Misteri (teatre)

Misteri, en el context teatral europeu, és el drama religiós medieval que posa en escena passages de les Sagrades Escritures i, en preferència, de la vida, passió i mort de Jesucristo. Pel seu caràcter arcano, simbòlic i màgic, els misteris medievals poden considerar-se hereus dels rituals celebrats en Eleusis (prop d'Atenes), en l'antiga Grècia i continuats posteriorment pel Imperi romà. El seu precedent més immediat en la dramatúrgia de l'Edat Mija europea varen ser els Milacres, més breus i profans.

La seua pràctica i desenroll va ser comú en gran part d'Europa entre els sigles XIII i XVI. Es representaven inicialment dins dels temples o en els seus pòrtics, i més tart en les places de les poblacions.

Significats i desenroll

El significat del terme misteri (del llatí «mysterium», cerimònia) és doble: per una part aludix al tipo de representació i, per un atre costat, pren la seua raïl i fa referència al mester, ofici dels gremis responsables de conservar i representar estos drames religiosos.

L'evolució que va acabar convertint els diàlecs dramatisats (que donaven vida al drama llitúrgic) en prototips del drama sacre, és dir, els milacres, els jocs («jeux») i els misteris, pot concretar-se en cinc factors:

1. aument del número de participants en la representació;
2. integració d'actors llaics en el drama;
3. s'abandona l'interior de les iglésies (l'espectàcul ix als carrers i, en alguns casos, aplega a fer-se itinerant);
4. el llatí es queda per als oficis dels temples i els drames, més populars, comencen a construir-se i representar-se en llengua vulgar i de caràcter vernàcul (llengües romançades);
5. l'ampliació de la temàtica religiosa (ya no és suficient la vida i milacres de Crist);

El valor històric del milacre és haver servit de context a l'evolució de l'Edat Mija cap a l'Edat Moderna. Bon eixemple d'això són els Misteris de la Passió de Arnoul Greban (en trentacinc mil versos, més de doscents personages i quatre jornades de posada en escena), o el de Jean Michel: 65.000 versos, dèu jornades i passages entre lo costumiste i lo truculento, com els amors de Judas Iscariote i la vida professional de María Magdalena.

Orige

Ya en el V es varen introduir quadros vivents en els servicis sagrats.

Les obres es varen originar com a simples tropos, adorns verbals dels texts llitúrgics, i poc a poc es varen ser elaborant. En un primer moment es varen afegir al diàlec en prosa les vores del servici del dia. A mida que aumentava la popularitat d'estos drames llitúrgics, varen sorgir formes vernàcules, ya que les companyies itinerants d'actors i les produccions teatrals organisades per les comunitats locals es varen fer més comunes en la Baixa Edat Mija.

El Quem quaeritis? és la forma més coneguda dels primers drames, un diàlec llitúrgic dramatisat entre l'àngel en la tomba de Crist i les dònes que busquen el seu cos. Estes formes primitives es varen elaborar posteriorment en diàlec i acció dramàtica. En el temps, els drames es varen traslladar de l'iglésia a l'exterior: el pati de l'iglésia i el mercat públic. Estes primeres representacions es feyen en llatí i estaven precedides per un pròlec en llengua vernàcula, pronunciat per un heralt que feya una sinopsis dels acontenyiments. Els escritors i directors de les primeres obres eren provablement monges. El teatre religiós va florir des d'aproximadament el IX fins a el XVI.

En 1210, sospitant de la creixent popularitat de les obres miraculoses, el Papa Inocencio III va emetre una bula que prohibia al clero actuar en un escenari públic. Açò va tindre l'efecte de transferir l'organisació dels drames als gremis de la ciutat, despuix de la qual cosa es varen produir varis canvis. Els texts en llengua vernàcula varen substituir al llatí, i es varen afegir passages no bíblics junt en escenes còmiques, per eixemple en la Secunda Pastorum del Cicle de Wakefield. L'actuació i la caracterisació es varen fer més elaborades.

Estes representacions religioses vernàcules eren, en algunes de les ciutats més grans d'Anglaterra, com York, representades i produïdes per gremis, i cada gremi assumia la responsabilitat d'una obra concreta de l'història de les escritures. A partir del control gremial es va originar el terme obra de misteri o mysteries, del llatí ministerium que significa "ocupació" (és dir, la dels gremis). El gènero va tornar a ser prohibit, despuix de la Reformación i l'establiment de l'Iglésia d'Anglaterra en 1534.

