mentres que canvia la seua manera de vore les coses. Per a la segona part ha superat ya l'amor per Margarita i ha descobert un recent amor pel poder, no obstant, la salvació en la que intercedix el seu primer amor demostra la conexió entre una part i una atra, que no és més que la representació dels ideals del romanticisme alemà, lo emocional o subjectiu, sobre lo racional o objectiu.

Punts de referència

Relació entre Fausto i Mefistófeles

Mefistófeles representa per a Fausto un regrés a la joventut, li oferix demostrar-li que encara queden misteris del món que desconeix (pensament absolutament absurt per a Fausto) i li torna la passió que ho movia abans de ser l'sabio que és a l'inici de l'obra. Si ben Fausto confia que podrà dominar a Mefistófeles i manipular-ho, la situació termina donant-se de manera distinta, és Mefistófeles qui conduïx a Fausto segons el seu gust per a que este confie plenament en ell i s'entregue als seus jocs.

Relació entre Fausto i Margarita

Fausto viu el seu amor per Margarita com un amor d'iniciació, un amor adolescent. La passió que ho embarga (en part pels trucs de Mefistófeles) ho mouen a acostar-se a esta chiqueta que queda captivada per ell i el seu art discursiva. Aun cuando Fausto intenta protegir-la, la màgia de Mefistófeles conseguix (de manera indirecta) quebrantar la pau en la vida de Margarita, lo que desencadena en una irrefrenable locada. Després descobrim l'encarcerament de Margarita i el motiu de la seua tancada, que va ser assessinar al fill que va nàixer com a frut de l'unió en Fausto (aun cuando Fausto no sabia del seu fill).

El mal i la seua relació en lo humà

A lo llarc de l'obra podem apreciar que Goethe intenta resaltar les característiques purament humanes (com lo són els sentiments, les emocions i les passions). En la primera part de l'obra si ben estes es presentaven com una lliberació per al personage de Fausto, també anaven de la mà en les obres de Mefistófeles, que tenien un caràcter de maléficas. Tot allò que Fausto decidia sense detindre's a meditar-ho fredament, o en les ocasions en les que responia a la passió pura, s'entén que la mà de Mefistófeles estava darrere, garantisant que Fausto ho faça. Lo essencialment humà va, en l'obra, de la mà del mal com si estigueren inclosos en la mateixa categoria, com si un alimentara a l'atre i viceversa. Semblara que aquelles coses pasionales que mouen en ser humà es troben en el llim entre lo bo i lo mal, que són amorales, neutres, durant l'obra el mal motiva la majoria d'elles. No obstant, al final de l'obra, són estes mateixes accions (representades en l'amor per Margarita) les que permeten que Fausto escape al pacte, és dir, són estes mateixes passions les que terminen de costat del ben.

Influència

Archiu:Faust-Goethe.jpg

Portada de Fausto, edició de Leipzig, 1932.

L'història de Fausto ha inspirat un gran número d'obres lliteràries, musicals i pictòriques. Una miríade d'interpretacions diverses i en ocasions opostes s'han realisat de la Segona part (junguianas, freudianas, sociològiques, alquímicas, lliteràries i clàssiques, per nomenar solament unes poques).

L'obra constituïx una paràbola sobre el coneiximent científic, la religió, la passió i la seducció, l'independència i l'amor, entre atres temes. En térmens poètics, Goethe situa la ciència i el poder en el context d'una metafísica moralment interessada. Fausto és un científic empíric que es veu forçat a enfrontar-se qüestions com el ben i el mal, Deu i el diable, la sexualitat i la mortalitat.

En el quart llibre de la seua principal obra, Schopenhauer va elogiar el retrat que fa Goethe de Gretchen i del seu sofriment. Considerant la seua visió de la salvació a través del sofriment, el filòsof va citar este aspecte del Fausto com a eixemple d'una de les vies de la santitat.