El joc de misteri es va convertir, en alguns llocs, en una série d'obres que tractaven tots els acontenyiments importants del calendari cristià, des de la Creació fins al Dia del Juí Final. A finals de el XV, la pràctica de representar estes obres en cicles en dies festius es va establir en vàries parts d'Europa. A voltes, cada obra es representava en un carro decorat que es desplaçava per la ciutat per a permetre que distintes multituts veren cada obra, ademés de proporcionar els actors un camerino i un escenari El cicle complet podia durar fins a vint hores de representació i podia estendre's durant varis dies. En el seu conjunt, es denominen cicles del Corpus. Estos cicles solien representar-se durant la Festa del Corpus Christi i el seu disseny general cridava l'atenció sobre la vida de Crist i la seua redenció per a tota la humanitat.

Les obres eren representades per una combinació de professionals i aficionats i estaven escrites en formes d'estrofa molt elaborades; a sovint estaven marcades per la extravagancia dels decorats i els "efectes especials", pero també podien ser descarnades i íntimes. Els estils teatrals i poètics eren molt variats, inclús en un mateix cicle d'obres.

Milacres i jocs

Els milacres varen lliberar el model del drama sacre del jou religiós, meclándose en cert modo en el teatre profà medieval. Les vides dels sants (preses de la Llegenda dorada) i, en un sentit ampli, els "milacres de la Verge", conformen el fondo dramàtic de les representacions que, per això, varen prendre el nom general de milacres, que en França es varen cridar «jeux» (jocs) i en Anglaterra, unint abdós térmens, es varen convertir en «miracle-plays» (milacre-jocs).

Milacres i misteris espanyols

Tot sembla indicar que en la península ibèrica, els misteris varen seguir les tradicions desenrollades en catedrals franceses com les de Nevers, Reims, Orleans o Compiègne en motiu de les celebracions de la Nadal, Epifanía, Ascensió i Sant Joan Batista. L'eixemple més antic és el Auto dels Reis Macs, de finals de el XII, i el més popular i millor conservat el Misteri d'Elig.

En castellà

Ademés del referit Auto dels Reis Macs, s'han conservats eixemples posteriors, com la Representació del naiximent del nostre Senyor de Gómez Manrique, composta en la segona mitat de el XV per a les clarisa del monasteri de Calabazanos; la Tragèdia anomenada Josephina de Miguel de Carvajal i el Auto de les Corts de la Mort de Carvajal i Luis Hurtado, abdós de el XV; i la Farsa sacramental en coples d'Hernán López Yanguas, cap a 1520.

Nous misteris: Obanos

També cal anotar ací la creació de nous misteris com la posada en escena del Misteri de Obanos (Navarra), a partir de 1965.

En català

És abundant la documentació conservada en Catalunya d'un important conjunt dramàtic d'eixemples de misteris i milacres d'orige medieval i renaixentista, tradicions que en alguns casos s'han recuperat posteriorment.

Hi ha notícia de la representació, ya en 1380, en la diòcesis de Girona, del Misteri del Martiri del molt gloriós Sant Esteve; i d'eixe periodo també els misteris del Bisbetó en Montserrat. I entre els últims, pot anotar-se el Victoria Christi, escrit per Bartolomé Palau en el XVI.

En l'àmbit de la llengua catalana, poden incloure's varis misteris arreplegats en la Comunitat Valenciana, com el Misteri d'Elig i els de la província castellonenca.

Milacres i misteris francesos

Els més antics misteris del Medioevo francés varen ser, en la seua majoria, escrits en llengua farcita (una mescla del llatí i el parla popular). Potser el més primitiu siga el Misteri dels Reis Macs, trobat en un còdex de 1060, que es conserva en Nevers, localitat situada en el cor de França i en el recorregut del Camí de Santiago. Atres coneguts misteris gals són: Les vérgens loques i les vérgens prudent (compost en la mitat de el XII en Angulema) i el Misteri de Sant Nicolás (Nicolás de Bari, bisbe de Mira en el IV, de Jean Bodel (Arras), en el XII); el Jeux d'Adán, (escrit en el sur d'Anglaterra o en Normandia, a finals del XII); els cuarenta y dos Miracles de Notre-Dona'm de el XIV; els Misteris de l'Antic Testament i els Actes dels Apòstols (entre els sigles XIV i XV).

Misteris («sacre-rappresentazione») italians

Són molt abundants els eixemples de «sacre-rappresentazione» en la península itálica entorn als sigles XV i XVI. Equivalents als misteris, estes peces dramàtiques d'argument religiós, són d'orige toscano, i els seus títuls orienten sobre el contingut del drama sacre: Rappresentazione vaig donar Sant'Orsola vergine et martire (d'autor anònim); La rappresentazione dei Santi Giovanni i Paolo, de Lorenzo de Médici; Rappresentazione vaig donar Sant Giorgio menja ferisce il drago, de Lleig Belcari; Rappresentazione vaig donar Santa Guglielma, de la mamprenedora dramaturga Antonia Pulci (1452-1501); etc.

Milacres i misteris anglesos

Els misteris medievals anglesos, coneguts com «miracle-play», es conserven reunits en vàries coleccions conservades, com la de Chester (en 24 peces), la de Towneley (també cridada colecció de Widkirk (30 peces) i la de Coventry (de 142 peces). Existixen numeroses referències, pràcticament cada comtat o ciutat important té el seu cicle de «miracle-plays».

Les seues posades en escena eren gremials, és dir, les representaven les «guilds» (guildas o confrarias) de distints oficis medievals, disponent cada una d'elles del seu "pageant", recints o escenaris mòvils itinerants.

Milacres i misteris alemans

Els misteris en la zona centreeuropea d'influència alemana millor documentats són el de Santa Catalina d'Aleixandria i el de Santa Dorotea, abdós de el XIV. Encara es representen les «Passionspiel» en Oberammengau, o el «Osterpiel» de Viena i atres jocs nadalencs com les «Weihnachtpiel».

Representacions modernes

Les obres de misteri se seguixen representant regularment en tot el Regne Unit. Els cicles locals es reestrenaron tant en York com en Chester en 1951 com a part del Festival de Gran Bretanya, i encara són representats pels gremis locals. El cicle de N-Town es va recuperar en 1978 com les Lincoln mystery plays, i en 1994 els Lichfield Mysteries varen ser revixcuts (ara el major event de teatre comunitari en el Regne Unit).

En 1977 el National Theatre va encarregar a Tony Harrison la creació de Els misteris, una reelaboración del Cicle de Wakefield i uns atres. Es reestrenó en 1985 (despuix de la qual cosa la producció es va filmar para Channel 4 Television), i de nou com a part de la celebració del mileni del teatre en l'any 2000. Les produccions varen guanyar a Bill Bryden el títul de "Millor Director" tant en els Premis Evening Standard de Teatre com en els Olivier Awards de 1985, l'any en que les tres obres varen aparéixer juntes per primera volta en el Lyceum Theatre. Una adaptació de l'obra d'Harrison es va posar en escena en el Shakespeare's Globe en 2011 com The Globe Mysteries.

En 2001, l'Isango Ensemble va produir una versió africana del Cicle de Chester en el Garrick Theatre de Londres com The Mysteries - Yiimimangaliso, actuant en una combinació de la llengua xhosa, la llengua zulú, l'anglés, el llatí i l'afrikáans. Varen reviure una versió adaptada de la producció en el Shakespeare's Globe en 2015 com Els Misteris. En 2004, es varen representar dos obres de misteri (una centrada en la Creació i una atra en la Passió) en la Catedral de Canterbury, en l'actor Edward Woodward en el paper de Deu. L'ampli repartiment incloïa també a Daniel MacPherson, Thomas James Longley i Joseph McManners.

Vore també

• Teatre medieval
• Drama llitúrgic
• Misteri d'Elig
• Autos sacramentals

Bibliografia

• Francisco Ruiz Ramón: Història del Teatre Espanyol (des dels seus orígens fins a 1900). Madrit: Aliança Editorial, 1.ª edició, 1967; Càtedra; 6.ª edició, 1986, ISBN 8437601908.
• Luis Quirante, Evangelina Rodríguez i Josep Lluís Sirera, Pràctiques escèniques de l'edat mitjana als segles d'or, Valéncia, Universitat, 1999. ISBN 978-84-370-3348-8

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Misteri de la Passió.

Misteri (teatre) en el Viccionari.