El gran Goethe nos ha donat una descripció distinta i visible d'esta negació de la voluntat, causada per una gran desgràcia i per la desesperació de tota lliberació, en la seua obra mestra immortal Fausto, en l'història dels sofriments de Gretchen. No conec una atra descripció igual en poesia. És un perfecte espècimen del segon pathos, que du a la negació de l'esperança no, com el primer, a través del mer coneiximent del sofriment de la totalitat del món que un adquirix voluntàriament, sino a través del sentiment extrem de pena sentida en la pròpia persona. És cert que moltes tragèdies duen als seus héroes a uns extrems tals que no els queda més que la completa resignació, i llavors el desig de viure i la seua percepció terminen habitualment al mateix temps. Pero cap descripció que yo conega nos proporciona el punt essencial d'eixa conversió tan distintintivamente i tan lliure de tot element estrany que la mencionada de Fausto.

El món com a voluntat i representació, Llibre IV, §68

La llengua alemana ha segut també influïda pel Fausto de Goethe, particularment per la Primera part. Un eixemple d'això és la frase «dones Pudels Kern», que significa la verdadera naturalea o el significat profunt d'alguna cosa (que no era evident abans). La traducció lliteral de «dones Pudels Kern» és «l'essència del caniche», i s'origina en l'exclamació de Fausto al vore la conversió del caniche (que li havia seguit casa) en Mefistófeles. Un atre eixemple s'origina en l'escena en que Gretchen pregunta a Fausto si és religiós. En alemà, la paraula «Gretchenfrage» (lliteralment, «la qüestió de Gretchen») es referix a la qüestió de suma importància.

Representacions històriques

Primera part

• 24 de maig de 1819: Selecció d'escenes. Castle Monbijou, Berlín.
• 29 de giner de 1829: Primera part. Brunswick.
• 1938: Estrena mundial de les dos parts, sense corts, en el Goetheanum de Dornach, Suïssa.
• 1960: Representació d'Hamburc: Dirigida per Peter Gorski, i produïda per Gustaf Gründgens (interpreta, ademés, de Mephistopheles), en Will Quadflieg (Fausto), Ella Büchi (Gretchen), Elisabeth Flickenschildt (Martha), Max Eckard (Valentin), Eduard Marks (Wagner), Uwe Friedrichsen (estudiant). La película d'esta representació va tindre molt èxit.
• 26 d'octubre de 2006: Teatre Comunale de Mòdena, Itàlia: Direcció d'Eimuntas Nekrošius; duració total (en pauses): 4½ hores.

Segona part

• 2003 d'Ingmar Thilo; en Antonios Safralis (Fausto), Raphaela Zick (Mephisto), Ulrike Dostal (Helena), Max Friedmann (Lynceus), i uns atres.
• 2005 Michael Thalheimer en el Deutsches Theater en a.o. Ingo Hülsmann, Sven Lehmann, Nina Hoss i Inge Keller.
• La segona secció de la Simfonia n.º 8 (Mahler) és una cantata per a l'última escena de la segona part de Fausto.

Obra sancera

• 22–23 de juliol de 2000: Representació de l'Expo 2000 d'Hanover: Direcció de Peter Stein; les dos parts en versió completa, en Bruno Ganz i Christian Nickel (el jove i el vell Fausto), Johann Adam Oest (Mephistopheles), Dorothée Hartinger, Corinna Kirchhoff i Elke Petri. Duració total (en pauses): 21 hores.

Traduccions a l'espanyol

Segons Robert Pageard en el seu Goethe en Espanya (Madrit, 1958), la primera aparició del Fausto en versió espanyola en 1856. El polític i periodiste chilé Manuel Antonio Matta (1826-1892) va traduir les dos parts del Fausto en vers rimado intentant respectar la polimetría de l'original; este treball, segons ell mateixa va declarar, li va dur vint anys, i va concloure en 1869, pero solament va aplegar a publicar-se pòstum en 1907; existix edició moderna (Perú, Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, 2003). En eixe interval ya gojava de vàries traduccions i edicions en espanyol. La de Francisco Pelayo Briz (1864), la de Juan Valera i Guillermo English (1878), alabada per Marcelino Menéndez Pelayo i González Serrano, i la de Teodoro Llorente Olivares (1882), també en vers rimado. Despuix es varen publicar més o menys una dotzena, com la de José Roviralta Borrell (Barcelona, editorial Ibèrica, 1920, 2 vols.).

Adaptacions

• En 1814 Franz Schubert va configurar un text de Fausto Partix I, escena 15 com "Gretchen am Spinnrade", 118; Op. 2. Va ser la seua primera adaptació d'un text de Goethe. Més vesprada, va compondre un Lied basat sobre Fausto: n.º 126, 367, 440 i 564.
• Robert Schumann va compondre un oratorio Escenes del Fausto de Goethe (1844–1853)
• Hector Berlioz, en el seu "llegenda dramàtica" La condenación de Fausto (1846)
• Franz Liszt, Simfonia Fausto (1857)
• Charles Gounod, òpera Fausto (1859)
• Arrigo Boito, òpera Mefistófeles (1868; 1875)
• La segona secció de la Simfonia n.º 8 (Mahler) (1906) està relacionada en el text del final de l'escena final de la part II de Fausto de Goethe.
• F. W. Murnau, película Fausto de (1926), basada en antigues versions de la llegenda i en la versió de Goethe.
• Randy Newman, musical Fausto (1993)
• Jan Švankmajer, película Fausto (1994)
• La Llei, cançó Fausto (1995)
• Fura dels Baus, película Fausto 5.0 (2001)
• Alexander Sokurov, película Fausto (2011)
• Diana Daniele, òpera "Fausto" (2015)

Vore també

• Simfonia Fausto
• Obertura Fausto

Referències

L'original en anglés és, a la seua volta, una traducció de gran part de contingut del artícul homònim de la Wikipedia en alemà (consultat el 6 de novembre de 2005). Els artículs alemans Johann Wolfgang von Goethe, Gustaf Gründgens i Knittelvers varen ser també utilisats. Les següents referències són citades per l'artícul Faust I de la Wikipedia en alemà:

• H. Arens Kommentar zu Goethes Faust I. Heidelberg 1982, Carl Winter Universitätsverlag, ISBN 3-533-03184-5
• A. Schöne Faust. Kommentare. Enthalten in: Goethe Faust. Frankfurt am Main 1994, Deutscher Klassiker Verlag, ISBN 3-618-60270-7
• U. Gaier Faust-Dichtungen. Kommentar I. Enthalten in: Johann Wolfgang Goethe Faust-Dichtungen. Stuttgart 1999, Philipp Reclam juny Verlag, ISBN 3-15-030019-3
• Gero von Wilpert: Goethe encyclopedia, Stuttgart, Kroener 1998, ISBN 3-520-40701-9
• Gerhard Kaiser, Ist der Mensch zu retten? Vision und Kritik der Moderne in Goethes Faust, Rombach Wissenschaft, ISBN 3-7930-9113-9 (alemà)

El llibre és mencionat en el manhwa Soul Cartell

Enllaços externs

Fausto (Goethe) en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Fausto - Poema de Goethe - Traducció de Francesch Pelay Briz.
• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Faust, 1ª part. (alemà)
• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Faust, 2ª part. (alemà)
• Text complet del Fausto de Goethe, 1ª part (alemà)
• Text complet del Fausto de Goethe, 2ª part (alemà)
  • Llectura parcial en alemà: pròlec; en el teatre.
  • Llectura parcial en alemà: en el cel.
• Fausto: primera part, traducció de Teodoro Llorente, en edició electrònica que reproduïx la de l'Editorial Montaner, Barcelona, 1905, molt ilustrada. Disponible en varis formats en el Proyecte Gutenberg (en espanyol)
• Ficha i resum de Fausto en l'enciclopèdia Montaner